la mort ens fa contemporanis, a tots

La mort sempre tan irreverent …
Ara ha estat amb el Josep Lluis Navarro, no ha avisat, ni tan sols una perduda. Hi havia molta, massa gent, al seu funeral. Segurament, ell s’hagués estimat una cerimònia religiosa més íntima. En fi, ni tan sols podem decidir el nostre últim adéu.Mestres de La Salle, gent del Nàstic, companys del Port, amics i amigues, família, molts polítics i definitivament un final de Santa Tecla de dol .

Navarro, has marxat fent el que més t’agradava, estic convençuda que la teva ha estat una mort dolça.

Molta gent ha parlat de tu, i en parlarà, homenatges, elogis… Jo, ara, m’enganxo a la imatge d’ aquelles tardes que compartiem els entrepans d’anxoves, només fa vint-i-sis anys, amb els alumnes de La Salle de Torreforta.

(una imatge de dol, setembre de 2007, has marxat després de la Tecla)

Nunca me gustaron los adosados.


Mi vecina del adosado,  entrada en años y en carnes, tenía esa extravagancia del estar segura de todo … Apareció una mañana con un mechón caoba y con el ceño instaurado de cabreada con la vida. Que feo era el paisaje. Tenía un perro que ladraba demasiado y una eterna letanía …no, no (nombre del perro), no!, subía el volumen…, el perro continuaba ladrando, si cabe, más.
No sé si fue el agobiante perfume del jazmín -cincuenta metros cuadrados concentran excesivamente- mezclándose con el despilfarro de moscas de final de verano, empalagosas y recreadas en las migas de la cena de la noche anterior. Ya digo, no sé si las moscas aturdidas, si la vecina con el perro y su letanía, si la concentración abusiva del jazmín…, o definitivamente el aburrimiento del escenario.

Me fui. Mi primer paseo por mi infancia recordando el olor de las cebollas y el mar.  No dije mucha cosa. Como dijo una vez una migo, todo empieza cuando compras la primera estantería. Un par de mudas y la mochila de los años.

 

Maragall, on ets?

No sé ben bé qui va dir que les pèrdues són irreemplaçables, de tant en tant provoquen episodis de nostàlgia…

És només per això que avui vull recrear-me en el Maragall que vaig tenir el privilegi de conèixer quan ja no era l’alcalde i encara no era el President i amb tots els meus respectes i tota la meva admiració li dedico la mirada d’avui i un retall d’un poema de Mario Benedetti.
Va per tu, Pasqual! (agost,2007)

Chau número tres (Mario Benedetti)

Te dejo con tu vida, tu trabajo, tu gente,
con tus puestas de sol y tus amaneceres.
Sembrando tu confianza, te dejo junto al mundo,
derrotando imposibles, segura(o) sin seguro.

Te dejo frente al mar, descifrándote sola(o),
sin mi pregunta a ciegas,sin mi respuesta rota.
Te dejo sin mis dudas, pobres y malheridas,
sin mis inmadureces, sin mi veteranía.


Una mirada trista: ha mort Bergman

Vaig conèixer a Bergman quan tenia setze o disset anys. Una tarde de dissabte, al cine “Comèdia” de la Rambla Vella de Tarragona. Segurament vaig enganxar-me perquè, aleshores, ell, Bergman vivia una apassionant història d’amor amb una actriu, la Liv Ullman, que jo admirava per la tendresa de la seva mirada.

No sabria dir amb certesa si va ser la complicitat entre director i actriu fruit de la seva història d’amor que van encomanar-me i van fer que m’enamorés del cinema. Bergman no ha estat mai per a mi el primer del ranquing de favorits, però això sí va ser el primer director de cine que vaig descobrir i que ha format part de la meva adolescència. Amb Bergman -i la coincidència dels temps- he aprés a veure pel·lícules. Recordo “Sonata de Otoño”, entre d’altres, i l’impacte dels primers plànols, la nitidesa de la imatge, la bellesa de la fotografia…

Resulta curiós, ara que ja és mort, contrastar el meu imaginari d’adolescència quan el veia en seqüències sensiblement analitzades, fresques i directes mitjançant les seves pel·lícules i comprovar com l’experiència vital ens ensenya i ens ajuda a crear, encara que sigui projectant frustracions i angoixes. Em permeto repetir unes paraules seves d’una entrevista concedida l’any 2001: “Los demonios son incontables, aparecenen los momentos más inoportunos y crean pánico y terror. Pero he aprendido que si puedo dominar las fuerzas negativas y subirlas a mi carro, entonces, pueden trabajar en beneficio mío”.
Ingmar Bergman descansa en pau. Un petit resum de la trajectòria del cineasta:

Va ser un dels fundadors de la Acadèmia Europea de Cine en 1988. Guanyador de sis Oscar i guardonat varies vegades al Festival de Cine de Cannes. El conjunt de laseva obra ha estat incorporat a l’arxiu de la Unesco. Destaquen entre les seves pel·licules. Fanny i Alexander , Fresas salvajes‘ (1957) , ‘En el umbral de la vida‘ (1957), ‘El manantial de la doncella‘ (1959) -, ‘El ojo del diablo‘ (1960), ‘Comoen un espejo‘ (1961) , ‘El silencio‘ (1963), ‘Esas mujeres‘ (1964), ‘La vergüenza‘ (1968), ‘La carcoma‘ (1971), ‘Secretos de un matrimonio‘ (1973),’El huevo de la serpiente‘ (1977) y ‘Sonata de otoño‘(1978).