Author Archives: mterol

LÍRICA TROBADORESCA

 


 

Qui eren?

 

Els poetes que integren la lírica provençal des dels segles XII i XIII, entre els quals es confonen els naturals del migdia de les Gàl·lies amb italians i catalans, són anomenats trobadors, i llur activitat literària és designada amb el verb trobar, el contingut semàntic del qual és paral·lel al del llatí invenire que significa “trobar” (una cosa) i “crear literàriament”. El nom de poeta era reservat a aquells que componien en llatí; i el de trobador s’estengué a les altres llengües per designar els autors de les poesies cultes en llengua vulgar: trouvère en francès, trovator en italià, trobador en castellà (després escrit trovador).

El trobador no tan sols redactava el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d’ésser difosa per mitjà del cant. El trobador era, doncs, músic i poeta alhora; i els cançoners medievals ens han conservat bon nombre de notacions musicals de poesies trobadoresques. Aquesta necessitat de compondre musicalment exigia al trobador una elevada formació i una especialització determinada que, en principi, barrava el pas als mers diletants. La rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvisacions.

El trobador, des del moment que havia d’aprendre el seu ofici poètic i vivia mercès a ell, era un professional de la literatura. Un Bernat de Ventadorn, un Giraut de Bornelh o un Arnaut Daniel vivien de l’acolliment i de les recompenses que rebien a les diverses corts que freqüentaven. Però ja de bon antuvi hi hagué grans senyors reis, prínceps sobirans, barons feudals que conrearen la poesia provençal i esdevingueren trobadors, com ara el més antic d’obra conservada, Guilhem de Peitieu (o sigui Guillem, duc d’Aquitània i comte de Poitiers), Ricard Cor de Lleó o Raimbaut d’Aurenga (comte d’Orange), exemple que fou seguit per altres senyors pertanyents a graus inferior de la jerarquia feudal. I, així com la cavalleria era una institució que feia germans d’armes tots els qui la professaven, la poesia provençal establí una certa germandat entre els trobadors, qualsevulla que fos la classe o l’estament a què pertanyien. Es tracta d’un interessant fenomen, que avui anomenaríem social, que trobà ressò a Catalunya, on un rei com Alfons I va debatre poèticament amb el trobador llemosí Giraut de Bornelh, d’humil llinatge, i Pere Salvatge (si no és que es tracti de la mateixa persona). Cal fer notar, emperò, que a Catalunya abunden més els trobadors que foren senyors feudals o vassalls de certa categoria (Berenguer de Palol, Guerau de Cabrera, Guillem de Berguedà, Ponç de la Guàrdia, Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Jofre de Foixà, etc.) que no pas els de baixa condició i exclusivament professionals de la poesia, com ara el cas de Cerverí de Girona, dit també Guillem de Cervera. El que importa és que el trobador, només pel fet d’ésser-ho, així que reunia certs mèrits literaris i aconseguia prestigi, adquiria una categoria que li permetia d’ocupar un lloc a les corts, aconsellar els grans senyors, portar a terme ambaixades i participar en altres empreses, com les croades d’Orient.

Martí de Riquer, Antoni Comas, Joaquim Molas, Història de la literatura catalana (Barcelona: Ariel)

L’amor cortès

És una literatura d’homes: és el món tal com el veien els homes. Aquest món és masculí. Només els homes compten: les úniques dones que apareixen pertanyen a la família de l’heroi (mare, germanes, esposa, filles). La dona ocupa un paper marginal, no té paraula; tots els diàlegs són masculins. Elles ploren, es desmaien… interpreten el paper que convé a l’ordre femení. Sembla que les dones no anaven als torneigs tan sovint com es creu. Quan hi van hi són per excitar els guerrers a una més gran valentia: es combat millor sota la seva mirada; la guerra, o el simulacre de guerra, pren l’aspecte d’una competició de mascles, d’una d’aquestes “bravates eròtiques” que entren en joc en el més elemental dels mecanismes de la vida.

Joan Campàs i Cèsar Carreras, Portal de la Vall de Boí (Barcelona, UOC, 2002)

SEGUEIX INFORMANT-TE’N:

http://www.xtec.es/~malons22/trobadors/trobadors.htm

ACTIVITAT: Després de llegir la informació d’aquest article entra a l’opció comentari i fes dues accions

1. Respon a la pregunta que formula l’últim participant

2. Formula tu una nova pregunta en relació al tema trobadoresc i que no hagi aparegut en cap dels comentaris anteriors 

Posada en escena de C. Bieito al Romea de TIRANT LO BLANC

Fes un comentari sobre els aspectes que més et van copsar d’aquesta posada en escena. Signa el teu comentari amb el nom complet.

Tirant lo Blanc

AUTOR: Joanot Martorell, DIRECCIÓ: Calixto Bieito,
DRAMATÚRGIA: Marc Rosich i Calixto Bieito
MÚSICA: Carles Santos
PRODUCCIÓ: Institut Ramon Llull, Teatre Romea, Hebbel am Ufer (Berlín), Schauspielfrankurt i Ajuntament de Viladecans i amb motiu de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007
EN CARTELLERA: Teatre Romea

Tirant lo Blanc

 

Sinopsi

Tirant lo Blanc, la primera i més important novel·la de la literatura catalana, ha estat considerada per acadèmics i aferrissats defensors un dels pilars fonamentals de la novel·la total en la literatura universal, pedra elemental per entendre la narrativa en majúscules tal com la coneixem avui dia.
Hereva de les sagues artúriques de cavalleries, Cervantes la va salvar de la flames en la famosa escena del Quixot tot assenyalant que “por su estilo es éste el mejor libro del mundo”, mentre que la resta de novel·les anaven a parar a la foguera.
Al llarg del Tirant, al mateix temps que es narren les gestes èpiques i amoroses del cavaller protagonista en l’heroica missió d’alliberar Constantinoble de l’amenaça de l’Imperi Turc, es dibuixa una panoràmica acurada i humana de l’ordre social i moral de l’edat mitjana en una aproximació que està a cavall de la crònica històrica més crua i la ficció.
Per a la posada en escena, he volgut cercar tota l’essència festiva de
l’original escrit pel cavaller valencià Joanot Martorell per convertir-lo en una gran festa teatral; en una celebració de l’home en tota la seva esplendor però alhora en tota la seva brutalitat i decadència.