“A mi em va agradar molt la música perquè tocava la meva germana i la cantata era molt bonica.

La meva germana estava molt emocionada perquè era el primer cop que tocava al Liceu.

Jo em vaig sentir vergonyós quan sortia a l’audiovisual però quan em van gravar no en tenia ni un pèl.”

“Uns dies abans d’anar al Liceu vam fer la gravació tot era nervis i emoció. Va venir un noi molt simpàtic que es deia Nico a gravar-nos. Vam fer el ball un parell de cops perquè desprès miressin quin havia quedat millor. Quan vam fer la definitiva en Nico ho va gravar un cop per dalt un altre per el mig, un altre pel costat, un altre per baix i per fi es va acabar. Ens vam cansar molt!

Per fi va arribar el gran dia, el dia 11 de febrer a la tarda vam anar al Liceu.

Ens va quedar força bé i tots estaven molt contents.”

“Jo quan vaig anar al Liceu era de luxe. Els seients eren molt tous i tot era molt net i polit, els lavabos eren molt luxosos i feien bona olor i hi havia un munt e coses més.

Jo em vaig sentir alegre perquè va venir tota la meva família.

Em vaig sentir mol orgullosa de mi mateixa pel que vaig fer de l’audiovisual i quan es va acabar el liceu em vaig sentir feliç!”

Estic molt nerviosa i tinc por d’equivocar-me, perquè sóc una de les que estic al centre i si m’equivoco es veurà bastant, quedaré en ridícul i no vull.

Ja em toca sortir!!! Quins nervis!!

Estic tant nerviosa que en aquest primer tros perdo una mica l’equilibri.

Ara estic parada perquè els nois estan saltant, i ara ve una part més difícil perquè és molt ràpida i quasi no dóna temps, són les “glissades”, les “assamlees” i els “sissonnes”.

Mentre salto em fan molt mal els bessons i se’m bufa el tutú, però m’agrada molt perquè és la primera vegada que porto un tutú tan bonic.

Anem cap el pas a dos, un ball en parelles; és la part en què em sento més còmoda. Ja estem al final, saltem, els nois ens treuen de l’escenari i saludem al públic.

Tot i que vaig estar molt nerviosa, em va sortir tot bé menys alguna cosa.

Em va encantar!!!

L’11 de febrer, els de 5è (i tota l’escola) vam anar a el Liceu per celebrar els 10 anys de l’escola. Cada classe de dansa va fer un ball. Nosaltres, els de 5èA, vam fer un ball fet per la Bàrbara, i la música era la “Marxa Radezki” (Johan Strauss).

Al vestidor ens ho vam passar molt bé: llegint, jugant, mirant la pantalla… Darrere l’escenari vam veure a l’Albert Garrell i l’Anna Altés, que són uns ex-alumnes de l’escola, escalfant-se abans de fer la seva actuació: Jardí tancat. A l’hora de la nostra actuació, quan la gent va sentir la música, va començar a picar de mans i a nosaltres ens va entusiasmar. Al final es van apagar els focus i tothom va començar a aplaudir, xiular… Quan vam sortir suàvem molt i estàvem molt nerviosos.

Els de música també van actuar: van tocar a les seves orquestres i van fer un cant coral. Tots plegats vam tenir la sensació de sentir-nos molt importants.

Enguany l’ escola celebra el seu desè aniversari preparant un gran concert al Gran Teatre del Liceu de Barcelona . En aquest concert, que ara ja ha passat , vam actuar tots els alumnes des de 4t de primària fins els de 4t d’ ESO. Però també els nens de 1r, 2n i 3r estaven presents en uns vídeos molt bonics, ballant, cantant, en definitiva, fent música a l’escola amb un paisatge d’una platja de fons. La feina va ser força dura, les setmanes prèvies al concert vam tenir moltíssims assajos perquè ens havíem de preparar per aquest espectacle inèdit. Ens deien que veure el Liceu des de la visió d’ intèrprets impactava molt, per la grandiositat i la seva història com a teatre. El dia 11 al matí, doncs, vam agafar la roba de concert i l’ instrument,ens vam pujar al autocar i ens vam dirigir cap al Liceu.  Al arribar, un control de seguretat ens esperava a la porta, però no el vam passar. Vam entrar als camerinos i vam començar a assajar. Després, a les estones perdudes aprofitàvem per jugar, veure el que passava a l’ escenari… Al assajar, vam veure el Teatre. Era una sensació de sorpresa: el teatre era majestuós i preciós. Hi havia unes làmpades que quan s’ encenien quedaves perplex de la preciositat del teatre. Cada minut els nervis augmentaven ja que hi havia un moment que l’ orquestra simfònica parava i es quedaven soles les guitarres. Teníem micros i jo era la veu principal, que no sortia molt bé. El cansament era notable en nosaltres. Érem als camerinos esperant que ens toqués el torn de tocar. Vam sortir decidits i ens va sortir bé. Quan acabàvem de tocar ens canviàvem la samarreta i cantàvem una cantata anomenada “La música”. Al final tots vam acabar molt cansats però satisfets amb el concert. Ha estat una experiència inolvidable, tocar amb els companys d’escola al Liceu! Si poguéssim, ho repetiríem moltes vegades tots junts.

Antonio Rodríguez Noriega (6è)

Al Liceu, els pianistes de secundària varem fer un espectacle ben peculiar. Dirigits per en Josep Maria Balanyà, vam crear un ensemble d’instruments de percussió i tres pianos. Cap de nosaltres sabia el que faríem al curset. El primer dia ens va dir que durant aquella setmana aprendríem 83 signes. I és que la seva manera de dirigir és utilitzant un munt de gestos. Tots pensàvem que no seríem capaços d’aprendre’ns tot allò. Quan vam començar a tocar vam veure que, dins del que ell estava dirigint, tenies una gran llibertat. Segurament estàvem fent un tipus de música que segurament no tornarem a fer, ja que era molt estranya. Però…tot això ho fèiem dirigidament i llavors produïa un efecte ben diferent. Cada cop, però, ens sortia millor. I el resultat de tot plegat? Doncs una coordinació perfecta. Ha estat una bona experiència.

Tocar a la Toyland suite al Liceu, és una gran experiència. No tothom de la nostra edat pot dir que ha tocat davant de 2.000 persones al teatre del Liceu.Vam tocar tres moviments de tota la obra:la casa de nines, el tren i el soldadet de plom. Amb la primera peça que vam tocar, vam tenir el privilegi de tocar i sentir els primers la impressió que fa presentar-se davant d’aquella immensa sala plena de gent. El que tranquil·litzava una mica és que, tot i que el Liceu és molt gran, estàvem més a prop del públic i enmig del grup de vent, i no et senties tant observat.Només va fallar que només havíem assajat un dia amb els percussionistes del Bruc i al concert ens va venir bastant de nou.També penso que els dos directors, Jordi Arcos i Joaquim Tafalla, van tenir molta paciència i ganes d’organitzar-ho.

Tot plegat va ser una experiència divertida.

Pel que fa al ball DEU, amb la mai més ben dit “marxosa “ marxa Radetzky de Johann Strauss pare, tan coneguda per tothom i tant lligada a la celebració de Cap d’Any amb totes les il·lusions i bons desitjos pel futur, sembla haver estat triada a propòsit com a música d’un ball per a gaudir del nostre aniversari d’escola on tots desitgem tot el millor pel que hagi de venir.Els nens de cinquè van disfrutar de valent, tant en la il·lusió de poder trepitjar l’escena d’un teatre tant especial com és el Liceu i al mateix temps van gaudir i molt el fet de poder treballar amb la Bàrbara, lligada a l’escola i a molts de nosaltres (com a mestra de mestres). Això va donar lloc a un vincle molt maco entre els nens i ella. Com a resultat, el ball va ser efectivament una manifestació de l’alegria del moviment. Què mes podem demanar…?

Victòria Buil

Rebo un correu des de l’Oriol Martorell demanant-me que faci un escrit explicant la meva impressió del concert del Liceu pel Xafarranxo. I em sorprenc i m’alegro de veure que el Xafarraxo és un projecte que encara dura i que tira endavant. Em sento responsable d’haver-lo començat i segur que els objectius han anat canviant al llarg dels cursos, però aquell full informatiu que va començar l’octubre de 2001 porta gairebé vuit anys de vida. El primer exemplar el vàrem elaborar amb un grup de 2n d’ESO, quan primària i secundària érem al mateix edifici. Ara ja aneu pel número 40 i això crec que també és motiu de celebració.Per cert, havia de parlar del concert!! Fantàstic, molt bonic, emocionant. L’espai, l’escenificació, la música… i trobada amb companys i alumnes que feia temps que no veia. Què més es podia esperar d’un dilluns? Ànims i felicitats pels 10 anys i per l’exemplar 40 del Xafarranxo.

Joan Nadal

Fa dies que hi dono voltes. El Poire, la Núria i l’Heriberto m’han donat algunes pistes; a partir d’aquí, la lletra de la cantata és cosa meva. Al poble, interrogo el Quim, el Guiu, l’Andreu, el Guillem, la Bruna. Els dic que em parlin de la música. De tornada a la feina, demano al Martí que m’expliqui què hi busca, què hi troba, què sent. Vaig prenent notes. Escorcollo els moments en què la música m’ha acompanyat –la guitarra, la coral, els discos, el cotxe, la cuina, les ballaruques- i miro de posar-hi endreça. Penso en tots aquests anys de l’escola, de tràfecs d’instruments amunt i avall, de cantar els deures, de concerts, d’actuacions de dansa.Em sembla que ja ho tinc. Ho passo al Poire i espero amb delit que hi bufi i ho posi en moviment. Ja ho hem fet unes quantes vegades, però l’emoció de sentir una lletra acompanyada i transportada per la música continua sent indescriptible. La música hi afegeix matisos i lectures. Fa còmplices els accents i les arrencades, repica paraules, crea expectatives, reforça les rimes. I estova l’ànim perquè la paraula arreli.  

D’entrada, m’he de conformar amb sentir-ne cantar trossets al Poire, i a posar imaginació simfònica als sons esforçats però tremendament eixuts de l’ordinador. Després vaig sabent que la Núria, l’Heriberto i els nois i noies piquen pedra a contra-rellotge per fer-se seva aquesta dèria nostra. Fins que arriben el dia i l’hora. Sec al Liceu amb la il.lusió de qui fa un regal, que sempre és més gran que la de qui l’espera. La festa és preciosa, preciosíssima, amb la sensibilitat i l’esperit de treball d’aquests deu anys d’escola. Quan arrenca la cantata, tot em pren sentit: l’estimació posada perquè arribi als nois i les noies, em retorna amb escreix, i dono gràcies d’haver tingut l’oportunitat d’entrar una miqueta en la seva vida i d’haver pogut posar paraules a allò que a l’escola viuen amb una normalitat excepcional.Per molts anys!

Rafel Simó

La música és moltes coses com diu la cantata i no ho diré pas millor que ella. Però poder experimentar-les totes  alhora, poder viure la música com el mitjà per a que es realitzin, és fantàstic i ser-ne conscient ens fa créixer com a persones. Moltes gràcies Rafel, Núria, Heriberto, cantaires del cor, músics de la orquestra, narradors i escola en general per poder compartir amb vosaltres La Música. Moltes felicitats pels 10 anys i pel magnífic espectacle del Liceu!!!

Poire Vallvé