PEDRA DE TARTERA

“[…] Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall, si res no s’atansa, m’estaré quieta […]”. Maria Barbal

En la imatge que ens ofereix Maria Barbal amb aquesta comparació, no hi té cabuda la millora. Una  sola oració que explica tot un temps i un món menys allunyat del que sembla.

La vívida interpretació d’Àurea Márquez ens trasllada, durant el temps que dura l’obra, al Pallars i després també a Barcelona, tant, que fins i tot fa que el tupí  flairi la sopa, així com també, que la suor de les sis persones que dormen al matalàs arribi a la novena fila de la sala petita del Nacional.


Molta més merda!


Quant a cprats23

Postgrau en Formació de Professors de Català per a Adults a la UB Títol d'Aptitud Pedagògica a la UAB Llicenciada en Filologia Catalana per la UdL
Aquest article s'ha publicat dins de General i etiquetat amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *