El bloc del Joan

Avui em dedico la cançó a mi mateix. Per ser ruc, per esperar a la persona que no m’espera. Per estar cec i no saber veure que només jo estic remant. Com diu la cançó…. estic tan cansat ! Ha arribat el punt d’intentar no patir més per una il·lusió que sembla que mai es podrà fer realitat. Massa coses han pessat en tot aquest camí, massa pedres, massa merda….. i ningú, absolutament ningú ha mogut un dit. Puc donar les culpes a l’ansietat, estat d’ànim, situació personal, a tot el que em doni la gana, però jo sempre he estat disposat a superar els entrebancs. Sempre m’ha semblat que valia la pena lluitar x tu. Només em sap greu el mal que he pogut fer a les meves quatre perles. Espero que amb el temps em sabreu perdonar. Un petó ben gran a tots 4. PD: Mai podré oblidar tot el que he sentit, absolutament mai, però ho he de fer…. i a partir d’aquest moment penso començar.

Cansat, cansat de fer-me mal,
de viure en un engany,
cansat de mi,
que no sé allibera’m,
fugir d´aquest desig
que se que no és per a mi però no puc evitar.

Cansat d´aquesta soledat,
d´haver-me enamorat
del pas del temps,
que fa caure en l´òblit
allò que va ser etern.
Cansat de veure-ho clar però no saber escapar.

No és massa tard per tot allò que és important
Estic tan cansat …però he de tornar a començar.

I quan s´aturarà aquest mal
que crema i crema tant?
Evaporat,
que no deixi record
d´aquells moments tan bons.
Cansat que d´aquells núvols només quedi fum.

No és massa tard per tot allò que és important
(per a mi, com ser feliç).
Estic tan cansat …però he de tornar a començar.

Només vull oblidar i trencar, no recordar mai
més per viure en pau.
Cansat d´haver callat, d´estar emprenyat, de
ser fugaç, de ser real…, per què
no puc existir així.
No puc, no és per a mi, tan humà, despullat,
que no puc existir, no vull pas fer-ho així.
Cansat d´haver somiat…

I quan podré somriure?
Quan tornaré a viure?
Quin va ser el pecat
per sentir aquest desig
que no té cap sentit,
per viure sense viure tanta soledat?