Col·locació de 21 llambordes stolpersteine en record dels manresans deportats als camps nazis

El passat 27 de gener de 2017, coincidint amb el Dia Internacional de les Víctimes de l’Holocaust, la ciutat de Manresa homenatjava els seus ciutadans deportats als camps de concentració nazis. L’acte principal es féu al Saló de Sessions de l’Ajuntament i consistí en un sentit recordatori dels 29 manresans deportats, amb l’assistència dels familiars de les víctimes.

La presència del Conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència del govern de la Generalitat, Raül Romeva, de l’alcalde de la ciutat, Valentí Junyent, i del president de l’Amical de Mauthausen, Enric Garriga, va donar relleu institucional a l’acte.

targeto_acte-dhomenatge-als-deportats

Dos dies abans, el 25, s’havia inaugurat a la cèntrica plaça Sant Domènec de Manresa una placa en memòria dels manresans deportats, amb els seus noms, orígens i camps de concentració, i amb el text que segueix:

memorialdemocratic

Entre els dies 25 i 26 l’escultor alemany Gunter Demnig, autor de la proposta artística i memorial de les Stolpersteine, havia anat col·locant cadascuna de les llambordes de 21 d’aquests deportats manresans.

Aquestes llambordes s’han col·locat davant del domicili dels que residien a la ciutat en el moment que el cop d’estat feixista de Franco i companyia (18-7-1936) els va arrossegar a la guerra, a l’exili i a la captura per part dels nazis.

La seva instal·lació es va fer acompanyada de representants de l’Ajuntament, d’historiadors locals, d’alumnes de secundària i de membres d’entitats memorialístiques. Però molt destacadament per part de familiars que eren qui lliuraven l’ stolperstein amb el nom del seu familiar deportat a l’escultor per a què les posés.

ribas_2

La recerca iniciada a partir d’un treball de les alumnes de batxillerat Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, de l’Institut Pius Font i Quer, va ser ampliada per part nostra fins aconseguir descobrir nous deportats, verificar les identitats d’alguns noms imprecisos i localitzar exactament on vivien en el moment d’esclatar la guera civil. De la mateixa manera hem cercat els seus familiars, els quals han agraït que les víctimes fossin rescatats de l’oblit i degudament homenatjades.

Ha estat, sens dubte, una experiència d’investigació històrica que s’ha traduït en un acte de recuperació de la memòria històrica.

 

Presentació de la tesi doctoral “Imatge oficial i política francesa respecte la Catalunya espanyola, 1895-1914”

Avui hem presentat a la Universitat Autònoma de Barcelona la tesi doctoral Imatge oficial i política francesa respecte la Catalunya espanyola, 1895-1914, sota la direcció del professor Borja de Riquer i amb el suport del professor Michel Ralle, de la Universitat París-Sorbona (Paris IV).

La construcció de l’Estat liberal espanyol al segle XIX va topar amb una Catalunya on predominaven forces socials i polítiques opositores. Era, a més, el centre econòmic més dinàmic de la península i on hi arrelaven amb més força els corrents culturals nascuts més enllà del Pirineu.

Les potències europees no podien ignorar l’especificitat catalana, que en el cas de la República Francesa plantejava reptes afegits: l’existència del Rosselló, la Catalunya francesa; la presència d’una de les colònies de ciutadans francesos a l’estranger més nombrosa i amb interessos econòmics més destacables; i el veïnatge fronterer.

L’estudi que presentem ha volgut analitzat la visió de Catalunya que es va formar el govern francès a partir dels seus agents diplomàtics en una etapa clau com és la de finals del segle XIX i primeres dècades del XX, en què el catalanisme polític pren volada i esdevé un fenomen polític d’ampli suport social. L’objectiu ha estat detallar la imatge o les imatges que transmeteren i veure si acabaren fixant-se en uns clixés perdurables en el temps. A més, s’ha intentat esbrinar quines actituds generaren, quines mesures polítiques es van prendre i si es pot parlar d’una “política catalana” de França.

La recerca s’ha fet essencialment en arxius públics francesos, i en menor mesura, en arxius espanyols i catalans. En el seu transcurs hem anat descobrint la importància que les autoritats franceses van donar al moviment obrer català, amb els corrents de caràcter revolucionari de manera destacada. Al llarg de l’estudi es presenten els paràmetres a partir dels quals es va fer el seguiment d’aquest obrerisme revolucionari i s’ensenya com va condicionar les relacions franco-espanyoles.

Aquesta tesi doctoral s’estructura en dos grans blocs. El primer analitza la imatge oficial i la política franceses respecte la identitat catalana i el moviment catalanista, distingint entre la visió que transmetien els agents consulars de Barcelona, Tarragona i Palma, i l’ambaixador francès a Madrid. Especialment ric en matèria d’anàlisi ha estat l’episodi de l’assalt militar al Cu-Cut!, la Llei de Jurisdiccions i la constitució de la Solidaritat Catalana. Ha estat profitós el coneixement obtingut de les iniciatives catalanistes desenvolupades a París, poc conegudes en general.

El segon bloc estudia el seguiment i les mesures que la república francesa va adoptar respecte l’obrerisme revolucionari català, tant a Catalunya com en els col·lectius refugiats a França fugint de la repressió espanyola. S’ha pogut comprovar la seva vinculació estreta amb l’interior, el protagonisme absolut dels anarquistes catalans en els complots revolucionaris de la colònia espanyola i la seva inserció en els corrents europeus antimilitaristes i del lliure pensament.

Les actituds dels governs estrangers respecte la realitat nacional catalana és encara un camp poc explorat. El seu impacte en les relacions internacionals també. En aquest sentit, aquesta tesi vol ser una contribució en aquests dos àmbits.

Publicació del dossier policial francès sobre Lluís Companys

 

Publiquem a memoria.cat  http://www.memoria.cat/lluis-companys-dossierpolicial/ bona part de l’expedient que la Direcció de la Seguretat Nacional de la III República Francesa va elaborar sobre el president Lluís Companys i Jover. L’expedient es conserva als Archives Nationales francesos. La revista Sàpiens se’n féu ressò l’octubre de 2010 (núm. 96) i hi dedicà una pàgina. Ara per primera vegada es publiquen els documents més significatius d’aquest interessant dossier policial.

La documentació inclou des de la primera visita de Companys en territori francès, el 1934, fins el març de 1940, quan ja es troba refugiat a França i confinat a La Baule, a la Bretanya. Tres mesos després una ofensiva de les tropes alemanyes escombrarà l’exèrcit francès i s’ensorrarà la República francesa amb el seu aparell de Seguretat.

Aquest dossier policial, com tot el Fitxer Central de la policia nacional francesa, serà capturat per les tropes nazis, que se l’enduran a Berlín per emprar-lo en tasques repressives al llarg de la 2ª Guerra Mundial. El maig de 1945, quan les tropes soviètiques entrin victorioses a Berlín, s’emportaran aquesta documentació a Moscou, on es conservarà fins als anys noranta. La desintegració de l’URSS va permetre a les autoritats franceses de negociar el seu retorn i posterior dipòsit als Archives Nationales, a París.

L’expedient conté el seguiment de les entrades de Companys en territori francès fins el 1939 i els seus desplaçaments interns quan ja era un exiliat més del feixisme. S’hi reflecteixen, per exemple, les seves visites a la Layetana Office, l’oficina de la Generalitat a París. També s’hi veu el pas per territori francès del seu fill, Lluís Companys i Micó, i l’entrada a França de la seva muller, Carme Ballester. Entre els diferents documents, destaquem els de la prohibició del govern francès del Front Popular de Léon Blum de permetre l’entrada de Companys per participar en un míting-crida a París en suport de l’Espanya republicana (desembre de 1936), i la declaració de Lluís Companys al Control d’estrangeria (abril de 1939), en què afirma que va entrar a França per fugir de la Guerra Civil i sol·licita un permís de residència.

Alguns documents permeten entreveure l’actitud del govern francès davant la Guerra Civil i respecte l’exili republicà del 1939, a més d’algunes de les reaccions que suscitava en la societat francesa. També es reflecteixen les tensions internes de la Catalunya antifeixista durant la guerra i a l’exili.

En paral·lel a aquesta secció de memoria.cat, n’hem creat una altra sobre els Documents de Camil Companys, germà del President http://www.memoria.cat/camil-companys/

En Camil Companys i Jover es va exiliar a Montpeller el 1939, deixant dona i fill a Barcelona. A França va patir la separació familiar i la incomprensió de la societat francesa cap als refugiats. La desbandada francesa davant la invasió nazi ( que va provocar la seva fugida dramàtica de París), la desaparició del seu nebot, el fill de Lluís Companys (Lluïset) –malalt-, i la notícia de la captura del President per la policia alemanya van dur Camil Companys al suïcidi el dia 20 de setembre de 1940. Fou un fet que va commocionar la comunitat catalana exiliada a Montpeller.

Publicació de “Lliçons de Barcelona. Informe britànic sobre els bombardeigs de la ciutat, 1938”

doc-ha4

Lliçons de Barcelona : informe britànic sobre el bombardeigs de la ciutat, 1938 / a cura de Jordi Pons i Pujol

Barcelona : Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, 2004.

Documents d’història de l’Arxiu Pi i Sunyer; nº 4

94 p.

L’abril de 1938, en plena guerra civil espanyola, un veterà comandant britànic, Noel de Putron MacRoberts, va ser enviat en missió a la Barcelona republicana. Havia d’inspeccionar els plans de prevenció contra els atacs aeris que la ciutat estava aplicant. Barcelona estava sent la primera gran ciutat en què la seva població era sistemàticament bombardejada: al llarg del conflicte va de patir més de 190 atacs aeris, amb prop de 2000 impactes de bombes1.

L’informe que va redactar el comandant fou publicat a Anglaterra amb el títol A.R.P. (Air Raid Precautions). Lessons from Barcelona. Some hints for local authorities and for the private citizen. Fou editat per la coneguda casa Eyre & Spottiswoode, cosa que demostra l’interès i l’actualitat que tenia el tema.

El llibre que presentem Lliçons de Barcelona. Informe britànic sobre els bombardeigs de la ciutat, 1938 ha estat editat per la Fundació Pi i Sunyer, dins la seva col·lecció “Documents d’Història”. Hi inclou la traducció al català d’aquest document, desconegut fins ara a casa nostra, i una introducció sobre el document, el seu autor i les circumstàncies que l’envoltaren. L’acompanya, a més, l’article sobre organització d’un refugi antiaeri públic que MacRoberts va escriure per a la revista de l’Institut de Defensa Passiva Antiaèria britànic3.

L’obra de MacRoberts té un enfoc pedagògic i busca influir en el debat sobre les mesures que calia adoptar a les ciutats britàniques en previsió d’una nova guerra. És també, però, una bona síntesi de la política de Defensa Passiva Antiaèria catalana, dels seus principis organitzatius, del seu funcionament i dels seus resultats.

D’entre el seguit d’aportacions interessants que fa l’obra, en destaca l’ús del concepte terrorisme massiu des de l’aire per referir-se al fenomen nou del bombardeig aeri sistemàtic de la població civil, i com sosté, amb arguments tàctics i estratègics, la seva inutilitat militar.

MacRoberts valora molt positivament les mesures de Defensa Passiva Antiaèria que havien pres les autoritats catalanes i recomana la seva adopció a la Gran Bretanya. Són les “lliçons de Barcelona”.