No deu ser fàcil narrar les decisions que pren una dona, amb només 16 anys, per aconseguir el seu somni; el somni de fer-se un lloc en el món del cinema d’animació, un món d’homes, a la ciutat de Los Àngeles, a la década del 1930 i, més concretament, als estudis de Walt Disney.
No deu ser fàcil, dic, perquè la societat de llavors no contemplava aquesta feina per a una dona encara que tingués les més altes capacitats per reeixir-hi. I la Sophie, la protagonista de Tota una vida per recordar, és un ésser especial que acompleix aquest requisit en captar l’essència de les coses, no només a través de la seva tècnica a l’hora de dibuixar sinó i sobretot, a l’hora d’utilitzar-la per transformar-les en alguna cosa de molt vital, despresa de la seva ànima més profunda. I aquí rau el més important de la novel·la: conèixer el recorregut vital que ha de viure la protagonista per arribar a entendre de què és capaç, la força que li sobrevé quan la vida ja l’ha colpit prou i no té res a perdre, allunyada dels seus a la ciutat de Mèxic i amb l’ajuda de Frida Kahlo.
Núria Pradas Andreu retrata molt bé l’àmbit laboral dels animadors de l’empresa Walt Disney en el moment de màxim creixement i esplendor de la creació dels seus mitics films; il.lustra les reivindicacions sindicalistes del sector que tingueren lloc a principis de la dècada dels 40, caracteritzant molt bé el gir que alguns personatges presents al llarg del llibre van presentant amb aquest procés, i auguren l’ensorrament del somni de molts amb l’adveniment de la guerra amb el Japó. Així mateix l’autora demostra també la seva habilitat a dotar d’elements dramàtics molt ben buscats en moments clau de la trama que fan la lectura àgil i molt interessant per la multiplicitat d’elements que aborda. I finalment, l’amor, en moltes de les seves formes, subjau com el motor que tot ho pot i que condueix a dotar el text d’un sentit global.
Novel·la molt ben documentada i ambientada, ha rebut el Premi Ramon Llull d’enguany molt encertadament i no puc més que recomanar-vos-la.
