Aquest Sant Jordi de confinament vaig encarregar al meu llibreter Enric Pallarès, del Racó del Llibre de Rubí, tres novel·les que em venia de gust llegir i li vaig dir que hi fiqués al sac, també, algun text que ell m’aconsellés bonament. M’hi va posar Ignot, de Manel Bauxaulí, autor que no coneixia, és el primer llibre seu que he llegit i ha estat realment una gran descoberta. Puc dir, amb complaença, que el meu llibreter ha encertat amb la tria, tot i que és estrany que s’equivoqui si haig de ser justa amb ell! Aquesta obra de l’escriptor i pintor valencià, ignot, no conegut per mi, podríem dir, doncs, que m’ha resultat molt interessant i miraré de descriure-us per què, encara que no sigui gens fàcil ara que hi penso profundament.
De bon començament, la novel·la sembla presentar-se a través de diferents històries paral·leles –que poden ser dues, tres o més- que es van intercalant a través de capítols curts protagonitzats per un personatge anomenat Mateu, narrada en tercera persona per un narrador omniscient, que interactua amb els personatges d’aquestes parts –Jaume Font, el Mestre, d’una banda, Artur, Crisòstom i altres de secundaris que aniran sorgint a mida que es desenvolupi el nus de l’obra, de l’altra- sense un lligam clar ni aparentment lògic entre aquests capítols breus o parts que van conformant l’estructura mostrada a l’índex (GENIS DESCONEGUTS, UN INDIVIDU CAMINA, FORMES, TINTA NEGRA i FINESTRA SEMPRE) i sovint d’una manera desordenada (això és el que sembla) però que tenen en comú el que podríem dir que és la temàtica del llibre: la necessitat de crear, l’Art, en majúscules, en totes i cadascuna de les seves manifestacions (amb una presència forta de la creació literària acompanyada de la pintura i el dibuix, que il·lustra el text en alguns moments de la trama) i amb una reflexió profunda a l’entorn del geni creador que diria que és el leit motiv de tot el llibre. Partint d’un fracàs inicial, observem la vida d’aquests personatges artistes, solitaris, asocials, tots masculins, que busquen la comprensió o l’acompanyament d’algú expert que els recondueixi en el seu bagatge com a creadors fins que la situació es fa insostenible i decideixen aïllar-se encara més del món que els envolta per la insubordinació en què solen viure. Sovint la soledat que apareix a la novel·la és una soledat buscada, hi ha poca interacció humana entre els personatges malgrat que el diàleg sigui una de les tècniques més emprades a la novel·la i, per aquest motiu, la lectura es faci agradable i la comprensió aparentment fàcil malgrat que no sigui ben bé així. Bauxaulí juga amb el lector. Tot és un joc ben maquinat però amb molt poca informació que ens ajudi a entrar-hi, cal fer un esforç per part del lector. Presenta aquesta trama com a excusa per oferir-nos la seva capacitat de transformar allò evident, allò vist a simple vista, amb la intenció de fer-nos aprofundir en l’essència de les coses i aconseguir veure-hi, com a resultat, la bellesa del producte final. El camí que condueix a aquesta bellesa no és sempre fàcil i la manera com hi arribem, tampoc. Bauxaulí es manifesta crític amb la tasca desenvolupada per autors que plagien, també amb la manca d’una vera personalitat o identitat creadora que els mostri tal i com són per trencar la idea massa instaurada de l’artista boig, aïllat, incomprès, desconegut. N’és una mostra la creació del Diccionari universal de genis desconeguts que demostra que sempre hi ha una oportunitat per a qui persevera i treballa per aconseguir el seu repte personal. I el repte mostrat en aquesta novel·la, que haureu de desvetllar llegint-la, s’assolirà quan es vagin lligant fils, detalls presents amb pinzellades ara aquí, ara allà, posant la imaginació davant de tot per fer prevaldre el poder creador del novel·lista que és el propi autor, Manuel Baixauli.
Com a conclusió, dir-vos que aquesta novel·la és molt visual i t’atrapa per la singularitat dels espais i caràcters que ens són descrits, a més de què hi ha un misteri present tot al llarg de la novel·la que es transforma en un joc molt atractiu de seguir si ja hi has entrat en la dinàmica proposada per l’autor. Familiaritzar-te amb l’essència dels personatges és fonamental per conèixer com arribarà la cloenda d’aquesta història i us ben asseguro que la satisfacció d’arribar al final és molt gran i encara et queda un regust amarg de voler donar-li més sentit a la història ja llegida.
Ignot és publicat per Edicions del Periscopi i diria que és una molt bona lectura per aquest temps de confinament en què necessitem evadir-nos de la realitat que ens assetja, ara més que mai. Us convido a llegir-la!
ikos Kazantzakis
Gràcies a La soledat del llebrer, de Manel Aljama, he recuperat el ritme lector que em caracteritza normalment. Des de fa uns dies em costa concentrar-me, el cap em bada massa, m’imagino que per les circumstàncies extremes en què vivim. I és que aquesta novel·la té certs ingredients que m’agraden molt i això ha fet possible que m’hi interesés plenament.
at de llegir A Bàrcino (2020), de Maria Carme Roca. Transmetre el que sento en aquests moments se”m fa difícil perquè he descobert les paraules sàvies, no només de Marc Aureli a les seves Meditacions, sinó sobretot del personatge principal d’aquesta novel·la, la Minícia, que ja trobo molt a faltar.
En un 
L’amant xinès