LA FILLA ESBORRADA, DE MARGARIDA ARITZETA.

La filla esborradaEn un post anterior meu d’aquest blog, vaig escriure sobre L’amant xines (2015) de Margarida Aritzeta, i constatava la dificultat de presentar i donar raons d’aquella novel·la perquè l’Aritzeta per a mi no és qualsevol cosa. Ara, en haver llegit La filla esborrada, aquestes paraules se’m queden curtes. No intentaré pas fer una ressenya en tota regla, perquè podeu trobar-ne una escrita per l’Anna Maria Villalonga que em sembla fantàstica. En aquest escrit només vull referir-me a algunes qüestions que m’han semblat cabdals per motivar-ne la lectura i que poden animar-vos a conèixer una mica més l’autora.

En primer lloc vull referir-me a l’edició on podeu llegir el text, Capitol Books (la web de l’editorial ofereix unes pàgines de mostra, així que podeu començar la lectura aquí). Em sembla una edició bellíssima, un llibre amb paper de qualitat, gruixudet, i amb caràcters prou grans per facilitar la lectura a aquelles persones amb dificultats lectores o de visió.  A més a més, la portada és molt il·lustrativa del que trobareu entre les pàgines del llibre: ens mostra la fesomia d’una dona que molt bé pot ser la nostra protagonista, la Laura, o qualsevol de les dones de la col·lectivitat de dones representatives del moment històric que l’autora vol mostrar, la immediata postguerra espanyola (1945-1946) coneguda a través d’un moment més actual, l’any 1992. Unes dones que varen ser “esborrades” per haver assumit riscos, compromisos o obligacions no gens acceptats per la tradició familiar o hegemònica del moment. El paper que l’Aritzeta concedeix a totes les dones d’aquesta novel·la té una importància cabdal, no només pel que fa al fil argumental d’allò que ens explica sinó, i molt més significatiu encara, per les dades i conseqüències apuntades de la nostra història més recent i és així com l’Aritzeta no només dissenya una història que molt bé podríem considerar ficció, sinó que, a més, incorpora elements presos de la realitat que ella coneix molt bé i que ens explica al final del llibre, a l’Epíleg amb què conclou el text. Per tant, tenim, com en obres anteriors però no desenvolupat expressament perquè no és allò que li interessa en primera instància, un component històric rellevant que es vol “silenciar” però que emergeix entre els silencis de la narració i  que lliga realitat i ficció amb una voluntat de conservar i difondre la nostra memòria històrica un cop més.

Aixi, doncs, dèiem fa un moment que les dones ocupen un paper molt important en aquesta obra i, tant és així que, temes com la descoberta de la nostra vertadera identitat, la mentida, la mort, el dolor, la família i el paper que ens hi toca exercir, la ingenuïtat de la primera joventut, la fugida de la llar familiar, la maternitat, la submissió a unes tradicions establertes o l’assumpció del risc a la recerca d’una vida millor, els ideals polítics i la llibertat, la justícia; la descoberta de l’amor,  pactat  o no, el sexe i l’amor prohibit, el paper de l’home en la societat, el proscrit, la condició dels maquis, la devoció a Dèu, la diferenciació de classes socials, la possibilitat d’esdevenir únic, diferent, a través de l’aprenentatge musical i de les dots pel cant en una dona…, entre molts d’altres, prefiguren tot un seguit d’elements que fan de l’obra una perfecta partitura d’interessos diversos que condicionen una lectura amanyagada d’una deliciosa amalgama de contrastos, embolcallats per la música que acarona la lletra tot al llarg de les dues-centes vuitanta pàgines de què consta el text. Amb múltiples referents musicals i literaris, Aritzeta ens ensenya, i molt, en aquest llibre, però el que més bellament sap fer és utilitzar la llengua amb una delicadesa i subtilesa que enamoren, transportant-nos com d’una cançó de bressol es tractés pels terrenys rurals que ella coneix tan bé i que descriu amb una riquesa lèxica inqüestionable. No podem deixar d’esmentar, també, la innocència, no només infantil, d’alguns dels seus personatges,  un tret molt característic de la societat de l’època de la postguerra que ella vol constatar com a deix que cal abandonar per ser fidels a una condició humana en creixement,  intel·l3ctual i humà, i que anirà evolucionant en la psicologia d’alguns dels seus  personatges, així com en el leitmotiv de la novel·la, l’Erlkönig (El rei dels verns) amb què juga amb nosaltres. En suma, un intent, segurament, de no oblidar els nostres orígens, els nostres somnis i les nostres culpes. Beneïda lectura!

Imatge de previsualització de YouTube

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

LA DONA DE GRIS, D’ANNA MARIA VILLALONGA

Autora: Anna Maria Villalonga

Títol: La dona de gris

Ed. Llibres del delicte

ISBN: 978-84-941064-6-0 

La dona no tenia cap atractiu especial. NI alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll.

Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar.

Una dona com qualsevol altra i un home que l’assetja. Una persecució apassionant en una novel·la intensa, plena de profunditat psicològica i de girs inesperats. Un viatge a l’interior d’uns personatges aparentment anodins superats cruelment per la realitat que els envolta.

Text de la contraportada de La dona de gris.

L’Anna Maria Villalonga fa justícia, amb majúscules, a la novel·la guanyadora del Premi València Negra 2015, La dona de gris, i això que acabo de dir no ho entendreu pas fins que arribeu al final de la novel·la. I és que potser he fet mal fet de començar a parlar pel final però certament m’ha sorprès moltíssim el gir que ha aconseguit la Villalonga al llarg de les cent seixanta pàgines de què consta el llibre. Si llegiu el text de la contraportada que teniu més amunt o la ressenya de la Margarida Aritzeta veureu molt bé els antecedents i entendreu potser una mica millor les meves paraules. Es fa una mica difícil parlar d’aquesta novel·la sense descriure el seu argument i no donar pistes que poden, llavors, entorpir la immersió del lector. Prefereixo, doncs, fer-ne cinc cèntims, sense parlar massa directament dels fets importants però intentant captivar la vostra atenció, ho això espero.

La novel·la es compon d’una citació, un preàmbul, divuit capítols i un epíleg, una estructura treballada en una quantitat raonable de pàgines que es poden llegir d’un cop perquè de seguida t’atrapa la història. Tot té una raó de ser: la bellíssima cita de Mercè Rodoreda amb què s’obre el llibre col·loca el mirall com a símbol de tot el text, un mirall que serà present a la primera part de la trama de forma més clara –i ja en veureu la importància- però que anirà perdent pes i serà anul·lat definitivament al final del llibre pel propi narrador-protagonista quan ja sigui un ésser retrobat amb si mateix, complet, viu, amb fesomia pròpia, que no necessita ningú que el jutgi ni l’amenaci constantment perquè ha aconseguit el somni que s’hi amagava al darrere. Així, si al principi no era capaç de contemplar-s’hi massa estona, al capítol dotzè ho farà amb una seguretat espaterrant dient-li directament a la cara “Xaval, ja no em fas por!”, (pàg. 165). Les referències literàries i el treball metaliterari, doncs, són constants i al Preàmbul llegim una cita de Paul Valéry no gens menyspreable: “Un home sol sempre està en mala companyia” com si d’un advertiment o una lliçó es tractés, i que atorga més intriga, o una empenta, si més no, a allò que ha de venir a continuació. És curiós constatar com el mateix protagonista és un àvid lector, sempre ho ha estat, a més d’aficionat al cinema –com l’autora!- i aquesta confirmació la té ben assumida quan ell mateix es veu com una figura de ficció, com un ésser inventat, no real, que ha d’escriure –però alhora viure- una història encara pendent de ser forjada. I això és el que farà: construir la seva obra, posant-la sobre el paper, creant-la a mesura que s’esdevenen els fets i bolcant-la sobre tres llibretes de colors ben diferents (gris, negre i taronja) en una relació cromàtica ascendent amb els nous sentiments que va experimentant i altres que va deixant enrere com a agent d’aquesta acció que és necessari dur a terme i que el va enfortint com a persona. Però a més a més aquesta ficció que es va inventant té uns clars paral·lelismes amb clàssics del cinema negre o de la literatura universal com ara La finestra indiscreta (1954) o Vértigo (De entre los muertos, 1958)), d’Alfred Hitchcock; Què fou de baby Jane (1962), de Robert Aldrich; Un dels nostres (1990), de Martin Scorsese o Gran Torino (2008) de Clint Eastwood, pel que fa al cinema, o amb sèries com Breaking Bad. Pel que fa als referents literaris, Mrs. Dalloway, de Wirginia Woolf, o Oscar Wilde són alguns dels models en què es reflecteix el protagonista i que l’ajuden a comprendre la realitat malgrat que no s’ho cregui ni ell en alguna ocasió. Llegiu, si no, aquest text que us copio a mode de síntesi:

“[…] Jo fa mesos que estic espiant aquesta família. Els segueixo pertot arreu, a peu, en metro, en taxi. Mai no vaig conèixer la Glòria, mai. No hi vaig parlar ni un sol cop. Tot va ser culpa d’un mocador, sap? D’un mocador perdut. Bé, i de la meva… Com li explicaria? Bogeria, avorriment, confusió mental…? No li sabria dir. Però vostè, que llegeix tant, potser m’entendrà. Sóc una mena de Don Quijote d’estar per casa, jo. No pateixi, no tinc cavall, ni llança, ni escuder. No sóc gaire valent, tampoc. Però sí que m’agrada viure la ficció. Potser tinc esquizofrènia, ara que hi penso. Dissociació de personalitat. De vegades m’he vist com un James Stewart. O com un Hamphrey Bogart…S’ho imagina? Bogart? Sembla mentida, oi? Doncs és així. Tal com li dic. Sóc un sonat. […],” pàg. 126.

La mort, el suïcidi més concretament, i tot allò que comporta la negació de la pròpia vida, l’anul·lació completa de l’ésser i el gir que suposa per a la vida del protagonista i dels altres personatges serà, així, el motor clau d’on surti la teranyina d’aquesta obra però l’autodestrucció, el “des-viure/no viure/morir” -com dirà ell- serà allò que el mourà definitivament a exercir el paper que li ha tocat en sort en aquesta obra i en aquest sentit el personatge de Mrs. Dalloway em sembla fonamental en aquesta successió de paral·lelismes.

Des d’un punt de vista narratiu, la història comença, si se’m permet l’atreviment, feblement, sense energia –però fet a consciència per l’Anna Maria Villalonga, que quedi clar!- en paral·lel amb el retrat de l’existència sòrdida i nefasta de la quotidianitat del protagonista. Ell és un simple autòmat, sense present ni futur, sense aspiracions ni rutines preestablertes, però aviat hi haurà un canvi, acompanyat de l’exaltació i el desig de moviment que podem situar a partir del capítol setè, en concordança amb el canvi que van experimentant els fets de la trama i l’ús de tècniques inexistents fins al moment com ara el diàleg que prendrà a partir d’ara un cert relleu. A més a més, a partir del capítol onzè la novel·la adquireix un color i dimensions nous amb l’aparició d’un altre personatge, el desencadenant definitiu de tota la trama. I és aquest color –el joc de colors, millor dit- un dels trets més rellevants de La dona de gris. Uns colors que es veuen sovint menystinguts pel retrat autodestructiu de la realitat que envolta alguns barris marginals de la ciutat (de qualsevol ciutat però que molt bé podria ser Barcelona) i que deixen aflorar els temes que l’Anna Maria Villalonga vol criticar amb mà dura com són la droga, la prostitució, la desprotecció dels menors, el maltractament masclista o l’aïllament voluntari a què se sotmeten algunes persones. Aquest és, en essència, l’aspecte social imprescindible en tota obra de gènere policíac que veiem desenvolupat a la segona part de La dona de gris i allò contra que ha de lluitar l’heroi d’aquesta història, quan és incapaç d’acceptar algunes de les situacions d’aquest món inhumà tot just descobert i situat en un temps de crisi, a l’època de Nadal. La solució al “problema” a què s’haurà d’enfrontar el farà sentir-se immensament feliç, malgrat situar-se en l’esfera del crim, perquè finalment ha assolit el repte d’esdevenir un ésser actuant que, a més, tindrà mòbil. El diari on desa anotats tots els detalls d’aquesta trama seran la prova irrefutable que, finalment, s’ha fet justícia.

Resumint: La dona de gris és el retrat viu de la sordidesa d molts dels éssers humans de la societat actual que busquen un sentit a la vida maquinant emocions o formes de sentir-se útils malgrat les conseqüències. Realitat i ficció es confonen, certament però, hi ha res més exquisit que sentir-se alliberat per una història amb fort contingut psicològic-introspectiu i que, a més, et traslladi a una persecució trepidant pels racons més obscurs del comportament humà? En teniu el camí… les pistes… només heu d’actuar…

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

L’AMANT XINÈS, DE MARGARIDA ARITZETA

L’amant xinès
Autora: Margarida Aritzeta
Pàgines: 286
Enquadernació: rústica amb solapa.
Mides: 14 x 21 cm
ISBN: 978-84-941064-8-4

L’escriptora Margarida Aritzeta torna a la novel·la negra vint anys després de l’última obra de gènere que va publicar a principis dels noranta formant part del grup Ofèlia Dracs. I ho fa amb L’amant xinès, la primera novel·la de la sèrie de la inspectora Mina Fuster, personatge creat per al recull de relats Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), que investiga una sèrie de crims al Camp de Tarragona relacionats amb la construcció del complex BCN World.

Dos captaires apareixen morts en un molí abandonat. Dies després troben el cadàver d’una xinesa disfressada. Crims racials? La investigació de la inspectora Mina Fuster i el seu equip de la comissaria del Camp de Tarragona apunta a un misteriós amant xinès amb qui la morta s’havia promès. Però ningú no sap res d’aquest home, que ha esborrat totes les traces de la seva presència al lloc dels fets. Un viatge de negocis a la Xina que la dona va fer, tot just abans de morir, acompanyant un grup d’empresaris i polítics relacionats amb la construcció del complex BCN World pot aportar llum en un cas on tothom amaga la seva veritable cara.

Informacó extreta de la pàgina de l’editorial Llibres del delicte: http://llibresdeldelicte.com/?page_id=473

“De vegades sento una veu que m’empipa, és com si fos jo mateixa i alhora fos una altra que té ganes de barallar-se amb mi. (…) Has d’aprendre a tenir-la a favor teu, aqueta veueta –li va explicar el noi-, llavors tindràs les idees de dues persones en lloc de ser-ne una de sola amb una sola idea.”L’amant xinès, pàg.163.

Presentar un referent de les nostres lletres catalanes com és la Margarida Aritzeta és una missió impossible a hores d’ara perquè el lector d’aquest bloc trobarà nombrosíssimes referències a la xarxa sobre la seva trajectòria intel·lectual i literària que el situaran molt millor que no pas ho pugui fer jo, però és un deute moral per a mi, tot un repte per dir-ho d’alguna manera, definir algunes de les impressions que l’última obra per ella publicada, L’amant xinès, m’ha suscitat ja que el seu retorn al gènere negre ha estat tot un èxit i la seva lectura molt ben acceptada pel públic lector, fet que corrobora la seva expertesa i maduresa en l’ofici d’escriure. La meva aproximació, però, abordarà aquells aspectes no tan tractats per algunes de les ressenyes llegides a la xarxa ja que no és intenció meva repetir-me, ans al contrari, aportar un toc de color a aquesta proposta de lectura cent per cent i més recomanable.

A L’amant xinès allò que Margarida Aritzeta persegueix és la recerca de la veritat, però no només la veritat del crim subjacent a qualsevol novel·la de tema policíac sinó la veritat que envolta i fereix els homes i dones d’aquesta història que són alhora personificació dels éssers quotidians de la nostra més crua quotidianitat. Per aquest motiu l’heroi d’aquesta trama és la inspectora Mina Fuster però també ho és la seva mare, l’Elena, el sergent Pere Serra o l’inspector Milans del Bosch. La vida dels personatges impregnen les pàgines d’aquest text i, malgrat sembli anar en contra del centre d’interès de la novel·la –la resolució del crim-, no és més que la seva pròpia raó d’ésser: el fet important no és tant el final com el transcurs de la novel·la, la investigació en sí mateixa, i per aquest motiu la inspectora és el seu personatge emblemàtic, l’habilitat que té per arribar a esbrinar el cas i el veritable culpable. La trama existeix perquè existeix ella, sinó no tindríem història pròpiament dita. Malgrat que esperem l’aplicació d’un mètode científic, racional, per aclarir els fets, hi predomina la sensualitat, el sentit de l’humor, la perspicàcia i la ironia, i la forma intel·ligent de solucionar els afers del dia a dia com si d’una qüestió de supervivència es tractés. La magnífica “veu interior” de la protagonista és l’exemple més clar de tot això que acabo de dir i una mostra més del fet que la Margarida vol anar més enllà del fet d’explicar-nos simplement una història. Vol aprofundir en la psicologia dels personatges i aquest tret m’interessa especialment, amb un llenguatge del tot realista però amb intensos tons de plasticitat derivats de la seva atracció pel detall, per la bella i acurada descripció dels espais on transcorre la història però també dels espais interiors dels seus actors i el punt de suspens, d’intriga, que es respira en tots els elements que configuren l’obra.

Si amb tot això no en teníem prou, Margarida Aritzeta treu profit del seu bagatge intel·lectual per demostrar-nos els seus coneixements d’història de la ciutat de Tarragona i de l’actualitat política i social del nostre temps submergint-nos en el retrat d’una societat en crisi, on les màfies tenen el poder i les institucions públiques pequen de ser una mica corruptes. La crítica social hi és com a element clàssic d’aquest registre però acostada al lector amb la picada d’ullet malèvola i pícara, oferint-nos-la lentament i progressiva, com algú ha dit “sense presses” amb l’únic objectiu de fer-nos gaudir del viatge. Estic segura que és en aquest entreteniment en què cau l’autora a l’hora d’oferir-nos la seva trama que hi tenim la vàlua d’aquest text. Us aconsello llegir-lo amb calma, gaudint de tots i cadascun dels mots que ella col·loca pertinentment i descobrir els petits detalls de les “altres” històries que s’hi amaguen. El producte no us decebrà pas.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

LLEGIR TÉ PREMI. ENCARA SOU A TEMPS DE PARTICIPAR I GUANYAR PREMIS!

Fins al 9 de setembre encara sou a temps de participar en el programa de foment de la lectura Llegir té premi que cada estiu us proposa el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya. Sabíeu que llegir us pot comportar guanyar premis? Doncs, au, entreu al web i comproveu-ho! Queden pocs dies!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

DESCONEGUTS, DE DAVID LOZANO

Ja som de nou preparant les lectures de la 23a edició del Premi Protagonista Jove d’aquest curs 2018-19 i us haig de dir que embogireu amb les propostes que ha seleccionat el Clijcat. A la categoria de joves d’entre 15-16 anys avui us vull parlar de Desconeguts, de David Lozano, Premi Edebé de Literatura Juvenil 2018. A la pàgina del Premi podeu llegir la següent ressenya:

Novel·la emmarcada dins el gènere de misteri i policíac on amb només tres escenaris, quatre o cinc personatges i un curt espai de temps, l’autor és capaç de bastir una intriga i mostrar-nos allò que està passant en tres moments i espais diferenciats.
En un bar de l’estació de Sants hi ha la primera cita d’una parella que fa mesos que flirteja per internet. Alhora, en un segon escenari situat a les afores de Barcelona, la subinspectora Irene Castell investiga un aparent suïcidi en un barranc. I per últim, l’autor inclou alguns fets ocorreguts dos mesos abans en una  residència d’estudiants.
L’obra té tots els ingredients d’una història de misteri: intriga, sorpresa i una trama ben lligada. Però a més està protagonitzada per una parella que funciona com a mirall de com els joves es mouen i es relacionen, avui, a través de les xarxes socials: lliguen, organitzen cites a cegues i, per molt romàntica que sigui la situació, tenen el mòbil sobre la taula.

Desconeguts és una novel·la sorprenent, amb una intensitat narrativa que us anirà enganxant a mida que aneu transitant per les seves pàgines, així és que no us oblideu de demanar-me el llibre quan comencem el programa. Us tornareu bojos de lectura!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

US RECOMANO UN LLIBRE:EL SOMRIURE DE DARWIN, D’ANNA MARIA VILLALONGA

La lectura de El somriure de Darwin, d’Anna Maria Villalonga, m’ha despertat el desig de parlar-vos-en amb la intenció de convèncer-vos de què l’heu de llegir, no només vosaltres, alumnes, sinó qualsevol lector que s’acosti a aquest espai meu.

En el meu afany etern de buscar lectures que puguin engrescar el jovent a conèixer els autors –antics i actuals- de la nostra literatura catalana crec, amb encert, que l’autora és una molt bona candidata a agradar aquells lectors joves, a partir dels 15 anys, que no acaben d’ubicar-se entre les col·leccions que ofereixen les marques de literatura juvenil i volen fer un pas endavant vers la lectura d’obres una mica més complexes, des del punt de vista literari i lingüístic, endinsant-se en un gènere que, a més, l’editorial Llibres del Delicte ofereix a bastament amb una nòmina d’autors àmplia i per a tots els gustos que, de ben segur, us sorprendrà. Aquest acostament al món del crim, del delicte, a més, pot ser el punt de partida d’una aventura sense aturador que us farà embogir de desig de lectura, així és que, si goseu fer-me cas, no us en penedireu. Centrem-nos, doncs, en la qüestió que ens ocupa: per què s’ha de llegir El somriure de Darwin i què ens aporta aquest viatge literari?

En primer lloc, el llibre és de lectura ràpida i fàcil d’entendre per l’estructura que presenta i els breus capítols que el conformen, malgrat sobrepassar les dues-centes pàgines, que sé que és un dels impediments que posen els joves lectors a l’hora de triar una obra, l’excessiu nombre de pàgines. La lectura enganxa de tal manera que no se us farà llarga, ans al contrari, l’enllestireu en un no res i se us farà més aviat curta, ja que la trama és presentada a poc a poc i de forma progressiva, amb un llenguatge planer però molt digne a mida que es van succeint els fets, que us anirà penetrant harmoniosament sense adonar-vos-en. I per què enganxa la lectura? Perquè la vida dels personatges que hi intervenen –el Max i el Darwin, la Noemi i l’Ivan- us atraparan. Des del principi, seran l’autèntic mòbil de la novel·la, amb els lligams que s’hi aniran teixint i les descobertes que hi apareixeran relatives al passat de cadascun dels personatges conformant, així, el misteri que és la resolució d’un crim provocat per la força del racisme i la set de venjança, la recerca de la justícia fora de la justícia en un món poblat de prejudicis i enganyifes interessades en uns fets marcats inevitablement per l’atzar, temes tots ells importantíssims i que us faran pensar molt, o d’això és del que es tracta. La trama, a més, es desenvolupa a la ciutat de Barcelona i a l’extraradi, i seran presents alguns dels trets socials més controvertits de la societat catalana actual com són la presència creixent d’indigents en la gran urbs, els manters, la detenció policial, l’empresonament injustificat a la presó (l’entorn de la Model és aquí de molta vàlua), sota el batec insistent de la buidor dels éssers solitaris que són els que viuen la història i ens la presenten.

Cal dir, a més, que la humanitat del Darwin, el gos protagonista, i tot allò que aquest ésser provoca en la resta de personatges de la novel·la pel que fa a emocions i sentiments, us trencarà el cor i ja només per això la lectura de la Villalonga paga la pena, o no us ve de gust tenir un gos entre els mòbils per començar a llegir-la? A més a més, els nostres personatges són presentats des d’una perspectiva psicològica complexa i molt interessant, sobretot un, l’Ivan. Crec que us atraurà considerablement, que hi veureu fortes connexions amb éssers reals de la nostra quotidianitat, molt probablement en un intent, també, de l’autora de fer present la solitud de l’individu del segle XXI, de plasmar la força de les relacions familiars en cas de mancances o pèrdues importants, la importància de la identitat de l’ésser humà i la seva necessitat de trobar-se a si mateix en un intent de supervivència davant la culpa o el dolor… en fi, un recorregut per la vida de la diversitat dels homes que som nosaltres, al capdavall.

I què ens aporta El somriure de Darwin? Si heu llegit fins aquí, estareu amb mi que l’Anna Maria Villalonga ha volgut deixar petites engrunes del seu gran cor en aquesta novel·la i el que ens ofereix sobretot són els grans valors de la vida en majúscula, incitant-nos a ser persones, primer de tot, però persones importants en tant que solidàries, receptives amb el canvi social que la globalització ens ha aportat i oferint-nos l’oportunitat del canvi per a la millora de nosaltres mateixos. És una bona manera de conèixer i albirar l’altre, per ajudar-nos a entendre’ns a nosaltres mateixos.

En conclusió, El somriure de Darwin és un somriure a la vida, al dret a ser acceptat en la societat en què vivim, amb el nostre bagatge i la nostra motxilla, obertament, sense discriminacions i amb la llibertat de qui se sent estimat, sigui gos o sigui home, però acceptant la diferència i assumint-la i reconeixent els errors que han marcat la nostra memòria personal i col·lectiva. Devem també a l’autora un lloc d’honor en voler presentar alguns deutes que tenim encara amb la història més recent del país, fets difícils d’oblidar quan encara no s’ha fet justícia. Amb aquesta pinzellada del que ha representat per a mi la lectura, espero que us agradi molt aquesta novel·la i que gaudiu molt del que se’ns diu entre línies!

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

IV TROBADA DE JOVES LECTORS A L’ARTS SANTA MÒNICA EL 30 DE JUNY

El proper dissabte 30 de juny tindrà lloc a l’Arts Santa Mònica de Barcelona la IV Trobada de Joves Lectors. L’activitat l’organitza la Institució de les Lletres Catalanes a través del web per compartir llibres Què llegeixes. L’acte comptarà amb la presència del Director de la ILC, Joan Elies Adell, de la comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, d’escriptores de renom com Maite Carranza o Marica Carme Roca, booktubers, a més de la possibilitat de participar en concursos i intercanvi d’experiències lectores amb altres joves lectors.

La inscripció la podeu fer a través d’aquest enllaç.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

UN LIBRO…

La imagen puede contener: texto

Publicat dins de General | Deixa un comentari

TAL DIA COM AVUI… VA MORIR JOAN FUSTER

La imagen puede contener: 1 persona, gafas

“Al capdavall, la mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat.”

Joan Fuster va morir #taldiacomavui l’any 1992. Però no l’oblidem; el recordem llegint-lo a Viquidites:

https://ca.wikiquote.org/wiki/Joan_Fuster_i_Ortells

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

DIA DEL REFUGIAT

PODRIES de Joana Raspall    

Imatge de previsualització de YouTube

PODRIES de Joana Raspall

Si haguessis nascut

en una altra terra,

podries ser blanc,

podries ser negre…

Un altre país

fóra casa teva,

i diries “sí”

en un altra llengua.

T’hauries criat

d’una altra manera

més bona, potser;

potser, més dolenta.

Tindries més sort

o potser més pega…

Tindries amics

i jocs d’una altra mena;

duries vestits

de sac o de seda,

sabates de pell

o tosca espardenya,

o aniries nu

perdut per la selva.

 

 

Podries llegir

contes i poemes,

o no tenir llibres

ni saber de lletra.

Podries menjar

coses llamineres

o només crostons

eixuts de pa negre.

Podries ….podries…

Per tot això pensa

que importa tenir

LES MANS BEN OBERTES

i ajudar qui ve

fugint de la guerra,

fugint del dolor

i de la pobresa.

Si tu fossis nat

a la seva terra,

la tristesa d’ell

podria ser teva

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari