Filosofia per a joves

Sé que aquesta vegada semblaré una mica caòtic. Parlaré de tres coses. Un article de l’ “Estilos de vida” d’ahir sobre com cercar la felicitat en cada etapa de la vida, comptant amb el pas dels anys; una pel·lícula feta el 2004 que vaig veure en DVD també ahir; i l’article que avui m’ha publicat El Punt.

Comencem pel final: aquest estiu passat a Cracòvia vaig participar en unes reunions de treball sobre Filosofia i un dels temes va ser el “relativisme”. Fruit d’això és un llarg article que – si voleu – em podeu demanar i un text molt més concentrat i breu que és el que surt avui a El Punt. Crec que és rellevant: considero que el relativisme gnoseològic ens allunya de la veritat, mentre que entenc i comprenc els relativismes ètic i cultural (encara que, en especial, el primer, NO el vull pas per a mi ni per a les persones que estimo).

Sobre la qüestió de la justícia, he vist ¡Libertad!. És una pel·lícula feta per a la TV (en concret, Court Tv, un canal americà sobre processos judicials, plets, etc.). És senzilla, però impacta. A veure si la passo o recomano als meus alumnes. El que s’explica és ben senzill: la història de sol·licitud d’asil polític d’una dona afganesa als EUA, el 2000. Una prestigiosa advocada, que treballa en un bufet de categoria, es veu obligada – per imposició del seu cap – a portar algun cas que suposi un servei social a la comunitat. Només per una qüestió d’imatge. Al principi s’encarrega d’aquesta noia, la Meena, sense gaire entusiasme, però s’hi acaba implicant personalment: veu que no li pot fallar. És una qüestió de justícia i dignitat. Les coses semblen anar bé … fins l’11 de setembre de 2001.És un interessant telefilm judicial sobre els drets humans dels immigrants, més concretament de les dones. Juliette Lewis i Layla Alizanza fan una bona feina com a advocada i client. Està inspirada en una història real, com ha de ser.

I, finalment, els deu consells que “Estilos de vida” recull – suggerits pel professor emèrit de la UAB, Ramon Bayés – per a viure en plenitud cada etapa de la nostra vida:

1. Simplifica l’entorn: què és l’essencial?
2. Practica una activitat: una cosa que t’absorbeixi i que siguis capç de fer bé, gaudint-ne
3. Enriqueix la teva vida: persones, llibres,…
4. Introdueix moments de lentitud: no sempre has d’anar a tota pastilla
5. Regala’t estones de distanciament: contempla
6. Tingues projectes o somnis realistes: una excursió,… oblidat dels “tant de bo” utòpics (que mai arriben)
7. Distreu-te alguns períodes: coses que semblin intrascendents com xerrar amb amics, o passejar per un mercat…
8. Fes exercici: amb mesura
9. Sigues generós/a amb els altres: l’egoisme mata
10. Troba un sentit: tot el que fem el té, però… mires de conèixer-lo?

El que us dic sempre: siguem bons, però de debò, seriosament, sense enganyar-nos. Fets!, i no paraules. Au!: que vagi bé!

Dilluns, dia 14, comencem un nou curs acadèmic. Quanta feina als nostres IES, a totes les escoles!! Les coses estan malament i els temps que corren – per l’educació – no són fàcils, potser no ho estan estat mai. Però cal ser optimistes.

Moltes vegades volem millorar el nostre món, però ens sentim molt petits per a dur-ho a terme. Per això volia presentar-vos avui dos produccions audiovisuals, ben diferents que –cadascuna a la seva manera – m’han fet pensat en la necessitat de ser personalment optimistes. No ens hem de rendir mai, cal que fem sempre tot el que puguem
Una és un excel·lent documental francès de llarga durada, “Home” (2009), de Yann Arthus-Bertrand. Ens parla de tenir cura del nostre planeta i – us ho dic de debò – les imatges, la música i el text sonor són increïbles. Demaneu-me’l si el voleu veure.
És una superproducció, digna de pantalles IMAX, que se suma al repte ecològic. La narració – que va in crescendo – mostra el gran canvi que ha experimentat el nostre planeta – a pitjor, s’entén – en els darrers anys. Ara bé, el seu missatge global és optimista ja que considera que encara som a temps per a invertir la tendència destructora.
L’altre producte és una història, una pel·lícula comercial, per entendre’ns. Però ofereix l’encís d’allò que sembla “de debò “. Potser l’heu vista. Hi treballen, entre d’altres, en Clive Owen i la Naomi Watts, que ho fan “guai”. En castellà el títol és “The International (Dinero en la sombra)“. És una coproducció anglesa, alemanya i nord-americana del 2009. Planteja el concepte de “l’escàndol financer” del sistema bancari.
Us faig cinc cèntims de la història: l’agent de la Interpol Louis Salinger i una ajudant de fiscal de Manhattan, Eleanor Whitman, són a punt de destapar un escàndol de venda d’armes a països del tercer món a través d’un banc encobridor amb seu a Luxemburg . Comencen els assassinats, persecucions que arriben a tocar a candidats a la presidència de països occidentals. Tot es basa en una apassionant intriga política escrita per Eric Singer i dirigida per l’alemany Tom Tykwer. Es planteja una mena d’enfrontament sense equilibri de forces, un David contra Goliat. Total: escenes enregistrades arreu del món, amb un interès creixent de la narració i unes consideracions sobre la corrupció i la dificultat per netejar de debò el sistema financer internacional.
En aquest sentit, sembla que estem davant d’una narració pessimista, on no cal confiar en la justícia sinó només en les persones concretes. Qui procura fer el correcte es veuen obligat a vendre, en part, la seva ànima al diable.
En un context com l’actual, de crisi econòmica i de recel cap al sistema financer mundial, per descomptat aquest film no és del que retornen la confiança cap als bancs.

La trama s’inspira en un cas real: la caiguda del Banc Internacional de Crèdit i Comerç, fundat per Agha Hasan Abédi a Karachi, Pakistan, als anys 70. El banc es va implicar en negocis de tràfic d’armes, exèrcits de mercenaris i suport al terrorisme. Al Regne Unit i els Estats Units es van destapar les seves tèrboles maniobres el 1991, quan el banc es va declarar en fallida. Segons el guionista Erin Singer, l’escàndol del BCCI va ser “el major delicte comès per una empresa en tota la història”.
En fi: bones imatges, bon cinema, interessants reflexions i cinefòrums. Que tinguem un bon inici de curs.

Acabo de llegir a la revista Time d’aquesta setmana un article que m’ha fet pensar. Crec que pot servir per a molt en aquest inici del curs acadèmic 2009-2010.

La gent normal, és a dir, nosaltres!!!, les persones que no som ni molt rics ni molt pobres, ni molt llestos ni uns imbècils, ni uns sants ni un malvats, ni uns individus super-forts/es o super-guapus/es ni tampoc uns “pets”, sabem que a la nostra societat es poden fer millor moltes coses.

Voldríem que no hi hagués violència però sí fidelitat i conviccions fortes; voldríem que la gent s’estimés però no només per “aparences o – pitjor – interessos”; voldríem que els polítics treballessin al servei del bé comú i no per a enriquir-se o creure’s no-sé què… Però no tenim molts mitjans per a aconseguir-ho: ni diners (com en gates o com els que venen drogues o pornografia), ni armes (com els dictadors o els Estats), ni l’autoritat moral (com el Papa de Roma o alguns filòsofs nets), ni tampoc som uns Nobel o uns líders extraordinaris. la cosa “sembla que està crua”.

Què ens queda? Potser una cosa de la que parlen – a l’article de Bruce Crumley a què em refereixo des del principi - en Bayou i en Domergue i altres ximplets com aquests, que estaran de moda uns dies: la picardia, el mirar de dir les coses de manera que se’ns escolti i se’ns entengui. La gran sort és que, en allò que proposem, hi creiem: no és un mitjà, una moda, un “trend”, és una finalitat: fer millor la gent, fer millor elmón, amb llibertat. Malment qui instrumentalitza els seus esforços només per a ell o ella mateix/a!!

Total: són tres receptes, o principis, o “línies mare”:

1. Get wired: fer servir websites, xarxes socials i l’e-mail per a convocar – en espais reals o virtuals – força gent; i fer un ús intel·ligent del vídeo – o del testimoni que es pugui -  per a assegurar-ne l’impacte
2. Get creative: bon rotllo, aquí no s’insulta a ningú ni es trenca res… som “positius”, “afirmatius”. Volem salvar elmón, fer-lo millor, no pas destruir-lo
3. Get the press: la clau és motivar als comunicadors professionals (periodistes, assagistes, opinions makers, gent de la publicitat,…). Cal que les demostracions que podem fer des dels nostres petits llocs (Girona, Manresa, un racó de Gràcia o de L’Hospitalet, Móra d’Ebre, o el que sigui) arribin arreu (TV, diaris importants, etc.).

Penso que ho podem aplicar a “Salvem, la Filosofia, ara!”, a “Una política millor és possible” o a ” Som Europa!”.  O a les tres: ens hi posem a treballar?