Els àvids de platja que van triar les vacances al juliol feia setmanes que es lamentaven de la vaga del sol. Però poc s’imaginaven com seria la cirera del pastís, gairebé apocalíptica, de l’últim dissabte de mes. Més d’un es devia malfiar del pronòstic de tempestes veient el sol que espetegava a mig matí a la metròpoli barcelonina. Però amb la negror que va cobrir tot el litoral i el prelitoral central a l’hora de dinar, els més ociosos van decidir que la migdiada era el pla menys arriscat. Una bona manera d’abstreure’s durant una estona del pitjor juliol dels darrers trenta-quatre anys. Això, és clar, els que no van tenir l’ensurt de la calamarsa que atacava vidres i vehicles. O els pobres conductors que havien de travessar els túnels i passos subterranis negats d’aigua. A Barcelona, la ronda Litoral va fer els honors literals al seu adjectiu. Tot i que hi van tallar alguns accessos, els conductors que ja hi transitaven van trobar més d’un pam d’aigua en diversos punts, amb la circulació convertida en una gimcana a poca velocitat per evitar tant que els motors s’aturessin com els riscos del temut hidroplanatge. La tònica es va reproduir en altres indrets, com per exemple als passos inferiors de la Gran Via de Sabadell, que encara restaven tancats al capvespre.