Ignot, de Manuel Baixauli.

Share

Aquest Sant Jordi de confinament vaig encarregar al meu llibreter Enric Pallarès, del Racó del Llibre de Rubí, tres novel·les que em venia de gust llegir i li vaig dir que hi fiqués al sac, també, algun text que ell m’aconsellés bonament. M’hi va posar Ignot, de Manel Bauxaulí, autor que no coneixia, és el primer llibre seu que he llegit i ha estat realment una gran descoberta. Puc dir, amb complaença, que el meu llibreter ha encertat amb la tria, tot i que és estrany que s’equivoqui si haig de ser justa amb ell! Aquesta obra de l’escriptor i pintor valencià, ignot, no conegut per mi, podríem dir, doncs, que m’ha resultat molt interessant i miraré de descriure-us per què, encara que no sigui gens fàcil ara que hi penso profundament.

De bon començament, la novel·la sembla presentar-se a través de diferents històries paral·leles –que poden ser dues, tres o més- que es van intercalant a través de capítols curts protagonitzats per un personatge anomenat Mateu, narrada en tercera persona per un narrador omniscient, que interactua amb els personatges d’aquestes parts –Jaume Font, el Mestre, d’una banda, Artur, Crisòstom i altres de secundaris que aniran sorgint a mida que es desenvolupi el nus de l’obra, de l’altra- sense un lligam clar ni aparentment lògic entre aquests capítols breus o parts que van conformant l’estructura mostrada a l’índex (GENIS DESCONEGUTS, UN INDIVIDU CAMINA, FORMES, TINTA NEGRA i FINESTRA SEMPRE) i sovint d’una manera desordenada (això és el que sembla) però que tenen en comú el que podríem dir que és la temàtica del llibre: la necessitat de crear, l’Art, en majúscules, en totes i cadascuna de les seves manifestacions (amb una presència forta de la creació literària acompanyada de la pintura i el dibuix, que il·lustra el text en alguns moments de la trama) i amb una reflexió profunda a l’entorn del geni creador que diria que és el leit motiv de tot el llibre. Partint d’un fracàs inicial, observem la vida d’aquests personatges artistes, solitaris, asocials, tots masculins, que busquen la comprensió o l’acompanyament d’algú expert que els recondueixi en el seu bagatge com a creadors fins que la situació es fa insostenible i decideixen aïllar-se encara més del món que els envolta per la insubordinació en què solen viure. Sovint la soledat que apareix a la novel·la és una soledat buscada, hi ha poca interacció humana entre els personatges malgrat que el diàleg sigui una de les tècniques més emprades a la novel·la i, per aquest motiu, la lectura es faci agradable i la comprensió aparentment fàcil malgrat que no sigui ben bé així. Bauxaulí juga amb el lector. Tot és un joc ben maquinat però amb molt poca informació que ens ajudi a entrar-hi, cal fer un esforç per part del lector. Presenta aquesta trama com a excusa per oferir-nos la seva capacitat de transformar allò evident, allò vist a simple vista, amb la intenció de fer-nos aprofundir en l’essència de les coses i aconseguir veure-hi, com a resultat, la bellesa del producte final. El camí que condueix a aquesta bellesa no és sempre fàcil i la manera com hi arribem, tampoc. Bauxaulí es manifesta crític amb la tasca desenvolupada per autors que plagien, també amb la manca d’una vera personalitat o identitat creadora que els mostri tal i com són per trencar la idea massa instaurada de l’artista boig, aïllat, incomprès, desconegut. N’és una mostra la creació del Diccionari universal de genis desconeguts que demostra que sempre hi ha una oportunitat per a qui persevera i treballa per aconseguir el seu repte personal. I el repte mostrat en aquesta novel·la, que haureu de desvetllar llegint-la, s’assolirà quan es vagin lligant fils, detalls presents amb pinzellades ara aquí, ara allà, posant la imaginació davant de tot per fer prevaldre el poder creador del novel·lista que és el propi autor, Manuel Baixauli.

Com a conclusió, dir-vos que aquesta novel·la és molt visual i t’atrapa per la singularitat dels espais i caràcters que ens són descrits, a més de què hi ha un misteri present tot al llarg de la novel·la que es transforma en un joc molt atractiu de seguir si ja hi has entrat en la dinàmica proposada per l’autor. Familiaritzar-te amb l’essència dels personatges és fonamental per conèixer com arribarà la cloenda d’aquesta història i us ben asseguro que la satisfacció d’arribar al final és molt gran i encara et queda un regust amarg de voler donar-li més sentit a la història ja llegida.

Ignot és publicat per Edicions del Periscopi i diria que és una molt bona lectura per aquest temps de confinament en què necessitem evadir-nos de la realitat que ens assetja, ara més que mai. Us convido a llegir-la!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Alexis Zorbàs, de Nikos Kazantzakis

Share

He descobert Nikos Kazantzakis de forma, diríem, casual, traient pols a la biblioteca de casa meva. Tinc gairebé tots els llibres de la MOLU (Millors Obres de la Literatura Universal, Eds. 62), aquella col·lecció hereditària de la MOLU que es va congriar a la dècada dels anys 80 del segle passat, amb la voluntat de donar a conèixer obres d’autors forans traduïts al català, i que fou dirigida per Joaquim Molas, amb l’assessorament de Josep M. Castellet i Pere Gimferrer. Molts dels autors presents en aquesta col·lecció em són totalment desconeguts, no m’havia atrevit mai a llegir-los (confesso el pecat, encara no he llegit prou!), i Kazantzakis és un dels que es troben a la llista. I haig de dir que m’ha sorprès enormement la lectura de Alexis Zorbàs (1946), traduïda al català l’any 1965 per Jaume Berenguer i Amenós. Aquesta lectura ve molt a tomb ara perquè Club Editor va publicar, el 2018,  El Crist de nou crucificat, una novel·la fortament ressenyada que ha posat Kazantzakis entre els autors més rellevants de la literatura del segle XX. Cal, doncs, fer esment de la vàlua de la seva narrativa ara que tenim l’oportunitat de llegir-ne traduccions recents i no tan recents com la que us ressenyo avui aquí.

Alexis Zorbàs és un cant a la vida, a l’amistat, al sentir del nostre cor al llarg de la nostra existència però, sobretot, en la nostra maduresa i com a reflexió a la vellesa futura. És un llibre profundament reflexiu, ple de meditacions que t’enlluernen per la simplicitat amb què hi apareixen, gairebé sempre a través dels diàlegs entre el narrador principal, el “patró” (el mateix autor, un jove d’uns quaranta anys) i aquest personatge singular que encapçala el títol, més gran, ratllant la jubilació, que ha fet canviar la percepció del món del narrador en primera persona des del primer moment que el va conèixer. El patró es relaciona amb Zorbàs quan el contracta per a capitanejar les obres de la mina de lignit que vol explotar a l’illa de Creta i és arran d’aquesta relació que s’hi estableix un vincle entranyable i significatiu entre tots dos. Així, el text mostra l’essència dels dos personatges, el patró i Zorbàs. Se centra en els petits detalls que van conformant la seva vida diària per ensenyar-nos a comprendre els aspectes fonamentals de l’existència, d’una forma intensa, colpidora, però alhora amb la mirada fresca, innocent, a voltes infantil, però tremendament vital i sàvia, del personatge principal, Zorbàs. Per a Zorbàs, el més simple és el més bell de la vida: una bona conversa després d’hores de feina a la mina, un àpat ben acompanyat d’un bon vi, una bella cançó tocada amb el santuri i ballada abraçat als braços del teu amic a tocar de mar i el sospir d’una dona que t’espera ansiosa. D’edat avançada, aquest home és el símbol del carpe diem etern, no coneix aturador pel que fa a cantar la vida perquè cal gaudir-la al màxim abans que sigui massa tard. Malgrat sembli simplista i primari en alguns aspectes –a l’igual que els habitants del poble o els frares del monestir amb qui han de pactar les obres de construcció del telefèric que transportarà el lignit- ell coneix la veritat per ser feliç, molt més que el patró que és escriptor i la busca als llibres, perquè aquesta veritat és en la bellesa de què ens hem d’amarar per capir-la. És en la senzillesa del poble i en els vells costums de la tradició on l’autor hi bolca el seu interès per arrelar-nos encara més a la nostra espècie com a poble i ho aconseguirà mostrant la vida senzilla de les gents, les decepcions a què ens veiem abocats massa sovint els éssers humans com a part del nostre aprenentatge així com també a les il·lusions que ens acompanyen inexorablement fins a la fi dels nostres dies. L’Hortènsia i la Vídua exemplifiquen molt bé aquest últim aspecte del relat dels nostres personatges. La visió un pèl quixotesca de la dona també sorprèn en aquest text i ens aboca a valorar-la, si més no, molt més del que queda plasmat directament a l’obra. Diria que la intenció de Kazantzakis no era ridiculitzar la figura de la dona, ans al contrari: posar-la al capdavant de les coses importants a la vida malgrat la visió masclista que es desprèn en alguns episodis.

En conclusió, Alexis Zorbàs és una lectura que arriba al fons de l’ànima, un text que colpeix per la bellesa del seu ritme i del seu lèxic, per la documentada aportació de detalls de la Grècia viscuda per l’autor que et transporta a uns espais llunyans i en certa manera calmats per a oblidar-te de la quotidianitat del moment de confinament que vivim. El lector rep la història com si d’una confessió es tractés, les cartes d’un altre amic del patró que és lluny arriben amb la força de l’onatge que les transporta i t’ubiquen en un món passat però que encara és prou present. Per als qui hem conegut un món fora de les noves tecnologies, aquest llibre és un retorn a quelcom millor: a alguns dels moments del nostre passat on hi apareixen,  semblants, algunes de les escenes o costums retratats per l’autor, el record dels objectes presents en la seva quotidianitat com a part d’una altra època i que  conformen la saviesa popular d’un temps desaparegut però proper que perviu en el teu interior.

 

 

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Tradició de Sant Jordi i traduccions al català de l’obra de Dante Alighieri

Share

Els organitzadors de La iniciativa de commemoració dels set-cents anys de la mort del poeta universal Dante Alighieri, La Maremma per Dante, promoguda des de la localitat de Grossetto (Itàlia) em van demanar d’explicar com celebrem a Catalunya la Jornada Mundial del Llibre i quines són les traduccions que tenim al català de l’obra de l’autor de la Commedia. En aquest vídeo podeu escoltar, en italià, aquest recull d’idees que he volgut transmetre a la comunitat italiana per donar a conèixer la nostra cultura i el valor de les nostres traduccions en llengua catalana. Espero que us agradi.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Orientacions per a pares i mares. Llegir amb els fills i filles.

Share

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La soledat del llebrer, de Manel Aljama

Share

Gràcies a La soledat del llebrer, de Manel Aljama, he recuperat el ritme lector que em caracteritza normalment. Des de fa uns dies em costa concentrar-me, el cap em bada massa, m’imagino que per les circumstàncies extremes en què vivim. I és que aquesta novel·la té certs ingredients que m’agraden molt i això ha fet possible que m’hi interesés plenament.

Per començar, Barcelona, la meva ciutat natal, és l’escenari on tenen llocs els fets de la trama. Es tracta d’una Barcelona desconeguda per al protagonista nouvingut, el policia José Luis Canales, que la va descobrint de mica en mica en mica en un moment transcendental de la nostra història: els últims moments de la vida de Francisco Franco. La innocència, ingenuïtat, inexperiència, però bon tarannà del personatge principal, posarà de manifest, per contrast, la corrupció de la classe política i de les forces de l’ordre en els barris més decadents de la ciutat i en els sectors socials més precaris. Canales no dubtarà en incomplir l’ordre de perseguir “toda esa gentuza que quiere acabar con nuestros principios, con nuestra estabilidad […]: huelguistas, politiquillos, polacos, vagos y maleantes que se refugian aquí” per interessar-se, fins a obsessionar-se, en els assassinats que està patint el col.lectiu de prostitutes del Barrio Chino i que tenen lloc entre els barris de Pedralbes i Ciutat Vella, de la ciutat comtal, i el municipi de Castelldefels. Amb l’ajuda de la Trini -personatge poc dibuixat per l’autor per motius que coneixerem molt més tard- el policia Canales coneixerà de primera mà el poder que ostenta el règim dictatorial en una transcendental investigació que ens portarà a la vida d’un editor i periodista a la situació política i social d’un futur any 2015. Present i passat s’uniran amb el nexe d’uns fets no oblidats que necessàriament s’hauran de resoldre.

La Barcelona que tant em fascina és recreada per l’Aljama amb tot tipus de detalls de la simplicitat de les formes de vida dels seus barris, de les seves gents, del pintoresc retrat que en fa dels seus costums més obscurs pel que fa als fets més denigrants de la delinqüència urbana però, també, d’una visió molt real, i altament impactant en el lector, pel que respecta a les vexacions a què eren sotmesos els detinguts a la Jefatura de Policía de Vía Laietana, per posar-ne un exemple. Podríem esmentar, d’igual manera, la facilitat amb què s’ocultaven proves policials o s’amagaven casos que no interessava que sortissin a la llum pública pel que tenien de revelador i aquesta és una constant al llibre. En certa manera, aquest últim tret de denúncia social i política m’ha recordat el gran Pedrolo i és que, en aquesta novel·la no només hi ha una investigació policial sinó que l’autor, a més, ha volgut reivindicar la veritat que encara se’ns amaga, la necessitat de fer justícia i la solidaritat amb els col.lectius més desafavorits de la nostra societat, encara avui dia sotmesos als desitjos del poder.

Amb un ritme àgil, construït a partir de diàlegs vius, versemblants i, per tant, creïbles, escenes curtes però intenses, recreació de la parla castellana en els comandaments policials, sobretot, en contrast amb la parla genuïna del poble, assistim a un esplèndid retrat d’allò que era Barcelona i que encara és. L’acció es va presentant, així, a poc a poc però fermament fins esdevenir l’eix que portarà al creixement de la novel·la com a un tot tancat on els detalls ens conduiran a entendre finalment el missatge de l’autor

Aquesta novel·la ha estat guardonada amb el XXVIIIè Premi Canyameres de Novel·la 2019 i des d’aquí volem felicitar l’autor i encoratjar els lectors amb una bona història plena dels detalls d’una època de la nostra història més recent.

Gràcies, Manel!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Tota la vida per recordar, de Núria Pradas Andreu

Share

No deu ser fàcil narrar les decisions que pren una dona, amb només 16 anys, per aconseguir el seu somni; el somni de fer-se un lloc en el món del cinema d’animació, un món d’homes, a la ciutat de Los Àngeles, a la década del 1930 i, més concretament, als estudis de Walt Disney.

No deu ser fàcil, dic, perquè la societat de llavors no contemplava aquesta feina per a una dona encara que tingués les més altes capacitats per reeixir-hi. I la Sophie, la protagonista de Tota una vida per recordar, és un ésser especial que acompleix aquest requisit en captar l’essència de les coses, no només a través de la seva tècnica a l’hora de dibuixar sinó i sobretot, a l’hora d’utilitzar-la per transformar-les en alguna cosa de molt vital, despresa de la seva ànima més profunda. I aquí rau el més important de la novel·la: conèixer el recorregut vital que ha de viure la protagonista per arribar a entendre de què és capaç, la força que li sobrevé quan la vida ja l’ha colpit prou i no té res a perdre, allunyada dels seus a la ciutat de Mèxic i amb l’ajuda de Frida Kahlo.

Núria Pradas Andreu retrata molt bé l’àmbit laboral dels animadors de l’empresa Walt Disney en el moment de màxim creixement i esplendor de la creació dels seus mitics films; il.lustra les reivindicacions sindicalistes del sector que tingueren lloc a principis de la dècada dels 40, caracteritzant molt bé el gir que alguns personatges presents al llarg del llibre van presentant amb aquest procés, i auguren l’ensorrament del somni de molts amb l’adveniment de la guerra amb el Japó. Així mateix l’autora demostra també la seva habilitat a dotar d’elements dramàtics molt ben buscats en moments clau de la trama que fan la lectura àgil i molt interessant per la multiplicitat d’elements que aborda. I finalment, l’amor, en moltes de les seves formes, subjau com el motor que tot ho pot i que condueix a dotar el text d’un sentit global.

Novel·la molt ben documentada i ambientada, ha rebut el Premi Ramon Llull d’enguany molt encertadament i no puc més que recomanar-vos-la.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

A Bàrcino, de Maria Carme Roca

Share

He acabat de llegir A Bàrcino (2020), de Maria Carme Roca. Transmetre el que sento en aquests moments se”m fa difícil perquè he descobert les paraules sàvies, no només de Marc Aureli a les seves Meditacions, sinó sobretot del personatge principal d’aquesta novel·la, la Minícia, que ja trobo molt a faltar.

Aquesta dona, que fa realment el que li dóna la gana en una època dominada pel patriarcat, és realment el motor de la història. A través d’ella coneixem aspectes de la quotidianitat de l’època romana que sorprenen pel detall: en l’ambientació dels espais de les villae i les domus, en la descripció dels àpats, la varietat de vins i dolços; en el protocol a què se sotmet la protagonista per estar sempre bella per als esdeveniments especials (m’encanta els secrets dels tints i el maquillatge, per exemple); l’amor pels cavalls i l’escriptura o les arts, i el valor de la família, dels avantpassats, malgrat les dissorts que freqüenten la seva vida. Tot això fa de la lectura una activitat plaent i alhora interessant per la descoberta de detalls que palesen la documentació i investigació que ha fet l’autora per conèixer millor les fonts en què es basa l’obra. A més, però, hi ha l’element “misteriós” que recorre les seves pàgines, saltant en el temps en diferents moments i que ens és conegut per les cartes, els parlaments entre els personatges i les seves confidències, i el “testament” escrit de la pròpia narradora dels fets, que et va oferint el desenllaç del “problema” entre viatges, trobades amoroses, pèrdues d’éssers estimats i moments convulsos de la història. La llarga vida de la Minícia, els seus errors i les seves virtuts, com a dona però, sobretot, com a ésser humà responsable del que és en l’estructura social del moment, aporta un grau d’humanitat molt gran a la trama com només els autors clàssics podien fer.

“Si durant la vida humana descobreixes algun bé millor que la justícia, que la veritat, que la temprança, que la fortalesa…, si hi veus, afirmo jo, un bé més valuós que aquests, gira-t’hi amb tota la teva ànima i gaudeix d’aquest bé suprem que has descobert”.

Meditacions, llibre III, 6.

Us recomano llegir A Bàrcino, paga la pena!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

LA FILLA ESBORRADA, DE MARGARIDA ARITZETA.

Share

La filla esborradaEn un post anterior meu d’aquest blog, vaig escriure sobre L’amant xines (2015) de Margarida Aritzeta, i constatava la dificultat de presentar i donar raons d’aquella novel·la perquè l’Aritzeta per a mi no és qualsevol cosa. Ara, en haver llegit La filla esborrada, aquestes paraules se’m queden curtes. No intentaré pas fer una ressenya en tota regla, perquè podeu trobar-ne una escrita per l’Anna Maria Villalonga que em sembla fantàstica. En aquest escrit només vull referir-me a algunes qüestions que m’han semblat cabdals per motivar-ne la lectura i que poden animar-vos a conèixer una mica més l’autora.

En primer lloc vull referir-me a l’edició on podeu llegir el text, Capitol Books (la web de l’editorial ofereix unes pàgines de mostra, així que podeu començar la lectura aquí). Em sembla una edició bellíssima, un llibre amb paper de qualitat, gruixudet, i amb caràcters prou grans per facilitar la lectura a aquelles persones amb dificultats lectores o de visió.  A més a més, la portada és molt il·lustrativa del que trobareu entre les pàgines del llibre: ens mostra la fesomia d’una dona que molt bé pot ser la nostra protagonista, la Laura, o qualsevol de les dones de la col·lectivitat de dones representatives del moment històric que l’autora vol mostrar, la immediata postguerra espanyola (1945-1946) coneguda a través d’un moment més actual, l’any 1992. Unes dones que varen ser “esborrades” per haver assumit riscos, compromisos o obligacions no gens acceptats per la tradició familiar o hegemònica del moment. El paper que l’Aritzeta concedeix a totes les dones d’aquesta novel·la té una importància cabdal, no només pel que fa al fil argumental d’allò que ens explica sinó, i molt més significatiu encara, per les dades i conseqüències apuntades de la nostra història més recent i és així com l’Aritzeta no només dissenya una història que molt bé podríem considerar ficció, sinó que, a més, incorpora elements presos de la realitat que ella coneix molt bé i que ens explica al final del llibre, a l’Epíleg amb què conclou el text. Per tant, tenim, com en obres anteriors però no desenvolupat expressament perquè no és allò que li interessa en primera instància, un component històric rellevant que es vol “silenciar” però que emergeix entre els silencis de la narració i  que lliga realitat i ficció amb una voluntat de conservar i difondre la nostra memòria històrica un cop més.

Aixi, doncs, dèiem fa un moment que les dones ocupen un paper molt important en aquesta obra i, tant és així que, temes com la descoberta de la nostra vertadera identitat, la mentida, la mort, el dolor, la família i el paper que ens hi toca exercir, la ingenuïtat de la primera joventut, la fugida de la llar familiar, la maternitat, la submissió a unes tradicions establertes o l’assumpció del risc a la recerca d’una vida millor, els ideals polítics i la llibertat, la justícia; la descoberta de l’amor,  pactat  o no, el sexe i l’amor prohibit, el paper de l’home en la societat, el proscrit, la condició dels maquis, la devoció a Dèu, la diferenciació de classes socials, la possibilitat d’esdevenir únic, diferent, a través de l’aprenentatge musical i de les dots pel cant en una dona…, entre molts d’altres, prefiguren tot un seguit d’elements que fan de l’obra una perfecta partitura d’interessos diversos que condicionen una lectura amanyagada d’una deliciosa amalgama de contrastos, embolcallats per la música que acarona la lletra tot al llarg de les dues-centes vuitanta pàgines de què consta el text. Amb múltiples referents musicals i literaris, Aritzeta ens ensenya, i molt, en aquest llibre, però el que més bellament sap fer és utilitzar la llengua amb una delicadesa i subtilesa que enamoren, transportant-nos com d’una cançó de bressol es tractés pels terrenys rurals que ella coneix tan bé i que descriu amb una riquesa lèxica inqüestionable. No podem deixar d’esmentar, també, la innocència, no només infantil, d’alguns dels seus personatges,  un tret molt característic de la societat de l’època de la postguerra que ella vol constatar com a deix que cal abandonar per ser fidels a una condició humana en creixement,  intel·l3ctual i humà, i que anirà evolucionant en la psicologia d’alguns dels seus  personatges, així com en el leitmotiv de la novel·la, l’Erlkönig (El rei dels verns) amb què juga amb nosaltres. En suma, un intent, segurament, de no oblidar els nostres orígens, els nostres somnis i les nostres culpes. Beneïda lectura!

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=P1AWdDVNYsI[/youtube]

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | 1 comentari

LA DONA DE GRIS, D’ANNA MARIA VILLALONGA

Share

Autora: Anna Maria Villalonga

Títol: La dona de gris

Ed. Llibres del delicte

ISBN: 978-84-941064-6-0 

La dona no tenia cap atractiu especial. NI alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll.

Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar.

Una dona com qualsevol altra i un home que l’assetja. Una persecució apassionant en una novel·la intensa, plena de profunditat psicològica i de girs inesperats. Un viatge a l’interior d’uns personatges aparentment anodins superats cruelment per la realitat que els envolta.

Text de la contraportada de La dona de gris.

L’Anna Maria Villalonga fa justícia, amb majúscules, a la novel·la guanyadora del Premi València Negra 2015, La dona de gris, i això que acabo de dir no ho entendreu pas fins que arribeu al final de la novel·la. I és que potser he fet mal fet de començar a parlar pel final però certament m’ha sorprès moltíssim el gir que ha aconseguit la Villalonga al llarg de les cent seixanta pàgines de què consta el llibre. Si llegiu el text de la contraportada que teniu més amunt o la ressenya de la Margarida Aritzeta veureu molt bé els antecedents i entendreu potser una mica millor les meves paraules. Es fa una mica difícil parlar d’aquesta novel·la sense descriure el seu argument i no donar pistes que poden, llavors, entorpir la immersió del lector. Prefereixo, doncs, fer-ne cinc cèntims, sense parlar massa directament dels fets importants però intentant captivar la vostra atenció, ho això espero.

La novel·la es compon d’una citació, un preàmbul, divuit capítols i un epíleg, una estructura treballada en una quantitat raonable de pàgines que es poden llegir d’un cop perquè de seguida t’atrapa la història. Tot té una raó de ser: la bellíssima cita de Mercè Rodoreda amb què s’obre el llibre col·loca el mirall com a símbol de tot el text, un mirall que serà present a la primera part de la trama de forma més clara –i ja en veureu la importància- però que anirà perdent pes i serà anul·lat definitivament al final del llibre pel propi narrador-protagonista quan ja sigui un ésser retrobat amb si mateix, complet, viu, amb fesomia pròpia, que no necessita ningú que el jutgi ni l’amenaci constantment perquè ha aconseguit el somni que s’hi amagava al darrere. Així, si al principi no era capaç de contemplar-s’hi massa estona, al capítol dotzè ho farà amb una seguretat espaterrant dient-li directament a la cara “Xaval, ja no em fas por!”, (pàg. 165). Les referències literàries i el treball metaliterari, doncs, són constants i al Preàmbul llegim una cita de Paul Valéry no gens menyspreable: “Un home sol sempre està en mala companyia” com si d’un advertiment o una lliçó es tractés, i que atorga més intriga, o una empenta, si més no, a allò que ha de venir a continuació. És curiós constatar com el mateix protagonista és un àvid lector, sempre ho ha estat, a més d’aficionat al cinema –com l’autora!- i aquesta confirmació la té ben assumida quan ell mateix es veu com una figura de ficció, com un ésser inventat, no real, que ha d’escriure –però alhora viure- una història encara pendent de ser forjada. I això és el que farà: construir la seva obra, posant-la sobre el paper, creant-la a mesura que s’esdevenen els fets i bolcant-la sobre tres llibretes de colors ben diferents (gris, negre i taronja) en una relació cromàtica ascendent amb els nous sentiments que va experimentant i altres que va deixant enrere com a agent d’aquesta acció que és necessari dur a terme i que el va enfortint com a persona. Però a més a més aquesta ficció que es va inventant té uns clars paral·lelismes amb clàssics del cinema negre o de la literatura universal com ara La finestra indiscreta (1954) o Vértigo (De entre los muertos, 1958)), d’Alfred Hitchcock; Què fou de baby Jane (1962), de Robert Aldrich; Un dels nostres (1990), de Martin Scorsese o Gran Torino (2008) de Clint Eastwood, pel que fa al cinema, o amb sèries com Breaking Bad. Pel que fa als referents literaris, Mrs. Dalloway, de Wirginia Woolf, o Oscar Wilde són alguns dels models en què es reflecteix el protagonista i que l’ajuden a comprendre la realitat malgrat que no s’ho cregui ni ell en alguna ocasió. Llegiu, si no, aquest text que us copio a mode de síntesi:

“[…] Jo fa mesos que estic espiant aquesta família. Els segueixo pertot arreu, a peu, en metro, en taxi. Mai no vaig conèixer la Glòria, mai. No hi vaig parlar ni un sol cop. Tot va ser culpa d’un mocador, sap? D’un mocador perdut. Bé, i de la meva… Com li explicaria? Bogeria, avorriment, confusió mental…? No li sabria dir. Però vostè, que llegeix tant, potser m’entendrà. Sóc una mena de Don Quijote d’estar per casa, jo. No pateixi, no tinc cavall, ni llança, ni escuder. No sóc gaire valent, tampoc. Però sí que m’agrada viure la ficció. Potser tinc esquizofrènia, ara que hi penso. Dissociació de personalitat. De vegades m’he vist com un James Stewart. O com un Hamphrey Bogart…S’ho imagina? Bogart? Sembla mentida, oi? Doncs és així. Tal com li dic. Sóc un sonat. […],” pàg. 126.

La mort, el suïcidi més concretament, i tot allò que comporta la negació de la pròpia vida, l’anul·lació completa de l’ésser i el gir que suposa per a la vida del protagonista i dels altres personatges serà, així, el motor clau d’on surti la teranyina d’aquesta obra però l’autodestrucció, el “des-viure/no viure/morir” -com dirà ell- serà allò que el mourà definitivament a exercir el paper que li ha tocat en sort en aquesta obra i en aquest sentit el personatge de Mrs. Dalloway em sembla fonamental en aquesta successió de paral·lelismes.

Des d’un punt de vista narratiu, la història comença, si se’m permet l’atreviment, feblement, sense energia –però fet a consciència per l’Anna Maria Villalonga, que quedi clar!- en paral·lel amb el retrat de l’existència sòrdida i nefasta de la quotidianitat del protagonista. Ell és un simple autòmat, sense present ni futur, sense aspiracions ni rutines preestablertes, però aviat hi haurà un canvi, acompanyat de l’exaltació i el desig de moviment que podem situar a partir del capítol setè, en concordança amb el canvi que van experimentant els fets de la trama i l’ús de tècniques inexistents fins al moment com ara el diàleg que prendrà a partir d’ara un cert relleu. A més a més, a partir del capítol onzè la novel·la adquireix un color i dimensions nous amb l’aparició d’un altre personatge, el desencadenant definitiu de tota la trama. I és aquest color –el joc de colors, millor dit- un dels trets més rellevants de La dona de gris. Uns colors que es veuen sovint menystinguts pel retrat autodestructiu de la realitat que envolta alguns barris marginals de la ciutat (de qualsevol ciutat però que molt bé podria ser Barcelona) i que deixen aflorar els temes que l’Anna Maria Villalonga vol criticar amb mà dura com són la droga, la prostitució, la desprotecció dels menors, el maltractament masclista o l’aïllament voluntari a què se sotmeten algunes persones. Aquest és, en essència, l’aspecte social imprescindible en tota obra de gènere policíac que veiem desenvolupat a la segona part de La dona de gris i allò contra que ha de lluitar l’heroi d’aquesta història, quan és incapaç d’acceptar algunes de les situacions d’aquest món inhumà tot just descobert i situat en un temps de crisi, a l’època de Nadal. La solució al “problema” a què s’haurà d’enfrontar el farà sentir-se immensament feliç, malgrat situar-se en l’esfera del crim, perquè finalment ha assolit el repte d’esdevenir un ésser actuant que, a més, tindrà mòbil. El diari on desa anotats tots els detalls d’aquesta trama seran la prova irrefutable que, finalment, s’ha fet justícia.

Resumint: La dona de gris és el retrat viu de la sordidesa d molts dels éssers humans de la societat actual que busquen un sentit a la vida maquinant emocions o formes de sentir-se útils malgrat les conseqüències. Realitat i ficció es confonen, certament però, hi ha res més exquisit que sentir-se alliberat per una història amb fort contingut psicològic-introspectiu i que, a més, et traslladi a una persecució trepidant pels racons més obscurs del comportament humà? En teniu el camí… les pistes… només heu d’actuar…

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

L’AMANT XINÈS, DE MARGARIDA ARITZETA

Share

L’amant xinès
Autora: Margarida Aritzeta
Pàgines: 286
Enquadernació: rústica amb solapa.
Mides: 14 x 21 cm
ISBN: 978-84-941064-8-4

L’escriptora Margarida Aritzeta torna a la novel·la negra vint anys després de l’última obra de gènere que va publicar a principis dels noranta formant part del grup Ofèlia Dracs. I ho fa amb L’amant xinès, la primera novel·la de la sèrie de la inspectora Mina Fuster, personatge creat per al recull de relats Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), que investiga una sèrie de crims al Camp de Tarragona relacionats amb la construcció del complex BCN World.

Dos captaires apareixen morts en un molí abandonat. Dies després troben el cadàver d’una xinesa disfressada. Crims racials? La investigació de la inspectora Mina Fuster i el seu equip de la comissaria del Camp de Tarragona apunta a un misteriós amant xinès amb qui la morta s’havia promès. Però ningú no sap res d’aquest home, que ha esborrat totes les traces de la seva presència al lloc dels fets. Un viatge de negocis a la Xina que la dona va fer, tot just abans de morir, acompanyant un grup d’empresaris i polítics relacionats amb la construcció del complex BCN World pot aportar llum en un cas on tothom amaga la seva veritable cara.

Informacó extreta de la pàgina de l’editorial Llibres del delicte: http://llibresdeldelicte.com/?page_id=473

“De vegades sento una veu que m’empipa, és com si fos jo mateixa i alhora fos una altra que té ganes de barallar-se amb mi. (…) Has d’aprendre a tenir-la a favor teu, aqueta veueta –li va explicar el noi-, llavors tindràs les idees de dues persones en lloc de ser-ne una de sola amb una sola idea.”L’amant xinès, pàg.163.

Presentar un referent de les nostres lletres catalanes com és la Margarida Aritzeta és una missió impossible a hores d’ara perquè el lector d’aquest bloc trobarà nombrosíssimes referències a la xarxa sobre la seva trajectòria intel·lectual i literària que el situaran molt millor que no pas ho pugui fer jo, però és un deute moral per a mi, tot un repte per dir-ho d’alguna manera, definir algunes de les impressions que l’última obra per ella publicada, L’amant xinès, m’ha suscitat ja que el seu retorn al gènere negre ha estat tot un èxit i la seva lectura molt ben acceptada pel públic lector, fet que corrobora la seva expertesa i maduresa en l’ofici d’escriure. La meva aproximació, però, abordarà aquells aspectes no tan tractats per algunes de les ressenyes llegides a la xarxa ja que no és intenció meva repetir-me, ans al contrari, aportar un toc de color a aquesta proposta de lectura cent per cent i més recomanable.

A L’amant xinès allò que Margarida Aritzeta persegueix és la recerca de la veritat, però no només la veritat del crim subjacent a qualsevol novel·la de tema policíac sinó la veritat que envolta i fereix els homes i dones d’aquesta història que són alhora personificació dels éssers quotidians de la nostra més crua quotidianitat. Per aquest motiu l’heroi d’aquesta trama és la inspectora Mina Fuster però també ho és la seva mare, l’Elena, el sergent Pere Serra o l’inspector Milans del Bosch. La vida dels personatges impregnen les pàgines d’aquest text i, malgrat sembli anar en contra del centre d’interès de la novel·la –la resolució del crim-, no és més que la seva pròpia raó d’ésser: el fet important no és tant el final com el transcurs de la novel·la, la investigació en sí mateixa, i per aquest motiu la inspectora és el seu personatge emblemàtic, l’habilitat que té per arribar a esbrinar el cas i el veritable culpable. La trama existeix perquè existeix ella, sinó no tindríem història pròpiament dita. Malgrat que esperem l’aplicació d’un mètode científic, racional, per aclarir els fets, hi predomina la sensualitat, el sentit de l’humor, la perspicàcia i la ironia, i la forma intel·ligent de solucionar els afers del dia a dia com si d’una qüestió de supervivència es tractés. La magnífica “veu interior” de la protagonista és l’exemple més clar de tot això que acabo de dir i una mostra més del fet que la Margarida vol anar més enllà del fet d’explicar-nos simplement una història. Vol aprofundir en la psicologia dels personatges i aquest tret m’interessa especialment, amb un llenguatge del tot realista però amb intensos tons de plasticitat derivats de la seva atracció pel detall, per la bella i acurada descripció dels espais on transcorre la història però també dels espais interiors dels seus actors i el punt de suspens, d’intriga, que es respira en tots els elements que configuren l’obra.

Si amb tot això no en teníem prou, Margarida Aritzeta treu profit del seu bagatge intel·lectual per demostrar-nos els seus coneixements d’història de la ciutat de Tarragona i de l’actualitat política i social del nostre temps submergint-nos en el retrat d’una societat en crisi, on les màfies tenen el poder i les institucions públiques pequen de ser una mica corruptes. La crítica social hi és com a element clàssic d’aquest registre però acostada al lector amb la picada d’ullet malèvola i pícara, oferint-nos-la lentament i progressiva, com algú ha dit “sense presses” amb l’únic objectiu de fer-nos gaudir del viatge. Estic segura que és en aquest entreteniment en què cau l’autora a l’hora d’oferir-nos la seva trama que hi tenim la vàlua d’aquest text. Us aconsello llegir-lo amb calma, gaudint de tots i cadascun dels mots que ella col·loca pertinentment i descobrir els petits detalls de les “altres” històries que s’hi amaguen. El producte no us decebrà pas.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari