Se’m va perdre un queixal pel carrer…
ENLLAÇOS D’INTERÈS
Comptador de visites
Conte inventat 2014.
Aquest article ha estat publicat en El conte inventat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.
7 respostes a Conte inventat 2014.
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
just quan el volia portar a casa per guardar-lo al meu bolet de fusta d’on els angelets l’agafen i m’hi havien de deixar un dineret. Era el meu primer queixal, el primer que m’havia caigut! Com ho faria ara? l’havia de trobar. Hem vaig posar a buscar-lo quan de sobte vaig sentir que hem cridaven, era el meu amic Albert…
– Jan, Jan!! Què busques? – exclamà l’Albert.
– Busco el meu queixal! – vaig contestar.
– Un queixal?- preguntà l’Albert estranyat.
– Sí, un queixal que se’m ha caigut mentre jugava al parc. L’he guardat a la butxaca i ara no hi és. Tinc un forat a la butxaca i segurament m’haurà caigut. M’ajudes a buscar-lo, Albert?
– Si, i tant!
Van començar a buscar el queixal perdut.
Al cap d’una llarga estona, per fi l’Albert el va trobar
– Ja el tinc!- va cridar.
Amb tanta mala sort, que quan l’anaven a agafar, un gat va passar per allà i se’l va empassar. El gat va fugir a dalt d’un arbre.
En Jan va mirar va mirar una mica espantat aquell gat.
De sobte es va adonar que aquell gat li era familiar.
– És clar! , si és el gat de l’àvia!
Llavors en Jan i l’Albert, van anar cap a casa de l’àvia.
Quan van arribar van trobar trobar l’àvia força preocupada perquè havia perdut el seu gat, el Blanquet.
En Jan li va explicar tota la història del seu queixal.
L’àvia se’ls va escoltar amb tota l’atenció del món, sense donar pressa, sense interrupcions i amb paciència com sols les àvies, iaies i padrines saben fer.
Quan el Jan va acabar l’àvia els hi va dir:
-“Nens, primer de tot hem de fer que el Blanquet baixi de l’arbre i això sols ho pot aconseguir la Carlota”
La Carlota era la germana petita del Jan. Una nena menuda, alegre, eixerida com un pèsol a qui li encantaven els animals. Ella sempre dèia que sols de mirar-los als ulls, sabia el que volien dir i que a vegades li era més fàcil entendre les bestioletes que a les persones grans.
Fet i dit: sense perdre més temps el Jan i l’Albert van córrer a buscar-la i sabeu on la van trobar?
Desprès de molt buscar, van pensar que estaria en algun lloc on hi haguessin molts animals.
– Al zoo?- pregunta en Jan.
-No, al zoo no pot ser perquè s’ha de pagar i no té prou diners, i a més és massa petita per anar-hi sola. Potser a la granja de l’avi Pep?
– No és massa lluny!! – exclama en Jan. – Ja ho sé!! Deu estar a la botiga d’animals.
En Jan i l’ Albert, se’n van a la botiga.
I allà es troben a la Carlota, que està a punt de comprar un peix de color taronja amb taques negres.
– Carlota, Carlota! Necessitem la teva ajuda.
– Què us passa, que esteu tan esverats?
– En Blanquet s’ha empassat el meu queixal, i ara s’ha enfilat dalt d’un arbre. -explica en Jan.
– Ens pots ajudar?- pregunta l’Albert.
-D’acord, si em compreu el peix. Així podrem fer baixar millor el gat de l’arbre, doncs li farà d’ham.
– D´acord, va concedir l´Albert.
Quan van arribar a l´arbre amb el peix en una bossa a la mà, quina sorpresa es van emportar ! El gat ja havia baixat però tenia entre les dents una rateta molt petita de color gris perla que cridava com una boja !
L´Albert, el Jan i la Carlota es van amagar darrera de l´arbre per escoltar la conversa.
– Deixa´m en pau, gat de mil diables ! s´exclamava la rateta.
Es movia tant que el gat va tosser i escopir…el queixal del Jan ! Ni ú, ni dos, la rateta va obrir ulls com a taronges i va saltar sobre aquesta dent !
– Tinc feina aquesta nit ! Haig de portar una monedeta i un regalet al nen a qui pertany aquest queixal !!!
I es va escapar volant abans de que el gat se la torni a atrapar…