Filosofia per a joves

Això m’ho van publicar al Diari de Girona del 16 de setembre passat. Ara me n’he adonat, i penso que pot fer pensar, i… opinar. Oi? El títol fou: “La meva senyera no és “light“.

“Al voltant de la Diada, a alguns edificis de la meva Girona s´hi han vist algunes senyeres. Tampoc tantes. És bo, fa país. Però eren poques. Encara que els diaris en vagin plens, això de l´estimació per la nostra nació no sé si funciona prou bé. Caldrà que ens hi esforcem més. El que m´ha tret de polleguera ha estat el comentari d´un conegut que, tot i parlant-ne, m´ha dit que ara cal l´estelada, que l´altra és massa «light». Massa «light»? Que es pensa que és com la Coca-cola o el tabac, això? La senyera és “la senyera” i si hi afegim coses (ara un toc cubà que agradava en ­Vicenç Albert Ballester, després un pin verd per l´ecologisme, més endavant alguna cosa vermella perquè «el socialisme» mola?) el que fem és deixar el camp obert als del «divide et impera» o el «campi qui pugui».

Jo estic per allò autèntic, la nostra, la que uneix la gent i la terra. Perquè ni Cuba ara mateix és tan guai, ni la sostenibilitat és només patrimoni català, ni cal ser socialista per força (excepte si necessites recomanació per la feina). Menys mal que les autoritats encara hi toquen i que la senyera institucional és «classic», la de debò, la de les barres (article 8 de l´Estatut). Una bandera que s´origina amb els comtes de Barcelona i que des de Jaume I ja és el senyal de la nació.

I tan de bo ens dugui a un país més lliure, més gran i, tan de bo, independent (però no dividit). I aleshores, «al vent desfem-la en senyal de llibertat. Que voleï! Contemplem-la en sa dolça majestat!»”.

Jo estic pel nacionalisme, per la independència, i pel seny. No vull que em manipulin unes sigles ni un piló de penques. I que consti que és la primera vegada, en el bloc, que em mullo en política. Allò de “Una política millor, és possible” va per una altra línia.

El 9 d’octubre s’ha estrenat la pel·li més cara del cinema espanyol, Àgora. Encara no l’he vist però en recullo aquí algunes informacions. Comenteu-les si voleu i… si algú aconsegueix la pel·lícula, que me la passi (shhh! no ho diré a ningú).

El director és el prestigiat Alejandro Amenàbar. Presenta com a protagonista la figura d’una dona expcepcional, astrònoma i filòsofa, Hipàtia. Alexandria, Egipte, sota l’Imperi romà: els violents aldarulls pels carrers de la ciutat arriben fins a la legendària Biblioteca. Hipàtia pretén salvar la saviesa del món antic amb l’ajut dels seus deixebles. En destaquen dos, que també pretenen el seu cor: el prefecte Orestes i un jove esclau, Davo, que dubta entre l’amor secret per la bonica intel·lectual i la llibertat que obtindria si s’unís als cristians, cada cop més influents.

Hipàtia era filla de Teó, científic que va treballar al Museu d’Alexandria al segle IV. Va conrear també la ciència però va preferir la filosofia neoplatònica. Va morir assassinada per uns cristians exaltats – o sigui, no pel cristianisme com a tal -, els quals li atribuïen influència política sobre el governador. Agrada dir que Hipatia va morir per la llibertat de pensament, però força historiadors ho relacionen més amb motius polítics que no pas intel.lectuals o religiosos.

Alguns pel·lícules poden inspirar-se en la història però sobretot recreen el que interessa al guionsita. L’esforç d’Amenàbar és lloable i la recuperació de la imatge d’aquesta filòsofa atraient. Era una dona amb qualitat intel.lectual, rectitud de vida i una tràgica mort. Se l’ha revestit, segons l’època, com a heroïna de la raó enfront de la fe (Il·lustració); com a idealització del paganisme (romantiscisme); i, darrerament, com a víctima de la misogínia.

Quan mor assassinada era d’edat avançada: uns 60 anys. Maria Dzielska, historiadora, escriu que “sembla que no hi ha suport legítim per descriure Hipàtia, a l’hora de la seva espantosa mort, com una dona jove, dotada d’un cos digne d’Afrodita i capaç de provocar el sadisme i la luxúria dels seus assassins”. De fet, fou un assassinat polític enmig del conflicte entre el prefecte Orestes i el patriarca Ciril.

La filosofia era – apart de l’astronomia – l’altre interès de Hipàtia. Gràcies als records expressats en la correspondència del seu deixeble Sinesi de Cirene sabem molt més sobre la seva docència filosòfica que sobre les seves investigacions matemàtiques i astronòmiques. No conservem obres de Hipatia. Se’ns ha transmès que, a la seva llar, creà un cercle intel.lectual amb força deixebles, alguns d’ells arribats d’altres llocs d’Egipte, i també de Síria, de Cirene i de Constantinoble. Procedeixen de famílies benestants i influents i amb el temps accedien a destacats càrrecs civils i eclesiàstics. Va formar una comunitat basada en el plantejament platònic i en llaços interpersonals. Hipàtia participa en certes activitats de la polis, i és una consellera estimada tant pels funcionaris municipals com pels imperials que visiten Alexandria.

Hipàtia posseïa una notable  autoritat moral: totes les fonts concorden en que era model de rectitud, veracitat, dedicació cívica i proeses intel·lectuals. La virtut més admirada pels seus contemporanis era el seu autodomini o sofrosyne, present tant a la seva conducta exterior coma  la més íntima. Es manifestava, per exemple, en l’abstinència sexual (va romandre verge fins al final de la seva vida), la modèstia en el vestir (mantell filosòfic) , la moderació en els costums i una actitud circumspecte amb els seus alumnes i amb els poderosos.

Era pagana, però no especialmente activa ni devota. sembla que va simpatitzar amb el cristianisme i progegia els seus alumnes cristians. Alguns d’ells foren consagrats bisbes.

La seva injusta i tràgica mort no va representar la desaparició de la ciència i la filosofia alexandrines. De fet, l’escola d’Alexandria aconsegueix els èxits més grans a finals del segle V i començaments del VI. És cert que Hipatia se situa en el llindar d’aquests avenços: el cercle intel.lectual creat per ella aspira a assolir els ideals essencials de la filosofia.

Enllaços: apart de la web d’Àgora i de Wikipèdia, una de les meves pàgines preferides de crítica, i també la referència a IMDB.

Ja fa força anys, quan jo encara vivia i treballava a Madrid, vaig trobar a una de les llibreries emblemàtiques d’aquella ciutat, un llibre que em va cridar l’atenció. Hi havia una nena a la portada. El llibre es deia “El joc de pensar. Converses amb Marta”. Més endavant, un cop llegit per mi i – en traducció castellana – pels meus alumnes-lectors madrilenys, vaig establir contacte amb l’autor, profesor de Lògica, de Filosofia, a la Universitat de València.

Tot i que el llibre és invenció de l’autor, en Tobies Grimaltós, la Marta existeix realment i és filla seva. Ara ja deu ser força més gran. És un llibre que val la pena. Aquí us penjo les tres primeres planes: a que enganxa?

Com diu el professor que li fa la presentació ¡a la 5a edició!, “és opinió bastant generalitzada en la societat de la darreria del segle XX [i ara tant o més!], almenys en les nostres contrades [València, Espanya, i en el nostre Principat també!], que la filosofia no tan sols no aprofita per a res, idea que ja ve de molt lluny, sinó que no té cap interès en un sistema social dominat per la competitivitat i la productivitat. Tanmateix, la manera de procedir de Marta, una xiqueta inquiridora, davant els enigmes que vol aclarir ens força a replantejar-nos críticament aquest tòpic“.

Certament val la pena llegir-lo. Els meus alumnes de 1r d’ESO m’ho demostren a cada classe (ja ho vareu veure al reportatge de fa pocs mesos, o a l’article d’aleshores). Aprofitarà més als de 4t, i als de Batxillerat, i a llurs pares, però és ben cert que és una gran obra. Està escrit en valencià (hi trobareu “xiqueta” per “noia”, o “estiga” per “estigui”, o “seua” per “seva”) però el llegireu bé.

Es pot comprar a l’editorial o per Internet, amb facilitat. També es pot demanar a les llibreries, o me’n parleu. ok?

Aprofito l’avinentesa per a recordar que molts centenars, milers de persones, estem demanant un respecte més gran per l’assignatura i l’àrea de Filosofia als nostres Instituts. Si no ens poden escoltar ara, al menys ha de quedar clar que qui vingui després hauria de parar-hi atenció. Si passa massa temps amb una matèria tan malmesa, la responsabilitat per una educació encara més insuficient, no podrà ser defugida per qui ara en té la responsabilitat.