DEL CARRER DE BONAIRE
Tant de la casa on vaig néixer, com del carrer de Bonaire on era situada, només en tinc bons records. De la casa ja n’he parlat força, però del carrer em sembla que no gaire. I això que l’àvia Pepa solia dir que era el millor i més ben batejat de la vila. Ho devia creure així pel fet de ser un carrer ample, ensolellat i cèntric; o, simplement, perquè hi vivia -o sigui perquè era el seu. Penso que no passarà de ser una opinió com qualsevol altra. Ja que d’altres carrers tenien les mateixes condicions. I tots els parers són vàlids.
Ara, pel que toca al nom, no es pot negar que Bonaire és un nom escaient. La prova és que existia -i encara existeixen- en altres poblacions (a Móra d’ Ebre, per exemple). Em decanto a creure que en un cert temps havia estat un nom de moda.
Moda té relació amb modern. A Benissanet, els carrers moderns són els que surten del lloc que ara en diuen plaça de Catalunya (popularment el Portal). A més del carrer de Bonaire, es pot dir que n’hi ha cinc més (Ebre, Sant Vicent, Sant Jordi, Eres i Nou).
…
Pel que toca al carrer de Bonaire, com que era camí de pas per anar a Móra d’Ebre i a Ginestar, aviat va ser un carrer important. Quan jo era infant, Benissanet tenia a la vora de dues mil ànimes. I al carrer de Bonaire hi havia una botiga gran de queviures (que també era merceria i ferreteria), una tenda de roba, un foro, una camisseria, una barberia, dos catès, una taverna, una sabateria, una serralleria, una ferreria, un boter, un baster, un canyisser, la peixateria, l’estanc,…
Al carrer de Bonaire hi vivien el mestre, la mestra, el secretari, el practicant, un músic major, un matancer, una modista, una brodadora, l’apotecari,…
Va ser a l’ombra d’aquelles cases que vaig començar a córrer, a jugar, i on moltes coses de la vida em van ser revelades. I he dit a l’ombra en el sentit més real del mot, perquè, mentre vaig ser petit, el sol, a l’ estiu, no em va tocar gaire. Sempre que sortia al carrer, el meu avi, o bé l’àvia, m’advertien: “Noi, passa per l’ombra!”. (A l’hivern, és clar, més aviat m’aconsellaven de passar pel sol.) Per tot plegat, n’hi hagué prou perquè em fos possible de conèixer el carrer de Bonaire pam a pam, casa per casa. Totes les portes m’eren obertes i vaig ser molt amic de tothom. Anant pel món, vaig enyorar sempre aquell carrer, i ara, que me’n vaig del món, encara l’ enyoro.
Artur Bladé i Desumvila 1907-1995
Adap. Bladé a l’escola. Dossier de l’alumne.
