Ara quan vas a comprar-te roba te’n compres molta i de diversos colors però abans no en podies comprar tanta perquè no es tenia diners i la roba havia de durar fins que estigués molt velleta. Per això, quan es cansaven de portar sempre la mateixa roba, la tenyien en un safareig ple de líquid de pètals de flors i semblava una peça nova.

Pel matí, les dones anaven al camp a agafar pètals de flors i, a l’arribar a casa, els pètals  de flors es classificaven per colors per després ficar-los en cistells i triturar-los.

Una vegada els pètals estaven triturats i classificats per colors, es ficaven als diferents compartiments dels safareigs municipals (a cada compartiment un color de pètals diferent) i s’hi afegia aigua. Es remenava amb una canya de bambú d’uns 175 centímetres de llargada. Aquesta feina li tocava fer cada setmana a una dona diferent entre les que s’havien apuntat per tenyir la seva roba.

Quan la barreja ja estava feta, ho anunciava el pregoner del poble a tothom i la gent que volia anar-hi hi anava. S’havia de matinar perquè a la una del migdia es tancaven els safareigs.

Ara la roba gairebé mai  es tenyeix i si algú ho fa cal que vagi a les tintoreries. Allí ho fan amb màquines.

Marta Gimena 2CSA

Ara ja no hi ha gaires campaners perquè quasi totes les campanes de les esglésies van automàticament. Les campanes gairebé totes són antigues però s’ha modernitzat el seu mecanisme.
Abans sí que hi havia molts campaners. El campaner era la persona que s’encarregava de fer campanes per les esglésies. L’ofici s’aprenia molt fàcilment, era un ofici familiar, passava de pares a fills. Tenien força feina perquè a més a més de fer campaners i fer-les tocar, també feien canons i estris de cuina (cassoles, culleres, paelles…). Eren com si fossin ferrers, artesans del ferro.
Per fer les campanes utilitzaven bronze, estany, ferro forjat i plom. Tots aquests materials provenien de les mines i els fonen per donar la forma que volien. De ferramentes utilitzaven el martell, eines de forja i encluses.
Els campaners per fer les campanes feien el següent : primer fonien el metall i li anaven donant forma a la campana i per últim la polien i ja tenien la campana feta.
Tenien algun ajudant i solien treballar al poble, als baixos de casa seva tenien el taller. No tenien cap horari perquè antigament es treballava de sol a sol.
A més a més de fer campanes, la feina d’un campaner era saber com tocar les campanes de l’església segons el moment ja que per cada motiu es tocava d’una manera diferent: quan hi havia missa tocaven d’una manera, quan es moria un home tocaven d’una manera, quan es moria una dona es tocava d’una altra manera, quan s’avisava que hi havia foc es tocava diferent…

Marina Azor Gomez 2CSA

Jo no explicaré com funciona una fàbrica de gel i com es construïen les neveres, jo contaré la història de la nevera de la meva iaieta Trini que, per cert, té cent anys, ja fa un segle que està al món.
Tot començà l’any 1929, la meva iaieta Trini tenia un ribell de zinc on es banyava i això li va donar una idea. En aquella època eren molt pobres i a la iaieta Trini se li va ocórrer fabricar-se la seva pròpia nevera i ara us explicaré com era i com es feia servir.
El marit de la iaieta Trini, el meu reiaio, treballava a la Fàbrica de Flix, a Ercros, i allí tenien com una petita fàbrica de gel. La meva besàvia li donava dues ampolles grans amb aigua del riu i el meu reiaio les deixava a la Fàbrica a la càmera frigorífica. Quan es congelaven, les ficava en un sac i, en arribar a casa, les deixava al ribell de zinc i hi posaven el menjar que volien conservar fresc.
A l’any 1938, la senyora Paula Massot li va deixar una nevera de les d’abans. La iaieta Trini anava a buscar el gel a cal Roc que estava a La Raval. El gel què us penseu que era gratis? Doncs no, s’havia de pagar i no era barat.
Hi havia un senyor al poble que era el carnisser i com que no tenia nevera a l’hivern deixava el conill, el pollastre i tota la carn a la finestra i quan la meva iaieta Trini anava a comprar la carn imagineu-vos quin gust devia de tenir, segur que es notava que no havia estat ben guardada en un lloc fresc.
A l’any 1946 va nàixer el meu iaio Josep Maria, les coses ja anaven millor i llavors van poder comprar una nevera de la marca Fagor.
Ja sé que no he fet com les altres persones d’explicar com es feien els treballs antics però em feia molta il•lusió explicar la història de la nevera de la iaieta Trini. Espero que us hagi agradat.
Maroina Forcades Larrosa 2CSA

Ara si has de canviar el matalàs , vas a la botiga, te’l tries i te’l porten a casa. Però abans les coses no eren així, abans hi havia un senyor que anava de casa en casa fent els matalassos. A aquest senyor se l’anomenava matalasser.
Per arreglar un matalàs abans es desfeia i es rentaven unes robes grans anomenades les teles i la llana generalment als safareig del poble i una vegada estava tot net i eixut venia el matalasser.
Primer estenien sobre el terra les teles i quan les teles estaven ven esteses, la llana la posaven sobre les teles i la picaven o la treballaven a l’aire amb dos bastons. Després es posava l’altra tela a sobre i es cosien les teles amb l’agulla, que era molt gran, i fil.
Quant el matalasser es feia vell li ensenyaven l’ofici als seus fills i els que no tenien fills ho ensenyaven als que ho volia fer.
El matalasser no tenia cap horari, treballava quan algú del poble o algú de fora del poble el cridaven. Per això el matalasser també havia de tenir algun altre ofici i la majoria dels matalasser es dedicaven també a l’agricultura, a ser pagesos.
Tot això que us he contat m’ho ha explicat el meu pare i la meva mare però el meu pare m’ha dit que ja existien als anys 70 quant ell era petit.
Els matalassers han desaparegut perquè ara els matalassos no son de llana d’ovella si no son d’un altre material.
Nerea Treig Pérez 2CSA

Sabeu que antigament no hi havia llet al supermercat? Abans s’anava a comprar a la vaqueria, allà era on la gent de tot el poble l’anava a comprar.
Al poble hi havia un senyor que era el lleter, era el que venia la llet de les seves pròpies vaques. Això es feia dels anys 1950 fins l’any 1980 a Flix.
Ara us estareu preguntant com s’aprenia l’ofici, doncs bé, ara us ho explico: el lleter comprava les vaques però abans  anava a una granja a veure com es munyien per poder-ho fer ell després amb les seves pròpies vaques.
Els lleters tenien molta feina: cada dia anaven a netejar-les, a donar-los-hi menjar i a munyir-les al matí i a la tarda. Això s’havia de fer cada dia, no valia si era o no festa. Al munyir-les posaven la llet que treien de la vaca en un recipient gran de ferro i, una vegada acabada aquesta feina, ja es podia posar la llet a la venda.
La gent que volia llet anava a la vaqueria amb unes lleteres petites que normalment eren de ferro, cada persona comprava la quantitat de llet que volia i quan arribava a casa la posaven en un recipient per bullir-la. La bullien ben  bullida  per a que desapareguessin els microbis.
Tot això ha desaparegut perquè ara l’ anem a comprar als supermercats  en brics però una cosa us he de dir: “La llet d’ara no és tan bona com la d’abans”.
Tota aquesta informació me l’ha donat la meva mare que és de l’any 1970 i la iaia  Rosita que és de l’ any 1932.
Bé, espero que us hagi agradat aquesta petita redacció.

Georgina Armora Hierro 2CS