Category Archives: Teoria musical

El so de l’electrònica. El flamenc.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_852754.rm" width="352" height="288"/]

En aquest capítol, el programa “Atrapa-sons” ensenya com fer servir l’ordinador per compondre música i també dedica un espai al flamenc.

L’Atrapa-sons visita l’estudi del grup “N3o5ol”. Dos dels seus integrants mostren com es pot fer música amb un ordinador, un controlador MIDI, un micròfon i un sintetitzador. Per aconseguir-ho, fan servir programes com ara Reason, Nuendo, Cubase o Logic.

Primer de tot es confecciona una base rítmica i, tot seguit, s’hi van afegint pistes. L’ordinador també permet modificar el so de qualsevol instrument musical fent servir el “phaser”, el “delay stereo”, la marxa enrere, la reverberació o l’eco.

Per la seva banda, l’Atrapamosques interpreta al piano la peça flamenca “Gitano de las callejuelas”. El flamenc té una escala musical pròpia d’influència àrab. Els “palos” són els diferents estils que componen el món del flamenc i cadascun té el seu compàs i el seu ritme. Els més coneguts són la “bulería”, el fandango o les “peteneras”, però n’hi ha més de cinquanta. La música flamenca també és la protagonista de la secció “El relat animat”.

L’artefacte musical d’aquest capítol és un costellam fet amb un tauló de fusta i diversos tubs. L’Atrapa-sons el fa sonar i aconsegueix interpretar el tema “Pere Gallerí”.

Música visual

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/digits/001_673697.rm" width="352" height="288"/]

Fa temps que s’ha provat d’establir una relació entre la música i la imatge. “Dígits” dedica el capítol als invents que han servit per posar imatges als sons.

Isaac Newton creia que música i imatge eren fenòmens de naturalesa molt similar. Per això, l’espectre de la llum, que ell mateix va descobrir, està representat en set colors, el mateix nombre de notes que hi ha a l’escala musical.

Aquesta relació va inspirar diverses invencions, com el clavicordi ocular, del francès Bertrand Castel. A finals del segle XIX, l’anglès Wallace Remington va construir un orgue de colors i el danès Thomas Wildred va dissenyar el Clavilux, un dels orgues de colors més avançats.

El pintor Vassili Kandinsky va estudiar la relació entre els colors i el sons. En col·laboració amb alguns músics, Kandinsky va dissenyar les imatges que van acompanyar diversos concerts. Cineastes com l’alemany Oskar Fischinger també es van interessar per la qüestió.

Contra el que pensava Newton, el so i la llum són dos fenòmens de naturalesa ben diferent. El so és una vibració de l’aire i cada nota correspon a una determinada freqüència de vibració. La llum visible és una estreta franja de l’espectre electromagnètic i cada color correspon a una determinada freqüència d’aquest espectre. Tot i aquestes diferències, però, el so i la llum es poden quantificar i representar amb números.

Cap a la dècada del 1960, els ordinadors van començar a treballar amb sons i imatges. El nord-americà John Whitney va considerar l’ordinador com un instrument amb què es podria arribar a la síntesi de les arts. L’ordinador permet establir tota mena de correspondències i, per tant, les possibilitats creatives són més àmplies.

El japonès Toshio Iwai ha aconseguit que el piano esdevingui un instrument que produeix, alhora, música i imatges.

Les ones sonores

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/tecnologia/5m5912.rm" width="352" height="288"/]

A partir d’una guitarra, d’un sismògraf i d’un altaveu estudiarem el fenomen de les ones sonores. Analitzarem conceptes com ara freqüència, vibracions, intensitat i propagació de les ones i veurem com es produeix l’audició, contextualitzada en l’ésser humà.