U.D 2 – Del Big Bang a la platja de Gavà

Des dels principis dels temps segurament l’home quan observava el cel nocturn ple d’estels es feia les mateixes preguntes que ens fem nosaltres avui en dia: d’on venim? qui ha creat l’univers? és infinit? …

Els avenços científics i la tecnologia ens ajuden a respondre algunes preguntes tot i que d’altres, les més filosòfiques, difícilment tinguin una única resposta. Les grans civilitzacions del passat també ho van intentar i d’aquest intent van sortir les cosmovisions precientífiques.

Una cosmovisió precientífica és la visió que tenia una gran civilització del passat sobre com s’havia format l’univers o quina era l’estructura de la Terra. Els hindús per exemple pensaven que la Terra era plana i flotava sobre un gran oceà que a la vegada es sostenia per 4 elefants que al seu torn eren aguantats per una gran tortuga.

Mica en mica aquestes visions van ser substituïdes per d’altres més científiques gràcies a l’observació directa del cel nocturn. Els eclipses, la variació de l’alçada del sol al llarg de l’any, el moviment errant dels planetes o els cicles de la lluna van permetre entendre que l’humanitat podia predir el que passava al cel i això feia innecessàries les explicacions mitològiques.

Van aparèixer els calendaris lunars i els calendaris solars però també teories per intentar explicar com era l’estructura de l’univers per tal de poder predir de forma precisa el moviment dels planetes en el cel nocturn.

La teoria d’Aristòtil perfeccionada per Ptolomeo (segle II dC) va ser una teoria molt popular durant un bon grapat d’anys. Segons això la Terra estava al mig de l’Univers i al seu voltant girava tota la resta de cossos celestes a excepció de la cúpula fixa d’estrelles que s’hi estava al fons. Els planetes a més de donar voltes a la Terra també ho feien sobre unes miniorbites anomenades epicicles i això feia possible explicar el moviment retrograd dels planetes (anaven endavant i després tornaven enrere).

Com que el model de Ptlomeo no acabava de predir amb exactitud el moviment dels planetes va ser substituït pel model heliocèntric de Copèrnic, defensat després per Galileo i millorat per Kepler. El Sol va passar a ser el centre de l’Univers i va desplaçar per sempre a l’home de la seva posició privilegiada. Tot i això el canvi no va ser fàcil com ho demostra la dificultat de Copèrnic i Galileo per defensar les seves postures davant de les autoritats religioses.

Avui en dia sabem que el Sol tampoc és el centre de l’Univers i deixem aquest punt per l’explosió que ho va generar tot: el Big Bang. Nosaltres estem al tercer planeta del sistema solar dins d’un braç de la Galàxia Vial Làctia, dins un grup de galàxies anomenat grup Local del cúmul de Virgo. Som una petita part, molt petita en un espai molt gran format per milions i milions d’estels, galàxies i segurament planetes.

La cosmovisió científica actual diu que l’Univers es va crear fa 13.700 milions d’anys. Tot l’Univers i la seva energia estaven concentrats en un punt molt petit. Quan aquest punt va explotar va donar lloc a l’espai, el temps i la matèria tal i com els coneixem. Aquesta teoria va permetre explicar que totes les galàxies s’estiguin allunyant unes de les altres (com va observar l’astrònom Hubble) i va ser demostrada al detectar els científics una radiació de fons que es va alliberar en el moment de l’explosió.