Un matí al teatre

– “La presó de Ponent alerta que s’han escapat dos delinqüents extremadament perillosos i que en aquests moments podrien estar amagats en un bosc dels afores de Sort”.

En Karim està mort de por i fa l’amanida i també una bufanda de mitja per a la seva germaneta.

– No sabíeu que el gènere masculí, tot i que sovint sol fer veure el contrari, sap cuinar, pot fer mitja i fins i tot té por de tempestes estrepitoses i de fugides de criminals de la presó? I gènere femení també, es clar!

– Que no ho recordàveu, dieu! … certament la memòria de vegades juga brut!

El visionat de l’obra de teatre Balons roses i barbies fusteres, el 4 d’abril a Granollers, ha fet memòria al nostre alumnat de 1r i 2n d’ESO, perquè no es deixi ensarronar mai i perquè mai, i valgui redundància, tampoc, no perdi de vista la brúixola del sentit comú de la vida.

C. Prats

Aquest silenci

La Tarda molt intensa m’ ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l’ ordre dels prestatges plens de llibres,
en l’ordre de la cambra.

Es fa fosc lentament, s’ encenen llums,
i és més pausat el batec de la vida.

Estimo aquest silenci i aquesta hora
i més ara que em gronxa fins perdre’m
en el record de tu
que mai no m’abandona.

Miquel Martí i Pol

Silencis

PEDRA DE TARTERA

“[…] Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall, si res no s’atansa, m’estaré quieta […]”. Maria Barbal

En la imatge que ens ofereix Maria Barbal amb aquesta comparació, no hi té cabuda la millora. Una  sola oració que explica tot un temps i un món menys allunyat del que sembla.

La vívida interpretació d’Àurea Márquez ens trasllada, durant el temps que dura l’obra, al Pallars i després també a Barcelona, tant, que fins i tot fa que el tupí  flairi la sopa, així com també, que la suor de les sis persones que dormen al matalàs arribi a la novena fila de la sala petita del Nacional.


Molta més merda!


El millor moment

Filla de la boira, creixo entre el piano i la llar de foc. Romanticisme, sonoritat i calidesa que m’acompanyen encara que sigui lluny de casa i, la trompeta que ressona entre les parets de la Sala de Música, de notes i de fum de pipa de tabac acirerat que només percebo a través de la teva fotografia esgrogueïda que hi ha  al capdamunt de la xemeneia. Però romans en el piano i en la trompeta que ara sento. M’embriaguen. Em recorden les llargues nits de Festa Major,  Autumn Leaves per John Coltrane i Miles Davis que en el millor dels casos era “La Janio Marti”.

Que estrany tot plegat!

Els acords de la trompeta es combinen amb els del piano que marca el compàs. Ballem?

Ballem lentament, agafats ben fort. El moment més sensual del dia. No saps ballar, però ens agrada ballar junts i el piano i la bateria no deixen que equivoquis ni un sol pas.  No pots espatllar un moment tan màgic: Autumn, Autumn, Autumn.

No grinyola, no! És la trompeta que torna per dir-nos good-bye.

autumn-leaves-miles-davis-and-john-coltrane

IN MEMORIAM

El 14 de novembre de 2002, Joan Solà publica a l’Avui un resum del llibre El català: mirades al futur (Barcelona, EUB, 2002), editat per Carme Junyent i Virginia Unamuno, que recull molts dels textos d’un simposi convocat pel Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona, el Ciemen i el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, que convidava a debatre, a donar una empenta i a reaccionar davant la perillosa i “terminal salut lingüística” de la nostra llengua (any 2000); Solà, però, hi afefeix que “la llengua, la cultura i el poble han demostrat al llarg de la història… prou capacitat de reacció” i ens esperona a actuar ja: “Avui encara hi seríem a temps. Demà no”.
Vuit anys més tard, el 21 d’octubre de 2010, a través del mateix mitjà de comunicació, Joan Solà s’acomiada i ens dóna les gràcies: “Adéu-siau i gràcies” i sis dies després ens deixa definitivament.
Si bé és cert que en el seu darrer article dóna pas, probablement forçat, a les noves gereracions i que els seus projectes no han quedat orfes, amb això no n’hi ha prou. No ens podem pas quedar de braços plegats perquè, com ens deia fa uns anys: “Avui encara hi seríem a temps”.
Per casa nostra, per la nostra llengua i per la filologia de setanta anys de la nostra història, adéu-siau i gràcies A TU.

Joan Solà i Cortassa

Joan Solà i Cortassa

Bell-lloc d’Urgell, 10 de gener de 1940 – Barcelona, 27 d’octubre de 2010

Avui em sé feliç

Em sé feliç de veure que somrius,
de veure com despulles amb els dits,
les nits incertes d’un present futur,
de veure com camines amb posat tranquil,
serè, d’haver viscut un passat feliç,
de veure com respires sense por,
de veure com estimes sense res a canvi
avui em sé feliç.
C Pratssol-e-mar

UNA COMÈDIA ESPANYOLA 2

A dintre de l’emmirallat ascensor que comunica un dels petits vestíbuls del Nacional amb el pàrquing que hi ha just a sota, el marit d’una de les tres senyores afirmava, dirigint-se a la seva dona -Ja estàs contenta, ara que l’has vist!
Sense ni mirar-lo a la cara, la vella es deia que no. -Cada dia fan coses més estranyes! Això ja no està fet per a nosaltres! -Comentava, ara dirigint-se a la senyora que es trobava justament a la seva esquerra, que més o menys era de la seva mateixa edat.
Les altres dues, més joves, es preguntaven com l’emplomalla vella podia pensar que l’obra havia estat “estranya”? Potser diferent o un xic transgressora, si volem! Però estranya? Què devia tenir la vella al cap quan pronunciava la paraula e-s-t-r-a-n-y-a?

Del monòleg al diàleg i a la llarga i distesa conversa; de l’intimisme a la interpretació i, valgui la redundància, a la més descarada interpretació teatral.

Teatre i metateatre, en alguns moments per duplicat, és només una petita part del mosaic de vida que ens mostra aquesta cultivada obra de Reza, en què els actors lluen gran part dels registres interpretatius els quals no tenen cap altra alternativa que rendir-se’ls als peus.
Des d’aquí vull felicitar-vos a tots, però i d’una manera molt especial per a en Ramon Madaula, a la Cristina Plazas

Que no tot són flors i violes, ja ho saben la majoria de mortals i se n’obliden, que ja va bé. El que no va tant bé, però, és que sovint pensen que l’altre té més èxit, que té més bona sort, que té una parella que el fa deu mil vegades més feliç, etc. i no paren atenció a petits retalls de les seves vides els quals han d’aprendre a valorar i a gaudir.

Del tot recomanable per a recuperar la memòria i sense efectes secundaris indesitjables.

Imatges d’Alberto Nevado, extretes de http://www.tnc.cat/es/multimedia-una-comedia-espanyola.
<a

NIT DE SANT JOAN

Un vespre quan l’estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s’alçava una foguera per Sant Joan.
Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.
Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son…
Els anys m’han allunyat del meu carrer
i s’han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s’hagués cremat al foc
de Sant Joan.
I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els ‘nanos’ collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.
Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d’on pugui, com ahir,
com si no n’hi hagués d’altra.
Jo he sigut com vosaltres.
No vull sentir-me vell aquesta nit.
Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.
(Joan Manuel Serrat)foc
Si voleu escoltar-la tota, que val la pena: Per Sant Joan, versió musicada per Carme Canela & trio, de l’àlbum: Iris (Jazz), 20022450-1.mp3