“[…] Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall, si res no s’atansa, m’estaré quieta […]”. Maria Barbal
En la imatge que ens ofereix Maria Barbal amb aquesta comparació, no hi té cabuda la millora. Una sola oració que explica tot un temps i un món menys allunyat del que sembla.
La vívida interpretació d’Àurea Márquez ens trasllada, durant el temps que dura l’obra, al Pallars i després també a Barcelona, tant, que fins i tot fa que el tupí flairi la sopa, així com també, que la suor de les sis persones que dormen al matalàs arribi a la novena fila de la sala petita del Nacional.
Molta més merda!
