La paraula d’aquesta setmana per a Ramona Via és una paraula de cada dia, la pica on es renten les bledes. Però, aigüera, com totes les paraules, en algun moment o altre les han preses els i les poetes per atorgar-los noves significances literàries. Així, el poeta Francesc Vicent Garcia (1579-1623), el rector de Vallfogona, de qui el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya celebra enguany el quatricentenari de la seva mort, va emprar la paraula aigüera amb voluntat despectiva: «Ai, cap de deus en vós, nimfa de aiguera, / que us ho vull dir ab frase catalana!». En canvi, Maria Mercè Marçal (1952-1998), en l’aigüera s’hi reflecteix  una esperança i un desig.  Llegir el poema o escoltar-lo, a través de la revista digital Catorze o directament en el Youtube del web LletrA, un portal de la Universitat Autònoma de Barcelona, on s’hi accedeix a tota la literatura catalana musicada. Potser un bon regal de Sant Jordi, o un verger d’on pouar els i les millors poetes.

«Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s’obria sola.
S’han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l’aigua.
El julivert s’ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l’orenga i s’enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l’aigüera vessunya un somni d’aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

 

aigüera

  • Definició: Pica per a fregar els plats. També pica que té un albelló per on s’escorre l’aigua.
  • Text:

[…] Les bledes de bosc ja eren triades i em vaig girar cap a l’aigüera per omplir el gibrell gros. La finestra de la cuina és damunt l’aixeta de l’aigüera, de manera que mentre el gibrell s’omplia jo veia el cel de nit a través de la finestra i en aquell cel de nit jo veia una creu de llum; i em va venir en aquell moment «el plaer de la tristesa», i mentre rajava l’aixeta també em rajaven els ulls, i vaig deixar rajar l’aixeta molta més estona que no calia, de manera que el gibrell sobreeixia i jo com una encantada mirant-me aquella creu de llum tan estranya que no sabia què era, i vinga plorar quietament. Aquella creu no era més que la lluna plena vista a través d ela tela metàl·lica de la finestra de la cuina, que és un d’un tramat molt fi i espès.

Ramona Via, Nit de Reis (Barcelona: Club Editor, 1966) (2006: 51)