El teatre i la pedagogia no han estat mai allò que es coneix com a matrimoni de conveniència, ben al contrari: la seva reciprocitat d’actuacions i l’òptima complementarietat que els vincula, són avui tant o més vigents que anys enrera, quan les noves tecnologies informàtiques no havien entrat encara massivament als centres escolars. En efecte, el potencial d’usos i d’aplicacions que ofereix el món de la dramatització en l’àmbit educatiu és enormement valuós. Així ho han entès les polítiques del sector de molts països europeus –països nòrdics, per posar un exemple-, els quals no han dubtat a incorporar de manera sistemàtica l’ampli món del teatre als prescriptius currículums acadèmics dels seus alumnes. No cal remuntar-se a Piaget, un dels clàssics indiscutibles de la pedagogia, per recordar l’enorme importància que revesteix el joc simbòlic o la imitació –habilitats que, de fet, són a l’arrel de processos de dramatització posteriors més complexos- per a l’infant, ja des de la primera edat. Les aportacions d’aquest eminent psicòleg suís no fan altra cosa, doncs, que corroborar allò que reposa en la mateixa base del nostre plantejament: la necessitat d’aprofitar tot aquest bagatge individual i de canalitzar-lo i ampliar-lo convenientment amb l’extens repertori d’activitats que ens brinda el fascinant món de la que és, sens subte, l’art escènica per excel·lència. 

Eina pedagògica de primer ordre 

El teatre és, efectivament, una eina pedagògica de primer ordre. Afavoreix i potencia l’expressió oral, aportant ordre i precisió a la parla habitual de l’alumne. Eixampla els seus coneixements lingüístics i també aquells no estrictament lingüístics: dóna elements per contextualitzar una història, un relat o simplement una acció, en el marc cultural o històric adequat; amplia, per tant, els referents de l’alumne; contribueix a crear un modest i incipient però no pas poc valuós patrimoni literari en el jove estudiant. Conéixer a fons un text teatral, comprendre el comportament dels seus personatges, caracteritzar-los per a l’escena, esdevenen, doncs, fonamentals per a l’exercitació oral de la llengua, però també per reforçar la concentració i la capacitat de memorització de l’alumne. Teatre i bon ús de la llengua són, per tant, indissociables. I encara no podem deixar d’esmentar un altre element, tan important com els anteriors, que acaba d’arrodonir aquest breu catàleg d’efectes pedagògics beneficiosos que la pràctica habitual de l’art dramàtic representa per a les escoles: en la situació actual, en què s’han incorporat i s’incorporen cada dia al nostre sistema educatiu molts nens i nenes de procedències geogràfiques i culturals forànies, amb les conseqüents dificultats que això comporta, el teatre a l’aula es revel·la com un mitjà altament útil per a la integració escolar de tots aquests alumnes nouvinguts; una primera aproximació a una llengua encara desconeguda que resulta, si més no, estimulant i engrescadora. No estem dient res que no s’hagi dit ja a bastament per no pocs teòrics de les arts escèniques i, fins i tot, de la comunicació social, quan afirmem que l’encarnació d’un personatge teatral, l’assumpció d’un rol fictici –que més endavant prendrà vida pròpia- per part d’un individu, en aquest cas d’un infant, contribueix de manera notòria a l’expansió afectiva i al benestar emocional de la persona en qüestió. I aquest és també, evidentment, un altre dels nostres punts de mira, no gens menys important que els altres. 

Tots els papers de l’auca, l’activitat que s’emmarca dins de l’oferta formativa que el Servei d’Ensenyament del Català fa als docents i que avui us presentem des d’aquestes pàgines, neix de les conviccions abans exposades i es fonamenta en unes premisses d’eficiència i de rigor pedagògics perfectament clares i assolibles. L’objectiu primordial, doncs, de l’activitat és el de fomentar l’expressió oral de l’alumne –en el sentit ampli i interdisciplinari que ja hem esmentat en paràgrafs anteriors-  i desenvolupar el seu potencial de comunicació. Cal que el jove estudiant conegui i practiqui els diferents usos i registres de la llengua, en aquest cas a través del teatre i d’un ampli ventall d’activitats de dramatització.

Però l’àrea d’influència de l’activitat abasta també un altre aspecte que, de fet, se’ns presenta com a difícilment indestriable dels anteriors i que, al capdavall, forma part també dels objectius més atemporals de qualsevol aprenentatge curricular: a partir d’uns arguments aquí teatrals i de l’anàlisi dels comportaments i de les actituds d’uns personatges de ficció, aportem elements que desenvolupin la mirada crítica de l’alumne cap al seu entorn, bo i aprofundint en el coneixement de les relacions humanes. 

Un procés laboriós però summament interessant 

L’estructura de l’activitat i la metodologia que s’utilitza en la seva realització és el que ara explicarem amb detall. Els destinataris escolars de l’activitat són, primordialment,  els professors adscrits al Cicle Superior d’Educació Primària i també al primer cicle de Secundària i lògicament, per tant, els alumnes que la fan són els corresponents a aquestes etapes. En primer lloc, se celebren unes sessions inicials de formació amb els docents de les escoles participants a la localitat, en el decurs de les quals s’expliquen els objectius de l’activitat i la metodologia que s’emprarà. En els continguts d’aquest seminari de petit format també s’hi inclouen els següents aspectes: es donen elements d’anàlisi d’un text teatral; es comenten les diverses fases de la posada en escena d’una obra, els diferents elements que hi concorren; s’estableixen una sèrie de pautes que configuren la metodologia d’aquesta posada en escena, que també costitueixen orientacions sobre direcció teatral aplicables al públic escolar d’aquestes edats; es passa revista a les diferents habilitats que componen la dicció teatral i que es pretenen treballar en el marc de la present activitat; es comenten tècniques d’interpretació que ajudin l’alumne a l’hora de caracteritzar el seu personatge; i, finalment, es presenten una a una les obres de teatre infantil que nosaltres proposem per ser treballades, les peculiaritats de cadascuna, per tal que cada professor / a  triï la més adequada per al seu grup-classe, d’acord també amb les característiques específiques d’aquest. La celebració d’aquest reduït però intens curs de formació inicial serveix també per comunicar als mestres el calendari de realització de l’activitat.

Després d’aquestes sessions inicials adreçades als docents, la realització de l’activitat ja pròpiament dita a les escoles té lloc de la manera següent: durant tot el curs, des de l’octubre aproximadament i fins al mes de juny, es fa una sessió setmanal amb cada grup-classe dins l’horari lectiu escolar, conduïda per l’assessor i també pel professor corresponent. Al llarg de totes aquestes sessions es treballa el que és, tal com ja hem esmentat anteriorment, l’eix principal de la nostra proposta; és a dir, el coneixement profund i rigorós d’un text teatral i la seva posada en escena. Lògicament, el procés que se segueix per a l’acompliment d’aquest enunciat és complex i laboriós, però alhora summament interessant i enriquidor. Es treballa durant tot el curs amb la mirada posada en la representació final, però atorgant i renovant permanentment la importància que, per sí mateix, ja revesteix tot aquest procés de dramatització i de pràctica intensiva de la llengua oral. 

Comprendre perfectament el text teatral 

El primer tram d’aquest engrescador periple el constitueix, com no podria ser d’una altra manera, la lectura –primer individual i després col·lectiva, acostant-nos progressivament a una lectura expressiva final o ja més teatralitzada- , la lectura, déiem, del text teatral en qüestió. Aquest primer encarament serveix perquè l’alumne s’adoni, en un nivell encara precari, de les característiques específiques que reuneix el text que té al davant, tant les de tipologia textual en un sentit general, com també aquelles ja més concretes de dicció –unes primers indicacions de dicció elementals- que ajudin el noi o la noia a una comprensió completa de l’obra.

Justament, és aquest segon estadi de coneixement de la peça teatral, aquell que correspon a la comprensió del text, el que esdevé del tot fonamental i diríem que fins i tot decissiu, de cara a l’èxit de la nostra comesa. Es tracta d’apuntalar uns primers aprenentatges que, en el decurs de les sessions següents, acabaran consolidant-se, imprescindibles per al treball posterior de l’alumne: una primera comprensió de continguts de llengua presents en el text –semàntics, d’estructures morfosintàctiques, etc.-, que va estretament lligada a una següent comprensió de l’argument, dels vincles i les relacions que s’estableixen entre els personatges, de les motivacions que guien els seus comportaments, etc. Convé que l’alumne comprengui, no en un nivell merament superficial sinó profund i contrastat, el sentit primordial de l’obra i també els diferents significats complementaris que conté, i que sigui capaç de comentar-los de manera coherent en la mesura de les seves possibilitats, tant de parla com intel·lectuals. Podem resumir aquests diferents nivells de comprensió en tres gradacions: literal, interpretativa i profunda. No cal dir que aquestes dues fases que acabem de comentar, de lectura i comprensió de l’obra, mantenen un lligam molt estret, gairebé inseparable, entre elles; aconseguir que l’alumne llegeixi correctament –amb claredat, amb l’entonació adequada, fent les pauses necessàries, etc.- uns diàlegs i sàpiga interpretar degudament les acotacions, això mena –gairebé invariablement-  a una bona comprensió del text en la seva totalitat. Llegir, comentar, interpretar, tornar a llegir amb expressivitat, revisar la dicció emprada: aquestes són accions que es complementen les unes a les altres i que resulten totes elles del tot fonamentals en aquests primers estadis de l’activitat. 

Interpretar, crear, revisar 

A partir d’aquí, es procedeix a l’assignació dels diversos personatges de l’obra. El repartiment de papers no ha de ser merament un tràmit; pot arribar a convertir-se en una activitat considerablement creativa i motivadora per a l’alumne. És convenient que l’adequació del personatge a l’alumne es valori no únicament en funció de les possibilitats expressives o interpretatives d’aquest, sinó tenint en compte també les necessitats afectives i/o d’integració comunitària que el nen o la nena en qüestió presenta. No oblidem que el teatre –ja ho hem dit al llarg d’aquest article- posseeix una poderosa capacitat desinhibidora; és, per tant, clarament terapèutic en aquest sentit.

Un cop cada alumne té ja el seu paper clarament definit dins l’obra, entrem a la fase de posada en escena, de muntatge del text teatral. Al llarg de les sessions setmanals s’aniran realitzant assaigs parcials –i algun ja de caire general cap a les acaballes de curs- de les diferents escenes i / o actes de l’obra. La metodologia que s’utilitza en la direcció dels assaigs –i que s’explica als professors en les sessions inicials de formació- combina diferents aspectes, tots ells complementaris: es donen indicacions generals dels moviments dels personatges, indicacions d’ocupació de l’espai escènic entre aquests, algunes orientacions elementals per interpretar el personatge en qüestió –sobretot de dicció, però també gestuals-… Tot plegat, però, sense perdre mai de vista el text en sí –que convindrà anar revisant periòdicament-, i fomentant contínuament el debat entre els joves actors i actrius sobre la interpretació que duen a terme els seus companys de classe. Això, tal com es pot apreciar fàcilment, comporta d’una manera implícita una habitual reinterpretació dels diversos continguts del text teatral que s’està muntant; per tant, els mecanismes de comprensió i d’anàlisi en els alumnes són activats amb força assiduïtat. Cada assaig és una petita immersió dins d’un món ric i inexhaurible, com és el del teatre.

Paral·lelament a la progressió dels assaigs, l’escola avança també en l’elaboració d’una escenografia adient al muntatge de l’obra que s’està realitzant: confecció de decorats, incorporació de músiques, concreció dels elements d’atrezzo oportuns, confecció del vestuari.

A principis del tercer trimestre, es preveu que se celebri almenys una reunió amb tots els mestres de les escoles participants de la localitat, on després d’un primer intercanvi d’impressions i d’opinions sobre l’experiència, es concreten tot un seguit de qüestions d’organització de cara al dia de la representació final. Arribats en aquest punt, cal dir que la representació de l’obra o de les obres que cada centre escolar ha preparat, es preveu que es faci en un teatre, o en un altre espai idoni que es cregui oportú, o dins del mateix recinte escolar. L’assistència de grups d’alumnes que han realitzat l’activitat a les representacions dels alumnes d’altres centres escolars, es considera altament recomanable: es produeix així un intercanvi de rols en un mateix nen o nena, el d’actor / actriu i el d’espectador / a. Amb aquesta pràctica es vol afavorir la presa de posició crítica de l’alumne cap al seu propi treball i cap al dels altres. 

I arribem al final d’aquest breu recorregut expositiu. Hem desglossat, per força de manera sintètica, els continguts principals de la nostra proposta pedagògica. Tal com déiem al començament d’aquest article, la mateixa vocació que agermana aquests dos àmbits –pedagogia i teatre-, nodreix cada un dels plantejaments de Tots els papers de l’auca. Una vocació, certament, al servei d’una revolució tan vigent i necessària avui com el primer dia, per a la implantació de la qual tots els esforços són pocs: el progrés de l’educació, que camina de bracet amb el progrés dels individus i dels pobles. 

Josep Gras

Tots els papers de l’auca (SEDEC)

Setembre 2005