Els alumnes

Treballs en vídeo

 La llegenda de  Sant Jordi: lectura il·lustrada de la llegenda de sant Jordi per alumnes de 1r d’ESO G5 (curs 2008-09).

G4 llegeix poesia: alumnes de 2n d’ESO G4 (curs 2009-10) llegeixen poemes de Joan Maragall, Rosa Leveroni, Màrius Torres i Salvador Espriu.

Frases fetes literals: alumnes de 3r d’ESO G5 (curs 2011-12)

Sant Jordi 2009

El petó

Els teus ulls, blaves finestres
a un cel color blavós
que al front de la teva cara
busca un petó d’amor.
Les teves dents, brillants estels
com una brillant constel·lació,
que del cel de la teva boca suspeses,
esperen un petó d’amor.
I movent-se a la vegada,
boca, ànima i cor,
t’aproximes, m’aproximo…
es desferma aquest petó d’amor.
             Lorena Pérez (1r BAT)
 

Oda a la pedra

Tu, pedra infravalorada,
sempre solitària.
Tothom passa pel teu costat
i ningú et mira com si tal.
Tu que ets tan important,
tu que ets la base
de carrers, cases i ciutats.
Tot gràcies a tu!
Oh! Pedra!
Oh! Pedra!
Per què mai et fan cas?
Però jo sí que sé qui ets.
Fonaments d’imperis,
base de regnes i ciutats,
sense tu, res seria igual.
             Neus González (1r BAT)
 

Poema

Amago de cop la pupil·la,autumn2
ha tornat la tardor,
sento un record que vacil·la,
l’estiu ha mort.
Torna el fred, s’afanya la nit,
el sol s’amaga, s’amaga de cop.
Sento un record que vacil·la,
l’estiu ha mort.
Faig una mirada al passat,
deixo enrere el present.
Com m’agrada aquest record enjogassat!
encara que hi sigui absent.
Sento un record que vacil·la,
l’estiu ha mort.
      Marc Donaire (2n ESO, octubre de 2010)
a
 

Poemes 3r ESO 2014

Mare, la primera paraula que vaig pronunciar;
mare, la paraula que em fa somriure;
mare, la persona que em fa companyia;
mare, la persona que s’entristeix amb mi.
Mare, la persona que vetllava amb mi a les nits;
mare, la persona que m’estima tal com sóc;
mare, la persona que em va donar a llum.
Mare, t’estimo!
                 (Imane Azmani 3r ESO D)
 
 
Agulles i fil
per aprendre a cosir.
Tisores i didal
per no fer-me mal.
 
Cintes i llanes de colors
per poder fer unes flors.
Una mica d’imaginació:
amb una caixa, tela i un botó
faré un bon cosidor.
                   (Aïda López Bote 3r ESO D)
 
 
Em costa obrir els ulls,
ho faig a poc a poc,
per si encara
et trobo a prop.
Sempre em quedarà tornar a respirar,
tornar a escoltar la pluja,
l’esperança de tornar a riure,
i cada dia, un moment,
tornar a pensar en tu.
                   (Natalia López 3r ESO D)
 
 
Quan vaig veure que t’allunyaves,
van passar dins meu tots els records.
Em recordo que em deies a vegades
que l’amor per a tu ho era tot.
 
Dues setmanes van passar,
des que et vas enlairar del meu costat.
I amb els braços ben oberts
vaig esperar fins avui el teu retorn.
                   (Selena López 3r ESO A)
 
 

Poemes 3r ESO 2014-2015

Quan véns tu

 Quan véns tu
el vent fa olor de flors,
no et veu ningú
però portes molts amors.         primavera
Seràs una estació,
però a mi m’arribes al cor.
 
Olors, colors i bellesa
són els teus cognoms,
perquè de l’any tu ets la princesa.
A tot el món tu tens mil noms,
però Primavera és el millor.
I això només passa quan véns tu.
      Marta Nadal (3r ESO B)
 

El somni

dream-memory Tu, somni especial
però a la vegada estrany.
Pots ser d’amor
com el primer petó,
però també de por
com la foscor.
D’alegria, com el dia.
I quan fa vent
te’n vas corrent en un moment.
                                                                                    Marina Baeza (3r ESO A)
 
 
 

Poemes  ESO 2015-2016

El mar sota la nitboat-575254_960_720

Sobre la mar
un vaixell daurat
fins al cel estrellat
vol arribar.
 
Sota la lluna
ballen les ones,
canta el vent
i brillen els estels.
(Ma Pilar Pérez Aguilar, 2n ESO A))
 

Ulls plorosos

Ulls brillants i plorosos
de nens innocents,
que sofreixen en guerra
passant gana i fred.nens
Intenten fugir de la guerra
per un llarg trajecte
per poder viure en pau,
amb un somriure gegant.
(Amal el Ghzaoui, 3r ESO C)
 
 

L’amarga realitat

Vaig sortir al carrer:
que feliç que estava la gent!
Tots rient, tots cantant
amb el sol radiant. 
 
Però el que em feia trist
és que només era un somni:
bombes per aquí, bombes per allà,
aquesta és l’amarga realitat.
(Romayssa El Ouahchi, 3r ESO A)
 
a

Amb altres paraules

 a
Definicions no literals d’alguns mots realitzades per alumnes de 1r d’ESO G1 el 2009:
a
 
 Boira: “El fum d’un cigarret d’un gegant” (Pavel Munteanu)       
              “La imatge que mai et deixa veure” (Paula Carrión)
a
a
 
 Desert: “La platja al mig del continent” (Marc Nadal)
a
a
a
 
 Carretera: “Camí de somnis i esperances” (Sandra Jiménez)
a
a
a
 
 Núvol: “Fum que treuen els gegants quan s’enfaden” (Katherine Saltó)
               “Trosset de cotó dolç on dormen els àngels” (Sandra Jiménez)
a
a
 
 Silenci: “Paraules que no s’escolten” (Paula Carrión)

aa

Textos

Les armes pacífiques

Tot va començar una nit d’hivern del 2020: un home caminava tranquil·lament per un carreró quan una ombra el va assaltar: era un lladre! L’atracador l’amenaçava amb un ganivet punxegut i li deia que li donés tot el que tingués. L’home s’hi va negar i l’atracador el va intentar apunyalar, però el ganivet es doblegava per tal de no apunyalar-lo. El frustrat lladre, en veure que havia fracassat, va tocar el dos i l’home va continuar el seu camí. Això solament va ser el principi. Més tard, en els camps de batalla els tancs no es movien, els avions de combat i els míssils no s’enlairaven, les bombes no detonaven, les armes de foc no disparaven i les armes de combat cos a cos esquivaven el contacte apistola1mb l’enemic. Cap persona podia matar-ne una altra i les guerres van deixar de tenir sentit, perquè totes les armes no volien continuar fent mal, s’havien rebel·lat. Les armes es van fondre i es van convertir en objectes útils i va haver-hi pau. Tot això que us he explicat ha passat i no ha passat. Si no ha passat és mentida i si ha passat és veritat.  

Christian Pizarro Valdiva (3r ESO C, octubre 2015)

 *************************

 

Històries a partir d’una foto

Curs 2016-2017

UN ESTIU DIFERENT

Començaven les vacances d’estiu, i la família  Gómez marxava amb la família López a la casa que tenien prop de la platja. Hi havia un problema; els fills d’aquestes dues famílies no tenien molt bona relació. Totes dues, eren famílies de tres: pare, mare i fill; en el cas dels López tenien una filla.Presentación1

Quan van arribar a aquella caseta de fusta, més aviat petita, van entrar les maletes a les seves habitacions. En acabar, van anar a sopar a una paradeta de la platja i l’Elisabeth i en Joan (aquests dos són els fills) van començar a barallar-se. Després de fer el numeret tornaren a casa.

Passaven els dies, i la seva relació no millorava, al contrari, empitjorava. Un dia d’agost van agafar una barqueta. Els dos petits estaven tan emprenyats que en Joan va empènyer l’Elisabeth fora de la barca. El seu pare va tirar-se a buscar-la. Quan va pujar la seva filla a la barca, el pare va començar a sentir punxades molt fortes a tot el cos, eren meduses. Van córrer cap a l’hospital, on va morir, ja que tenia el 90% del cos ple de picades.

La pobra Elisabeth i sa mare no paraven de plorar. Arribà l’any següent i tornaren a anar a aquella casa, aquella maleïda caseta on van passar el pitjor moment de les seves vides. Un dia van anar al port, i l’Elisabeth va sortit corrents. Només en Joan la va trobar, era asseguda i ell va seure al seu costat i va començar a dir: “Ho sento molt, tot va passar per culpa meva. Si no hagués estat tan tonto…”. Després de moltes llàgrimes van abraçar-se i acabaren perdonats i aquell estiu van fer-se molt bons amics.

Emma Rustarazo (3r ESO A)

 

Curs 2015-2016

Un somni fet realitat

La Judit, la protagonista d’aquesta història, estava aprofitant els últims dies que li quedaven amb el seu xicot, en Daniel.
En Daniel havia trobat feina en una altra ciutat i se n’havia d’anar a treballar, per guanyar diners i per poder fer realitat el seu somni: pagar la seva carrera universitària.
Ja era diumenge. La Judit estava tan trista que li semblava que tot anés en contra seva. Van arribar a les cinc de la tarda i en Daniel i la Judit van acomiadar-se. No es tornaria a veure fins al cap d’uns mesos.
Cada dia es trucaven i cada vegada es trobaven més a faltar.
Al cap d’un mes i mig, li van donar una notícia a en Daniel i va voler trucar a la Judit corrents. Li van dir que podia tornar a la seva ciutat a treballar.
Van viure molt feliços, en Daniel va poder fer realitat el seu somni i va acabar de pagar la seva carrera universitària. Al cap d’uns anys, van tenir una nena i li van posar de nom Aina.
Luna Esteban de la Fuente (2n ESO B, gener 2016)

despedidas-de-um-amorEra ell…

Era ell: aquell home que acabava de passar pel meu costat, era el meu pare. Però ell no ho sabia. M’havia passat totes les tardes després de la mort de la meva mare investigant-lo.
Ella no volia que jo el trobés, però la curiositat de saber què havia passat, qui era, per què se n’havia anat, va poder amb mi. Un dia, ordenant les coses de la meva mare, vaig trobar una carta d’ell de feia dos mesos. No hi posava res interessant, parlava d’uns papers que necessitava. La meva mare no em va dir que hi parlava, ni tan sols em va dir el seu nom. Només que se n’havia anat.
Fa dos dies vaig aconseguir la seva adreça. Vaig anar a casa seva, però em vaig penedir de trucar a la porta.
Em trobava asseguda a les escales d’aquell pont veient com s’allunyava el meu suposat pare. Recordant la meva mare, vaig decidir oblidar-lo.
Valeria Gómez (3r ESO A, gener 2016)

 

  Curs 2014-2015

La Lourdes

        Allà estava la Lourdes, com cada diumenge, asseguda a l’estació del seu poble, esperant el tren que la portaria cap a Saragossa, on treballava com a minyona d’una família solvent. Als anys 40 era difícil trobar feina, i més en un poble petit com el seu.

     A la Lourdes sempre li costava marxar de casa seva, però aquesta vegada encara més: plovia i feia fred; a més, era un set de gener. Ella havia passat les vacances nadalenques amb la seva família i ja sentia enyorança i tristor. Allí asseguda, mirant cap a l’infinit, desitjava i pensava en una vida millor. No volia riqueses, però sí estabilitat econòmica i seguretat. Volia oblidar-se d’agafar maletes i tenir algú al seu costat.

     Sempre agafava el seu tren a les 8.20 del vespre: era més lent, però havia conegut un noi que feia el mateix recorregut. En Joan, que és com es deia, li feia el viatge més curt i la feia riure molt. Era un bon amic. En el futur, ella voldria que fossin més que amics.

Hugo Lwaiting-in-the-rainaborda Franco (3r ESO C, febrer 2015)

Nova vida, nova ciutat

             Avui, dia catorze de gener, és una de les dates més importants que té aquest any. Havia decidit anar a una ciutat on volia acabar els seus estudis, trobar feina i formar una família, és a dir, volia fer una nova vida. Sembla ser que el temps no l’acompanya. Està plovent com si no hi hagués un demà, l’estació està solitària i el sol no ha sortit en tot el dia. Ja són les vuit del vespre i el tren porta un retard d’una hora i mitja. Ella, asseguda damunt la seva maleta, abrigada i amb la mà aguantant el paraigua mentre la pluja no para de caure, espera ansiosament el tren que la portarà a un destí. A la ciutat dels seus somnis. Blanca és una noia molt estimada en aquest poble: la idea que se n’anés ha fet que el poble sencer estigués trist. Són dos quarts de nou i el focus de llum del tren ja es pot veure al fons. Ella està molt nerviosa però les ganes que té són més importants. Blanca agafa el seu equipatge i entra al tren. El camí és solitari però, com deia abans, això acaba de començar.

Nerea López Lledó (3r ESO D, febrer 2015)

  *************************

 On anirà a parar l’aigua de pluja?

     Ja farà una setmana que no para de ploure. Cada dia el cel plora, però no hi ha dia que no surti el sol. M’agradaria saber on acaba aquella aigua que cau dels núvols. Sí, veiem aigua als carrers formant aquell fang fastigós, veiem com alimenta els arbres, com se’ns mulla la roba que hem estès al pati i se’ns oblida recollir; també ens mullem nosaltres; però, i tota aquella aigua que no veiem on acaba?

    Aquestes són les coses que penso al llit abans de quedar-me adormida.

0 Camèlies i plujaGris, tot és gris i fred. No estic sola, n’hi ha milions iguals que jo. Carai, m’he convertit en una gota d’aigua! Això és extraordinari, a la fi sabré on acaba l’aigua de pluja. De sobte, he sentit la mateixa sensació d’estar muntat en una muntanya russa, és molt guai. He acabat en una superfície tova. Les meves companyes i jo hem aterrat en una fulla d’arbre. Es veu que no coneixeré res més del cicle de l’aigua.

De cop i volta m’he aixecat alterada, tanta pluja fa mal!

 Manuela Correa Trujillo (3r ESO B 2014)

M’he convertit en una gota d’aigua

     Ha arribat el dia que tant esperava, l’oportunitat de demostrar el meu talent: avui és el concurs de ball.

    Aquesta nit, gairebé no he dormit pels nervis i, a les set del matí, m’he aixecat. Encara que el concurs no és fins a les sis de la tarda estic comptant les hores, els minuts i els segons que queden per al seu inici.

    El concurs es farà en parelles, ja que el tipus de ball és salsa.

                                                …………….

    Sento com les cames em tremolen per l’emoció, són dos quarts de sis i d’aquí a poca estona començarà el concurs.

    En Martí, la meva parella de ball, i jo ja ho tenim tot preparat. Ara mateix em sento com si no pogués moure’m, com si se m’hagués oblidat el ball i, fins i tot, com ballar.

Gota-de-rocio-212784

                                               …………….

    En aquest moment, he sentit com deien que era el nostre torn, m’he dirigit a l’escenari amb molts nervis.

    Al principi creia que no ho podia fer, però en començar a ballar… m’he convertit en una gota d’aigua; quan cau sobre la pell d’algú, tan petita i deixant-se emportar per l’aire que la mou i tan fluida com m’estic sentint jo en aquest moment.

                                               …………….

    Ja no m’importa perdre o guanyar, el més emocionant per a mi és el record de com m’he sentit sobre l’escenari, i haver-me adonat de la importància que té el ball per a mi, de com de bé em fa sentir.

 Maria Correa Delfas (3r ESO A 2014)

M’he tornat petita com una formiga

 No m’ho podia creure! Em vaig pessigar per tot el braç, però no era cap somni. Tot era real. M’havia tornat petit com un formiga! Era impossible. La nit anterior vaig estar pensant com poder entrar al despatx de la meva professora. Teníem un examen molt important, i, com no m’agrada estudiar, volia agafar-ne un per a memoritzar les preguntes. Però en cap moment ho vaig desitjar! Faltaven 45 minuts per anar a l’institut, i els meus pares mai són a casa al matí. Si el destí havia fet això, ho havia d’aprofitar d’alguna manera. Així que vaig pensar que aniria a l’escola i, d’amagat, entraria al despatx de la professora. Vaig baixar del llit com vaig poder, i, en obrir l’armari… tota la meva roba era diminuta! Tots els jerseis, pantalons, abrics,… tot! Em vaig posar uns pantalons texans i una dessuadora. No tenia ganes d’esmorzar, així que vaig agafar la meva motxilla diminuta i vaig marxar. Em sentia com una formigueta passejant per la vorera. Ara, el que havia de fer, era creuar un pas de vianants. Semblava una mica complicat, però ho vaig intentar. Anava caminant tranquil·lament, quan vaig veure que venia un cotxe a tota velocitat. Vaig accelerar el pas, però com tinc tan mala sort, em vaig quedar atrapat en un xiclet. Era la meva fi! El cotxe venia cap a mi, quan de sobte… ring!, ring!, em vaig despertar d’aquell malson!

                                         Natalia Gallego Pérez (3r ESO A 2013)

marieta2La marieta i la formiga

Hi havia una vegada una marieta que va arribar nova a l’escola de dansa del seu nou barri. Allà, com que no coneixia ningú, sovint tothom es reia d’ella i se’n burlaven, i ella, com era molt tímida, mai s’atrevia a dir res al respecte. Un dia, la mestressa de formiga1la classe va fer parelles de marietes i formigues per  a un concurs que hi hauria la setmana següent. A la marieta li va tocar amb la formiga que millor ballava. La formiga es va queixar de la seva parella, però, com que no la podia canviar, va dir a la marieta que no calia que assagessin perquè amb ella acabarien perdent igualment. El dia del concurs aquella parella va guanyar i la marieta li va demostrar que era una de les millors ballant i ningú se’n va riure mai més.

                                         Marta Moreno (2n ESO, gener de 2010)  

                                  

Si demà em despertés i tingués vuitanta anys…

   “Si demà em despertés i tingués vuitanta anys…”. Així començava aquell llibre que vaig escollir per llegir les vacances d’estiu. Un llibre gran i amb una tapa bonica.El protagonista era un noi d’uns vint anys amb tota la vida per davant… i unes circumstàncies idònies per a triomfar en tot el que es proposés. Malgrat això, les seves ganes de viure s’esvaïen a cada moment, cada dia baixava el seu nivell d’ànim i d’autoestima. Ja no podia més. El seu aspecte anava empitjorant i a poc a poc s’anava quedant sol.Una nit, quan va tancar els ulls per adormir-se, va notar una sensació diferent, molt llunyana a ell, però coneguda: era la felicitat. Va obrir els ulls i va veure’s a ell mateix, assegut en una cadira amb tot el voltant ple de gespa i rodejat de tres o quatre nens. Va mirar-se les mans, arrugades, però boniques, després  la roba, pròpia d’un home gran. I encara sentia aquella sensació de benestar, cap preocupació.

“Nens”, va preguntar. “Que sabeu quants anys tinc?”. “Sí, avi, en tens vuitanta!”

   Obrí els ulls i allà era, al seu llit, suant, amb una febrada enorme, però amb les ganes de viure que mai no havia tingut.

   La vida està per disfrutar-la i viure cada moment, quan siguem grans en trobarem tots els fruits.

                                  Maria Arjona Muñoz (1r Batxillerat, juny de 2008)