A dintre de l’emmirallat ascensor que comunica un dels petits vestíbuls del Nacional amb el pàrquing que hi ha just a sota, el marit d’una de les tres senyores afirmava, dirigint-se a la seva dona -Ja estàs contenta, ara que l’has vist!
Sense ni mirar-lo a la cara, la vella es deia que no. -Cada dia fan coses més estranyes! Això ja no està fet per a nosaltres! -Comentava, ara dirigint-se a la senyora que es trobava justament a la seva esquerra, que més o menys era de la seva mateixa edat.
Les altres dues, més joves, es preguntaven com l’emplomalla vella podia pensar que l’obra havia estat “estranya”? Potser diferent o un xic transgressora, si volem! Però estranya? Què devia tenir la vella al cap quan pronunciava la paraula e-s-t-r-a-n-y-a?
Del monòleg al diàleg i a la llarga i distesa conversa; de l’intimisme a la interpretació i, valgui la redundància, a la més descarada interpretació teatral.
Teatre i metateatre, en alguns moments per duplicat, és només una petita part del mosaic de vida que ens mostra aquesta cultivada obra de Reza, en què els actors lluen gran part dels registres interpretatius els quals no tenen cap altra alternativa que rendir-se’ls als peus.
Des d’aquí vull felicitar-vos a tots, però i d’una manera molt especial per a en Ramon Madaula, a la Cristina Plazas
Que no tot són flors i violes, ja ho saben la majoria de mortals i se n’obliden, que ja va bé. El que no va tant bé, però, és que sovint pensen que l’altre té més èxit, que té més bona sort, que té una parella que el fa deu mil vegades més feliç, etc. i no paren atenció a petits retalls de les seves vides els quals han d’aprendre a valorar i a gaudir.
Del tot recomanable per a recuperar la memòria i sense efectes secundaris indesitjables.
Imatges d’Alberto Nevado, extretes de http://www.tnc.cat/es/multimedia-una-comedia-espanyola.
<a
