Álex Cruzado Reyes –

Durant molt de temps, els exploradors contemporanis han cregut que eren els únics a arribar a les seves metes: ambients hostils amb condicions fisicoquímiques extremes, on sense l’equip ni la tècnica necessària no haurien sobreviscut ni uns breus instants, en alguns casos. Tot i així, el poder de la naturalesa ens ha demostrat un cop més que ens estàvem equivocant. Abans que arribéssim a aquests indrets tan remots de la Terra ja existien unes formes de vida millor preparades i més resistents que nosaltres: els extremòfils. Aquests organismes estan preparats per sobreviure tota una mena d’adversitats possibles: pressions de fosses oceàniques, el buit, temperatures extremadament altes, temperatures properes al 0 K, llargs períodes sense aigua…

De fet, parlant d’aquesta última condició, la majoria no som conscients que al nostre voltant existeix un animal capaç de subsistir sense aigua durant una gran franja de temps. Entre altres condicions, és clar, ja que a més també és capaç de tolerar nivells de pH tant àcids com bàsics. Us convido a conèixer aquest organisme tan ben preparat, que va captar la meva atenció des del principi, a través del meu treball de recerca: el rotífer.

Amb aquest treball us mostraré totes les experiències positives i negatives que he experimentat al llarg de la investigació, tant en l’àmbit acadèmic com personal. En primer lloc observarem una de les primeres grans dificultats d’aquest treball, que va ser trobar el microorganisme. De fet, no va ser difícil el fet de trobar-lo en si, sinó el fet de saber amb certesa quin microorganisme era, ja que amb un microscopi òptic convencional és molt tediós diferenciar un microorganisme d’un altre. Se’m plantejava un repte que trobava molt interessant.

Després de tot aquest galimaties i d’aconseguir esbrinar amb quin animal microscòpic estava treballant, em vaig proposar estudiar la seva tolerància amb les variables de pH i salinitat. Els resultats de la tolerància salina es van correspondre amb la meva hipòtesi; era d’esperar, ja que era força evident que aquests animals no tolerarien un medi amb alta concentració salina. D’altra banda, els resultats del pH van ser desconcertants: estava segur que els resultats revelarien una afinitat pels àcids. El quid de la qüestió està en el fet que sí que toleraven medis de concentració àcida, però sorprenentment el seu índex de tolerància per medis bàsics era, fins i tot, més gran que l’índex de tolerància per medis àcids. Tot i que en l’últim cas no era el resultat esperat, estic satisfet d’haver pogut respondre totes les meves qüestions inicials i haver viscut aquesta experiència tan original i gratificant.

Tutor: Assumpta Abellan Mondéjar.

Save