Category Archives: Sant Jordi

Els aiguaders d’abans

Durant els anys quaranta, hi havia gent que anava a buscar aigua a les fonts a canvi de diners. Ara això seria una cosa sense fonament perquè tothom té aigua corrent a casa.
Era un ofici que s’aprenia fàcilment ja que sol calia mirar com ho feien els altres. Però calia tenir molt equilibri perquè portaven un càntir a cada braç i un al cap. Com és normal, aquesta aigua que et portaven a casa tenia un preu, no era pas un servei gratuït, els aiguaders es guanyaven així la vida.
De vegades tenien molta feina perquè les fonts podien estar molt lluny o hi podia haver molta gent que volia aigua. Com es pot suposar treballaven pel carrer i sols. Utilitzaven uns càntirs molt grossos fets per ells mateixos que generalment eren de ferro.
Normalment treballaven a demanda i l’horari podia variar en cada aiguader. Finalment diré que treballaven al poble.

Pere Bricat Rius
2CSA

L’aigua dels càntirs

Ara per rentar-nos les mans, dutxar-nos, fregar els plats, rentar la roba, beure… no tenim cap problema amb l’aigua perquè tots a casa nostra tenim aigua corrent però les coses abans no eren així.

Abans a les cases no hi havia aigua corrent i, per aquest motiu, tenien una feina que consistia en anar a buscar aigua a les fonts o basses del poble per cobrir les necessitats d’higiene, culinàries i altres necessitats bàsiques per a una família.

Quan es necessitava aigua, a les fonts o basses no s’hi podia anar sempre que es volgués, cada família tenia un torn assignat cada setmana i s’havia de respectar.

Per transportar l’aigua s’utilitzaven uns càntirs que hi podien cabre fins a 10 litres i que generalment eren de ceràmica (fang). Quan s’anava a buscar aigua se solien omplir quatre càntirs i per transportar-los feien servir un ruquet o una mula que portava al llom uns “esgadells”. Aquests “esgadells” portaven a cada costat com una mena de dues bosses o cavitats on es col•locaven els dos càntirs.
Aquesta feina es feia sobre els anys 50 i la gent l’anava aprenent perquè era una necessitat que tenien, no calia que ningú els hi ensenyés.
Ara aquesta feina ja no existeix perquè, com he dit abans, ara tenim aigua corrent, però encara es poden trobar fonts en alguns pobles que ara tenen unes altres finalitats.
Tota aquesta informació me l’han dit els meus avis de Llardecans.

Jana Llop Aresté 2CSA

El color de la roba d’abans

Ara quan vas a comprar-te roba te’n compres molta i de diversos colors però abans no en podies comprar tanta perquè no es tenia diners i la roba havia de durar fins que estigués molt velleta. Per això, quan es cansaven de portar sempre la mateixa roba, la tenyien en un safareig ple de líquid de pètals de flors i semblava una peça nova.

Pel matí, les dones anaven al camp a agafar pètals de flors i, a l’arribar a casa, els pètals  de flors es classificaven per colors per després ficar-los en cistells i triturar-los.

Una vegada els pètals estaven triturats i classificats per colors, es ficaven als diferents compartiments dels safareigs municipals (a cada compartiment un color de pètals diferent) i s’hi afegia aigua. Es remenava amb una canya de bambú d’uns 175 centímetres de llargada. Aquesta feina li tocava fer cada setmana a una dona diferent entre les que s’havien apuntat per tenyir la seva roba.

Quan la barreja ja estava feta, ho anunciava el pregoner del poble a tothom i la gent que volia anar-hi hi anava. S’havia de matinar perquè a la una del migdia es tancaven els safareigs.

Ara la roba gairebé mai  es tenyeix i si algú ho fa cal que vagi a les tintoreries. Allí ho fan amb màquines.

Marta Gimena 2CSA

El campaner

Ara ja no hi ha gaires campaners perquè quasi totes les campanes de les esglésies van automàticament. Les campanes gairebé totes són antigues però s’ha modernitzat el seu mecanisme.
Abans sí que hi havia molts campaners. El campaner era la persona que s’encarregava de fer campanes per les esglésies. L’ofici s’aprenia molt fàcilment, era un ofici familiar, passava de pares a fills. Tenien força feina perquè a més a més de fer campaners i fer-les tocar, també feien canons i estris de cuina (cassoles, culleres, paelles…). Eren com si fossin ferrers, artesans del ferro.
Per fer les campanes utilitzaven bronze, estany, ferro forjat i plom. Tots aquests materials provenien de les mines i els fonen per donar la forma que volien. De ferramentes utilitzaven el martell, eines de forja i encluses.
Els campaners per fer les campanes feien el següent : primer fonien el metall i li anaven donant forma a la campana i per últim la polien i ja tenien la campana feta.
Tenien algun ajudant i solien treballar al poble, als baixos de casa seva tenien el taller. No tenien cap horari perquè antigament es treballava de sol a sol.
A més a més de fer campanes, la feina d’un campaner era saber com tocar les campanes de l’església segons el moment ja que per cada motiu es tocava d’una manera diferent: quan hi havia missa tocaven d’una manera, quan es moria un home tocaven d’una manera, quan es moria una dona es tocava d’una altra manera, quan s’avisava que hi havia foc es tocava diferent…

Marina Azor Gomez 2CSA

La història de la nevera de la meva besàvia Trini

Jo no explicaré com funciona una fàbrica de gel i com es construïen les neveres, jo contaré la història de la nevera de la meva iaieta Trini que, per cert, té cent anys, ja fa un segle que està al món.
Tot començà l’any 1929, la meva iaieta Trini tenia un ribell de zinc on es banyava i això li va donar una idea. En aquella època eren molt pobres i a la iaieta Trini se li va ocórrer fabricar-se la seva pròpia nevera i ara us explicaré com era i com es feia servir.
El marit de la iaieta Trini, el meu reiaio, treballava a la Fàbrica de Flix, a Ercros, i allí tenien com una petita fàbrica de gel. La meva besàvia li donava dues ampolles grans amb aigua del riu i el meu reiaio les deixava a la Fàbrica a la càmera frigorífica. Quan es congelaven, les ficava en un sac i, en arribar a casa, les deixava al ribell de zinc i hi posaven el menjar que volien conservar fresc.
A l’any 1938, la senyora Paula Massot li va deixar una nevera de les d’abans. La iaieta Trini anava a buscar el gel a cal Roc que estava a La Raval. El gel què us penseu que era gratis? Doncs no, s’havia de pagar i no era barat.
Hi havia un senyor al poble que era el carnisser i com que no tenia nevera a l’hivern deixava el conill, el pollastre i tota la carn a la finestra i quan la meva iaieta Trini anava a comprar la carn imagineu-vos quin gust devia de tenir, segur que es notava que no havia estat ben guardada en un lloc fresc.
A l’any 1946 va nàixer el meu iaio Josep Maria, les coses ja anaven millor i llavors van poder comprar una nevera de la marca Fagor.
Ja sé que no he fet com les altres persones d’explicar com es feien els treballs antics però em feia molta il•lusió explicar la història de la nevera de la iaieta Trini. Espero que us hagi agradat.
Maroina Forcades Larrosa 2CSA

Els matalassos d’abans

Ara si has de canviar el matalàs , vas a la botiga, te’l tries i te’l porten a casa. Però abans les coses no eren així, abans hi havia un senyor que anava de casa en casa fent els matalassos. A aquest senyor se l’anomenava matalasser.
Per arreglar un matalàs abans es desfeia i es rentaven unes robes grans anomenades les teles i la llana generalment als safareig del poble i una vegada estava tot net i eixut venia el matalasser.
Primer estenien sobre el terra les teles i quan les teles estaven ven esteses, la llana la posaven sobre les teles i la picaven o la treballaven a l’aire amb dos bastons. Després es posava l’altra tela a sobre i es cosien les teles amb l’agulla, que era molt gran, i fil.
Quant el matalasser es feia vell li ensenyaven l’ofici als seus fills i els que no tenien fills ho ensenyaven als que ho volia fer.
El matalasser no tenia cap horari, treballava quan algú del poble o algú de fora del poble el cridaven. Per això el matalasser també havia de tenir algun altre ofici i la majoria dels matalasser es dedicaven també a l’agricultura, a ser pagesos.
Tot això que us he contat m’ho ha explicat el meu pare i la meva mare però el meu pare m’ha dit que ja existien als anys 70 quant ell era petit.
Els matalassers han desaparegut perquè ara els matalassos no son de llana d’ovella si no son d’un altre material.
Nerea Treig Pérez 2CSA

El venedor de llet

Sabeu que antigament no hi havia llet al supermercat? Abans s’anava a comprar a la vaqueria, allà era on la gent de tot el poble l’anava a comprar.
Al poble hi havia un senyor que era el lleter, era el que venia la llet de les seves pròpies vaques. Això es feia dels anys 1950 fins l’any 1980 a Flix.
Ara us estareu preguntant com s’aprenia l’ofici, doncs bé, ara us ho explico: el lleter comprava les vaques però abans  anava a una granja a veure com es munyien per poder-ho fer ell després amb les seves pròpies vaques.
Els lleters tenien molta feina: cada dia anaven a netejar-les, a donar-los-hi menjar i a munyir-les al matí i a la tarda. Això s’havia de fer cada dia, no valia si era o no festa. Al munyir-les posaven la llet que treien de la vaca en un recipient gran de ferro i, una vegada acabada aquesta feina, ja es podia posar la llet a la venda.
La gent que volia llet anava a la vaqueria amb unes lleteres petites que normalment eren de ferro, cada persona comprava la quantitat de llet que volia i quan arribava a casa la posaven en un recipient per bullir-la. La bullien ben  bullida  per a que desapareguessin els microbis.
Tot això ha desaparegut perquè ara l’ anem a comprar als supermercats  en brics però una cosa us he de dir: “La llet d’ara no és tan bona com la d’abans”.
Tota aquesta informació me l’ha donat la meva mare que és de l’any 1970 i la iaia  Rosita que és de l’ any 1932.
Bé, espero que us hagi agradat aquesta petita redacció.

Georgina Armora Hierro 2CS

Racons amb la seva història III

LA CLORATITA

“Anant pel camí de Sebes, al cap d’una mica d’haver passat el Mas del Director, surt un camí a mà dreta que passa entremig de dos cases que estan gairebé derruïdes. És l’entrada a una finca coneguda com “La Cloratita” i que pertany a Ercros, un cartell plantat a la cruïlla dels camins ho anuncia. Li diuen així perquè fa molts anys, quan la guerra civil, hi fabricaven un explosiu que duia aquest nom, cloratita. Encara avui es poden veure algunes de les instal•lacions ja molt fetes malbé. Seguint el camí passes les dos primeres cases caigudes, després n’hi ha més, i et trobes amb dues columnes soles a costat i costat de camí que abans devien servir per fixar la porta d’entrada. Passo de pressa amb la bici perquè em sembla que estan a punt de caure i no vull que em caigui damunt cap pedra; no gaire més endavant hi ha un bosquet de pins i entre el pins una muntanya allargada i no gaire alta en forma de “L” amb les vessants llises i el cim tot al mateix nivell. De seguida es veu que és artificial, és la protecció de les instal•lacions soterrades on feien els explosius i encara es pot veure algun forat que s’endinsa davall terra, fa una mica de por i tot. Sempre m’ha agradat anar-hi a l’estiu, quan no tinc escola i la tarda és llarga, només cal pensar en agafar aigua, perquè sempre hi fa molta calor a Sebes, però entre el bosquet de pins s’està fresquet i et pots dedicar a fer circuits amb la bici o investigar pels racons com si fossis un arqueòleg. Cada vegada que hi vaig està més trencat i hi ha més herbes, però és l’excursió que més m’agrada fer, si pot ser amb algun amic, així és més fàcil que a casa m’hi deixin anar, encara que sempre els he de convèncer perquè em deixin passar el pont.”
La Cloratita

Racons amb la seva història II

Parc de la colònia“Davant de l’estació, al parc, mon cosí i jo jugàvem amb les tortugues de formigó entrant i sortint pels forats de la closca. Ens engronsem i, si fa bo, a l’aigua patos! A la piscineta d’un pam d’aigua que hi ha. Sempre supervisats per algun familiar, en aquest cas recordo el iaio. Una mica més enllà, al “cuartel” nou de la Guàrdia Civil, un caporal engalanada de guarda al portal, les caderneres empresonades a les gàbies penjades a la paret, impecable pintada de blanc, fan càntics harmoniosos. Des del carrer es veuen les petites pedres de calà en què està empedrat el pati d’armes. Al davant, a les vies, hi ha dos trens. Un de càrrega que porta vagonetes carregades de sal fins dalt. L’altre de viatgers que ja desfila per les andanes. El cap de l’estació, amb el banderí a la mà dóna les consignes oportunes als caps de tren”.

Jose Antonio Català Sangrà. Fragment “Massa caps”

2n Premi XX LO FLIX D’ABANS.

Racons amb la seva història

DEL CARRER DE BONAIRE

Tant de la casa on vaig néixer, com del carrer de Bonaire on era situada, només en tinc bons records. De la casa ja n’he parlat força, però del carrer em sembla que no gaire. I això que l’àvia Pepa solia dir que era el millor i més ben batejat de la vila. Ho devia creure així pel fet de ser un carrer ample, ensolellat i cèntric; o, simplement, perquè hi vivia -o sigui perquè era el seu. Penso que no passarà de ser una opinió com qualsevol altra. Ja que d’altres carrers tenien les mateixes condicions. I tots els parers són vàlids.

Ara, pel que toca al nom, no es pot negar que Bonaire és un nom escaient. La prova és que existia -i encara existeixen- en altres poblacions (a Móra d’ Ebre, per exemple). Em decanto a creure que en un cert temps havia estat un nom de moda.

Moda té relació amb modern. A Benissanet, els carrers moderns són els que surten del lloc que ara en diuen plaça de Catalunya (popularment el Portal). A més del carrer de Bonaire, es pot dir que n’hi ha cinc més (Ebre, Sant Vicent, Sant Jordi, Eres i Nou).

Pel que toca al carrer de Bonaire, com que era camí de pas per anar a Móra d’Ebre i a Ginestar, aviat va ser un carrer important. Quan jo era infant, Benissanet tenia a la vora de dues mil ànimes. I al carrer de Bonaire hi havia una botiga gran de queviures (que també era merceria i ferreteria), una tenda de roba, un foro, una camisseria, una barberia, dos catès, una taverna, una sabateria, una serralleria, una ferreria, un boter, un baster, un canyisser, la peixateria, l’estanc,…

Al carrer de Bonaire hi vivien el mestre, la mestra, el secretari, el practicant, un músic major, un matancer, una modista, una brodadora, l’apotecari,…

Va ser a l’ombra d’aquelles cases que vaig començar a córrer, a jugar, i on moltes coses de la vida em van ser revelades. I he dit a l’ombra en el sentit més real del mot, perquè, mentre vaig ser petit, el sol, a l’ estiu, no em va tocar gaire. Sempre que sortia al carrer, el meu avi, o bé l’àvia, m’advertien: “Noi, passa per l’ombra!”. (A l’hivern, és clar, més aviat m’aconsellaven de passar pel sol.) Per tot plegat, n’hi hagué prou perquè em fos possible de conèixer el carrer de Bonaire pam a pam, casa per casa. Totes les portes m’eren obertes i vaig ser molt amic de tothom. Anant pel món, vaig enyorar sempre aquell carrer, i ara, que me’n vaig del món, encara l’ enyoro.

Artur Bladé i Desumvila 1907-1995

Adap. Bladé a l’escola. Dossier de l’alumne.

Plaça Catalunya des del Carrer de Bonaire