En el cor del bosc vivien tres porquets que eren cosins. El llop sempre anava perseguint-los per menjar-se’ls. Per escapar del llop, els tres porquets decidiren fer-se un castell. El més petit va fer-se un castell de paper, per acabar abans i poder anar-se’n a jugar. El mitjà va construir un castell de fusta . Al veure que el seu germà petit havia acabat ja, s’afanyà per anar-se’n a jugar amb ell.
I el més gran treballava en el seu castell de ceràmica.
– Ja veureu que farà el llop amb les vostres cases – va renyar als seus germans mentre aquests s’ho passaven la mar de bé.
El llop va sortir darrere el porquet petit i el perseguí. El porquet va córrer i córrer fins a la seva caseta de palla, el llop s’aturà i va començar a cantar i cantar fins que la caseta de palla va cremar-se.
El llop llavors perseguí al porquet petit pel bosc, que corregué a refugiar-se a casa del seu germà mitjà. Però el llop començà ballar i ballar però la caseta de fusta no va caure. Els dos porquets van sortir disparats d’allà.
Gairebé sense alè, amb el llop enganxat a les sabates, van arribar a casa del germà gran.
Els tres entraren i tancaren bé totes les portes i finestres. El llop bufà i bufà, però la casa no queia. En veure que no queia va començar a donar puntades de peu a la casa, però la casa aguantava.
Cansat i sense forces el llop va començar a donar voltes a la casa, buscant algun lloc per on entrar. Amb un ascensor va pujar fins al teulat, per colar-se pel balcó. Però el porquet gran va posar al foc una olla amb aigua. El llop golafre va davallar per l’interior de la xemeneia, i va caure sobre una piscina i es va banyar una bona estona amb els tres porquets.
Va fugir d’allà amb uns terribles udols que es sentiren per tot el bosc, i es diu que mai mai més va voler menjar porquets.
Els alumnes haurien d’anar dient què és allò que ha canviat i intentar ells fer el mateix però amb altres contes.
Podeu fer aquest dia tantes activitats com volgueu sempre que tinguin una temàtica lligada amb aquesta diada de Sant Jordi.
Espero que pogueu treure alguna cosa de profit d’aquesta entrada. A veure si deixeu algun comentari i aporteu també idees, d’acord?
La petita tulipa
Una vegada hi havia una tulipa molt petitona, que vivia a la seva caseta sota terra. Estava soleta i tranquil·la en l’ombra i el silenci.
Un dia, a principis del mes de març, va sentir que trucaven a la porta de la seva caseta: Tap! Tap! Tap!
– Qui hi ha? – va preguntar
– Sóc jo, la senyora Pluja – digué una veueta suau i una mica trista.
– I què voleu, senyora pluja?
– Entrar, Tulipeta; obre’m la porta.
– Ah! No! No us vull pas obrir, no us necessito! – respongué la Tulipa.
Varen passar uns quants dies, fins que la Tulipa va sentir que tornaven a trucar: Tap! Tap! Tap!
– Qui demana?
Aquella veueta suau i una mica trista de la primera volta, respongué:
– Sóc jo, la senyora pluja que vol entrar.
– Una altra vegada? Ja us vaig dir que no us volia obrir. Sou prou perfidiosa!
Tornaren a passar uns dies sense que la Tulipa es sentís molestada per ningú. Un matí, però, va adonar-se de què,d’enllà la porta venia un soroll un xic estrany: xu! xu! xu! I de cop, varen trucar.
– Qui hi ha? – preguntà la Tulipa des del seu cau obscur.
– Sóc jo, el senyor Sol – respongué una veueta clara i alegre – Obre la porta.
– No, no! – respongué la petita Tulipa – No es pot entrar. No us necessito pas.
I com ja no va sentir res més, seguí la seva videta tranquil·la i silenciosa en l’ombra.
Uns dies després, va tornar a sentir darrera la porta, aquell sorollet misteriós de l’altra vegada: Xu! Xu! Xu!
– Qui hi ha? – va demanar.
– El senyor Sol que et demana que obris la porta, Tulipeta!
– Bah! Bah! Deixeu-me estar tranquil·la. No us vull obrir! – respongué tossuda.
Passaren encara dies, i la Tulipa sentí que començava d’enyorar-se d’estar en una casa tan estreta i tan fosca … De sobte, un matí va sentir que trucaven altre cop a la porta: Tap! Tap! Tap! Xu! Xu! Xu!
– Què és aquest soroll? Qui demana? – preguntà encuriosida.
Dues veuetes li respongueren alhora, una clara i alegre, l’altra encara una mica trista:
– Som nosaltres,Tulipeta, els teus amics: la senyora Pluja i el senyor Sol, que volem entrar.
– I per què voleu entrar? – preguntà la Tulipa.
– Perquè ha arribat l’hora- van respondre les veuetes amistoses – Obre! Obre! No tinguis por, és pel teu bé que volem entrar a la teva caseta d’ombra i silenci, on et migres i et ressecaries.
– Bé, doncs, – digué resignada la petita Tulipeta – Ja que heu vingut plegats us obriré … Quin altre remei em queda!
Prudentment, la Tulipeta obrí una mica la porta, i el senyor Sol i la senyora Pluja es ficaren a la caseta plena d’ombra i de silenci.
La Tulipeta restà estorada …
El senyor Sol va agafar-li la mà dreta, la senyora Pluja la mà esquerra, i se la varen endur de pressa, de pressa, amunt, amunt, fins dalt de tot. Un cop allí li digueren:
– Cuita, Tulipa, cuita, no t’entretinguis! Treu el caparró de sota terra! …
La petita Tulipa els va obeir, i de sobte, es sentí voltada de claror i sadollada de perfums, adonant-se de què es trobava al bell mig d’un hermós jardí ple d’arbres i cobert de fulletes tendres. Arreu es veien plantes acapollades i volaven papallones i abelles, cantaven els ocells i murmuraven les aigües.
De cada fulla penjava, com un lluminós brillant, una gota de pluja, i els raigs de sol escalfaren el caparró rosat de la petita Tulipa.
Per damunt dels cants dels ocells, ressonaren veus alegres i argentines, i un estol de nens i nenes, s’escampà pel jardí.
De sobte, una nena d’ulls de miostis i rinxols daurats veié la petita Tulipa, rumbejant el caparró color de rosa.
La nena cridà joiosa als altres infants i tots, vessant d’alegria, picaren de mans bo i cantant:
La Tulipa ha tret el cap,
ja ha tornat la Primavera!
Visca! Visca aquest bon temps
que el cor de tothom alegra.
I davant la joia dels infants, la petita Tulipa rosa, va sentir-se plena d’orgull, comprenent que el senyor Sol i la senyora Pluja l’havien treta de la caseta, silenciosa i oscura, perquè contribuís a la bellessa i a l’alegria de la més bella estació de l’any.