LA SETMANA DE LA CIÈNCIA: “TINTÍN I L’AVENTURA DE LA CIÈNCIA

Escolta aquest vídeo i respon les qüestions del full:

Edu3.cat 1. Has llegit mai algun còmic de Tintín?

2.Saps com es diu el creador de Tintín?

3. Saps quina professió té en Tintín?

4. Saps el nom d’altres personatges del còmic?

5.Com es diu el presentador del programa?

6.Com vol trencar una copa de vidre, el presentador?

7. Quin personatge de Tintín va ensenyar enginys tecnològics

8. Apunta una de les preguntes que fa la veu en off abans de començar el programa

9. Quin any el professor Tornassol va inventar la televisió en colors?

10.Després de la televisió, quin és el primer invent del professor que apareix al programa

11. Què feia Hergé, el creador, abans de fer el còmic

12. En quin llibre de Tintín, li llencen fletxes i llances al protagonista?

13. Per què es desviaven les fletxes?

14.Quin any aparèixer per primer cop els invents del professor Tornassol?

15. Quants àlbums de còmics va dedicar Hergè a la lluna?

16. Quin any?Quin personatge va ser l’astronauta que va fer les proves per anar a la lluna?

La llegenda: La dama de Carcas

 

Llegeix aquesta llegenda i respon a les qüestions:

LA LLEGENDA DE LA DAMA CARCAS

Fa molts i molts anys, a l’edat mitjana, l’emperador Carlemany va decidir posar setge a la ciutat del rei sarraí Ballak. Quan aquest va morir, la seva muller, la dama Carcas, el va succeir al capdavant de la ciutat.

Després de cinc anys de resistència, la fam estava a punt de vèncer els últims defensors de la ciutat. A la dama Carcas, mentre vigilava sola al capdamunt de la muralla, se li van acudir un parell d’estratagemes per trencar el setge. Per fer creure als atacants que encara hi havia guàrdies defensant la ciutat, va posar uns ninots de palla vestits de soldats a dalt de les muralles. També va decidir que amb l’última mesura de blat que quedava a la ciutat alimentaria l’últim porquet, i quan va ser ben tip el va llançar des del dalt dels murs de la ciutat. Quan va tocar a terra es va rebentar i de la panxa en va sortir tot el blat.

Carlemany, veient això, va decidir posar fi al setge perquè va deduir que si tenien tant blat que podien alimentar els porcs encara podrien resistir molt més temps. Abans que l’exèrcit marxés, la dama Carcas va fer sonar les campanes. I el comte Oliban, el preferit de Carlemany i alhora admirador secret de la reina, va exclamar: «Sire, Carcas sonne» (Senyor, Carcas sona). L’emperador va tornar per signar la pau i va batejar la ciutat amb el nom de Carcassona en homenatge a la seva defensora. I, amb la seva benedicció, el comte d’Oliban i la dama Carcas es van casar, van tenir molts fills i van viure feliços a Carcassona.

 

ACTIVITATS DE COMPRENSIÓ I RECERCA:

  1. Apunta les paraules que no coneguis i busca’n el significat al Diec2.cat i escriu-lo.
  2. Fes un breu resum de la llegenda.
  3. Busca a internet qui era Carlemany, i fes una breu biografia: qui era, quin període va viure, què va fer?
  4. Busca a internet on es troba Carcassona.
  5. Descriu com t’imagines la Dama de Carcas físicament i de personalitat.
  6. Quin missatge creus que té aquesta llegenda?
  7.  Creus que la història és real? Raona la teva resposta.

POEMA: “LA CASA QUE VULL” DE JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Llegeix i escolta el poema La casa que vull de Joan Salvat-Papasseit:

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l’estiu
niui l’oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

LECTURA: “L’HEDERA HÈLIX” DE PERE CALDERS

 

Llegeix aquest conte i fes les activitats:

“L’HEDERA HÈLIX”

¿No heu experimentat mai la tendresa que poden despertar les petites atencions? Jo sí, i me n’he hagut de penedir sempre.

Triant un exemple qualsevol, a l’atzar em va passar, se m’acut el que em va passar amb una amiga. En una ocasió, per donar-me una sorpresa, em va prepara un dels plats que m’agradaven més, i al final de l’àpat va allargar-me un paquet que contenia una corbata arrogant. Sí, ja sé que el qualificatiu causa estupor, però  de tot aquest em vaig passar setmanes cercant-ne d’altres, i després de tot a em va aquest és el que em va semblar bo.

El que va succeir fou que no era el meu sant, ni feia anys ni celebrava cap festa  meva, i, per molt que em dolgui confessar-ho, la delicadesa d’ella m’entendrí. I això a despit del color de la corbata i de l’aprenentatge que exerceixo, de fa anys, per tal d’aconseguir una ideal solidesa de caràcter.

L’endemà me’n vaig anar al mercat de flors. La nit abans havia dedicat hores de les de dormir a triar obsequis que anessin bé, i, per molt que costi de creure, la resolució darrera fou en el sentit de comprar una planta grimpadora,perquè la meva amiga tenia un jardí interior.

Els meus conegut ja saben que sóc pacient en les coses que mereixen paciència, però que en els altres casos costumo a tenir pressa. En el cas de la plantaem va semblar des del principi que no hi podia perdre temps, i ho vaig dir així al venedor.

-Ui, no! La que busco ha de créixer més ràpid-

El florista em va mirar i m’aconsella que veiés una parada de plantes difícil, a prop d’allí. En una altra botiga, el comerciant em digué: -Tinc el que voleu-Però la llei em priva de vendre aquest tipus de plantes sense que el client accepti la responsabilitat de la compra. Si voleu signar uns papers…

Jo ho estava, i vaig omplir uns formularis oficials. Després, el venedor sembrà en un test i em va demanar que mirés la terra, que es va inflar i s’obri en esclats minúsculs per a donar sortida amb un zumzeig a uns quants brots verds.

-Quin nom té?-

-És una variant poc coneguda de “L’Hedera Helix”-

Convinguérem el preu, i abans de sortir, el venedor em va dir que no m’entretingués pel camí. Agafava el test amb les dues mans, mentre aprofitava el retorn per imaginar-me l’alegria de l’amiga.  De cop, vaig sentir que l’heura m’arribava a la cara i molestaven, fins al punt que, en enfilar-se per l’orella.

Aleshores em van venir ganes d’agafar un taxi, però els taxistes s’adonaven del què em passava i posaven preus elevats. Irritat, vaig canviar d’idea, optant per emprendre una carrera amb totes les forces. Jo no aguantava el test amb les mans, sinó que les fulles ho feien. El test es va esquerdar de sota i sortien les arrels, que van començar a resseguir-me les cames per buscar la terra.

Abans d’arribar a casa, les fulles em van privar de moure’m, i gairebé em tapaven els ulls. Quan ja era a la porta, les arrels van arribar a terra, i s’hi van clavar. Un munt de tiges es va dividir sota la meva barba. A través de les clarianes que deixaven les fulles, podia mirar. Imagineu-vos el meu estat d’esperit en descobrir la meva amiga que tornava a casa, després de comprar. Ella va veure la capa de verd, i em va reconèixer per la corbata que sobresortia de la planta. Se’m va acostar i em va amenaçar amorosament amb una mà i servint-se d’aquella veu dolça que m’enamorava tant em digué:

-Baixa de l’arbre, grandolàs! ¿No veus que ja no tens edat per a aquestes coses?

ACTIVITATS:

  1. Busca a internet quin tipus de planta és l’hedera hèlix i explica-ho breument.
  2. Explica amb les teves paraules què vol dir la qüestió que inicia el conte: ¿No heu experimentat mai la tendresa que poden desvetllar les petites atencions?
  3. Per què el protagonista li vol regalar una planta a la seva amiga?
  4. Què vol dir l’expressió: “La corbata arrogant”?
  5. Què passa amb aquesta planta?
  6. Com acaba la història?

LECTURA: “El llac del Cigne”

 

CONTE EL LLAC DELS CIGNES

Prop d’una vila anomenada Lyucha hi ha una muntanya que es diu Palyta. Al capdamunt d’aquesta muntanya hi ha un llac molt petit però profund: el llac del Cigne. Encara avui, les persones grans de la zona expliquen quin és l’origen del seu nom. Fa molts i molts anys, al peu de la muntanya de Palyta hi havia una casa molt petita on vivien un home vidu amb la seva filla Marichka, una jove preciosa. Vivien tranquils, vigilant la muntanya i una mica allunyats del poble. Quan els tàrtars van arribar a Lyucha, van destruir-ho tot i van matar molta gent. Després van avançar cap a la muntanya amb la intenció de travessar-la i anar cap a l’altra banda per seguir conquerint terres. Quan van arribar al peu de la muntanya van veure la casa on vivien la Marichka i el seu pare i s’hi van apropar. En aquell mateix moment la noia sortia de casa.

Els tàrtars la van raptar i la van obligar a ensenyar-los el camí cap a l’altra vall. Ella no parava de plorar i els va demanar que si no la deixaven anar no els ajudaria a aconseguir el que volien. Ara bé, els tàrtars li van dir que si no els ajudava matarien el seu pare i cremarien la casa. Quan va sentir que farien mal al seu pare, la Marichka va cedir i va començar a pujar muntanya amunt per ensenyar-los el camí. Ella coneixia molt bé aquest camí, que a través del bosc arribava a altres pobles. Després de caminar una estona van arribar a dalt de la muntanya i van començar a travessar el llac, que en aquell moment encara no tenia nom.

Com que era hivern, el llac estava gelat i només la Marichka sabia que caminaven sobre d’aigües gelades. Quan van ser al bell mig del llac, va dir que estava molt cansada, que tenia molt de fred i que necessitava una mica d’escalfor per poder continuar el viatge. Els tàrtars també estaven cansats i van decidir fer foc perquè la Marichka entrés en calor. Van encendre una gran foguera i el gel va començar a desfer-se sota seu. Es va fondre tan de pressa que no van tenir temps de fugir i tots es van enfonsar dins del llac, fins i tot la Marichka.

El pare, que quan va saber què havia passat va sortir darrere la seva filla per salvar-la, va veure aquell immens forat al gel i es va adonar de la catàstrofe: la Marichka havia mort, però amb el seu sacrifici havia salvat de la destrucció tàrtara les vides dels habitants de moltes viles de la regió. L’home va plorar molt i finalment va tornar cap a casa molt trist; des d’aquell dia no va deixar de pensar en la seva filla. Quan va arribar la primavera, un dia era a prop del llac, plorant, i de sobte va veure com de dins l’aigua en sortia un cigne de color blanc. Era l’ànima de la Marichka, que sortia de les profunditats del llac. El pare no va poder deixar de mirar-lo fins que es va convertir en pedra. I des d’aquell moment, a la muntanya de Palyta, al llac del Cigne, hi ha una escultura amb la forma d’aquest ocell preciós que ens recorda el gest heroic de la Marichka.

 

L’ase amb pell de lleó

Llegeix aquesta faula:

Un dia, un ase va trobar un paquet en el camí. Per a la seva sorpresa, va descobrir que contenia una pell de lleó. L’ase es va posar tan content que es va vestir amb la pell mentre exclamava:
– Magnífic! Just el que buscava!
I tot seguit se’n va anar a admirar el seu reflex a l’aigua d’una font propera.
-Ara sóc un lleó! Ensenyaré a tothom a no riure’s de mi mai més! – I dit això l’ase es va encaminar cap al bosc amb aire de superioritat.
El primer animal que es va trobar va ser un porc senglar. El pobre senglar es va espantar de tal manera que va sortir cames ajudeu-me, es va estavellar contra un arbre i va caure sense sentit.
– Com n’és de divertit! – va exclamar l’ase tot satisfet de la seva disfressa.
Poc després, es va creuar amb una guineu que, al veure’l, es va quedar petrificada de terror.
– Senyor lleó! Vós sou un animal digne i noble! Us ho suplico! no em devoreu! – va implorar la guineu.
En poc temps el bosc sencer era pres d’una gran confusió a causa d’aquest fals lleó. Atemorits, els micos volaven de branca en branca i els conills fugien.
– Com m’ho estic passant de bé! – es va tornar a dir l’ase per a ell mateix – Si rugís com un lleó, encara els faria més por!.
I es va posar a rugir .. o com a mínim això pensava ell! Perquè el seu rugit semblava més aviat un bram!
– Escolteu, escolteu tots! El lleó no rugeix, sinó que brama! – va exclamar un ós rentador – No és un lleó, si no un ase disfressat de lleó!
I fou així com els animals del bosc descobriren l’engany de l’ase!

 

ELS MITES CATALANS: EL COMTE ARNAU

POEMA EL COMTE ARNAU DE JOAN MARAGALL

IX

Aquella nit els ulls de l’Adalaisa
se van omplir d’una pietat tan gran
que el comte Arnau s’hi va encisar una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.
Totes les veus de la terra – s’hi van arremolinar;
pro de seguida
l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
i els va tornar a la terra. I digué Arnau:
“Com s’ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
demana per l’infant.
S’ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu.
-Arnau, si jo era teva, no eres meu!

-Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos”.