Estiu

Ara és el temps d’estimar pels camins,

a la vora del riu on l’herba és blana i acollidora

i a l’ombra dels vells arbres,

a les fonts mig perdudes,

allí on el bosc és més íntim.­­­

Ara és el temps de seure pels carrers

a parlar de futbol i de dones,

havent sopat,

formant grup a l’escassa voravia

i veure com les noies

travessen el carrer abans d’arribar

i passen i s’allunyen

una mica porugues.

Ara és el temps dels fusters i dels paletes,

temps de cantar tot treballant

a ple sol,

oblidant el risc de les bastides,

oblidant l’esforç

i la monotonia de la feina i del viure.

Ara és el temps de passejar amb les nenes

i la senyora que porta guants blancs

per amagar els estralls del lleixiu,

a la tarda del diumenge,

per l’ampla carretera vorejada de plàtans

dient adéu-siau a tothom

amb un gran gest del cap

i envejant la muller dels que passen.

Ara és el temps de les dones que cusen

a la penombra de les entrades

i s’adormen sovint damunt la feina,

i és el temps dels homes que fan la sesta

al racó més fosc de la casa

a les tardes de sol,

quan als carrers hi ha un silenci feixuc

i fa una calor despòtica.

Ara és l’estiu,

l’estiu massís i una mica absurd

però intensament bell,

que arriba sobtadament

una nit qualsevol de principis de juny

i que se’n va, també sobtadament,

una nit qualsevol de finals de setembre.

 Miquel Martí i Pol