Filosofia per a joves

Força gent es felicita les Pasqües de Nadal, encara que potser no siguin gaire creients. En alguns països fins i tot es felicita la Pasqua de Resurrecció. És una tradició cristiana, que té una arrel històrica, de fa uns… 2000 anys, més o menys.

Què va passar està explicat aquí, per exemple. Ara vull felicitar-vos les Pasqües a tots els meus amics i coneguts. Sé que a alguns els pot sorprendre, però en un món on som lliures de pensar el que ens sembli i on les coses valuoses poden ser apreciades fins i tot quan no es comparteixin completament, aquesta n’és una llicència que em prenc.

Proposo aquesta imatge del Bramantino, que he fet servir per escriure aquests dies a la gent amb qui mantinc contacte virtual o real.

Aquí el teniu: un Crist ressuscitat. Potser recordeu el realisme amb el qual Gibson va representar la captura, procés i mort de Jesús a “The Pasion“. Aquell home tan especial va ressucitar, afirmen…  Fins i tot el cap dels soldats, un centurió, havia dit: “Aquest home era vertaderament el Fill de Déu” (Marc 15, 39). I aquí ens el pinta aquest italià del Renaixement. Té quelcom d’especial.

És una imatge impactant, que fa pensar… a tothom. Aquest “vir dolorum”es conserva a la Col·lecció Thysen a Madrid.

Coneixíeu Bramantino? Es deia Bartolomeo Suardi i va viure entre el XIV i el XV. Referències ràpides: Thyssen i Wikipèdia.

Bramantino era pintor i arquitecte, llombard. En les seves obres destaquen els elements arquitectònics. Potser n’hi ha poca evidència en aquest “Crist Ressuscitat”. En qualsevol cas, la cara, el cos i la capa presenten un dibuix acurat, manifesten qualitat arquitectònica, .
Sembla que Bramantino volia capturar la imatge d’un home perfecte – perfecte en la forma, en l’intel·lecte, i en la compassió.
Se’ns proposa com un home que ha passat per la mort i ara ja és independent, ja no forma part del món habitem els vius. El mantell que l’envolta té una brillantor gairebé metàl·lica i reflexa la pal·lidesa de la pell. La cara pròpiament dita té un color diferent, com si manifestés més vida que la que hi ha al cos.

Els ulls veuen més enllà de l’espectador: deixen un missatge. Són uns ulls que han vist coses que a la vida terrena no es veuen. Què diuen? Potser això?

Bones Pasqües!!!

Entre les pel·lícules romàntiques – i divertides – recents m’havien parlat de “(500) Days of Summer”. En castellà duu el títol de “(500) Días juntos”, i us la puc deixar!!!
Total: es tracta de “Noi coneix a noia. Ell s’enamora. Ella no”. Així ho presenta el ‘tagline’ de la pel·li. En un món on poques persones hi creuen encara, hi surt l’amor i el desamor, les penes provocades per les misterioses relacions entre els éssers humans. I és que ara tenim un problema: domina una mentalitat exclusivament sentimental, d’una adolescència que s’allarga i s’allarga.

Potser no és el cas dels nostres estudiants de Secundària o d’Universitat, però – jeje… – potser sí. És difícil adonar-se’n – i que duri el que se sent – sobretot quan no es comparteixen ni el mateix enfocament ni la meta a la qual es dirigeixen les pròpies vides. Però … després de l’Estiu ve la Tardor (això ho entendreu al final de la pel·lícula, si la veieu).
Hi ha dues visions del món: a) la dels que creuen en l’amor, en el destí, en un perquè de l’existència, i b) la dels que no creuen en absolut que la paraula amor signifiqui alguna cosa. Jo no opino pas – com a persona, no com a “profe”, no ens confonem!! – que tot és casualitat, un simple atzar absurd o incomprensible.
El que s’explica en aquest film és l’experiència del típic noi jove que – al treball – s’enamora d’una noia preciosa, Summer. Ella és pràctica, vital, divertida i no vol lligar-se a res ni a ningú. Ell és idealista, romàntic i voldria un amor per tota la vida. Ja es veu què pot anar passant…, i passa!
En concret, passen 500 dies (va endavant i enrere amb gran agilitat: genial!): trobada, dies i dies en què passen coses i coses, converses, mirades, tonteries, rialles, sexe, les baralles, dubtes, etc., etc.
No és una història d’amor. Potser perquè els joves d’ara han estat educats en què l’amor no pot ser una cosa que sigui veritat. Però et deixa les ganes que hi pugui haver quelcom més, quelcom millor.
És original i genial com el director, en Marc Webb, aconsegueix que treballin els protagonistes: Joseph Gordon-Levitt i Zooey Deschamel. I no us perdeu la nena rossa, Chloe Moretz, que sí que té seny i sentit de la realitat.
Hi ha escenes per a recordar, una banda musical encisadora i una qualitat casi, casi… literària!!!
Total: qui me la demana primera o primer…?

Trailers aquí