Hi havia una història del segle XII, que tractava d’ una princesa que es deia Alexandra. I que vivia en el seu palau, rodejat de jardins, i jardins.

Els seus pares eren: el Rei, Carles Ferrater IV; i la Reina, Magdalena de la Llúcia II. Els reis ja eren bastant grans així que va arribar el dia, de que la reina i el rei tinguessin uns successors, per les generacions següents. I aquests substituts, eren evidentment, la Princesa Alexandra i… Oh la princesa no tenia espòs, això vol dir que no pot substituir el rei i la reina!

Llavors, els seus pares, van organitzar una ball en honor de la princesa, perquè trobés el seu “Princep Blau”. Aquest ball és va celebrar el dia: 4-6-1309 i només hi van convidar prínceps. La Princesa estava preocupada perquè no sabia si trobaria aquell príncep tan perfecte, però… amb el vestit que portava, les sabates amb mil diamantets, i els complements per exemple: bossa, collars, pulseres, anells… Tot de bijuteria, segur que el troba!

El ball va arribar i la sala es va començar a omplir, (de prínceps evidentment…). Els prínceps es van presentar un per un:

Jo sóc Jordi Roell i vull casar-me amb la princesa, perquè… Jo sóc Franc Tuitar i vull casar-me amb Alexandra, perquè…

La princesa Alexandra no estava gaire contenta amb el seu vestit perquè li pesava molt. Així que va anar al jardí, a treure-se’n uns quants (de diamants), però quan se’ls estava treien va veure una fada que volava regant les flors, i li va preguntar:

-Hola, qui ets?- i la fada li va respondre:

-Sóc la fada Gina… I tu deus ser la Princesa Alexandra, no?

-Com ho saps?- li va preguntar la princesa impressionada:

-Doncs perquè sóc una fada. Per això mateix!

I la princesa, després d’haver sentit les paraules de la fada, li va preguntar:

– Com que ets una fada, no em podries canviar, aquest vestit de tants diamants, i de tanta bijuteria, per un de més simple?

– I es clar que si!- li va respondre la fada tota emocionada, perquè era el primer encanteri que feia- “Allá voy”:

“Canviaturm vestirium prinsesitium!”

Ups, perdona t’he fet un vestit de granota! Espera:

“Canviaturm vestirium prinsesitium!”

Si, ara si, t’agrada?- li va dir la fada tota emocionada.

-Bé, me’n vaig, que ja em presenten!

I la princesa Alexandra se’n va anar cap a dins del castell:

-Senyors i senyores, sa majestat: LA PRINCESA ALEXANDRA!

Quan la Princesa va entrar a l’escenari tothom es va quedar amb la boca oberta, no anava vestida com una princesa!

-Gràcies- va dir la Princesa- ara mateix vull fer la tria: tu,tu,tu,tu i tu!

El Rei i la Reina van pensar que havia fet una bona tria, i van començar el ball. La Princesa Alexandra, només es va fixar en un dels cinc prínceps: ENRIC ODER.

Llavors es va acabar el ball i la Princesa Alexandra, va triar com a espòs, a Enric Oder, i ven aviat ho va saber.

Llavors el Rei i la Reina van començar a pensar amb la ceremònia de substitució de la seva filla.

Van pensar que la farien una setmana desprès d’haver-se conegut, es a dir: el dia 11-6-1309!

Quan li van anar a comunicar a la seva filla, Alexandra, només faltaven tres dies per la ceremònia i Alexandra es va posar nerviosa per què encara no tenia res planejat.

Llavors es va posar a donar-se mil voltes la cap fins que va aparèixer la fada Gina:

-Tranquil·la- li va dir- portaràs un vestit preciós pel dia de la ceremònia, no cal que pateixis, però…

-Ja comencem amb els peròs de les fades…- va dir la Princesa.

-No només et dic que m’has de fer un dibuix tal i com vols el vestit, i els complements, és clar…-li va advertir Gina.

-D’acord, però…-va dir Alexandra.

-Mira la que deia dels peròs…- li va contestar la fada.

-No, però… i si no dibuixo gaire bé…

-No passa res- la va tranquil·litzar la fada Gina.

-D’acord, doncs ara m’hi poso!

La Princesa Alexandra es va assentar a la taula de la seva habitació i es va posar a dibuixar el seu vestit. Era: rosa amb volants a baix del vestit i amb un bossa a conjunt, amb un llaç que feia de cinturó a darrera (rosa evidentment), i guants de foradets a les mans (roses també, como no), i per últim unes sabates de taló (roses) que es lligaven amb cordons rosa. Es a dir: ROSA!

Va arribar el dia de la ceremònia i la fada Gina es va presentar a l’habitació de la Princesa Alexandra per fer-li el vestit, Alexandra li va donar el dibuix i la fada el va fer convertir en realitat!

Tot va sortir com volien, i la Princesa ja tenia Princep!

Al final tots van ser feliços i van menjar aniços!

-I jo ja sóc reina!-va afegir…

Fet per: Berta Giribet Bonet

Fa 1554 anys en una illa anomenada en l’actualitat Illa de Pasqua que els indis no sabien que existia va passar una cosa molt estranya. Els extraterrestres que eren com nosaltres amb 2 braços de més i 2 antenes van observar que per fer saber als terrícoles que existien tenien de fer 16 monuments encarats cap a on vivien, que era, el Sistema Extrasolar. El rei Joan Carles XV que era com un dictador però més caparrut va manar a alguns especialistes en fer monuments realistes que en fessin 16 de monuments. Al cap d’uns dies van anar a la Terra i van observar atentament que l’illa tot era ple de palmeres, cocoters i uns quants animals salvatges.

El rei Joan Carles XV que anava molt enfeinat, va tindre temps d’anomenar al seu nét el Frederic I en aquella missió tan important a la Terra. La feina va ser dura i feixuga però van poder acabar la missió en 2 mesos, 20 dies,4 hores i 35 minuts. Durant tots els dies la feina la va supervisar el nét del rei en Frederic I. Els especialistes van fer els 16 monuments tan realistes que eren idèntics que els dels extraterrestres del Sistema Extrasolar. Els especialistes que feien els 16 monuments s’anaven tornant cada 4 hores perquè es cansaven i durant un temps es va pensar que deixarien de fer els monuments. L’únic que en Frederic I que era un geni arreglant problemes els va convèncer que estiguessin durant alguns dies perquè ja quedava molt poc.

En acabar els 16 monuments els especialistes se’n volien anar però en saber que vindria el rei es van quedar. El rei Joan Carles XV va vindré 2 dies després i és clar acompanyat pel seu nét en Frederic I per veure com havien quedat els monuments que havia manat fer. Segons el rei Joan Carles XV els 16 monuments van quedar perfectes. Es va alegrar també en veure que els caps eren iguals que el seu cap. Els indis es van adonar ràpidament que algú no convidat feia molt soroll a l’illa del costat. Volien saber-ho però cada vegada que algun indi anava nedant a investigar-ho ja no tornava mai més fins que un va poder veure el que havia passat perquè els extraterrestres havien marxat. Ara els científics es creuen que van ser els indis de la zona per els ossos trobats però no saben que en realitat van ser els extraterrestres que van matar aquells indis. I per això ara l’illa és diu Illa de Pasqua perquè el poblat indi que hi havia en aquella zona era el poblat dels Pasquals.

Eudald Pijuan Mor

Hi havia una vegada en l’edat mitjana hi havien quatre germans, com que els seus pares eren a la guerra vivien sols. Un dia la Mildred i en Rufi van veure que el carter va tirar una carta a la bústia hi va dir:

-Mireu!el carter ha tirat una carta- va exclamar.- Mai en tira cap, de qui deu ser? Espero que sigui dels pares…

-Tranquila Mildred- va dir en Rufi – Algun dia n’havia de tirar alguna, la vaig a buscar.

La Matilda es va emocionar tant que la va començar a llegir:

–Benvolguts nebots sóc un parent ric vostre, m’han avisat de que els vostres pares han mort, us he enviat aquests bitllets de tren perque aneu a Alabasta i camineu fins a la residència “Doña María Iñigo Medellín” el tren surt a l’una del migdia si us plau no arribeu tard perquè no us en compraré cap més!!

-Però si falten deu minuts!-va exclamar la Jackie- Va correm, va!

Van arribar al tren hi i van pujar amb molta rapidesa.

Quan van arribar a Alabasta els va recollir un carro que passava per allí (van tenir molta sort perquè la residència era un quilòmetre a lluny).Quan van arribar a la residència es van donar compte de que era un orfanat.

El primer dia es van instal·lar, tot era molt gran, les habitacions, la cuina, el menjador, el pati… en general tota la casa. A la Matilda li va extranyar una cosa (era la més intel·ligenta) i ho va comentar amb els altres:

-Psssstt,pssstt!! No noteu estrany que no hi hagi cap nen ni nena en el orfenat? -va xiuxillegar la Matilda.

-És veritat! -van exclamar el Rufi,la Mildred i la Jackie.

-Hi ha notava que era massa gran per a mi!! -Va dir en Rufi.

-Calla que ens sentiran!-Va dir la Jackie.

-Si us plau! Dormiu o us posaré una falta de comportament! -Va dir la serventa.

-Si senyora! -van dir tots.

El segon dia van explorar tota aquella casa i van trobar de tot, pous, un bosc,un llac i el més estrany una porta sota el pontet de la porta de la casa.

Quan havia passat un mes van jugar amb un altre joc del que jugaven sempre, van jugar al pilla,pilla amagant-se.La Jackie (que era la més petita) es va amagar a la porta de sota el pontet.

-M’amagaré aqui,mai me trobaran!!!!

La Jackie es va girar hi va veure un llac tot gelat amb un paisatge de neu, es va quedar bocabadada, veia rens que parlaven i conills que volaven amb una motxilla al coll i va exclamar:

-Però això que es? Es un somni? Un món estrany?-es pregunta.

-No, estàs a Howarts el país dominat per el bruixot Motxilla que es fa passar per el rei de tot el món….

-Haaaaaaaaaaaaaaa!!! Prooeoe..prrrooo.. tttuu qquui eettss???-tartamudejava.

-Soc el Martin el conill ajudant dels humans de salvació de Howarts, en aquell cartell posa que per aquesta porta sortiran quatre humans i el conill Martin Calabria els guiaria fins a la casa del bruixot El Virujas que em donarà una poció per salvar Howarts de aquest món d’hivern, quan es descongeli tot ressucitaràn als guerrers i podria guanyar la guerra del seu món.

-D’acord, portaré els meus germans i us ajudarem i els soldats ajudaran al nostre món.-Afirma la Jackie.

La Jackie va arribar al seu món hi els hi va demanar als seus germans que vinguesin a Howarts, primer els seus germans no se la van creure però quan anava passan el temps van veure que insistia molt hi es van deixar portar fins a la porta i hi van entrar,la Jackie va dir:

-Que ha que soc una mentidera hee…doncs no! Aqui ho veieu un país gelat!!!

Tots els germans van veure aquell món hi es van quedar també bocabadats, sobretot quan van veure el conill Martin Calabria.

Van decidir començar ara mateix, van viatjar per camins de gel, caminar per rius gelats que es anaven trencan el gel, per sota terra i per el cel amb el trineu del Pare Noel. Al final van arribar a la muntanya del mag El Virujas el millor i més bo mag del món els hi va dir:

-Hola nois i noies, vec que sou els missatgers de la Terra, us donaré el que us fa falta per acabar amb ell. Primer teniu que possarvos una motxilla de classe de matematiques omplerta amb llibres de català. Segon, treure els llibres de català de la motxilla i posar-los al pupitre. Tercer, veure la poció anti rajos de mags o bruixots i per finalitzar posar-li tots els llibres de català a la seva motxilla (ell es la mateixa motxilla) l’hi pesarà tant que es quedarà de cul a terra i perdrà tots els poders i totes les congelacions que ha fet.

Quan hi ha van fer la missió del llac van sortir tot de monstres que van formar un exèrcit van enviar l’exercit a la Terra i van guanyar la guerra.

Quan van marxar va sortir a les notícies que van trobar una parella de un home hi una dona a una presóde l’altre país:

-Els nostres pares!!!! Estan vius!!!!-Van exclamar tots amb felicitat.

-Marxarem d’aqui!!-Va dir el Rufi.

-No senyors, els vostres pares son els amos de la residència hi ara serà la vostra casa.-va dir la serventa.

Quan ho van voler dir a Howarts van trobar un quartet amb tuberies d’aigua hi tots es van posar molt tristos però la Mildred i la Matilda van veure un missatge que hi deia:

-Heu acabat la historia del pont, teniu que esperar a trobar la pròxima porta ha la pròxima aventura.

Tots es van posar súper contents i van viure feliços com anissos.

Biel Badia Roigé

Dilian era la reina de les sirenes. Duia els cabells recollits en duos trenes adornades amb petites petxines. Tenia uns grans ulls blau cel i un nasset menut i una cua d’un blau més fosc. Portava un bikini de color rosa fet de caragols de mar. Era una sirena de 19 anys molt simpàtica i alegre però alhora molt exigent. Li agradava jugar i fer collarets amb les seves amigues sirenes, també li agradava pendre el sol i xafardejar amb les reines dels altres regnes. Tenia 7 germanes més grans que eren les seves conselleres i a les quals admiraba pels seus coneixements.

Hi havia una vegada uns nens que eren molt treballadors però el que més els agradava era les llànties màgiques. Un dia van anar al bosc a collir xampinyons. En van trobar molts xampinions, llavors van beure una cosa que brillava molt i van dir.

– Què és allò? Anem-ho a mirar, però hi ha algú i si ens agafa què farem!

Al cap d’una estona el Xavier li va dir a la Roser:

– Roser tu queda’t aquí que jo vaig a mirar allò.

– Vale – li va dir la Roser. El Xavier va anar allí sense fer soroll i va beure que era una llàntia màgica, en Xavier es va quedar parat va  cridar a la Roser ven fort:

– Roser, Roser! he trobat una llàntia!

-Ah! si? – va dir la Roser

– Vine corre! –  va exclamar el Xavier. I la Roser hi va anar i en va sortir un geni màgic i va dir:

– Si em traieu d’aquesta llàntia us deixaré que em demaneu un desig. – va dir el geni

– Què voleu que us consedeixi? – va dir – i la Roser i en Xavier van dir els dos alhora:

– Molta salut i molts diners! I el geni en un moment els va fer tindre molta salut i molts diners.

Els Xavier i la Roser el van treure de la llantia màgica i conte contat ja s’ha acabat i si no és mentida serà veritat.

Un dia d’estiu, una nena que es deia RAQUEL, anava a buscar la seva amiga LAIA per anar a la piscina juntes. A l’arribar, van veure que estava tot ple de gent. Van buscar i buscar per veure si trobaven algun lloc on seure, pendre el sol, menjar un gelat, beure… Al final, just a temps van arribar a trobar un lloc i a sobre, un lloc tranquil. Perquè van arribar a l’hora que tota la gent anava a dinar.

Elles súper contententes van cridar:-¡VISCA!ja no hi ha gent a la pisina, corre que si no tornaran hi començaran a…CRIDAR!!!
De sobte se’ls va costar un vigilant de la pisina i els hi diu:- Escolteu noies, que feu aquí? Elles li van respondre espantades:- Doncs estem prenent el sol! I ell va respondre:- Ah, molt bé, sento molestar-vos, adeu.
Al cap d’una estona, va aparèixer un pirata gegant, que volia fer que tota la gent marxés inclòs elles, però la Laia u va inpedir i li va dir:- Eh, Raquel no marxem ok? si vol que marxem haurà de lluitar amb mi!! Ella molt valenta va lluitar però…POBRA LAIA!!!! L’han derrotat,i de sobte la Raquel diu:- Doncs ara lluitare jo!! I sí, sí així va ser i la Laia l’animava com mai havia fet en la seva vida i al final de la lluita… QUI CREUS QUE HA GUANYAT?
Tota la gent deia: – EL PIRATA!! I no paravem de repetir!! I la Laia va dir a la gent del public:- Ha guanyat… LA RAQUEL!!!! Després d’allò que va ser un triomf per la Raquel, la Laia li va donar una copa d’or on hi havia un pirata dibuixat estès a terra i on la Raquel li posava un peu damunt de la seva esquena i cantava la victoria!!!
Nens i nenes aquesta història (SOMNIS D’ESTIU) s’ha acabat!!!
Ah, sí i prepareu-vos per la pròxima aventura que es dira…UNA NIT TERRIBLE!!! Adéu!!!

PLANTEJAMENT: Una vegada hi havia una Fada que es deia Fani i els seus pares es pensaven que encara era una nena, i ja tenia 17 anys, per això llavors la van ficar en un col·legi a Artesa de Lleida just a 5è, on estavem nosatres!! Es feia passar per una nena , quan va arribar al col·legi el Biel, la Mar, l’Eric, la Lídia, la Berta, la Janís, la Nerea i jo la vam acompanyar i li vam ensenyar el col·legi.

Ella, la Fani, només pensava en que al sortir del col·legi, com s’ho faria sense que ningú la veiés com és que es transformava en Fada. A ella no l’importava l’escola ni re , solament, l’importava com es transformaria.

NUS: Al sortir de l’Escola la Fani es va amagar a l’Ermita de Sant Ramon i allí es va transformar, però resulta que la va veure el. . . CAPELLÀ!!! L’home es va quedar blanc i va caure a terra, s’havia quedat inconscient, llavors la Berta, el Biel, la Lidia que sempre quedavem a jugar a l’ermita de Sant Ramon hi van anar i . . . VAN VEURE aaaaaaaaaaal… capellà inconscient, i vam dir: – correu, anem a buscar els pares, anem a cridar-los!

La Laia tota nerviosa va a trobar a la seva mare i comença: – Mama, mama  mira que ha passat . . . mama, mama, mama, mama  a Sant Ramon. .. Mama, mama, el capellà . . .

La mare la va serguir sense saber què li estava dient. Van anar cap a Sant Ramon i van veure el capellà estès a terra inconscient!!! Van trucar a una ambulància i va vindre de seguida i se’l van emportar fins a l´hospital MONTSERRAT. La Fada els va veure, perquè amb la màgia ho veia tot. Ho va veure tot i es va sentir culpable i va pensar. . .  “Els he de dir el meu gran secret.

Va anar a trobar els nens i els va dir: – Hola , (amb la cara trista i recaiguda ) nois i noies sou els meus amics i . . . us he de dir una cosa.

La Raquel li va dir: – Fani tu diguens el que pensis, i no t´amaguis, perquè som els teus amics!!.

La Fani els va dir : – Jo, jo… sóc , sóc…. un, una fada, per això vaig vestida aixi i m’he d’amagar cada dia quant surto del cole i no em podeu veure.  Ara us ho demostraré.

Tots es van quedar parats. No sabien com contestar i encara havien de veure com es transformava .

DESENLLAÇ- La Fani , fada és va transformar de fada a una nena normal.

I això els va sorprendre molt als nens sobretot a l’Adrià que es va quedar emocionat i va dir: – Guau Fani! Com ho has fet aixó? És molt emocionant no sé com ho pots fer ja m’ho ensenyarás, mola molt!!!!!!!!!!!!.

Tots els nens es van quedar al·lucinant i també es va quedar al·lucinant la Raquel que primer li habia dit allò. I el que o la que no li va sentar tant bé que la Fani ens ho hagués estat amagant va ser a dos persones la Nerea i la Berta. Que li van dir:

-A nosaltres no ens enganyaràs perquè has fet un truco i ens estàs enganyant a tots.

Els nens i les nenes la van defensar i ella també es va defensar sola. Al final ella i la Berta i la Nerea es van tornar a fer amigues i van anar tots contents. I la Berta i la Nerea ja estaven pensant un altre cop males idees. Pero no les van dir perquè si no les jutjarien i al final van marxar a jugar i a que la Fani fada els ensenyés els trucs a l’Adrià.

I S´HO VAN PASSAR MOLT BÉ!!!!!!!!!!! ADEU!

El personatge era una noia muda, d’uns vint-i-cinc anys, baixeta i molt prima. Era molt poca cosa com un escuradents.

Anava vestida sempre de lila i rosa, amb una llarga cabellera que li arribava fins al cul, tenia el cabell ros, brillant i arrissat com una cua de cavall. Tenia les celles molt gruixudes de color ros i les pestanyes eren tan llargues com els cabells del serrell.

Tenia molts grans per tota la cara com si li hagués agafat la varicel·la, i uns llavis tan gruixuts quasi com els dits de la mà. I les dents que era la part del cos que li agradava més les tenia sempre súper netes.

Al coll hi portava un collar que mai es treia. Era una cinta negra molt apretada.

Era molt fredolica i sempre portava els seu abric llarg que estava tot apedaçat de portar-lo tant. I el seus botons que eren vermells ara són de color negre.

Les seves sabates eren unes botes que no tenien cordons perquè com que era tan pobra i no tenia diners per comprar-se unes botes noves.

Les botes li anaven petites i el dit gran del peu sortia molt i estava molt brut. Portava un bolso molt brut on hi portava tot el menjar o les restes de menjar que es trobava a les escombreries. I el seu vehícle o transport era el seu patinet que li va agafar a un nen.

Ella vivía a les afores de un poble en una cabanya feta amb palots.

La noia es deia Estela Felipe Brutus.

Hi havia una vegada ja fa molts anys, que es va enterrar una princesa. A l’acabar de casar-se es va morir. El poble desesperat va buscar uns successors per evitar una més gran desgràcia.

I van tindre uns altres Reis i una adorable Princesa. Va arribar el dia en que la Princesa es va haver de casar perquè aquest era el destí de la seva filla, ja que si no es casava el regne ja no seria per a ells. Pero la princesa va dir: jo no em vull casar! I la princesa va respondre cridant que no es volia casar, va fer un bon rembombori.

Van passar dos mesos. I de sobte van anar a l’esglèsia per assajar, i el noi que s’havia de casar amb la Princesa era molt “patós” i no li sortia res bé. I de sobte va marxar corrents cap al cementiri. I va arribar un moment que, de sobte, li va posar l’anell a una branca, però no era una branca qualsevol, sinó el dit de la antiga PRINCESA. La novia cadàver va aparèixer enmig d’una fumerada i el noi se’n va anar corrents. Però la princesa el perseguia i espantat, li diu: qui ets? què vols? perquè em persegueixes! – va dir el noi. No saps que m’acaves de posar el anell al dit! – va dir la princesa morta.

Va passar un temps, més o menys uns quatre mesos i la Princesa se va haver de casar-se obligadament amb un qualsevol. El dolent se volia casar amb ella per la fortuna i els reis per la fortuna del altres.

Mentrestant la novia cadàver va decidir casar-se amb el noi que li haiva posat l’anell al dit. Van decidir casar-se al món real. La Princesa els va veure i va anar a l’esglèsia, i quan va arribar el moment la novia cadaver volia que el noi es casés amb aquella noia i no amb ella. I de sobte va aparèixer el noi dolent, que s’havia de casar amb la noia per poder quedar-se amb els seus diners. La nòvia cadàver el va mirar i li va dir: tu, tu vas ser el que em va matar! I el dolent va dir: – Elisabet ets tu! I de sobte va agafar el vi enverinat per poder casar-se amb l’Elisabet. Es va beure el vi enverinat i es va tornar lila perquè ja estava mort. Després va continuar la boda. Aquesta historia ja sa acavat.

Hi havia una vegada uns aliens-gerrers que volien destruir el planeta Terra. El seu líder els va dir el nom d’una escola que havien de destrossar.

Van enviar uns alienígenes dels més dolents a l’escola que es deien “Nintendo DS” i el van matricular. A partir d’aquest moment és quan va començar la destrossa.

Quan va arribar al planeta Terra la seva nau es va convertir en una casa i se’n va anar cap a l’escola amb la motxilla… però no portava les coses escolars com llapissos i bolígrafs, sinó armes! El Nintendo DS semblava un alienígena indefens. Tenia un cap molt gros, i un cos petit verd com la gespa.

El primer dia d’escola es va fer amic de tots. A la classe de geometria quan la senyoreta va dir “treieu el regle”, l’alien va pitjar un botó i van sortir tot de petards, músics de joguina, tiradors de bales i serpentines de colors per tot arreu.

L’home de la senyoreta era policia i li va regalar una pistola i va tirar tres trets: pam! pam! pam! Tota la classe destroçada amb els pupitres pel terra, els vidres trencats, tots, menys on s’asseia en Nintendo DS que no es va moure ni un segon. Després va dir que si no us haguessiu mogut no hauria passat res! En Nintendo DS va treure una llibreta on hi deia geometria i va escriure: fet.

A Música va treure la flauta i quan va començar a tocar, totes les coses de la classe el van començar a seguir i inclòs els vidres i les persones com el “Flautista d’Hamelí” i va tornar a treure la llibreta i va tornar escriure: fet.

A llengua, a mates i a naturals van començar terratrèmols. Va caure tot i tot es va trencar. Només quedava una classe per destrossar la de Belles arts. Van anar a la classe i van començar a dibuixar un prat, després va demanar música i van possar cassete del seu planeta, i va fer la cançó:” Pinturaa,pinturaa, magrada la pintuuraa, pinzells i pintuures poseu-vos a pintar-ho toot”. Els pinzells i les pintures es van moure tots sols i van pintar tota l’escola fins i tot els mestres.i va destroçar tota l’escola.
Va clavar la vandera del seu planeta a dalt de la escola i després es va ensorrar tota la escola, tothom es va acomiadar del NintendoDS i es va tornar al seu planeta i li van donar una medalla d’or de conqueriments a la terra.

Biel Badia
5é
2-6-08