CICLE INICIAL
EL MARC I L’ UNA AL PAÍS DELS EXTRATERRESTRES
Hi havia una vegada un nen i una nena que els agradava molt l’espai. Sempre s’imaginaven que estaven a l’espai.
Un dia els seus pares van guanyar un premi. Era un viatge a Júpiter.
El Marc i l’ Una es van posar molt contents. Estaven impacients esperant que arribés el dia de marxar.
Per fi va arribar el dissabte i van sortir de casa per començar el viatge. Quan van arribar al coet, es van impressionar perquè era super gran.
Al cap de deu dies de viatjar van arribar a Júpiter. Tot just baixar del coet, els nens van sortir corrent per investigar el planeta. Després d’una estona de caminar, van arribar a un poblet molt petit, van picar a la porta d’una casa i va sortir un bitxo estrany.
Els nens li van preguntar:
-Qui ets?
I ell va respondre que era un extraterrestre. Els va convidar a entrar a casa seva i els va ensenyar les seves joguines que eren molt diferents de les nostres. Van jugar junts i es van divertir molt.
Com que es feia fosc, van haver de marxar i van decidir que aquell seria el seu secret.
I conte contat, l’extraterrestre ha marxat!!!
Núria Gascon
CICLE MITJÀ
ELS DOS ESQUIROLS I L’AGLÀ
No fa gaire temps, en un bosc no molt lluny d’aquí, hi havia al mig un gran i robust roure que semblava ser centenari. En ell hi vivien dos simpàtics esquirolets, que es passaven els dies saltant contents per les seves esplèndides rames. L’estiu va passar i va arribar la tardor, els esquirols ja feia dies que espiaven un flamant aglà que el roure tenia penjant d’una rama, s’anava fent gran, cada dia el veien créixer i créixer, era l’aglà més gran que havien vist mai.
Un matí que ja començava a fresquejar, van sortir tots dos a passejar i de cop i volta van veure que l’aglà ja havia caigut de l’arbre, això volia dir que ja era prou madur, ja el podrien agafar per guardar-lo per passar el llarg hivern que s’acostava.
Els dos van córrer per agafar-lo primer, els dos el volien però no el volien compartir amb ningú.
– Jo l’he vist primer!!. Va dir l’un.
– Nooo, mentida he estat jo!!. Va dir l’altre.
– Sí però jo he posat la pota al damunt primer!. Contesta l’altre.
Van començar a discutir i barallar-se, algun cop de peu per aquí, algun cop de puny per allà. Tan forts van ser els cops que van tustar l’aglà, aquest va començar a rodolar i rodolar muntanya avall. Ells entretinguts amb la seva discussió de qui se’l quedaria no es van adonar que l’aglà no parava de rodolar. Quan per fi se’n van donar compte, gairebé no hi van ser a temps, doncs l’aglà ja havia caigut al riu.
Es van mirar sorpresos i van dir ara per ningú, ohhhh!. Hem perdut el temps en la baralla i ara l’aglà no serà ni per l’un ni per l’altre. Es van asseure a la voreta del riu mentre veien l’aglà marxar riu avall.
Un d’ells va dir:
– No pot ser que ens deixem perdre aquest súper aglà per les nostres tontes baralles, cal que junts intentem anar-lo a buscar, ja que junts l’hem deixat escapar.
– Tens raó!. Va contestar l’altre.
Van buscar una rama prou forta, que pogués aguantar el seu pes i la van posar al riu. Els va fer de barca, saltaren al seu damunt i riu avall, sense cap por, per anar a buscar el que havia de ser el seu menjar per aquell hivern.
La baixada pel riu no va ser fàcil, un d’ells va estar a punt de caure,sort que l’altre el va agafar per la cua i va estirar fort si no ja havia begut oli.
Però estaven junts i anaven baixant.
De cop van veure que l’aglà s’havia encallat entre unes pedres a la voreta del riu. Van saltar fora de l’aigua i el van intentar estirar però no podien, s’havia ben encallat i no tenien prou força. Esgotats van seure una estona per descansar.
De sobte una truita de riu que nedava per allà va fer un salt i els va veure allà asseguts, mirant-se l’aglà. Els va dir:
– Què necessiteu ajuda, us veig preocupats?. Va preguntar tota encuriosida.
– Ens vols ajudar de veritat?. Van contestar ells a l’hora.
– Volem treure aquest aglà del riu, però no podem no tenim prou força, si ens vols ajudar, t’ho agrairem.
La truita es va capbussar ben fondo i al pujar amb el cap va fer sortir l’aglà tirant-lo a la voreta dels dos esquirols. Sorpresos pel que havia fet la truita per ells es van posar els dos drets, llavors la truita va treure el cap i els va dir: – I ara no us torneu a barallar, agafeu l’aglà i marxeu cap a casa i a veure si el sabeu compartir, que en teniu pels dos de sobres. Dit això, va desaparèixer nedant.
Els dos esquirolets van marxar contents cap a casa seva, el roure gros els esperava tranquil al mig del bosc i va riure content quan els va veure tornar amb el seu aglà, entre mig de les potetes, el portaven com un gran trofeu.
Mai més es van tornar a barallar.
Eric Espinosa
CICLE SUPERIOR
El món dels inservibles
La meva habitació és bastant acollidora encara que sigui petita. Està plena de peluixos. La nena que viu amb mi té uns 10 anys, però a la foto solament en tenia 3. Em sé de memòria on va cada cosa de l’habitació, perquè no faig res més que estar quiet al mateix lloc. He decidit anar al món dels inservibles, allà em divertiria molt i jugaria i jugaria amb coses velles com jo. Hi aniré demà mateix, a la nit, ja he trucat a la fada que ho gestiona. Estic molt il·lusionat i només falta una hora perquè vingui.
Està arribant el moment, un, dos i … tres. Ja veig a la fada entrant per la meva finestra, és bastant petita. El que veig davant dels meus ulls no ho puc explicar, estic entrant al món dels inservibles, tot és de coloraines i veig altres móns que passen pel damunt. És la primera vegada que volo i ja noto que m’estan apareixent braços, mans, dits, cames, peus…
He arribat, no puc obrir els ulls, hi ha massa llum. Tots em miren estranyats. Hi ha una nina amb una cama treta i al lloc del cap hi té la cama. També hi ha pantalons, camises, sabates, faldilles, vestits estripats, colònies buides, armaris grans però trencats i plens de teranyines… Una càmera que fa fotos amb blanc i negre bastant vella m’està fent una foto. No entenc perquè, serà perquè acabo d’arribar? M’han portat davant d’un mirall una mica desgastat. Sóc un marc amb una foto, més bonic del que m’havia imaginat. El meu marc està fet d’un cartró pintat de color de color lila i al seu damunt hi ha petxines, closques de cargols de mar i petites estrelles de mar seques que segurament va collir la nena que vivia amb mi. La nena de la foto porta un vestit molt bonic i porta dues cuetes lligades amb dos llacets blaus.
Tothom em mira, em fan sentir vergonya, i la fada em diu:
– La nena que viu amb tu et busca i has de saber que està prohibit venir al món dels inservibles quan no estàs ni estripat, ni espatllat, ni desgastat ni molt menys quan estàs en un lloc que et veu tothom, no com tots els altres que estaven al cubell d’escombraires o a una caixa abandonada. En aquest món els fem nous una altra vegada i els hi assignem un nou propietari. A tu no et podem fer nou perquè ja ets nou, ni et podem enviar amb una altra persona perquè la teva propietària et troba a faltar.
Estic una altra vegada a la meva habitació i estic sentint la veu de la nena que viu amb mi:
– Mare, no trobo el meu marc amb la meva foto fet amb cartró i les coses que vaig recollir a la platja…
Em desperto i el primer que faig és mirar el marc que tinc a la meva habitació i després dic:
-Mare, ja se quin conte explicar pel Premi Sambori…! Una vegada a la prestatgeria de la meva habitació hi havia un marc amb una foto, un marc molt bonic i especial però que es sentia inservible…
Cristina Rosell
