Monthly Archives: setembre 2011

Las familias traen experiencias a la escuela

Us adjunto un article que he trobat interessant a la revista virtual AULA. L’autor és de Juan Carlos Hueso. Continuem avançant! 

Juan Carlos, un padre “veterano” y entusiasta de la Casa de Niños de Rascafría, comparte sus ideas y sensaciones. Desde jugar con el viento en el aula y mandarnos cartas de hombre pájaro que vuela en ala delta encima del cole, hasta enseñarnos los trucos de las máquinas, pasando por hacernos disfrutar con maletas llenas de música…

Ejemplos que nos animan a seguir abriendo puertas.

El centro al que asistió mi hijo mayor es el mismo donde se encuentra actualmente el pequeño de la casa, es un lugar donde siempre se ha invitado a las familias a que se incorporen de forma activa, aportando y llevando a cabo ideas dentro del aula. He tenido la fortuna de participar en alguna de ellas. En concreto, una que se dedicó a presentar las posibilidades que tenemos de realizar música y fabricar con nuestras manos instrumentos musicales, ayudados de elementos que empleamos de forma rutinaria con otro finalidad muy distinta. Resulta interesante no sólo por el hecho de reproducir o imitar sonidos, sino más bien por el de experimentar y estimular la curiosidad de los niños y niñas, buscando un sentido lúdico a descubrir una utilidad diferente para objetos cotidianos y para otros extraños e inusuales. Por ejemplo, la elaboración de un divertido slide whistle (una flauta de émbolo) con una jeringa de veterinaria, de las que usan para curar a las vacas. O algo tan fácil y clásico como tocar con una cuchara una sencilla canción infantil con varios vasos, en los que previamente se han colocado gotas de distintos colorantes alimentarios, para que cuando los rellenemos de agua obtengamos el efecto mágico del cambio de color en cada uno. La sorpresa está garantizada.

Con diversos materiales sencillos, un poco de paciencia, algo de imaginación y sobre todo mucha ilusión, se puede conseguir que durante un espacio de tiempo, que en estas edades no puede ser largo, los niños disfruten con la presencia de alguien que, siendo conocido para todos, no deja de ser un extraño en el aula. Además, por nuestros conocimientos profesionales o nuestras aficiones podemos abrir puertas a espacios desconocidos, incluso para el profesorado, enriqueciendo actividades en las que la participación y la estimulación de los sentidos garantizan la sonrisa o el asombro, tanto del que es más dispuesto y participativo como del tímido.

Tras la realización de la actividad, intento reflexionar sobre el nivel de implicación o interés de los niños y niñas; creo que siempre es alto, pero me siento inseguro sobre si habrán disfrutado. Lo que sí tengo muy claro es lo bien que lo he pasado yo y lo agradecido que estoy con el equipo educativo por su buena disposición y el buen sabor de boca que me queda al dejarme participar con tanta libertad.

Enllaç d’interès

L’Xtec disposa actualment d’una nova web interessant per a famílies que he linkat en aquest bloc; a la part dreta del bloc,  per tal de facilitar la seva visita i consulta.

Es diu: FAMÍLIA I ESCOLA. JUNTS PER L’EDUCACIÓ i és molt interessant.

L’adreça és: http://www20.gencat.cat/portal/site/familiaescola/

De moment hi podeu fer consultes i trobareu el calendari escolar, un decàleg per als pares i mares, activitats per fer amb els fills, etc.

Esperem que us sigui útil.

Eduquem junts

La responsabilitat

El sistema educatiu, en general, està canviant de forma significativa; i, amb aquest canvi, mestres, pares, mares i alumnes han de resituar la vida quotidiana a les escoles i dins les famílies. Cal actuar en una mateixa línia i de forma efectiva per millorar l’educació dels infants i educar per a la vida, tot superant inseguretats d’uns i altres. Però per on començar? Primer de tot és imprescindible que es defineixi el què, com, quan, fins a on… per constatar que tots parlem del mateix i en un mateix llenguatge.

Quan es parla de treballar i educar junts, de qui estem parlant? Últimament s’ha ampliat el camp de mira i s’entén l’educació amb una visió molt més oberta i àmplia. Eduquen els pares i mares, els mestres, els veïns, el companyes i amics del barri, el tiet, el monitor d’esplai,…. El concepte d’educació surt de l’escola i amplia el ventall i possibilitats d’activitats i espais. Eduquen les famílies, l’escola i la societat. Una educació per a la vida.

Però, en aquest moment ens referirem únicament a la relació entre pares, mares i mestres dins l’àmbit familiar i escolar formal. Quin tipus de relació cal establir entre les famílies i els mestres i com organitzar-nos per educar junts?

Comencem a reflexionar junts!

Quan un mestre demana col·laboració a una família, al pare o a la mare, està pensant només en activitats purament acadèmiques? Quan un pare o una mare demanen col·laboració a un mestre, ho fan des de la necessitat inconscient perquè aquest solucioni el problema? Deu ser això treballar conjuntament?

El mestre domina, coneix i educa des del treball escolar perquè és la seva feina, però, quan li demana a un pare o a una mare que facin de mestre perquè ha d’ajudar al seu fill a fer els deures de matemàtiques, per exemple, no està augmentant la inseguretat que ja de per sí tenen una gran majoria de pares i mares dins l’àmbit educatiu familiar?

El pare i la mare realitzen els seus rols dins l’àmbit familiar fent tasques domèstiques igualment educatives i molt importants per educar els infants. Cal posar límits i normes, ensenyar els fills a fer-se responsables, establir vincles afectius per educar-los amb autoestima i seguretat, solucionar els conflictes familiars de forma assertiva, serena, etc.

Són rols i tasques complementàries? Sí. Treballar conjuntament vol dir que, si es pretén aconseguir que un infant sigui responsable, cal treballar les responsabilitats a l’escola i les responsabilitats a casa. Un mateix objectiu per desenvolupar en diferents àmbits. El mestre pot exigir que els deures arribin fets a l’escola i això és educar la responsabilitat. Un pare o mare, dins la família, poden controlar que els deures que han d’arribar a l’escola es facin i també que el fill o filla que pari la taula o es faci el llit. D’aquesta manera, tant els pares com els mestres estaran fomentant la responsabilitat de l’infant.

No oblidem que l’infant ha de ser el protagonista de la seva pròpia responsabilitat i que quan de forma espontània fa quelcom de forma responsable cal felicitar-lo. Que senti la companyia de l’adult. Un adult que confia en ell cada vegada que fa alguna tasca, que prèn una decisió i la porta a terme, que col·labora amb projectes d’altres persones, etc.

Podem treballar conjuntament; pares, mares, mestres i infants. Cadascú en el seu rol. Amb ordre, sentint que tothom forma part i és imprescindible, amb amor i respecte. Treballant junts, creixerem junts.

No podem desvincular la responsabilitat de l’esforç necessari per a fer qualsevol projecte, tasca o decisió. Els infants fan tasques, creixen i es fan grans sentint-se satisfets d’allò que saben fer, unes vegades sols i altres acompanyats. I aquesta satisfacció personal és la que li dóna seguretat personal, satisfacció i autoestima. Saber que té punts forts, qualitats i fortaleses per fer quelcom és necessari per créixer feliç.

A continuació us deixo un llistat, classificat per edtas, de possibles tasques que els infants poden fer a casa per a fer-se’n responsables: (llista recomanada per la FAPAC)

QUÈ PODEN FER ELS INFANTS DE 4-6 ANYS:

  • Desar al calaix una part de la seva roba plegada: mitjons, calces, calçotets…
  • Ocasionalment ajudar a la cuina: batre ous, triar mongetes…
  • Ajudar a acabar de fer el llit: posar el coixí, desar el pijama…
  • Servir-se una part de l’esmorzar: cacau, melmelada…
  • Posar la seva roba bruta al cubell de la roba per rentar.
  • Endreçar les seves joguines, la motxilla, l’abric…
  • Després de menjar, portar el plat a la pica o al rentaplats.
  • Endreçar el bany després de banyar-se.

QUÈ PODEN FER ELS INFANTS DE 7-12 ANYS:

  • Endreçar l’habitació i fer el llit amb ajuda.
  • Baixar les escombraries i anar a llençar les bosses de reciclatge.
  • Anar a comprar coses concretes i ajudar a endreçar la compra grossa.
  • Col·laborar en petites reparacions: posar una bombeta, cosir un botó, enllustrar unes sabates…
  • Preparar-se l’esmorzar: fer l’entrepà, servir-se la llet, parar o desparar taula…
  • Ajudar a la cuina: batre ous, ratllar tomàquets, remenar, arrebossar…
  • Participar en una de les tasques del cicle de la roba: posar a rentar, estendre, plegar, desar…
  • Deixar el bany net i endreçat després de fer-lo servir.
  • Ajudar en alguna de les feines de neteja generals: treure la pols, passar l’escombra o l’aspiradora, fer els vidres, fregar, regar les plantes…

Continuem treballant i indagant exactament què vol dir educar junts.

Tus hijos

Us deixo un poema per reflexionar sobre els fills;una visió i un concepte.

Tus hijos no son tus hijos

son hijos e hijas de la vida

deseosa de sí misma.

No vienen de ti, sino a través de ti

y aunque estén contigo

no te pertenecen.

Puedes darles tu amor,

pero no tus pensamientos, pues,

ellos tienen sus propios pensamientos.

Puedes abrigar sus cuerpos,

pero no sus almas, porque ellas,

viven en la casa del mañana,

que no pueden visitar

ni siquiera en sueños.

Puedes esforzarte en ser como ellos,

pero no procures hacerlos semejantes a ti

porque la vida no retrocede,

ni se detiene en el ayer.

Tú eres el arco del cual,  tus hijos, como flechas vivas, son lanzados.

Deja que la inclinación

en tu mano de arquero

sea para la felicidad.           

Khalil Gibran

Parlar amb els fills davant els conflictes

La comunicació és la millor manera d’intentar resoldre els conflictes i el diàleg  un mitjà adequat per aconseguir una possible negociació.

Tots els pares i mares volen aconseguir educar fills  responsables, tolerants… i preparats per afrontar els reptes que la societat del futur els depari; però com fer-ho? Amb autoritat, llibertat, limitant i posant normes, amb afecte…

Les famílies que davant les dificultats i els conflictes imposen una disciplina autoritària amb els seus fills pateixen menys la crisi i l’angoixa del moment; però, generalment, les conseqüències afloren més tard, perquè no s’ha donat als fills la possibilitat d’implicar-se i prendre decisions. Es reprimeix la personalitat de l’adolescent i es pot convertir en una persona dòcil. Les famílies que opten per una actitud no autoritària han d’afrontar abans les dificultats i col·laboren a convertir el fill en una persona capritxosa; és freqüent en aquests casos el sentiment de por oculta.  

Els pares han d’afrontar totes i cadascuna de les dificultats que van sorgint amb els fills i saben que aquestes augmenten quan els fills creixen i tenen criteris propis. Els fills adolescents passen per una etapa de contradiccions,  autoafirmació, autocontrol i autonomia personal. Intenten autoregular els canvis propis de la seva edat amb el que els adults i la societat proposem. El diàleg i la comunicació, tot combinant-los amb l’afecte i la disciplina, poden ser la interacció i punt de partida des d’on els pares poden incidir per contactar amb el món dels fills i acompanyar-los en el seu procés de desenvolupament. Situacions de diàleg on l’escolta activa, les mirades i observacions i la paraula són molt importants en la interacció bidireccional. 

A vegades la comunicació té forma de discussió i conversa alterada, amb crits o sense, però no deixa de ser comunicació. Són discussions que els joves necessiten per reafirmar-se. Uns i altres diem el que pensem, i establim paràmetres i acords a través del diàleg i la negociació. Els pares tenen l’oportunitat d’ensenyar als fills un model d’actuació per resoldre conflictes que especificaré més endavant.

L’objectiu fora comunicar valors, establir acords o compromisos i valorar les cotes d’autoexigència i d’autonomia aconseguits. Marcar normes i límits sense que això vulgui dir només censures i represàlies. Si alguna vegada cal sancionar, perquè s’ha trencat un compromís o norma pactada, cada família ha de decidir què i com fer-ho.

De manera progressiva hem d’anar deixant anar la corda que ens lliga i responsabilitza com a pares i mares per deixar que siguin ells mateixos qui decideixin. Donar dosis de llibertat basades en el diàleg i la comunicació. Dosis que s’aniran ampliant en funció de la responsabilitat i de la coherència que cadascun d’ells vagin demostrant.

Què podem fer quan hi ha una relació tensa a casa?:

  • Primer de tot, no desanimar-nos.
  • Posar tota la confiança que s’aconseguirà algun canvi. No sempre serà fàcil, però és possible.
  • Indagar en els motius que provoquen el malestar, incomunicació o conflicte al nostre fill.
  • Planificar i decidir amb la parella les actuacions educatives.

Intentar resoldre un conflicte mitjançant el diàleg suposa:

  • Definir i comprendre clarament el problema; cal abordar els problemes amb la seqüència lògica dels sis pensaments: buscar les causes del problema, imaginar les alternatives de possibles solucions, anticipar les conseqüències de cada alternativa, posar-se en el lloc de tots els implicats, comprovar si es tenen els mitjans de què disposem per aconseguir els fins proposats i finalment decidir quina alternativa es tria per actuar.
  • Expressar els conflictes legitimant les emocions i els sentiments de les diferents parts i amb respecte, tant dels pares com dels fills.
  • Trobar acords mutus possibles de pares i fills.

 Algunes idees que els autors Brunet i Negre suggereixen:

  • Cal trobar el temps i el moment oportú necessaris.
  • Tan important com parlar és saber escoltar: la clau de saber escoltar està a intentar comprendre el punt de vista del fill.
  • Reconèixer que ens hem equivocat i demanar perdó, si és el cas. Això ensenyarà al fill que les persones i les coses no són perfectes.
  • No infravalorar mai la importància dels problemes dels fills; per a ells és important.
  • Tractar de proposar o suggerir metes als fills més que no pas imposar-les. Però no renunciar a oferir-los el suport i la seva exigència.

 Sabem que no és una tasca fàcil ser pares i mares, però estem aquí i intentem fer-ho el millor possible. Pretenem educar els fills de la millor manera; educant l’esforç, la tolerància, el respecte, la responsabilitat… Hi ha moments que ens sentim bé i satisfets amb el nostre rol de pare o mare; altres, en canvi, ens sentim derrotats per les discussions típiques d’horaris, sortides, diners, immediateses, etc.; però el més important és ser-hi i trobar aquell espai i temps per compartir amb els fills.