Maria Roderich (la Vella), Maria Magí (la Senyora) i Maria Costa són les tres dones que, al llarg de quasi un segle, han regentat la Principal, el casal més assenyalat del poblet de Pous, al cor de la comarca vinatera de l’Abadia. Elles tres, àvia, mare i filla han fet prosperar les vinyes, després del desastre de la fil·loxera, a través d’un seguit de transformacions que consoliden el negoci del vi. Però en la història de la Principal hi ha un punt fosc: l’assassinat d’un home que n’havia estat el capatàs, el 18 de juliol del 1936. Passada la guerra, un inspector de policia decidit a resoldre el cas emprèn una investigació que el portarà a descobrir els secrets de la família i una xarxa feta amb els nusos del temperament, la passió i el poder. L’Úrsula, la vella majordoma de la casa, i en Llorenç, el jove capatàs, seran molt més que simples testimonis d’aquell fet; amb ells es lliguen el passat i el futur de la història narrada en aquesta novel·la lluminosa i trepidant.
Una novel·la agradable de llegir amb una literatura fresca i ben construïda.
Havia de ser un violinista de primera fila per desig de la seva mare i un eminent lingüista coneixedor de més de deu llengües per exigència del seu pare. El cert és que era un nen prodigi que va créixer envoltat de manuscrits valuosíssims i peces d’antiquari, però que no tenia ningú amb qui jugar. En la seva vellesa escriu una carta a la Sara, l’amor de la seva vida, explicant-li-ho tot abans que la memòria l’abandoni. El motor de la història i responsable en gran part del què s’hi esdevé és un violí del segle XVIII (un storioni) amb nom propi, el Vial. Saltant del present al passat, de la Inquisició a l’Alemanya Nazi sense gairebé ni respirar, aquesta novel·la trenada amb petites històries tracta de l’amor, de la fe i del mal que recorre Occident des de sempre.
El periodista Dani Santana està enguixat de dalt a baix en un hospital després d’un intent d’assassinat. A la clínica, que és un món amb lleis pròpies, fa amistat amb el Gratu, un jugador de rugbi juvenil que ha quedat en cadira de rodes. El Gratu, pacient inquiet i hacker compulsiu, arrossega el Santana a investigar certes pràctiques que han portat a la ruïna el nostre sistema sanitari. Mentrestant, arriba a Barcelona un dels homes més rics del món. L’empresari mexicà Roberto M. Faura, líder de la telefonia mòbil, negocia amb el govern la instal•lació del parc temàtic més gran d’Europa, Historyland. Les protestes ciutadanes, l’intent de saltar-se la llei i les condicions del poder faran trontollar un projecte que sembla vital per reflotar l’economia del país. Però no tot és com diuen els diaris.
Timur Vermes recupera el personatge de Hitler i el situa a l’Alemanya de 2011. L’exdictador es desperta un bon dia en mig d’un camp de Berlín, amb el seu uniforme nazi i olor de gasolina. No sap on està ni en quin dia viu. Seixanta anys més tard de la seva caiguda, Alemanya està governada per una dona i els carrers estan plens de pintades i d’estrangers. Tot i així sembla regnar la calma.
La poesia de Joan Maragall, l’anomenat poeta de la paraula viva, és una de les més importants de la literatura modernista. La seva poesia sentida, sincera, ben sovint compromesa amb la lluita per la creació d’una Catalunya nova, fidel a sí mateixa i plenament europea, connecta amb els sentiments de la gent i esdevé molt popular, com abans ho va ser la de Jacint Verdaguer.
Les experiències científiques de la doctora Kubler-Ross permeten confirmar que la mort és un passatge cap a una altra forma de vida. Ens fa comprendre que l’experiència de la mort és gairebé idèntica a la del naixement, ja que es tracta de l’inici d’una altra existència, el pas a una nova consciència en la que continuem experimentant, sentint , veient,… i continuar el creixement espiritual. Gràcies a ella sabem qu hi ha una llum que brilla al final i que a mesura que s’aproxima el final es fa més clara i intensa, i la persona se sent plena d’amor, el més gran que ens poguem imaginar.
L’obra narra les últimes hores de la vida de Max Estrella, un antic poeta ja ancià, que va tenir en alguns moments un cert reconeixement. En el seu pelegrinatge per un Madrid fosc, sòrdid, marginal, l’acompanya Don Latino de Híspalis i altres personatge de la bohèmia madrilenya de l’època. En els seus diàlegs s’hi mostra una forta crítica de l’Espanya oficialista i a la situació política i social. L’obra acaba amb la mort de Max Estella i es perllonga amb la seva vetlla.A partir de la figura de Max Estella es fa evident la mort i el fracàs i el llibre es converteix en una paràbola tràgica de la impossibilitat de viure en un país injust i opressiu com era l’Espanya de la Restauració.
