Ja fa dies que amb l’elgg m’estic plantejant com fer servir els blocs amb els alumnes.
Sempre que preparo alguna cosa tinc l’hàbit de fer primer una recerca per internet per tal d’agafar idees, i n’he trobat bastantes.
Primer i a partir del bloc de l’Aníbal de la Torre i de José Fernando Melero he entrat en la reflexió de per què fracassen els blocs amb alguns alumnes. Tant un com l’altre apunten la idea que ja va expressar Francis Passini sobre els nadius digitals i els immigrants digitals.
Els nostres alumnes són els que ja han nascut immersos en l’era digital, són nadius digitals, mentre que els adults -la majoria del professorat- ha arribat tard a l’era digital. Joan Josep Isern fins i tot marca la data a partir de la qual es pot considerar una persona com a nativa o immigrant: els nascuts abans del 1965 els considera immigrants, i les persones nascudes a partir del 65 ja són natives.
Tal com apunten l’Aníbal de la Torre i el José Fernando Melero els nostres alumnes ja han triat els seus canals de comunicació: el messenger, msn space…molts d’ells els blocs per parlar dels seus interessos.
I des de l’escola i els instituts els hi plantegem l’ús dels blocs per altres qüestions, i no sempre s’entusiasmen!
Sigui com sigui continuo pensant que l’ús dels blocs ens poden ajudar en la nostra tasca diària, crec que poden ser una molt bona eina, sobretot pel procés que generen. Més enllà del producte final el procés que fa l’alumne davant la situació d’escriure és positiva ja de per si.
En aquesta línia he trobat el bloc de l’Eugenia "Haciendo las tareas" on planteja un guió per tal que l’alumne de 5è pugui escriure el seu diari… començaré a treballar a partir d’aquí.
Certament l’escola d’avui en dia treballa la diversitat, sempre parlem de la diversitat intercultural i ens preocupem de les aules d’acollida pels immigrants… ara bé, n’hi ha una altra diversitat: la digital… i aquí els alumnes són els nadius i el professorat som els immigrants 😉
Aquí deixo una prova de com s’expressen els nadius, un producte digital fet per nadius i per a nadius:
Hola Anna
Juguem un mica? no hi estic d’acord, n’estic fins els …que em considerin immigrant digital i he nascut molt…. abans del 1965.
1-No soc més immigrant digital que molts milions de nens i joves d’África, Àsia o Àmèrica del sud… que encara no tenen una alfabetització digital.
2-No és cert que nosaltres parlem, llegim o escrivim de manera lineal. Tots hem llegit novel.les i hem vist pel.lícules on el temps va endavant i enrerra on la història és explicada de manera fragmentada o vista des de punts de vista diferents i les hem entès oi? (fins i tot alguns som capaços d’escriure novel.les i contes adoptant punts de vista diferents i fent avançar o recular la historia segons en sembli.
3-Tampoc és cert que només fem un ús racional de les TIC, molts hem fet amics, ens hem barallat i fins i tot ens hem enamorat i desenamorat via e.mail.
continuo…?
Una abraçada
Carme
🙂 OK. accepto!, juguem.
1- Amb aquest tema… podríem dir que estic (com gairebé sempre) a la frontera, sóc justament del 1965.
2- No pots comparar! És clar que no ets més immmigrant digital que ells (tercer món)…. tu has arribat tard (segons el concepte d'”immigrant digital”), però ells, malauradament no han arribat. Igual hauríem de parlar que a part dels nadius, evidentment occidentals, n’hi ha que ni amb “cayuco digital” poden entrar a l’era digital (el que sempre hem anomenat com a fractura digital).
3- El que tu apuntes, és precisament l’esperança. I jo només espero que el procés i la sort que hem tingut “els immigrants digitals” la tinguin també els “immigrants reals”: plena integració i un desenvolupament a plé nivell. Jo em considero una immigrant digital que ha pogut inserir-se plenament, fins i tot més que alguns nadius 😉 (no es pot dir el mateix de la majoria dels immigrants reals).
4- Carme, a mi no em sembla malament la terminologia “nadius” i “immigrans digitals”, i saps per què? Perquè crec que està bé que en algun moment tothom es pugui sentir immigrant… igual així podem entendre millor que ser nadiu o immigrant no és el més important, si no el que fem conjuntament a la societat.
Hola Anna
No, mira, no hi estic d’acord!! amb tots els respectes vers els immigrants reals i precisament per això, ser immigrant vol dir haver d’abandonar una “pàtria”(en el sentit més íntim i espiritual del mot) i potser sentir-se sempre més estranys i enyorats en una altra, i això no és el que ens passa als “vells” que entrem en el món digital , tot i que els nostres hàbits i maneres d’actuar-hi siguin diferents dels més joves, no hem hagut d’abandonar res i podem seguir sent anàlògics i lineals quan volem, per tant no tenim cap sentiment de pèrdua.
seguirem?
Carme
Hola Carme, si vols, si, seguim…
Puc estar d’acord amb tu en que les paraules en si no han estat massa ben triades, però…. crec que són bastant il.lustratives.
Tampoc m’ho agafaria com: “els vells són tots uns immigrants digitals”. Tant tu com jo sabem que l’edat no té res a veure! però no em negaràs, que per una generació molt extensa de persones la societat de la informació ha suposat un canvi molt i molt gran… s’han hagut d’adequar a una nova manera de fer i canviar hàbits(d’aquí la comparació amb immigrants).
Saps? Ara et diré una cosa que poca gent sap 😉 la primera vegada que vaig sentir parlar d’internet era a la universitat, era l’Artur Serra (el va convidar la Buxó) i va dibuixar una rodona amb una mena d’a a dins (és a dir va dibuixar @), i va dir que molt aviat totes les comunicacions serien per correu electrònic, que a EEUU tothom podia accedir a les biblioteques,… i un munt de coses que en aquell moment…. saps què vaig pensar? “Si, home, au, ves…. això és impossible. La màquina mai podrà amb les persones”.
Poc després, com a molt un parell d’anys, jo mateixa anava a buscar a l’Artur Serra perquè m’ajudés a muntar la xarxa ciutadana de Ravalnet, i evidentment vaig entendre que precisament la tècnica està al servei de les persones, precisament pel que fa a eines i plataformes de comunicació.
Veus, jo no em considero gens vella, i d’aquí a 10 o 20 anys tampoc m’hi consideraré, però he de reconèixer que tot i ser de les primeres persones que vaig entrar de plé a la societat de la informació (igual que tu), en un moment o altre vaig haver de canviar els meus plantejaments (afortunadament!!)… en canvi el meu fill, ha nascut de plé en la societat de la informació i comunicació.
Amb els termes dels quals estem parlant, ell seria un nadiu i jo un immigrant, a mi no em desagraden del tot els termes per la idea, precisament d’haver de canviar hàbits (jo he hagut de canviar alguns, tot i que no m’ha costat gens!) o no necessitar canviar-ne cap (el meu fill)…
Però Carme, en el fons podem estar d’acord en que les paraules en concret poden ser o no ser encertades, però la idea a mi em serveix per entendre que tenim una generació d’alumnes amb uns codis concrets que han triat unes eines concretes de comunicació, i jo com a mínim les he de conèixer (i t’asseguro que sóc usuària de messenger 😉 però hem de reconèixer que la immensa majoria de professorat (evidentment tu no, ni jo, ni molta de la gent que tu i jo coneixem) han arribat tard, estan arribat tard i alguns fins i tot ni s’han plantejat el viatge a la societat de la informació.
Hola Anna
D’acord, però l’educació sempre ha de respondre als reptes sense excuses, per exemple davant la televisió poden ser tan babaus els espectadors de 80 anys com els de 50 com els de 15 si no han après a descodificar el seu llenguatge, si no en fan una visió crítica, Així com l´ús que alguns adolescents fan de le Tecnologies més avançades serà diferent si els immigrants digitals que tenen per profes o per pares els ajuden a saber fer-ne un ús intel.ligent, crític, creatiu i solidari sinó potser no.
seguirem?
I tant!
I tant a tot: ” l’educació sempre ha de respondre als reptes sense excuses”, i que sempre seguirem 😉
Ser nadiu no vol dir necessàriament que se’n faci un bon ús… per això és imprescindible que el professorat i els pares ( “immigrants digitals”) entenguem els nous llenguatges, si no, no els podrem ajudar a “fer-ne un ús intel.ligent, crític, creatiu i solidari.”
Tornant enrera, tinc un dubte, tu dius que has hagut de canviar d’ habits i en canvi el teu fill no ha hagut de canviar-ne cap perque ha nascut de plé en la societat de la informació i comunicació, però no creus que potser d’aquí 10 anys o potser només 5 o 3 potser es trobarà com tu quan vas anar a buscar l’ Artur Serra per a que t’ ajudeés a muntar la xarxa de Ravalnet?, perquè els canvis són cada vegada més ràpids i potser tot i que ell s’hi adaptarà molt ràpidament algun invent li suposarà una adaptació o és que ja hem arribat al límit dels avenços tecnòlogics?
D’això n’estic segura. El que no sé és com li diran… encara s’anomenaran “nadius digitals”?
Anna i Carme,
He seguit el vostre interessant debat sobre els nadius i els immigrants digitals. Per cert, jo que soc del febrer del 1964 entraria en el ‘pack’ dels immigrants. Per un pèl que no passo al grup de nadius.
Jo també sóc dels que penso que Prensky ha definit de manera molt clara la distància entre dues maneres de veure i de viure a la societat del coneixement. Quan parla d’immigrants no ho fa en sentit despectiu sinó subratllant la distància entre les dues posicions. Certament, per passar d’un grup a l’altre cal fer un esforç. Cal una voluntat de ‘migrar’. Cal, també, llegir Prensky per entendre els matisos entre aquesta frontera. Ho defineix molt clarament en el seu darrer llibre, que ha publicat el mes de maig d’enguany (Don’t Bother Me, Mum, I’m learning! > No em ratllis mare, estic aprenent!). Un exemple, per no allargar-me: els nadius es comuniquen de manera molt diferent dels immigrants digitals. Però la ‘frontera’ no és entre l’escrit analògic i el correu electrònic. La ‘frontera’ està entre el correu-e i les missatgeries instantànies (sincròniques). És a dir: els ‘nadius’ són de missatgeria instantània, i els ‘immigrants’ (els que hem fet l’esforç de ‘migrar’ a la nova realitat partint d’un context molt diferent), som més del correu-e (no sincrònic). Reminiscències o nostàlgies prediluvianes?
Pel que fa a l’edat, cronològicament em correspondria ser immigrant digital, però hi ha persones com la Lourdes Luengo (única dona coordinadora TIC d’Andalusia, a la primera ‘remesa’), que qualsevol l’atrapa. Carme, tu la coneixes. En canvi, hi ha profes acabats de sortir del ‘forn’ que de formació en educació i TIC, millor que no en parlem. Oi?
Jo sempre explico una anècdota molt il·lustrativa: corria l’any 1995 i des del CEIP Joventut de Callús vam fer el 22 d’abril (dia de la Terra) una videoconferència (sistema pre-internet) entre nosaltres, Nova York, Puerto Madryn (Argentina), Mèxic i l’Uruguai. Els mestres vam adonar-nos que els alumnes si bé els va alegrar l’experiència no estaven tan al·lucinats com nosaltres. Ho vam intentar interpretar. Més ho van estar quan l’endemà, aprofitant que teníem dos aparells per fer videocoferència, en vam fer una entre Callús i Fonollosa, que és a la mateixa comarca. En acabar d’explicar-nos les conseqüències dels incendis de l’estiu passat un alumne de Callús va demanar parlar amb un de Fonollosa per demanar si l’endemà aniria a entrenar (jugaven en el mateix equip de futbol). Aquí una lliço: la comunicació també ha de ser ‘significativa’. I la comunicació de curt abast és molt més (sobretot a primària) que no pas la que podem fer amb les escoles de Nova York, etc. (és cert que a la memòria farden més els intercanvis llunyans, això sí). Ells han nascut amb tot això, i l’experiència també la van ciure mestres nascuts més enllà del 1965. La frontera entre immigrants i nadius és en aquest cas ben evident. A mitjans dels anys 90 havia escrit un article titulat ‘De Torrebruno ala Generació del Tamagotxi’ (no recordo en n. del GUIX on es va publicar). Immigrants i nadius, en definitiva.
Res, vosaltres dues sabeu que des de fa temps penso que les infrastructures corren molt de pressa, apareixen noves eines constantment, però potser les metodologies per aplicar tot això a l’aula no ho fan a la mateixa velocitat. Carme, tu ets la millor especialista en WQ que conec, i saps que el constructivisme que hi ha al darrere és mnolt sòlid. Possiblement evolucionaran, però sobretot en forma, no en fons: s’hi aplicaran eines de la ‘internet 2.0’, però les tasques, les bastides…. Bé, dic tot això perquè projectes telecol·laboratius previs a l’era Internet, com Globalearn, Bongoh o the Global Thinking Project(per dir-ne algiuns), encara són perfectament vàlids i veritables models de com s’han de fer els projectes. Abans corrien per BBS o l’inicipient Internet a 2400 bps, ara ho fan per la banda ampla molt nés ràpid. Abans es feien des dels Newsgroups i el correu-e, ara ho fan amb webs dinàmiques, aplicacions flash, youtubes i bubbleshares.
Bé, per no atabalar: nadius o immigrants ens toca viure en un context que no té res a veure amb el de fa no pas molts anys. La terminologia de Prensky és molt ilLustrativa però no podem tancar-nos en la seva interpretació per entendre què està passant i per on hem d’anar. La realitat és més complexa i té molts més matisos.
El que sí està clar és que si una persona vol exercir la docència o dedicar-se a l’educació no pot deixar de fer l’esforç per entendre la nova realitat. I segona: hem de saber distingir entre eines i metodologies. Aquestes darreres són influenciades per les noves eines, però també per l’experiència pedagògica acumulada. I aquí, recordem, tenim un patrimoni amb tot el llegat dels nostres mestres i pedagogs anteriors al franquisme.
Gràcies Carme i Anna per les vostres aportacions.
Centro una mica el debat en el tema blog. Les entrades que els alumnes fan són com les del Myspace o les del mòbil: curtes, abreujades i amb imatges i emoticiones a dojo. Les feines que nosaltres plantegem solen ser lineals, basades en el text, que exigeixen molta preparació i llargues. Per això als alumnes no els agraden. Hi ha una excepció: els que estan acostumats a escriure en fòrums de videojocs sí escriuen parrafades i argumenten, perquè hi estan acostumats.
Sí, centrem-nos en el tema blog. Em sembla que els joves en general sempre intenten crear-se nous llenguatges per al seu ús exclusio, un argot propi, un vocabulari que els identifiqui i tot i que molts adults acostument a dir que tenen un llenguatge és molt pobre(hola tiu, no tiu, que dius tiu…) jo crec que no respon a la manca de vocabulari sinó a una manera de parlar que els agrada i que quan volen és molt ric en sinónims i metàfores tot i que a nosaltres sovint ens sembla vulgar i groller, però aquest és un altre tema.
Les abreviacions a més de ser molt útils, perque escriure amb el mòbil seria molt lent i pesat, són una mostra de creativitat i d’imaginació.
Nosaltres els adults el que no hem de fer és imitar-los perquè és patètic i aleshores si que és empobridor, si nosaltres ens expressem amb un llenguatge ric, standar o culte els estem facilitant el canvi quan ells el vulguin fer.
I si convé com diu la Laura potser que aprofitem l’estrategia dels forum de videojocs
Carme
Trobo molt encertat l’anàlisi que fa el Ramón entre el tipus de comunicació: els joves d’avui en dia busquen comunicació sincrònica, la missatgeria instantànea, tal com diu la Laura missatges breus amb moltes imatges (emoticons)…
Partint d’aquí, i centrant-nos en els blocs, veig molt important anar reflexionant sobre la metodologia i l’ús didàctic de les bitàcoles i weblocs.
D’entrada crec que permet treballar amb els alumnes la reflexió i l’anàlisi, cosa que la missatgeria instantànea no sempre afavoreix (tot i que si potencia la seva espontanietat).
Però per aconseguir això haurem de partir de temes que els interessin… poden ser els videojocs o la seva quotidianitat, però el que és segur és que hem de potenciar que l’escrit sigui significatiu (i si és sobre l’equip de futbol del barri, o de les hores d’entrenament també).
D’alguna manera igual podem fer-los veure que poden utilitzar els blocs per fer sentir la seva veu.
Realment aquest debat em va perfecte per plantejar-ma com vull treballar els blocs amb els meus alumnes.
Gràcies Carme, Laura i Ramón.
Una nova aportació, breu:
Insisteixo en el fet que Marc Prensky ens diu que els nadius digitals són fans de la comunicació sincrònica. Per tant han hagut d’adaptar el missatge el llenguatge, per nassos (com, si no?). Quan dic això tinc la imatge al cap de les taquígrafes del congrés dels diputats . M’agradaria algun dia veure els seus apunts (per curiositat). Probablement trobaríem molts paral·lelismes amb el que escriuen (escrivim) en el llenguatge dels mòbils, xats i potser blocs.
Aquest estiu vaig ser a unes jornades de català i els entesos insistien en què aquest tipus de llenguatge és molt creatiu i no ens hem d’esgarrifar ni normalitzar-lo (és el paradigma dels llenguatges vius!).
La nostra feina com a educadors, per tant, seria treballar amb els nens el fet que sàpiguen distingir quan podem usar un registre lingüístic i no pas un altre. És a dir, que quan facin un treball de recerca de batxillerat (per exemple), no utilitzin el llenguatge dels mòbils ni facin faltes d’ortografia.
Que els alumnes tinguin el seu bloc pot ser una oportunitat per treballar aquest aspecte.
Hola Anna, hola Carme… i evidentment… hola també Ramón…
Us he llegit, reconec que amb ganes, i magradaria aportar alguna cosa als vostres comentaris… però el que en un inici era un petit comentari, finalment ha estat un… Bé no sé com definir-ho… així que, Anna, per no omplir-te lespai i complint una màxima bloguera he penjat el comentari al meu blog…
http://www.xtec.net/~jjordan/blog/archives/2006/09/entry_156.html
Així què si teniu temps i/o ganes…..
Hola Jordi! Gràcies pels teus comentaris. T’he respost en el teu bloc, apunto aquí el que t’he dit:
Hola Jordi!
Jo diria que ho has entés tot perfectament, oi? D’entrada sóc conscient que els temres porten polèmica, i segurament per aquest motiu d’entrada ja m’agraden, i et diré els motius:
1- Perquè les coses polèmiques fan pensar i sovint et fan discutir -que no vol dir barallar-se- amb gent molt i mol interessant.
2- En el meu cas que treballo en un centre on el 90% de l’alumnat és immigrant, m’agrada… m’agrada molt!, que algú pugui dir al professorat que també ells (o elles) són (som) immigrants . Per què? Perquè sempre, sempre parlem de diversitat, però a la nostra societat vivim i convivim en una societat on la diversitat digital també és important.
3- Moltes mestres han de fer un esforç per entrar a la societat de la informació, han de canviar de xip! (“migrar”). I és ben cert que crec que la majoria ho fan o ho estan fent. Si t’adones que fas un esforç, pots ser més conscient de l’esforç que han de fer molts alumnes… per aquest motiu crec que és important que el professorat s’adoni que també és immigrant i que igual que els seus alumnes immigrants han de canviar de xip.
4- És veritat que molts dels que s’anomenen nadius digitals i són profes es neguen a utilitzar les TIC… ja ho deia en el meu bloc, ser nadiu digital no significa ser millor. Per altra banda, segur que molta part d’aquest professorat “nadiu” es baixa arxius per internet, té messenger…. el problema no serà més didàctic i pedagògic? No serà que “passen” una mica de currar-s’ho? No serà què hauríem d’incidir d’una vegada per totes en quina formació reben els futurs profes i els actuals?…
Uff! Però aquest ja és un altre debat que marxa de ser nadiu o immigrant, oi?
Benvolguda Anna
No et dono la raó per què sé que saps que la tens…. Malauradament hom té raó… més petita o més gran… ens agradi o no… Finament un cerca afinitats… aquelles petites o grans coses que en definitiva ens fan sentir bé… i les teves raons o veritats ho fan i és per això que magraden
El problema és el MELIC… sí, no riguis… de vegades ens bocabadem amb el propi, altres són incapaços de veure els que generosament ens mostren… Què vols que et digui… Mespanta la idea dun melic goblal…
Societat, formació, professorat, departaments didàctics, departaments curriculars, direccions, inspecció, departament educació, conselleria, governació, unió europea, onu… nord, sud, ets i oest… tot en minúscules… com petits melics… Si el problema fos només un melic, em posaria el banyador, lompliria daigua tèbia soc fredolica- i gaudiria dun bany espiritual que mapropes a la Deessa mare de tots els Déus…
El passat 8 de desembre http://www.xtec.net/~jjordan/blog/archives/2005/12/entry_104.html vaig prendre una decisió i no em pregunto si encertada… mha costat pair-la….
Treballo pels meus alumnes, pels que em somriuen des del fons dels seus ulls i pels que els tenen inundats duna ràbia que desconeixen… societat… no en formo part, formació… sempre mha fet profit… professorat… parlo amb el que mescolta i escolto a qui em transmet quelcom de positiu… la resta…. mai magradat el safareig… faig tot el que em marca el meu departament i desprès a volar amb els meus alumnes…. a la direcció… demano… i si no proveeix… mautosubministro… inspecció… inspecció???… departament… paga la nòmina a un número… conselleria… un cop vaig escriure a una consellera… em va contestar molt amablement de puño i letra tot un honor… governació… crec que tenen altres històries entre mans… unió europea… gràcies als deus no existeix la tecnologia que permeti separar els països… es dirien illes i els de Camins es fregarien les mans, imagines, quina quantitat de ponts es farien i es desfarien… onu… algú realment creu que el dolent de la pellícula és en Bush…. ell només té una bona reserva de nassos vermells… un nord, sud, ets i oest… és el que té el meu cos… i un dalt i un baix…
Treballo amb el alumnes… treballo amb el xapo per una collita incerta…. que mho prenen … treballo amb les mans… que me les tallen… treballo amb la paraula… que la callen… amb la mirada… que lamaguen…
Hola de nou
Estic d’acord amb el què dieu i amb tot al contrari, no us estic prenen el pèl, però sé que esteu fent “un divertimento” una prova d’enginy amb el llenguatge i que el que hi ha al fons és el mateix: molt de respecte pels alumnes i molta bona pedagogia per part vostra i això és el que compta oi?
Deixeu-m’hi ficar una altra cullerada, perquè no parlem d’anar més enllà? “on diuen que la gent és neta, rica, lliure, desvetllada i feliç” anem a Finlàndia!! va… intentem somniar que hi arribem i que ens convertim en immigrants-pedagògics, perquè no? per què no podem tenir aquí també una educació de semblant qualitat? per què ens resignem a creure que no hi podem fer res?.
Sabem quines són les claus del seu èxit i no són pas tan difícils d’assolir.
continuarà……
Quan vulguis! Anem a FInlàndia, però potser en un altre post…
Jo no em resigno, m’encanta considerar-me immigrant digital (perquè vol dir que em puc adaptar), per tant, no m’importarà ser immigrant pedagògic, però sobre les calus de l’èxit…
Si les sabem, com és possible que els nostres “experts” hagin arribat a la conclusió que la solució és una sisena hora? 😉
Continuarà… aniré preparant un altre post.
Sí!!! espero un altre post dedicat a Finlàndia perquè si es vol de debò fer una educació de qualitat, no pas és tan tan difícil, primer de tot cal posar-s´hi i comença per molts punts a la vegada enlloc de dir les bajanades que diuen aquests dies sobre que desgravin impostos els que saben anglès!!
També he sentit per la radio que com que en aquest país tenim tans bons dobladors de cinema que quedarien a l’ atur si es fes més cinema en versió original…!! au! un altre dels factors importants per a l’aprenentage de l’ anglès doncs “va a ser que no”
Doncs jo no ho sé Per dues o tres raons: La primera és que a Finlàndia deu de fer un fred . La segona és que si no estic equivocat landia… és terra i fin ho diu tot… Per aquella terra deu destar aquell abisme que feia tanta por als navegants precolombians… La tercera i seriosa… crec que el nostre ensenyament és de gran qualitat… i ho dic amb lorgull de formar part dell… tot i això us proposo una alternativa per a que no em digueu aixafaviatges… Portem una selecció de professores i professors daquella terra… a les 10 hores els citem al Zuric… Vermut… tot seguit a la Barceloneta al voltant de les 14 hores… Red Lounge cuina mediterrània ( de la mediterrània africana, aquella que sembla que no existeix…) Nit… Buda… sopar i copa…. i durant aquesta parlem del famós informe Pisa…
Bé em dieu alguna cosa…
PD: No, no moblidava… entre hores els hi mostrem totes les meravelles que tenim… culturals… educatives… pedagògiques…. però haurem destirar el dia com si dun xiclet es tractes… i sobretot… compreu el bitllet de tornada abans… potser i dic potser…. no volem tornar-se i ens prenen la feina….
Salut…
Jordi
Estic d’acord amb tu, però amb matisos. Crec que hi ha centres, professors/mestres que fan un ensenyament de gran qualitat. Però no tots, no sé el tant per cent, però si hem de fer cas al que diuen no és majoritàri, els resultats baixos dels alumnes de Catalunya segons l’informe Pisa a mi no em diu res, però compte!!! els resultats espectaculars de Finlàndia en aquest i en d’altres informes potser ens pot servir d’indicador,del que cal millorar. Els mestres sempre hem de voler aprendre més per ser millors ensenyants o no?, o ens hem de conformar?
Si portéssim mestres de Finlàndia aquí , oi tant!! que els podriem ensenyar meravelles educatives pedagogiques, però les hauríem de triar un mica, jo segons on no els hi duria pas!!
a mi el que m’importa i molt és aprendre és millorar, per això voldria conèixer altres realitats i segur que podem aprendre. Jo em crec el Javier Melgarejo que ha estudiat durant molts anys aquell sistema educatiu i que fa propostes serioses sobre com podem millorar al nostre país.
Al bloc de WebquestCat hi vaig penjar un post amb els punts principals d’aquesta proposta, et convido a donar-hi una ullada
http://webquestcat.zoomblog.com/archivo/2006/09/16/educacion-En-Finlandia-2.html
Amb afecte
Carme
Hola de nou
Carme, gràcies pels teus matisos El post ja lhavia llegit (ho he tornat a fer) i comparteixo molt del que allí es diu i fins i tot ampliaria les demandes en alguns casos… evidentment cap a la socialització del centres educatius i dels seus recursos… penso que el problema és més social que altra cosa, del que hom entenc per educació… de centrar recursos i esforços… per això deia de portar-los aquí… es clar que ens podríem ensenyar moltes coses… (hom ens pot ensenyar, de fet ho fan cada dia, uns, el que podem i/o hauríem de fer i altres el que no hem de fer mai, fins i tot, ho prediquen amb exemples… uns per a mostrar, altres per a amagar… tot i que sigui lleig això damagar) …però la viabilitat social hauria de contemplar-se i no crec que la nostra realitat sigui idèntica a la finlandesa… I sí, ens lhauríem de mirar… profundament… i extreure tot allò que ens anés bé… i ens haurien de deixar aplicar-ho… No sé, si sé explicar-me… potser amb un exemple… Per què els que poden, des de tots els àmbits, creem recursos duplicats i a lhora insuficients si els contemplem de manera individual? Biblioteques, videoteques, mediateques… municipals, de la diputació, autonòmiques, estatals… no existeixen infrastructures ja creades que les podrien contenir? Els centres educatius. Per que no els doten dels seus recursos materials i personals i desprès els obren a tothom, no només a les comunitats educatives, i evidentment dins i fora del marc horari educatiu… O és que els centres no són barri, poble, ciutat, autonomia, estat…? Sapropen als centres els ciutadans que no tenen fills en edat escolar? Saps la resposta, oi? Fins i tot alguns dels que els tenen, no ho fan… Vol tota la comunitat educativa que sapropin a ella qui no forma part? El mateix podríem dir dels equipament esportius, de les aules tic…
Molt per a pensar, molt per a debatre… molt… i a lhora que poc… que poc caldria per tenir Finlàndia a labats del congelador ( pel fred… ;-))
Hola Anna,
Sóc la Laia Bonamusa, estudiant de 1r de Grau d’Educació Infantil de la universitat Ramón Llull (Blanquerna).
Era per comentar-te que em va semblar intererssant l’article dels nadius digitals i n’he fet una nova aportació al meu bloc, la qual unes companyes de la meva classe hi han afegit noves aportacions. T’ho comunico per si voldries donar-hi un cop d’ull.
Laia
Ok Laia, passa’m l’adreça del teu bloc ok?
Gràcies!
Hola Anna,
l’adreça del meu bloc és la següent:
http://laiabonamusa.blogspot.com/
L’entrada està etiquetada per “Gestió de la informació i TIC”, té data del 4 d’octubre i es titula Treball col·laboratiu de la Blogosfera.
Moltes gràcies.