Des de molt de temps existeix l’aixada.
L’aixada va existir cap a l’any 4500 a.C, va existir a Egipte i a l’Índia entre el 4000 i 3000 a.C. Abans era de fusta i de pedra però va anar canviant fins a ser de ferro.
Abans un pagès o un senyor que tenia un terreny de cultiu havia de tenir una aixada per remoure la terra perquè abans no hi havia nous instruments però ara ha millorat molt i ara hi ha noves eines i màquines pel camp.
L’ofici s’aprenia per altres persones més grans que ho feien, era una feina pesada. Si hi havia molta terra per remoure havien de treballar en grup perquè cansava molt treballar un sol. Els homes o la gent treballaven al camp, fora del poble. Abans la gent que treballava al camp no tenia cap horari i treballava de sol a sol.
Ara aquesta feina tan feixuga gairebé no existeix perquè n’hi ha coses més modernes com per exemple el tractor.

Nallely Murillo 2CSA

Ara es molt fàcil escriure perquè tenim bolígrafs, Pilots i plomes estilogràfiques. És més còmode i més net perquè no ens taquem a l’escriure.
Abans  hi havia la ploma d’escriure. La ploma d’escriure consistia en una ploma d’una au, que la gent sucava en un tinter per escriure.
Aquesta feina va existir abans de que apareguessin els bolígrafs i els Pilots.
Els materials que utilitzaven eren una ploma d’ocell o un tinter. La ploma prové d’un ocell i la tinta prové de vegetals naturals. Podien treballar a casa, a l’escriptori… als llocs que volguessin. Podien treballar sols o amb algú. No tenien cap horari en concret, si volien escriure escrivien a l’hora o el dia que volguessin.
Les plomes d’escriure han desaparegut perquè han aparegut bolígrafs, pilots i les plomes artificials que son mes fàcils de utilitzar.
Aquesta informació me l’ha donat la meva àvia.

Chadia Moussati 2CSA

Què en sabeu dels contenidors que hi ha pel poble i/o tenim a casa? Què en penseu del reciclatge que fem ara per tornar a reaprofitar-ho tot? Doncs abans això no existia i ara us explicaré què feien per desfer-se de les deixalles fa uns quants anys.
Abans hi havia un senyor que era l’escombriaire (“basurer” dit vulgarment) que recollia tots els residus del poble! Imagineu-vos quanta brossa recollia en un dia, potser uns 1.000 quilos aproximadament! Però encara que agafés la brossa de tot el poble no n’hi havia tanta com ara perquè abans no hi havia envasos ni tampoc aquella cançoneta: “Encara que siguis de plàstic…”
Aquest escombriaire tenia un remolc i un ase per transportar la brossa i una trompeta per a fer-la sonar cada vegada que passava per un carrer. Bé us explicaré més a fons en que consistia aquest treball: l’home passava un o dos dies a la setmana pel matí amb el remolc i el seu ase, al davant del remolc hi havia un seient on seia ell i guiava a l’ase, passava pels carrers i , com he dit abans, feia sonar una trompeta i les persones d’aquell carrer sortien amb la brossa i la tiraven al remolc. També a la porta hi podia haver un ganxo on allí hi penjaven la galleda amb la brossa i el mateix escombriaire l’agafava. La veritat és que jo penso que ficar-la al ganxo era més pràctic perquè si estaves dormint quan passés no t’havies d’aixecar i podies dormir o estar a casa tranquil•lament. Després anava a tirar la brossa a un abocador (“ vertedero” en castellà).
Aquest treball ja es feia a començaments de 1900 i es va deixar de fer fa, més o menys, 30 anys. El perquè de que aquest ofici ja no es faci és perquè s’han inventat els contenidors i també s’ha inventat el reciclatge.
Aprofito per dir que s’han de tirar les deixalles al seu lloc per fer que el medi ambient vagi millor.
Aquesta redacció la dedico a la meva mare i a la meva àvia perquè són les persones que m’han ajudat a aconseguir aquesta informació i sense elles no hagués pogut fer res. Gràcies!

Maria Pomares Garcia
2CSA

Ara quan vas a comprar-te roba te’n compres molta i de diversos colors però abans no en podies comprar tanta perquè no es tenia diners i la roba havia de durar fins que estigués molt velleta. Per això, quan es cansaven de portar sempre la mateixa roba, la tenyien en un safareig ple de líquid de pètals de flors i semblava una peça nova.

Pel matí, les dones anaven al camp a agafar pètals de flors i, a l’arribar a casa, els pètals  de flors es classificaven per colors per després ficar-los en cistells i triturar-los.

Una vegada els pètals estaven triturats i classificats per colors, es ficaven als diferents compartiments dels safareigs municipals (a cada compartiment un color de pètals diferent) i s’hi afegia aigua. Es remenava amb una canya de bambú d’uns 175 centímetres de llargada. Aquesta feina li tocava fer cada setmana a una dona diferent entre les que s’havien apuntat per tenyir la seva roba.

Quan la barreja ja estava feta, ho anunciava el pregoner del poble a tothom i la gent que volia anar-hi hi anava. S’havia de matinar perquè a la una del migdia es tancaven els safareigs.

Ara la roba gairebé mai  es tenyeix i si algú ho fa cal que vagi a les tintoreries. Allí ho fan amb màquines.

Marta Gimena 2CSA