El 14 de novembre de 2002, Joan Solà publica a l’Avui un resum del llibre El català: mirades al futur (Barcelona, EUB, 2002), editat per Carme Junyent i Virginia Unamuno, que recull molts dels textos d’un simposi convocat pel Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona, el Ciemen i el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, que convidava a debatre, a donar una empenta i a reaccionar davant la perillosa i “terminal salut lingüística” de la nostra llengua (any 2000); Solà, però, hi afefeix que “la llengua, la cultura i el poble han demostrat al llarg de la història… prou capacitat de reacció” i ens esperona a actuar ja: “Avui encara hi seríem a temps. Demà no”.
Vuit anys més tard, el 21 d’octubre de 2010, a través del mateix mitjà de comunicació, Joan Solà s’acomiada i ens dóna les gràcies: “Adéu-siau i gràcies” i sis dies després ens deixa definitivament.
Si bé és cert que en el seu darrer article dóna pas, probablement forçat, a les noves gereracions i que els seus projectes no han quedat orfes, amb això no n’hi ha prou. No ens podem pas quedar de braços plegats perquè, com ens deia fa uns anys: “Avui encara hi seríem a temps”.
Per casa nostra, per la nostra llengua i per la filologia de setanta anys de la nostra història, adéu-siau i gràcies A TU.
Joan Solà i Cortassa
Bell-lloc d’Urgell, 10 de gener de 1940 – Barcelona, 27 d’octubre de 2010
