“Jo tenia una existència tranquil·la i feliç, els meus pares m’estimaven, m’agradava anar a l’esplai i a l’escola, on tenia bons amics.

Ara fa tres anys, em vaig posar malalt de càncer i la meva vida va canviar. No penseu, que tenir càncer és necessàriament molt greu, però per a mi ho va ser, perquè la malaltia em va deixar molt transformat.

Vaig haver d’estar molt de temps a l’hospital i tot un any sense poder anar a l’escola i al tornar-hi em movia amb dificultat i em costava parlar. Jo em trobava molt sol.

Els meus companys d’escola ara són uns altres, al principi no em coneixien de res, quan parlo no m’entenen gaire, la lletra em surt horrorosa i encara em moc amb dificultat, de vegades se’n riuen de mi o em deixen de banda; jo m’esforço perquè m’acceptin, però començo a pensar que provoco l’efecte contrari.

A mi m’agraden les noies, i elles no em fan gaire cas. Jo pateixo i del meu patiment ningú se n’adona.

Sovint he d’anar a l’hospital, allí és molt diferent,  tothom és amable i tot  sembla més fàcil. He conegut altres nois i noies que, com jo estan malalts, n’hi ha totes les edats i procedències. Si no fos perquè li queia el cabell, ningú hauria dit que el Mohamed també ho estava. Ell era dels més grans, la seva família és del Nord d’Àfrica. Tot i que érem de cultures diferents, ens varem fer molt bons amics. A l’hospital tothom estimava el Mohamed i ell estimava tothom i jo estava molt bé al seu costat. Fa poc la seva malaltia es va tornar més agressiva i va morir. Ara torno a estar sol.

Em fa ràbia que la gent, sense més ni més, parli malament dels immigrants, em sembla que embruten la memòria del meu amic. El Mohamed no era creient, però a mi m’agrada pensar que és al cel, i quan estic molt trist, en silenci li explico què em passa. Sé segur que m’escolta.”

El que acabes de llegir no és pas inventat, és molt cert!

Estar sol em va portar a refugiar-me en la música, un dia vaig topar amb el  concert de violí d’Alban Berg, vaig  haver d’escoltar-lo molts cops , però finalment s’edevingué una experiència intensa,  dolorosa i molt reconfortant.

Aquest gener, com tots els altres, he sentit la necessitat de parlar d’en Mohamed.