El bloc del Joan

No se per on començar aquest article. De fet no se ni pq el faig. Però, un cop vaig sentir algú que deia que quan no estas bé, és bo escriure. I he pensat en provar-ho.
Avui no fico, una cançó. Ni una imatge, ni cap enllaç… Només tinc ganes d’escriure. Necessito treure la tristor que porto dins.
La Marisa, la meva germana, m’ha fet de mare, d’amiga, de germana, de padrina, de tieta …. m’ha fet de tot. Sempre li dic que si algun cop torno a néixer, vull ser com ella. És una persona positiva, forta, alegre, generosa … i per sobre de tot molt amiga dels seus amics. Ella sap cuidar la gent, sap fer-se estimar. Els meus fills li tenen una debilitat especial. L’estimen molt, moltiiiiiiiiiiisim. I els infants no enganyen. Ells són clars i detecten la bona gent, la gent que estima de debò, la persona que els estima sense esperar cap cosa a canvi. I la meva germana és així. M’encanta. L’estimo com he estimat a ben poca gent en la meva vida.
Com tots els germans hem tingut les nostres diferències, però res que no es curi amb una bona abraçada i una bona xerrada psicològica d’aquelles que només ella sap fer i que de vegades li dones la raó per no sentir-la més. Jajajaja ! Espero que mai llegeixi aquest article.
Sempre els dic als meus fills que vull que s’estimin com fem la tieta i jo. Avui mateix li he explicat a la Mariona. La Mariona, sort he tingut d’ella aquests dies. Amb una mirada sap com em sento, i sempre la tinc al meu costat fent-me una carícia o donat-me petons. És genial tenir fills. Gràcies Mariona !
Bé, i gràcies tb als altres tres eeeee ! Vosaltres sempre em sabeu treure una rialla i em feu oblidar els mals moments. Sou màgics ! Gràcies, Joan, Marc i Martina.
Sou un 10 !