VISIONAT DE PLANS

El passat dimecres dia 9 de febrer vam fer visionats de diferents tipus de categories de maneres de planificar una seqüència.  Les categories eren:
Plans tancats: Consistia a filmar tota una seqüència amb plans tancats. En els fragments visionats eren molt importants els plans del rostre . I en segon lloc les mans. El diafragma estava al màxim d’obert per obtenir poca profunditat de camp i sovint es feien amb òptica teleobjectiu.  Dos dels fragments visionats pertanyien a la pel·lícula Ningú no sap (Hirokazu Kore-eda, 2004).
-Canvi d’escala: Consistia a gravar diferents tipus de plans  amb un canvi molt radical d’escala entre alguns d’aquests plans. El canvi d’escala es pot aconseguir variant la distància entre càmera i personatge o bé canviant l’òptica. És important valorar l’espai on rodarem els plans per poder donar joc als canvis d’escala. A l’estiu d’en Kikujiro (Takeshi Kitano, 1999) el canvi d’escala permet mostrar la soledat de Masao. La planificació d’un pla en tancat dóna peu a fer un canvi d’escala a un pla més obert i provocar una emoció intensa en l’espectador.
De l’emoció del personatge a l’espai: Consistia a incloure després de diversos plans del personatge, plans de només l’espai, i, captar l’essència del personatge a través de la densitat d’aquests espais. En aquests espais també es construeix l’emoció del personatge. Per exemple a Males Terres (Terrence MalicK, 1973) l’espai és fonamental per crear aquestes emocions.

Vam veure plans de les diferents categories, com per exemple:
Plans Tancats
Ningú no Sap, amb poca profunditat de camp en el moment que ell mira als seus germans i es veu ell nítid i els seus germans flous.
Vam visionar La promesa en què el director utilitzava la poca profunditat de camp i el moviment de càmera.
De canvi d’escala
Vam veure ”L’estiu d’en Kikujiro”, al pla anterior al camp de futbol el nen es veu més nítid que el que hi ha darrera, i a mesura que el nen va sortint del pla, es va veien tot més flou.
A Yuki i Nina un dels plans és molt obert i el precedent d’esquena, està gravat sense trípode.
Emoció del personatge a l’espai
Per últim vam visionar Males terres on tots els plans van ser molt oberts excepte quan enfoquen els animals.
Per finalitzar vam veure La leyenda del tiempo que era una pel·lícula documental. Quan el nen caminava el fons estava molt flou. El paisatge que enfoca expressa un sentiment i una sensació de deixadesa.

Arnau Planell i Laia Espada

2 Respostes a “VISIONAT DE PLANS”

  1. Jay Diu:

    He d’admetre que m’ha agradat molt veure que es tenen en compte per aquests projectes directors com Takeshi Kitano i Kore-Eda, dos grans de la época moderna del cinema. M’encanta el cinema de Kitano, i m’encanta “El verano de Kikujiro”, tot i que sigui un director molt més especialitzat en un cinema molt més cru, directe i brutal com el de la temática yakuza. Amb películes com Violent Cop o Hana-Bi, però si hagués de recomanar alguna peli que tingués a veure amb aquest tipus de projecte seria “Dolls”, on la falta de diàleg es on de debò es pot veure el seu punt fort, accions que parlen per si soles, i actuacions que deixen veure sentiments només amb gestos de la cara. Sense cap dubte te molt mérit ser director i actor a la vegada, alhora que es fan gran películes, i es que Beat Takeshi val molt la pena.

    D’altra banda, Kore-Eda va triomfar en el seu moment amb “Nadie Sabe”, però sense cap dubte destacaria “After Life”, una extraña película sobre un grup de persones difuntes que han de rememorar els millor moments de la seva vida. És difícil que aquest tipus de películes agradin al públic occidental acostumat als efectes especials a dojo i típic de Hollywood, però estaria bé donar-hi una ullada.

    De Terrence Malick no en puc parlar gaire, però va demostrar una gran mà a l’hora de construir “La delgada línea roja”, sense cap mena de dubte.

    Per ajudar a trobar d’altres exemples de plans tancats ara que hi penso detenidament, si hi ha una película que abusa fins a la sacietat d’aquest tipus de plans fent d’això en conjunt amb molts d’altres factors com el maquillatge, el guió, la fotografía i els moviments de cámera, en alguns moments dements, és “Cisne Negro”. Tot acompanyat de la gran interpretació de Natalie Portman. és altament claustrofóbica. Però en definitiva, una obra mestra de l’estrany Darren Aronofsky.

    He de dir que després de passar-me hores per preparar un maleït pla on s’ha de tenir en compte tantes coses com la llum, el diafragma, el focus, que si fes un sangrat o el que sigui, un es dona compte del treball que hi ha darrere d’un simple curt sense anar més lluny.

    Així que espero que aquest projecte surti bé i poguem veure un gran treball! 🙂

    I com dic sempre: “Compte amb els salts d’eix!”.

    Salutacions.

    PD: Ja que he vist que hi ha més d’un exemple de cinema oriental, tingueu en compte al gran Akira Kurosawa, tot un máster de cinema.

  2. q-art1011 Diu:

    Moltes gràcies Jay!
    Es nota que entens molt del món del cinema i que coneixes molt bé als directors i les seves pel·lícules. Sincerament, jo no coneixia gairebé cap visionat del que has nomenat però amb les teves explicacions, crec que algun el podriem aprofitar d’exemple. No puc opinar gaire cosa més del que ens has dit ja que jo, comparada amb tu, sóc nula en això però he vist algunes pel·lícules de la Natalie Portman i és una gran actriu. Això és el màxim que et puc dir.

    Torno a repetir que gràcies i espero que t’agradin els nostres projectes;)
    Sort!

Deixa una resposta