El dia 18 de desembre del 2008, la llibreria Caselles de Lleida acollia la presentació del nou llibre de narracions per a adults de Josep Vallverdú intitulat La germana de la núvia i altres relats. Es tracta del quart volum d’aquesta mena escrit per Vallverdú dins la seua llarga i densa trajectòria literària. Primer, fou el recull Festa major (1961), conformat per dues parts ben diferenciades: la que donava nom al títol del llibre i la titulada “Els al·lucinats”; després, La festa i la ganyota (1987), que recuperava els relats del llibre anterior i hi afegia, tal i com l’autor els batejà, tres “pastiches”; i finalment, el recull Ara mateix eren aquí (1987), que comprenia un total de set narracions. 

El volum La germana de la núvia i altres relats (2008) conté tretze relats, dels quals els cinc primers mantenen una certa unitat pel fet d’estar bastits al voltant d’un mateix personatge, el contramestre Bastos, que ja era protagonista del volum Una quarta a babord (1995),  un llibre pensat per a un públic jove i que constava de nou relats que es podien llegir de forma autònoma i, alhora, correlativa. De fet, la mateixa cosa que passa ara en La germana de la núvia. Situats en diferents moments del segle XX, tenen, malgrat tot, un regust de segle XIX pel que fa a una part de l’ambientació i, sobretot, a l’ofici i als trets del protagonista i constitueixen, possiblement, un homenatge de Vallverdú a tot un seguit de grans autors universals traduïts per ell, conreadors del fantàstic i/o de la novel·la d’aventures amb protagonistes lliures i intrèpids que, navegant per l’ampla mar, transporten el lector a països o paratges llunyans i/o exòtics: E. A. Poe, Henry James, Scott O’Dell, Jack London, R. L. Stevenson, Daniel Defoe i John Steinbeck. Tots cinc relats, com peces d’un mateix engranatge, participen d’aquest deler de Josep Vallverdú d’explicar històries i fer-les arribar a un públic ampli, i fan pensar –si bé cada un té la seua trama i estructura pròpies– en esbossos, motius o petits nuclis narratius susceptibles de convertir-se en una típica novel·la d’aventures. Caldria destacar-ne, però, l’exotisme i un major distanciament en el temps dels contes «La ciutat dels planys» i «El visitador» –aquesta darrera, una de les perles del recull–; Vallverdú hi sap recrear, d’una forma perfectament realista, un ambient determinat: el de les tribus de les costes occidentals d’Àfrica (des de la descripció d’antics rituals fins als noms dels personatges: Gaubo, Munue, Akka…) i la tècnica del relat oral: allò que s’hi conta no és sinó el que els pilots i patrons de vaixell narraven cent vint-i-cinc anys enrere. «El visitador» és un conte curt, fugaç com les llàgrimes de sant Llorenç, que s’acaba quan el lector poc s’ho espera, com fugaç, ple de nervi i inesperat és el relat que dóna nom al volum, La germana de la núvia, la història d’una noia amb poca salut i molt llegida que acaba tenyint la narració d’una atmosfera decadentista finisecular o d’inicis del segle XX (la referència a la figura de Salvat-Papasseit hi ajuda, sens dubte). «El senyor de Ranwoch» i «El “Santa Brígida”», que tanquen aquest primer bloc del llibre, arrenquen de personatges i fets enigmàtics, que exemplifiquen plenament aquesta tècnica de Vallverdú, present en altres relats del volum, consistent a col·locar des de l’inici de la narració el punt d’intriga, d’enjòlit necessaris, junt amb l’ús del narrador en primera persona, perquè el lector s’enganxi de bell començament a la història i s’hi senti pròxim. Alhora, tots dos contes se situen en un temps extern precís: mitjan anys quaranta a «El “Santa Brígida”» i primeries dels cinquanta a «El senyor de Ranwoch», en un intent d’oferir de passada un retrat dels temps pollosos de la postguerra espanyola.    

Molts del trets assenyalats més amunt: la narració en primera persona, l’emplaçament del punt d’intriga a l’inici del relat, la fugacitat de les històries, la presència d’elements enigmàtics o misteriosos, la contemporaneïtat dels fets narrats, apareixen en altres relats que completen el volum, i seria bo d’afegir-hi encara el gust per l’anècdota, la transcripció del llenguatge col·loquial inclosos els mots vulgars i la recreació magnífica del món militar d’uns joves adolescents a «La serp»; la quotidianitat i el realisme dels contes «De disseny», en què la narradora-protagonista adolescent acaba de perdre la mare, i «La bona acció», de tall detectivesc, en què el gest caritatiu d’una parella enamorada condueix a un final sobtat i del tot sorprenent; el realisme màgic i/o l’absurd de «Les quatre i cinc» (un conte recuperat del recull anterior, Ara mateix eren aquí, però refet ara amb un ús abundant de diàleg per fer-lo apte per al guió televisiu); el realisme màgic i la prodigiosa imaginació de «La reina del llac» (relacionat amb la preciosa fotografia de la portada del llibre), en què es recrea la vella, bella i fascinant llegenda del monstre del llac Ness, a Escòcia; el realisme tràgic de «Germans», en què el narrador retrata amb escruixidora precisió de bisturí les rivalitats polítiques de la guerra civil en un clos familiar, i que enllaça, en una relació de continuïtat versemblant, amb el relat següent, «Expedient de trasllat», en el sentit que qui explica la història de la Maria Rosa ens ofereix la visió crua de la primera postguerra espanyola (anys quaranta) i ens apropa als postulats del nacionalcatolicisme dels temps de la “Victoria”. El volum es clou amb una peça excel·lent, Grida, en què un fet casual i enigmàtic de l’inici del relat es barreja amb una reflexió crítica, potser àcida, en tot cas gens llagotera, sobre el món editorial, el procés creatiu, l’èxit literari fugisser i el “verí” de la literatura. Grida esdevé, d’aquesta manera i en mans de Vallverdú, un hàbil recurs (la metaliteratura) que permet l’autor de distanciar-se a través de la protagonista del medi literari en què ell viu immers des de fa seixanta anys.

Vist en conjunt, el recull La germana de la núvia i altres relats dóna testimoni d’allò que pot resultar sorprenent a un lector habitual de Josep Vallverdú i d’allò que constitueix les constants narratives d’aquest escriptor. Quant a això primer, hom pot imaginar que el temperament nerviós, neguitós, i la rapidesa amb què Vallverdú enllesteix i publica els seus llibres ha acabat encomanant-se a molts d’aquests relats amb final sobtat, tallant, sorprenent; que la passió pel guionatge cinematogràfic expliqui l’ús abundant del diàleg –o si més no un cert predomini del diàleg sobre la narració– en la majoria de relats; que la utilització del narrador en tercera persona (a «La ciutat dels planys», «El visitador», «La serp», «La bona acció», «Germans», «Grida» i bona part del conte «Expedient de trasllat») i la rara precisió de dates (només “desembre de 1938”, “1940”, “anys quaranta” i “primeries dels anys cinquanta”) tingui a veure amb un volgut distanciament, sinó rebuig, d’una època, d’unes actituds o d’uns fets històrics amb els quals l’autor no ha combregat mai gens. Pel que fa a les constants narratives vallverdunianes, aquestes narracions reflecteixen de nou un ús correctíssim de la llengua (amb una anecdòtica presència, i encara escrita en cursiva, de vulgarismes, castellanismes i dialectalismes), una excel·lent riquesa i precisió de lèxic, una sintaxi controlada i perfectament cohesionada; una acuradíssima tria dels noms dels personatges en un equilibri perfecte entre noms corrents: Ramon, Lídia, Enric, Maria Rosa, Jaume, Nuri, Feliu… i noms diguem-ne més inusuals: Donat, Tom, Beni, Grida, Niko, Lin, Margot, Angus…; una tendència general a no farcir les històries amb topònims coneguts i a deixar els espais on transcorre l’acció –especialment si són petits o mitjans– en una certa indefinició, però que el lector pot situar, si vol perquè gairebé s’intueix, en la geografia ponentina (amb tot, en aquests relats apareixen algun cop els noms de Tarragona, Barcelona, Lleida, Organyà, La Seu d’Urgell, Torfà, Huelva, Cartagena, Portugal, Escòcia); una presència de tipus humans variadíssima quant a procedència, costums i tarannà, però amb una certa tendència a retratar tipus menestrals o de la petita burgesia; i, finalment, una voluntat d’aportar en petites dosis i de manera prou subtil un missatge humanista o una reflexió moral a partir d’alguns dels temes presents en les diverses narracions: el dolor («La germana de la núvia»), el servilisme («La ciutat dels planys»), la violència («El visitador»), la falsedat («El senyor de Ranwoch» i «Grida»), el contraban («El “Santa Brígida”»), la innocència i la inoperància («La serp»), el furt («De disseny»), els altres mons («La reina del llac»), el destí indefugible («Les quatre i cinc»), la desesperació i la ràbia («La bona acció») i la guerra entre germans («Germans» i «Expedient de trasllat»).