Ja podeu veure el tràiler de Camins i el making of Un any de Cinema en curs a l’Institut Castellet.

Bon dia,

Ens fa molta il·lusió ser a la Filmoteca amb vosaltres i presentar la nostra pel·lícula.

Us explicarem alguns detalls del procés de creació.

Vam voler treballar sobre la transformació emocional del nostre personatge després de rebre la notícia que el seu millor amic ha decidit marxar a entrenar i estudiar a un altre lloc. És un procés de creixement emocional que vam definir en 4 fases.

– en la primera sent ràbia, està confús, enfadat;

– en la segona passa a la decepció, la soledat i la reflexió;

– en la tercera madura, fa aquest creixement emocional, descobreix que té la capacitat d’afrontar-ho, de comprendre al seu amic alhora que connecta amb ell mateix;

– i en la quarta mostrem que segueix endavant, que es refà.

Vam pensar com expressar cinematogràficament aquestes fases a partir de les categories, els visionats, les localitzacions, la llum,

– Mentre fèiem el guió vam tenir la idea que el diàleg tingués lloc en un trajecte i que en el moment que l’Èric diu a l’Àlex que se’n va, l’Àlex es quedés en la foscor, fent-ho coincidir amb un túnel. Per aquesta idea de llum tan potent ens van inspirar els fragments de “35 Roms” de Claire Denis i “Los condenados” d’Isaki Lacuesta.

– Per mostrar el malestar i confusió vam decidir treballar primer amb els plans ràpids del món des del tren i després amb el personatge entre la gent i els elements interposats, també amb la utilització del so molt fort.

– Pel moment de reflexió, quan fa el dol i ho paeix, vam decidir treballar molt amb la llum i les hores del dia. Mostrar els espais habituals del personatge: primer el poble (per la digressió), després l’institut, els espais on va a pensar, etc.

– Ens vam plantejar sobre si mostrar o no el comiat dels dos amics i vam decidir que sí. És un moment fort i no volíem que quedés sentimentalista. Vam decidir treballar amb la distància. També vam decidir que no volíem acabar el film amb el comiat, sinó amb el personatge reprenent la seva vida.

Per planificar ens vam inspirar en un fragment d’”Innisfree” de José Luis Guerin de la categoria de “fils”: la càmera i el noi s’allunyen en sentit invers, fent més gran la distància que els separa i més petit el personatge.

Pel filnal vam decidir fer una panoràmica cap als arbres, inspirats per “La soledat del corredor de fons” de Tony Richardson i un moviment de “Los Muertos” de Lisandro Alonso.

En la concepció global del film i en el rodatge van ser molt importants els moviments de càmera, ja que estan molt relacionats amb els moments claus del film i les diferents fases de l’estat emocional de l’Àlex.

Vam encarar el rodatge de tres maneres diferents.
– el rodatge de seqüències planificades amb fotografies o amb vídeo.

– el rodatge de plans a partir d’un llistat de possibles idees per la digressió (de la tarda a la nit) i el pas del temps que en el mateix rodatge buscàvem com realitzar.
– i finalment el rodatge dels anomenats “plans lliures” o “solts”, que no tenien lloc assignat al film: plans d’arbres, la lluna, núvols… Alguns van acabar sent molt importants en el muntatge de la digressió, el pas del temps, o el món entre seqüències.

Des de la concepció global del film vam donar molta importància al tractament de la llum i les metereologies. Sempre estàvem atents i reaccionàvem al vent, els núvols, la pluja, l’arc de Sant Martí o una increïble tempesta de llamps i trons.

Durant el guió havíem parlat molt de com ens agradaria tenir pluja i vam tenir molta sort!

Hi ha seqüències especialment complicades i riques de construir en el muntatge

En el tren quan l’Èric diu a l’Àlex que ha decidit marxar. És una seqüència decisiva del film:
Entraven en joc molts elements:
– Les relacions de mirades entre els personatges
– La llum i els moments d’ombra
– El moment de foscor produït per l’entrada al túnel
– Traslladar l’emoció del personatge als plans del món a través dels ritmes, les relacions entre plans oberts i tancats, la velocitat, les llums i els colors, perquè cada vegada fos més ràpid i crear la sensació de confusió del personatge.

En el pas del temps i la digressió vam rodar els plans sense saber-ne l’ordre, ni quins estarien finalment al muntatge. Els vam visionar i anar ordenant a partir de diferents criteris: la llum, la continuïtat entre plans i la meteorologia i les relacions de moviment.

En la seqüència dels cotxes interposats vam treballar a partir del moviment dels cotxes en primer terme al començar i a l’acabar els plans. Estan muntats per “jump cut”, és a dir fer talls sobre el mateix pla, com en els fragments d’”Els nois de Fengkuei” i “Finals d’agost, principi de setembre”.

El so ha estat clau a l’hora d’expressar les emocions del personatge i la seva relació amb el món. Això ho vam tenir present en el guió, en la concepció global, en el rodatge i en el muntatge.

En la seqüència inicial volíem un silenci absolut de manera que aconseguíssim que només s’escoltessin els sons que feia el personatge. Volíem expressar la soledat amb el so.

Durant el muntatge, vam treballar el so per construir algunes seqüències. Les campanades, per exemple, ens van servir per construir l’espai, relacionar els plans i crear el temps.

En la seqüència dels amics al tren, el so tenia un paper emocional i el treball del muntatge sonor va ser especialment complex. Vam haver de combinar diferents fons sonores per aconseguir-ho.

Un altre element sonor és la música. Passo la paraula al Kevin, que la va compondre i interpretar

Per el pas del temps vaig utilitzar una guitarra acústica ja que el so el trobava molt adequat.
La melodia es va desenvolupant a poc a poc a partir de quatre notes que acaben generant uns acords i un ritme més intens que coincideix amb el moment que comencen les meteorologies (el pla de les fulles amb vent). A partir d’aquest moment les meteorologies van fent-se més presents a nivell sonor mentre la melodia es va recollint amb el personatge: és com si la meteorologia prengués el relleu. Al final torna a sonar quatre notes soltes. Vam enregistrar-ho amb una grabadora i jo tocaba mirant la seqüencia.

Pel final vaig compondre una melodia que no fos ni trista ni molt alegre, com correspon a l’emoció matisada del personatge. Vaig pensar en una estructura amb dos temes. La guitarra fa l’harmonia i també la base rítimica. Vaig pensar que es podien afegir més instruments i compartir la interpretació amb més companys. Vam integrar el piano i el violí, i el baix tocat per un professor. Per enregistrar-ho ho vam fer per pistes diferents grabant individualment cada instrument.

Fer un film entre tantes persones (20 directors, 20 càmeres, 20 sonidistes, 20 muntadors, etc.) és difícil però, al fer-ho, hem après a treballar en grup, a tenir paciència, a prendre i argumentar decisions junts, aportant idees per arribar a un consens entre tots.
Ens ha agradat poder passar per tots els càrrecs, hem après a desenvolupar-los tots i també moltes altres coses del cinema i la fotografia . Ens fixem en detalls i tries que mai no havíem vist abans. Ara quan vas al cinema no pots veure la pel·lícula “tranquil” (entre cometes), ara et fixes en tot: enquadrament, exposició, els límits del pla, els moviments, etc .
Esperem que el film us hagi agradat. Ens il·lusiona que l’hagueu mirat amb interès i ens complaurà molt rebre les vostres preguntes.

 

 

Des del 5 de maig fins al 23 de maig hem estat rodant el film!!! Ha estat una experiència diferent, complicada, però molt molt intensa amb un resultat boníssim!

En els rodatges hi han hagut nervis en el moment de pitjar el botó per començar a gravar. Nervis pel so, nervis perquè s’escapava la llum que volíem en el pla, per l’última panoràmica que ens agradava tant, perquè  en alguns moments  teníem gana i era molt tard. Però sobretot també estem contents perquè hem pogut prendre les nostres pròpies decisions en cadascun dels càrrecs que hem tingut i se’ns han acceptat.

Com es pot veure en les fotos de making off  la concentració de l’equip era bàsica   perquè tot anés bé. Tot va ser molt especial perquè mentre rodàvem vam tenir molts canvis de temps que creaven un moment màgic  per contemplar i gravar. Ens ha agradat molt fer de càmera i dirigir un pla perquè no havíem tingut mai l’oportunitat de fer-ho. Poder interpretar i conèixer el funcionament d’una càmera com aquesta quin privilegi!!!  L’alegria de veure el resultat d’un pla  amb moltes preses no es pot explicar fàcilment, però se sent i ho revius quan el muntes.

No cal que parlem de posar la teva pròpia música i interpretar-la al ritme de les seqüències que es van succeint fins al final.

Aquí teniu doncs alguns d’aquests moments tan especials  fent cinema i que gairebé no te n’adones mentre passen però que recordarem sempre per la intensitat amb què els hem viscut!!!