Fa molts anys, rentaven la roba al costat del riu, amb un rentador de fusta, amb una pala de fusta i amb sabó de casa.
Aquesta feina s’aprenia de mares i àvies a filles. Tenien molta feina a renta la roba.
Utilitzaven una fusta que feia de rentador , una pala per picar i sabó de casa . El sabó es feia amb oli i sosa.
Solien rentar al costat del riu o als rentadors públics.
Primer de tot agafaven una cistella plena de roba i anaven al costat del riu. Mullaven la roba amb aigua, també agafaven sabó, després d’ensabonar la roba la picaven i rentaven.
De vegades rentaven la roba soles però de vegades ho feien amb algun amic o amigua, o amb la seva familia.
Aquesta feina, que era molt pesada, ha canviat molt perquè ara hi ha les rentadores de roba. La gent utilitza aquestes màquines i la roba queda molt neta.

Font: La mare i el pare.

Nausheen Sadiq Arain
10 04 14
2CSB

Aquest ofici consisteix en ficar ferradures als cavalls, sembla una cosa senzilla però no ho és.

En realitat aquesta feina no ha desaparegut  però  les ferradures  ara les fan les màquines, però ficar-les  encara ho fan les persones normals com nosaltres.

Aquesta feina  va existir abans del 1714, era una feina força important i que els animals eren molt importants pel treball del camp i per al transport.

Aquest ofici s’aprenia de pares a fills o també anant d’aprenents.

El ferrador d’animals , normalment, treballava fora del poble al costat dels camins i carreteres, perquè és on la gent passava més i on tenien més feina. Solien tenir més feina  els caps de setmana perquè la gent sortia més de viatge.

Ells tenien un horari una mica diferent a l’horari de treball que es fa actualment, no tenien una hora predefinida treballaven de bon matí fins  al vespre. Ells treballaven sols, no necessitaven a ningú

La gent pensa que les ferradures només són de ferro, estan molt equivocats, n’hi ha de ferro, de plàstic, magnesi, titani, alumini o coure. El procés per fer una ferradura era senzill (entre cometes) ficaven el material a moldejar al foc i lo difícil era saber quan l’havien de treure.

Aquest ofici m’agradaria viure’l així veuria cavalls tot el dia, devia ser xulíssim!!!

Fonts: Montserrat Guiu Rozas i  Internet

Jordi Sonet Guiu

3-4-14

2SCB

Jo he triat aquest ofici perquè el meu reiaio (besavi)  va ser barquer a la barca de dalt.

M’han dit que els barquers  vivien en cases al costat de la barca, també que hi havia soldats que vigilaven la barca.

La feina consistia en creuar persones, animals i materials d’una banda de riu a un altra. A l’Ebre es feia des de sempre i hi ha hagut barques i per tant barquers .

El barquer ensenyava a un aprenent a la mateixa barca, d’aquesta manera s’aprenia l’ofici.

Tenien molta feina perquè era la única manera de creuar el riu.

La barca estava formada per dos llaüts grans col·locats paral·lelament, al damunt s’instal·lava una plataforma de fusta quadrada a base de taulons que provenien de la fusta del bosc.

Per guiar la barca utilitzaven el timó, i a l’estiu es clavaven  unes barres de pi de 5 m al fons del riu quan baixava poca aigua i així es marcava el camí a seguir.

Per evitar vies d’aigua calia  fer  d’un bon manteniment de la barca.

Els barquers treballaven sols, al riu i el seu horari era de sol a sol.

Aquest ofici ha desaparegut per la construcció de ponts per travessar el rius, tot i que encara en queda algun, entre ells a Flix.

Era un ofici complicat ja que un mínim error et podia costar car i a més a més era un ofici molt important.

Font: Francesc X. Torres Montagut, (el meu pare )

Francesc X. Torres Martínez

2CSB

3 – 4 – 14

La feina del  cisteller  consistia en  fer cistells fets a mà amb vímet. Va existir durant el segle XIX aquest ofici s’aprenia dins de la mateixa  família de pares a fills o entre els amics que en sabien.
Per fer els cistells s’utilitzava el vímet que s’obtenia de Prades i canyes de les rieres de la part de la costa.
Les eines que utilitzaven eren el ganivet de fulla corba, els punxons rectes o torts i estisores del tipus de podar o la clàvia.
Els cistellers tenien bastanta feina perquè havien de fer molts passos per fer el cistell, fer un cistell necessitava el seu temps.
Per fer un cistell es començava pel cul del qual surten els muntants de vímet que inicialment es lliguen i sobre els quals es comença a teixir la peça, amb vímet o canya fins que té la mida desitjada.
En concret en aquest ofici es feia servir bastantes eines i bastants materials.
El cistellers han desaparegut perquè ara els cistells es solen fer amb màquines.
Seria molt  interessant que si encara queda algun cisteller es fessin tallers i ensenyessin aquesta feina a la gent.
M’agrada molt aquest ofici, però es molt difícil.

FONT: Mercè (la meva padrina) i Internet: la viquipèdia.

Maddison Bush
2CSB
27/3/14

El sereno era un vigilant municipal nocturn que antigament rondava de nit a les poblacions de certa importància. A les ciutats s’encarregava de vigilar un sector o una zona determinada .
El cos de serenos va ser creat a finals del segle XVIII. Aquest vigilants treballaben amb la policia.
Aquest ofici s’aprenia anant al costat del sereno i mirant com ho feia.

Treballaven per torns, normalment  de nit. Treballaven pels carrers del poble.
Anaven vestits amb un uniforme i sempre portaven un grapat de claus lligades  a la cintura i brandaven un a llança.
L’ofici de sereno ha desaparegut perquè ara hi ha molts sistemes de vigilància i porters automàtics.
En resum el sereno era un vigilant molt important a la seva època, treballava sol i de nit.
La meva opinió personal és que el sereno era necessari  perquè obria la porta de casa, vigilava el poble, ara aquesta feina ho fan màquines.
Fonts :

Sra. Sisqueta Bages.

Viquipédia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sereno                                                                                  

El canyissaire era una persona que feia canyissos. Els canyissos s’utilitzaven a les cases per posar els aliments (feien de lleixes), per fer sostres, etc…
És un ofici molt antic, el meu reiaio va començar l’any 1951 a l’altra banda del riu Ebre. Aquesta feina també es podia fer al mateix canyar.
Per aprendre l’ofici no calia anar a estudiar, només mirant com ho feia la gent més gran és podia aprendre.
Els canyissaires tenien molta feina, perquè en aquella època es feia salrassos a les cases i després ho enguixaven.
Per fer aquest ofici utilitzaven les canyes que provenien dels canyars de la vora del riu. Per fer els canyissos utilitzaven unes estisores, un badador i una paleta de fusta, i eines de fuster.
Per fer un canyís es segueixen els següents passos:
Primer és va a treballar les canyes al canyar, després es forma el canyís i es posen 5 canyes dretes. Seguidament s’agafa el badador i la canya per badar-la. Una vegada està badada és fa el canyís.

Els canyissaires no tenien horari, ho feien quan volien. Normalment treballaven sols, però hi havia gent que tenia un ajudant per donar-li les canyes. A Flix, solien treballar al sortir de la fàbrica per guanyar-se millor la vida.

Aquest ofici ha desaparegut perquè ara hi ha  nous materials de construcció i ja no és fa servir el canyís.

Vaig triar aquest ofici perquè crec que és molt interessant, a més a més el meu reaio era canyissaire i és feia Flix durant el segle passat.

Font: Sr. Josep Antoni Martínez Motos ( el meu iaio, canyissaire)

Remei Martínez Forcades        2CSB         3-4-14

El baster  és un ofici que consisteix en adornar i fer els guarniments de les besties de càrrega i pilotes que es feien amb cuir. Aquesta feina va existir quan als pobles agrícoles  treballaven el camp amb animals.

L’ofici del baster s’aprenia i es passava de pares a fills.

En aquest ofici hi havia molta feina perquè a més a més dels accessoris dels animals també feien matalassos de llana i pilotes de cuir.

Com a material principal , utilitzaven el cuir, també utilitzaven llanes amb les que s’elaboraven les guarnicions o dibuixos sobre  muntures o aparells, i fils de colors.

Normalment treballaven a casa o als baixos de casa seva. Solien treballar sols, però de vegades hi havia una persona que ajudava o tenien aprenents.

Les eines que utilitzaven eren el punxo, l’agulla , peces de fusta , una espècie de ganivet semicircular, un metre, un escaire i les tisores. Totes aquestes eines eren per a cosir i per mesurar el material.

El procés de la elaboració que seguien era: començaven a treballar la pell i el cuir, el treballaven , li donaven forma i el cosien.

Els basters no tenien cap horari, treballaven tot el dia menys les hores que havien d’esmorzar, dinar, sopar i les hores que havien de fer una altra feina. Normalment treballaven dins del poble, treballaven  a casa.

Aquest ofici no es podia fer sense saber utilitzar l’agulla, el cuir i moltes més eines. Aquest ofici era molt important perquè els animals és necessitaven cada dia per treballar al camp.

Avui en dia  ha desaparegut perquè la feina del camp s’ha mecanitzat i ja no és necessiten els animals per fer les feines del camp.

He triat aquest ofici perquè al poble de la meva mare i als pobles del voltant, hi havia molta gent que treballaven de basters. Famílies i amics dels meus avis feien aquest ofici.

Font: Sra. Maria del Carme Vallespí (la meva avia) i Natàlia Garcia (la meva mare).

Tota aquesta informació és com es feia al poble de la meva mare, avis ,tiets… (Nonasp).

Itziar Suñer Garcia

2CS-B

3-4-14