Avui llegint el bloc Competència TIC de Xavier Rosell he recordat un bon sopar (el del col.lectiu educa’t-educa’m) on vaig sentir parlar per primera vegada de second life: un món virtual, una segona vida.
Vam parlar del que es podia fer a second life, des de comprar -perquè les grans empreses ja hi estan ficades- a conèixer gent. Per entrar cal crear-se un personatge (un avatar) i ja estàs a dins movent-te, coneixent gent, comprant… o estudiant ja que diverses universitats estan entrant dins de second life per crear els seus campus virtuals.
La veritat és que tot aquest món em crea forces dubtes i pors… abandonarem una mica la vida real refugiant-nos en una vida virtual?
Per altra banda hem de ser conscients que estem entrant de ple en els móns virtuals… caldrà estudiar les seves potencialitats per veure com ho podem aprofitar des de les escoles i sobretot com podem educar dins la societat que als nostres alumnes els ha tocat viure: Una barreja de món real i de món virtual.
El Ramón Barlam també parla de la second life en el seu bloc.
Aquest vídeo de la primera retransmissió del programa del Carles Francino dins del món virtual ens explica què és second life:
Personalment em fa molt de respecte tot això de second life, i dic respecte per no dir por.
Quan hi penso em venen al cap alguns reportatges que he vist a la tele i que mostren uns nois i noies del japó (imagino que també n’hi ha a altres indrets del planeta) que no surten de la seva habitació, ni es relacionen amb ningú perquè estan tancats en un món imaginari (el dels jocs d’ordinador). Podríem dir que són joves autistes, nois que formen part del present i el futur de les nostres societats.
Second Life és viure en un món virtual i, per tant, imaginari. És viure, tal com diu la mateixa paraula, una segona vida.
Crec que la teva pregunta Anna (“abandonarem una mica la vida real refugiant-nos en una vida virtual?”) és molt encertada.
Vivim en una societat opulenta, on tendim a amagar les pors i tot allò que ens angoixa o no ens agrada, als avis sovint els portem a la residència perquè no ens molestin…I ara, amb second life, tenim una altra vida: entrem a l’habitació, obrim l’ordinador, anem a second life i ens evadim dels problemes reals i fins i tot podem anar de botigues i comprar. Com si a la vida tot fos això.
I sé que és un joc, però el problema està quan realitat i ficció es confonen.
Second life ens permet deixar els problemes reals a la porta de l’habitació, però…els problemes reals hi continuen éssent per més que amaguem el cap sota l’ala o en una altra vida.
I mentre vivim en un altre món hi ha gent que continua morint de gana o a la guerra…
Al nostre món ens podem evadir de tot, fins i tot de nosaltres mateixos.
Núria
Deixeu-me afegir algunes reflexions. Jo tinc una actitud una mica contradictòria respecte a second life. D’una banda em penso que no n’hi ha per tant que no deixa de ser un joc, El que acabo de veure al video són una colla de ninots encantats que mouen el cap mecanicament i el que intenen es reproduir un model de societat capitalista i consumista, quina poca imaginació!! d’evasions de la realitat sempre n’hi ha hagut per plaer o per necessitat, penso en els perseguits per alguna causa , els que han de sortir de l’armari , els que tenen relacions extramatrionials, els ludòpates, els drogadictes, etc..
Jo si em pugués inventar una segona vida me la inventaria en un món on no hi hagués especulació immobiliaria, ni casinos etc.. aquest second life amb tots éls defectes del món real no te cap gràcia,
Suposo que li donarem la volta i el convertirem en un món just, solidari i creatiu oi? On hi podrem assaajar formes noves de conviure per després aplicar-les a la vida real.
Carme
Potser haurem de fer alguna trobada virtual, no?
Mestres i professors en català a SL… això no fa por a ningú. I és ben real. 🙂
Una salutació!
Boris a Real Live
Sirob a Second Live
Estic d’acord Carme!
No li trobo sentit a fer una segona vida que reprodueixi tot allò que no ens agrada… i que a sobre pugui enganxar.
El que penso sobre la second life (no m’agrada gens el nom! a partir d’ara li diré món virtual) és una mica contradictori, per una banda veig els perills que pot tenir i que anomena la Núria i per altra banda veig moltes possibilitats i totes educatives:
Veig que la tècnica avui en dia permet fer moltes coses, reviure situacions i èpoques perquè el món virtual comença ja a ser molt real i integrat en la nostra vida quotidiana (la “first life”), però no m’agrada que per entrar-hi ens haguem de registrar tots a través d’una única adreça, que haguem de passar tots per un únic canal…. si tècnicament és possible es podria crear un món virtual d’ensenyament (recordeu, ja no li dic second life) on tots els alumnes entren (previ consentiment dels pares o dels mestres…tipus edu365) i l’alumne es troba diferents situacions d’època, diferents projectes telemàtics, diferents fòrums (places) temàtics…. i un cop a dins fan l’activitat però es troben altres ninotets (és a dir alumnes) on han de col.laborar (perquè l’activitat està dissenyada perquè així sigui)… no seria aquesta una bona manera de treballar el treball col.laboratiu?
I ja que estem tot dins la xtec… evidentment un món virtual on els mestres ens trobéssim i creéssim material pedagògic, discutíssim, creéssim projectes…. no seria aquesta una bona manera de fer un món virtual útil a la nostra vida?
Si la tècnica ho permet, per què no es comencen a crear diferents entrades al que anomenem món virtual? Així no estaria centralitzat!
Ja veieu, la tècnica ho deu permetre, però jo no en tinc ni idea de com es fa, ara això si, puc pensar i fer propostes sobre com utilitzar els mons virtuals…. si algú s’anima a crear aquestes plataformes pot comptar amb mi i amb un col.lectiu ben ampli de mestres que segur podem omplir de continugut l’anomenada second life (vaja, ho he dit! volia dir món virtual).