Gràcies a La soledat del llebrer, de Manel Aljama, he recuperat el ritme lector que em caracteritza normalment. Des de fa uns dies em costa concentrar-me, el cap em bada massa, m’imagino que per les circumstàncies extremes en què vivim. I és que aquesta novel·la té certs ingredients que m’agraden molt i això ha fet possible que m’hi interesés plenament.
Per començar, Barcelona, la meva ciutat natal, és l’escenari on tenen llocs els fets de la trama. Es tracta d’una Barcelona desconeguda per al protagonista nouvingut, el policia José Luis Canales, que la va descobrint de mica en mica en mica en un moment transcendental de la nostra història: els últims moments de la vida de Francisco Franco. La innocència, ingenuïtat, inexperiència, però bon tarannà del personatge principal, posarà de manifest, per contrast, la corrupció de la classe política i de les forces de l’ordre en els barris més decadents de la ciutat i en els sectors socials més precaris. Canales no dubtarà en incomplir l’ordre de perseguir “toda esa gentuza que quiere acabar con nuestros principios, con nuestra estabilidad […]: huelguistas, politiquillos, polacos, vagos y maleantes que se refugian aquí” per interessar-se, fins a obsessionar-se, en els assassinats que està patint el col.lectiu de prostitutes del Barrio Chino i que tenen lloc entre els barris de Pedralbes i Ciutat Vella, de la ciutat comtal, i el municipi de Castelldefels. Amb l’ajuda de la Trini -personatge poc dibuixat per l’autor per motius que coneixerem molt més tard- el policia Canales coneixerà de primera mà el poder que ostenta el règim dictatorial en una transcendental investigació que ens portarà a la vida d’un editor i periodista a la situació política i social d’un futur any 2015. Present i passat s’uniran amb el nexe d’uns fets no oblidats que necessàriament s’hauran de resoldre.
La Barcelona que tant em fascina és recreada per l’Aljama amb tot tipus de detalls de la simplicitat de les formes de vida dels seus barris, de les seves gents, del pintoresc retrat que en fa dels seus costums més obscurs pel que fa als fets més denigrants de la delinqüència urbana però, també, d’una visió molt real, i altament impactant en el lector, pel que respecta a les vexacions a què eren sotmesos els detinguts a la Jefatura de Policía de Vía Laietana, per posar-ne un exemple. Podríem esmentar, d’igual manera, la facilitat amb què s’ocultaven proves policials o s’amagaven casos que no interessava que sortissin a la llum pública pel que tenien de revelador i aquesta és una constant al llibre. En certa manera, aquest últim tret de denúncia social i política m’ha recordat el gran Pedrolo i és que, en aquesta novel·la no només hi ha una investigació policial sinó que l’autor, a més, ha volgut reivindicar la veritat que encara se’ns amaga, la necessitat de fer justícia i la solidaritat amb els col.lectius més desafavorits de la nostra societat, encara avui dia sotmesos als desitjos del poder.
Amb un ritme àgil, construït a partir de diàlegs vius, versemblants i, per tant, creïbles, escenes curtes però intenses, recreació de la parla castellana en els comandaments policials, sobretot, en contrast amb la parla genuïna del poble, assistim a un esplèndid retrat d’allò que era Barcelona i que encara és. L’acció es va presentant, així, a poc a poc però fermament fins esdevenir l’eix que portarà al creixement de la novel·la com a un tot tancat on els detalls ens conduiran a entendre finalment el missatge de l’autor
Aquesta novel·la ha estat guardonada amb el XXVIIIè Premi Canyameres de Novel·la 2019 i des d’aquí volem felicitar l’autor i encoratjar els lectors amb una bona història plena dels detalls d’una època de la nostra història més recent.
Gràcies, Manel!
|