Ja n’estem ben tips! De debò…!

L’article “Ja n’estem ben tips! De debò…!” va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 19 d’octubre de 2018.

Si voleu llegir l’article, pitgeu aquest enllaç

 

 

Publicat dins de GENERAL, POLÍTICA | Deixa un comentari

Un moment: cap on anem?

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 8 d’octubre de 2018

No és fàcil per a un govern gestionar una situació com la que hi ha plantejada a Catalunya, per a la qual no s’albira cap solució que pugui satisfer tots dos bàndols alhora. Al contrari. És molt i molt complicat. Però el que tenim entre les mans és tan gran i tan transcendent que cal treure imaginació d’on sigui per tal de començar a posar fil a l’agulla i deixar-nos estar de tot allò que no sigui substancial.

I, tanmateix, s’observa un distanciament que es va fent cada cop més acusat entre la societat civil i el Govern, produït per l’actitud dels nostres representants polítics d’ençà de la recuperació de les institucions després del 155, actitud que les bases comencem a no compartir.

És una actitud marcada per un devessall de gesticulacions i missatges retòrics que intuïm ben buits de contingut. Què vol dir, per exemple, que “anem fent república”? Quin és el concepte que té al cap el President? Com s’hi va cap a aquesta república? En què notem o notarem en els pròxims temps que, efectivament, avancem o, si més no, que s’hi fan intents reals? I què vol dir, exactament, “aplicar els resultats del Primer d’Octubre?”. En quines accions es concretarà, això? Amb quins recursos i amb quins suports exteriors? O és que només són missatges per a apaivagar les feres?

Són preguntes que comencen a repicar de manera insistent dins el cap dels partidaris de la independència, que comencem a no entendre res i a témer, per tant, que ens estiguin intentant engavanyar amb frases retòriques que permetin guanyar temps a un Govern desorientat i desunit que no troba el desllorigador per a tirar endavant el projecte de manera efectiva.

Jo comprenc que els polítics no sempre poden dir tota la veritat, però el que no es pot fer tampoc és actuar com si fóssim beneits, tots plegats, i no ens adonéssim del que està passant. Entre altres coses, perquè això comporta el perill d’introduir una distància excessiva entre la societat civil i els seus representants, que l’han de mantenir motivada a través de les seves accions polítiques i, per tant, de desactivar, en part, una societat, encara avui, completament endollada al projecte sobiranista i amb unes ganes de tirar-lo endavant que és imprescindible conrear perquè no es desinflin.

L’expressió “anem fent república” sona a no res si, paral·lelament, les accions són purament simbòliques, com ara fer veure que no s’acata la suspensió dels diputats absents, però, alhora, adoptar-hi unes mesures que tenen el mateix efecte que acatar-la, i presentar-les com si fossin qui sap què. En definitiva, disfressar els acataments de desobediència i llençar-los a les feres perquè ens anem entretenint rosegant-los.

Per una altra banda, “aplicar els resultats del Primer d’Octubre” tampoc no es creïble quan es demana paral·lelament la celebració d’un nou referèndum. Són contradiccions que poden tenir un sentit si s’expliquen bé, però que fan pudor de socarrim si es llencen en el buit.

La gent del carrer comencem a trobar a faltar passes eficaces cap a l’objectiu final per part de les tres forces independentistes. I el primer dèficit que observem és que no són capaces de superar les mesquineses del partidisme. El segon és que sembla que se’ns vulgui fer passar bou per bèstia grossa.

I crec que la comunitat sobiranista té tantes ganes de confiar en els seus polítics que agrairia un acte de sinceritat per part d’aquests, encara que el missatge fos decebedor en primera instància. Tan difícil és reconèixer que les coses s’han posat molt difícils i que, de moment, es veuen obligats a acatar l’autonomia per gaudir d’una treva que els permeti refer una estratègia comuna i possible? Aquest seria un missatge creïble i amb una mirada realista posada en el futur. Un missatge que la majoria entendria i estaria disposada a acceptar si el llancessin tots units i amb una sola veu. Perquè és urgent també que els nostres representants actuïn a la una i que expliquin el que fan i el que diuen de manera entenedora perquè, ara com ara, som molts els qui no entenem res.

De moment, el dia 1, les dues màximes autoritats del país ja van haver de suportar estoicament a peu dret i en persona alguns parlaments que qüestionaven la sinuosa línia que segueix el Govern, que envia mossos a atonyinar sobiranistes, mentre que el president encoratja la meritòria acció dels CDR, per cert, amb paraules no gaire afortunades.

I, a propòsit d’això, permeteu-me fer un parèntesi per a denunciar una cosa molt important que no hauríem de consentir: resulta que, amb una lenta progressió ascendent, van sorgint brots de manca de civisme –crec que no se’n pot dir violència– en les concentracions independentistes. Si es tracta de provocadors de signe contrari camuflats o no, no ho sabem. És possible. I, fins i tot, probable. Però el que no es pot permetre el sobiranisme és que no s’aïllin i es condemnin de manera inequívoca aquests casos. Tots. Sistemàticament. Per tal que quedin en evidència i ben distanciats del moviment, que encara avui pot sentir-se ben satisfet del grau de civisme demostrat, malgrat el que diguin les veus vociferants que estem acostumats a sentir desbarrar. I el comunicat oficial dels CDR després dels fets d’aquest Primer d’Octubre, lamentablement, va ometre dur a terme aquesta condemna.

Els nostres representants polítics necessiten molta imaginació, molta perícia, molta cintura política i, sobretot, molta honestedat perquè els independentistes puguem continuar brindant-los el nostre suport.

I perquè continuïn tenint, sobre els seus partidaris, l’ascendent necessari per a proposar-nos accions que ens engresquin i, sobretot, per a evitar que esdevinguin violentes, podrien començar per mostrar unitat i evitar-nos espectacles lamentables com els provocats arran de l’ultimàtum del Molt Honorable al president espanyol, els desacords de dijous passat en el tractament de la suspensió dels diputats absents o l’obcecació de la CUP de fer propostes intrèpides sense explicar com es podrien dur a terme i mantenir-les en el temps ni a quin preu. Són actituds que només serveixen per a donar carnassa a Ciutadans i al PP, que les aprofiten per a fer-ne festa major.

Caldrà que els nostres representants recordin que ho són i que gaudeixen d’una majoria absoluta al Parlament per a aconduir-nos fins a la consecució dels objectius finals i perquè ens van prometre unes coses que, ara com ara, no encerto a veure concretades en fets efectius ni, com a mínim, en actituds que marquin tendències. Tan sols veig desorientació, dispersió, brindis al sol i actes simbòlics, que també són necessaris, però que esdevenen insuficients quan no van acompanyats de res més.

I una reflexió final: no banalitzem els exabruptes populistes de la senyora Arrimadas. Si una cosa van deixar clares les eleccions del 21D és que si no hi ha unitat de l’independentisme, el perill d’un Govern presidit per la senyora en qüestió és ben real. Com també és ben real –just és dir-ho– la impossibilitat de materialitzar-se si, en canvi, les forces independentistes viatgen juntes i ben cohesionades.

Penseu-hi, senyors i senyores diputats i membres del Govern. Teniu una responsabilitat enorme. Tan enorme com el perill que ens assetja. Heu de fer un esforç. Inexcusablement.

Publicat dins de GENERAL, POLÍTICA | Deixa un comentari

Avui, que fa un any de gairebé tot

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 1 doctubre de 2018

Avui, que fa un any de gairebé tot, la desorientació campa arreu pel món independentista fins al punt que, fins ara, ha estat incapaç de construir un discurs sòlid i convincent que mostri un camí a seguir cap a l’objectiu final.

Hi ha dues formes d’analitzar el que va passar el Primer d’Octubre des de la lògica independentista. Es pot dir que va ser un triomf clar i es pot dir que el resultat no és homologable perquè hi va faltar participació. Vegem-ho:

D’una banda, tenim un resultat incontestable. El 90,18% de vots afirmatius per només el 7,83% de negatius. El missatge és aclaparador, però, si considerem que la participació va ser del 43,03%, la cosa trontolla severament perquè, des d’un punt de vista democràtic no es pot obviar que una part important dels catalans no es va sentir cridada a les urnes. Ara bé, matisem-ho.

En primer lloc, cal recordar les condicions en què es va fer el referèndum: prohibició de celebrar-lo, tancament de col·legis, deslegitimació per part de l’estat, amenaces, registres, por, repressió policial, remor de togues, boicot polític i un llarg etcètera de condicionants que, si no haguessin existit, haurien donat una participació molt més alta. Recordem que el nombre d’electors censats en escoles que es van clausurar va ser de 700.000, que és més del 13% del cens.

I si la participació hagués estat més alta, els resultats sí que serien homologables i el més probable és que el “sí” també s’hagués imposat. Aquesta afirmació és una especulació, és clar, però deixeu-me dir en què la fonamento.

Cal entendre que seria un error descomunal  assignar aquest 56,97% que no va votar als partidaris del “no”. I ho seria per diverses raons. Acceptem que la majoria eren potencials nos, però de cap manera tots, ja que, dins d’aquest 56,97% cal incloure-hi els 700.000 censats que no van poder votar perquè els van tancar el col·legi i, a més, tota l’abstenció que es registra sistemàticament en totes les convocatòries a urnes i que no es pot considerar partidària del “sí”, però tampoc del “no”.

He intentat fer una projecció amb les dades que tenim com si hagués votat un 75% de la massa electoral, que em sembla una proporció probable en cas de normalitat i que, alhora, ens permetria considerar el resultat com a homologable i, per a fer-ho, he repartit aquest 56,97% d’abstenció real entre abstenció projectada (hi he assignat un 25% del cens) i vots negatius suposats (el 31,97% restant). Per tant, no he suposat ni un sol vot afirmatiu més dels reals que es van poder comptabilitzar, tot i que no és gens clar que tots els vots que formen part de la meva projecció haguessin estat negatius. Recordem els 700.000 de les escoles clausurades i la gent que no va anar a votar per por.

Doncs bé, en aquest supòsit, els 2.044.038 sís obtinguts representen el 51,3%, que, amb una participació del 75%, ja és un resultat totalment homologable. Molt més que no pas l’estratosfèric 90,18% amb un minso 43,03% de participació.

El més probable, doncs, és que, si el referèndum s’hagués pogut celebrar en un marc diferent, el resultat hauria estat favorable al “sí”. I és per això, entre altres coses, que no ens el van deixar celebrar amb normalitat. És cert que el 90,18% de vot positiu no reflecteix el sentir de la població catalana, però no oblidem que les coses van anar així perquè les forces espanyolistes, amb males arts, pervertint les regles de la democràcia amb les seves crides a la no-participació i conculcant drets bàsics sense cap escrúpol, se’n van sortir de desvirtuar-lo.

I ara què fem? Doncs em sembla que, en primer lloc, ens cal abandonar els discursos contradictoris. No podem continuar dient que ens cal implementar els resultats del Primer d’Octubre i, alhora, anar- exigint un referèndum pactat. O una cosa o l’altra. La primera és difícil i exigeix una actitud combativa i un coratge que no veig en la majoria de polítics que l’haurien de liderar. La segona és encara més difícil i demana paciència i una gran dosi de mà esquerra, però tant l’una com l’altra són impossibles d’assolir si totes les forces independentistes no estiren cap al mateix costat d’una manera honesta, sense fissures i amb uns objectius comuns.

Després, em fa l’efecte que, si volem eixamplar la base social, ens cal parlar, sobretot, de dret a l’autodeterminació, fins i tot, més que d’independència perquè aquell és capaç d’aglutinar una majoria aclaparadora i la independència, potser no tant. I, en canvi, tenen el mateix efecte. Perquè tant una cosa com l’altra exigeixen el que hauria de ser l’objectiu: un referèndum d’autodeterminació vinculant. No oblidem que hi ha un nombre important de no independentistes que estan disposats a lluitar amb els independentistes pel dret d’autodeterminació. I hem de fer valer aquesta clara majoria. Si continuem parlant de la majoria independentista, com que ens han impedit demostrar que existeix, els posem en safata poder retreure’ns allò de la majoria en escons però no en vots gràcies a una llei electoral injusta i bla, bla, bla…

També hauríem de vigilar certs excessos verbals, que convindria deixar per als unionistes, que són mestres en aquesta art. Per exemple, no dir més que Espanya és un estat feixista perquè no ho és. Cert és que hi ha feixisme i que la democràcia espanyola mostra uns dèficits molt importants, però d’això a dir que Espanya és un estat feixista hi ha un bon tros. El feixisme que patim es limita a certes expressions extraparlamentàries i, segurament, a un sentiment que nia a l’interior de bona part dels dirigents polítics espanyols i catalans del PP i de Ciutadans, que de tant en tant treu les urpes, però que, tanmateix, es veuen obligats a cobrir amb una pàtina de democràcia que els impedeix actuar com els demana el cos. Però el cert és que s’han de contenir, precisament perquè no ens trobem davant d’un règim feixista. Sí, sí. Encara que no ho sembli, es contenen. Déu nos en guard si els deixéssim anar…!

Tampoc no em sembla afortunat dir que, a Espanya, no hi ha separació de poders sense cap matisació. Perquè ens retrauran les darreres sentències contra membres del PP o contra el cunyat del mateix rei, que, efectivament, demostren un cert grau d’independència de la judicatura. I, en canvi, sí que és cert que aquesta separació de poders acusa dèficits importantíssims, sobretot, en allò que fa referència a la unitat d’Espanya o a la Corona, que n’és el símbol. Però no necessàriament per presumptes contactes il·lícits entre l’executiu i el judicial, sinó més aviat per la politització espontània del judicial, sense que calgui intervenció de l’executiu. Doncs diguem això. Sense exageracions que facilitin desqualificar globalment el discurs sobiranista.

I parem d’autoanomenar-nos nacionalistes. El nacionalisme té molt mala premsa a l’exterior i és un bon tret al peu reconèixer-nos així quan els qui ho són en realitat són els qui es diuen a si mateixos no nacionalistes.

Per últim, deixem de dir sistemàticament que cal implementar els resultats del Primer d’Octubre. Fem-ho només com a element de pressió quan ens vulguin negar el dret a celebrar un nou referèndum amb tots els ets i uts. Per cert, proposo dir-ne sempre Primer d’Octubre i abandonar definitivament el cacofònic 1-O.

Paral·lelament a totes aquestes actituds, els partits independentistes haurien d’oferir alguna cosa més enllà d’una república en el buit. Caldria que es posessin d’acord en uns punts mínims que fossin capaços d’omplir la república d’una mica de contingut. No hauria de ser difícil, trobar uns quants objectius que poguessin assumir el PDECAT, ERC i la CUP i que estiguessin també recolzats per l’ANC i Òmnium, com podrien ser ara la lluita oberta contra la corrupció, definir el paper de les llengües a Catalunya amb la consideració que convingui per a la castellana, la renúncia a l’exèrcit, unes polítiques de gènere i d’immigració modernes i adaptades als nous temps i altres polítiques socials en què es pogués trobar coincidència. I això, s’hauria de demostrar no tan sols prometent, sinó governant en aquest sentit, de manera unitària les tres forces independentistes, donant als catalans una mostra de com seria una república catalana. Anant d’un cantó a l’altre, ara acatant, ara dient que no acatarem, no s’aconsegueix demostrar la voluntat ferma que escau a un govern que té entre les mans un objectiu tan magne.

Si fóssim capaços de dur a terme aquesta mena de full de ruta unitari i de mínims que proposo i demostrar un tarannà ferm parlant menys i governant més, no dic pas que tindríem raons per a l’eufòria, però estic segur que allunyaríem el desànim i la desesperança que avui sembla planar per damunt de molts independentistes.

Publicat dins de GENERAL, POLÍTICA | Deixa un comentari

És la societat qui adoctrina

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el 14 de setembre de 2018

El  curs passat, vaig tenir l’honor de formar part del jurat d’un certamen local de narracions fetes per nens i joves en edats del cicle superior de primària, ESO i batxillerat i en vaig poder treure unes quantes conclusions que em sembla oportú de deixar escrites ara que tot just encetem el nou any escolar. El certamen tenia una temàtica prou àmplia i interessant: la diversitat en el marc d’haver de trencar les barreres que imposa el fet de ser diferent.

Hi havia uns quants textos molt ben fets, però independentment de la qualitat de les obres, que no és l’objectiu d’aquest article, la primera constatació que puc fer és el gregarisme que es desprenia dels temes escollits pels joves. Eren aproximadament 75 obres i gairebé totes parlaven de sexisme, de racisme, de minusvalideses físiques o d’homosexualitat i transsexualitat. És a dir, de manifestacions de la diversitat sobre les quals la societat moderna que es considera progressista, benpensant i políticament correcta s’ha posicionat clarament i recomana actituds col·lectives obertament tolerants. Val a dir que el tractament que en feien la majoria dels joves era completament tòpic i sintonitzava del tot amb els cànons homologables que marca el pensament progressista i tolerant de la societat actual que l’escola intenta inculcar.

En canvi, no hi va haver cap jove que parlés de certs condicionants personals o socials que també poden arribar a ser molt severs com ara el tartamudeig, la timidesa, l’obesitat, la incapacitat intel·lectual per a obtenir uns resultats homologables a l’escola, la situació d’aquell company de classe que no té cap amic i sempre vagareja tot sol pel pati, el bloqueig emocional que pot patir un nen a causa d’una determinada situació familiar, allò que pot sentir una persona físicament poc agraciada a partir del rebuig que percep dels altres pel seu aspecte, els problemes que pot generar un grup d’assetjadors en un company o les deficiències psíquiques com ara la depressió, la síndrome de Down o altres tipus de trastorns que poden afectar el desenvolupament de la intel·ligència o de la personalitat i tantes altres situacions personals que constitueixen, en molts casos, veritables murs certament difícils de vèncer.

Aquestes i moltes més són realitats amb les quals tots els nens i joves d’aquestes edats han entrat en contacte en un moment o altre des de més a la vora o des de més lluny, però que tots ells coneixen. El que succeeix és que són realitats que no han gaudit del favor majoritari de la societat, que no han estat “oficialment” reconegudes com a generadores de marginació i que són, per tant, realitats que no es perceben com a fenòmens col·lectius a combatre, sinó més aviat com a problemes individuals. Realitats, doncs, que, com que no han estat etiquetades com a veritable diversitat, els joves no han rebut educació per a afrontar.

I educació procedent de qui? Naturalment, educació procedent de la societat, que és el primer agent adoctrinador; en segon lloc, de la família, que –adequadament o no, activament o passivament– també adoctrina de manera molt eficaç i, ja molt lluny d’aquests dos agents fonamentals, de l’escola, que no pot fer res més que ratificar i, en tot cas, reforçar les postures socials comunament acceptades. I, fins a un cert punt, està molt bé que sigui així perquè l’escola no es pot arrogar el dret a adoctrinar per compte propi, tot i que, més avall, matisaré aquesta afirmació.

I una observació cabdal que deixo per al final expressament perquè trobo que té una importància extraordinària: ni un sol dels textos concursants es va ocupar de la situació de marginació que pateix Catalunya dins una Espanya que no la vol comprendre, que la reprimeix, que manté empresonats o a l’exili els seus representants electes sense judici previ i que la insulta i la maltracta en moltes ocasions. Ni un de sol! On és l’adoctrinament de l’escola? En un marc com el del municipi al qual em refereixo, on governa una majoria independentista, ni tan sols un dels participants va pensar que una de les expressions de la diversitat que patim tots els que vivim en aquesta terra és, precisament, la del nostre país dins l’estat espanyol.

Perquè els joves es van limitar a reproduir gregàriament les consignes que la societat accepta i que l’escola, també gregàriament, els va repetint fins a l’extenuació, amb una monotonia que ja embafa. I els joves, per la seva banda, se les empassen sense mastegar-les ni assaborir-les i les assimilen estrictament com a teoria del que és correcte. Cosa que no vol dir, per tant, que aquests joves hi actuïn en conseqüència perquè, en molts casos, ni tan sols se’ls acut de posar-la en pràctica en la seva activitat quotidiana. I és que la teoria és una cosa que serveix, per exemple, per a obtenir molt bona nota en els treballs de l’àrea d’educació en valors socials i cívics o en la competència d’expressió escrita, però la pràctica és una cosa molt diferent… La doble moral que afecta la societat adulta ja comença a percebre’s des de les edats més primerenques.

Si la feina adoctrinadora de l’escola atemptés de manera tan flagrant contra els valors comunament acceptats per la societat i fos tan efectiva com es vol fer creure des d’alguns sectors, voleu dir que no hi hauria hagut, si més no, uns quants joves que s’haguessin ocupat d’alguna situació individual en què es posés de manifest la marginació del nostre país que una bona part de la societat, efectivament, percep com a tal? Doncs ni un. No van ni pensar-hi!

En qualsevol cas, no em sembla una bona notícia que l’escola tingui tan poca incidència en el pensament de les criatures. És cert que l’escola, sobretot la pública, ha de mirar de ser corretja de transmissió del pensament imperant en la societat en la qual està immersa, però també és cert que una de les seves missions principals és la de fer pensar, induir a l’esperit crític, provocar dubtes en els alumnes sobre si les opcions majoritàries són o no acceptables i, sobretot, com es podrien millorar. I no: els nois i noies es van limitar a reproduir gregàriament els esquemes de pensament homologables dins d’allò que es considera políticament correcte. Una llàstima!

Joves i nens ensinistrats per a reproduir els mateixos esquemes i les mateixes contradiccions de la societat on viuen. No trobeu que hi hauríem de reflexionar una mica, tots plegats…?

Publicat dins de EDUCACIÓ, GENERAL, POLÍTICA | Deixa un comentari

Desmarcar-se

Aquest article va ser publicat pel diari El 9 Nou el dia 07.09.18

Al llarg d’aquest estiu que ara s’acaba, hem rebut la lamentable notícia d’una dona que va morir d’un càncer de pit a Girona perquè havia abandonat la medicina tradicional i s’havia posat en mans d’un sanador que la va dur a aquest trist desenllaç. També hem sabut que cada any hi ha 3.000 nens que, per causes alienes a la medicina, no reben les vacunes que han de rebre. I la combinació de totes dues notícies em mou a posar per escrit un pensament que fa molts anys que tinc i que mai no havia expressat públicament.

I és que sempre m’ha xocat l’actitud de determinades persones que es desmarquen d’una determinada cosa que la societat té per norma. Tal és el cas dels individus ─i ho dic amb el màxim respecte per aquestes persones─ que, un bon dia, decideixen deixar d’anar al metge i posar-se en mans de les medicines alternatives perquè troben que la tradicional i l’ús de medicaments elaborats en laboratori enverinen més que no pas curen. O aquells que, per viure ecològicament, opten per no tenir cotxe, cosa que no els impedeix anar amb el cotxe dels altres, que els hem d’anar a buscar pertot arreu quan no troben cap altra manera de desplaçar-se. En aquesta categoria, hi inclouria també una part dels vegetarians. Concretament, aquells que són refractaris a canviar els seus hàbits alimentaris fins i tot davant d’una recomanació mèdica. I també els defensors a ultrança de certes tècniques de les cultures orientals, els docents que creuen haver descobert un mètode infal·lible que s’aparta diametralment de la norma i l’apliquen imprudentment damunt de criatures indefenses com si fossin conillets d’Índies, els que no fan servir el mòbil, l’ordinador o el televisor com a conseqüència d’una decisió meditada, en comptes de reconèixer-se sobirans per a apagar aquests aparells quan no els convingui fer-los servir, els periodistes i comunicadors que decideixen que els reconeguts lingüistes que integren la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans estan equivocats i tiren pel dret fent servir expressions no normatives que empastifen la llengua catalana i també els pares que decideixen no vacunar els fills, a vegades amb penoses conseqüències, que són en la memòria de tothom. Casos extrems d’aquestes actituds són, naturalment, els practicants d’alguna confessió religiosa minoritària que prohibeix les transfusions de sang.

Tot i això, estic convençut que els qui actuen així ho fan convençuts de la bondat de les seves decisions i moguts per unes immillorables intencions, que respecto. Però, alhora, no puc deixar de pensar que són persones que es creuen més llestes que els altres, que creuen haver descobert la veritat vertadera, que creuen haver vist la llum i que pensen que són els únics a qui no ha pogut enganyar el consumisme voraç i que, per tot això, es troben, ells mateixos, un punt superiors a la resta de mortals com jo, que, pobres ignorants, ens refiem imprudentment del criteri de persones que han dedicat la seva vida a l’estudi i a la ciència.

I jo, que em deixo dur com els bens per les pràctiques comunes en tota aquesta sèrie de coses i en altres d’anàlogues, actuo així perquè crec que no soc més llest que ningú altre i, per tant, em poso en mans d’aquells que em sembla que tenen més probabilitats d’encertar-la, els especialistes, perquè en saben més que jo i, a més, utilitzen mètodes científics que, com a tals, es basen en resultats comprovats a través de mètodes empírics i no en la intuïció. I en les coses que no van de ciència, simplement, em deixo dur pel que fa la majoria de les persones que, normalment, dona uns resultats amb uns percentatges d’èxit molt acceptables. És a dir, amb sentit comú. El nostre pobre sentit comú, tan errat de vegades, però que, tanmateix, ens aglutina i ens dona un mínim de cohesió com a societat.

Però, en general, tampoc no em crec un ingenu. Ja sé que la ciència es pot equivocar, que els medicaments tenen efectes secundaris, que els laboratoris farmacèutics són empreses i que, per tant, tenen com a objectiu principal guanyar diners, que els excessos en l’ús de les noves tecnologies poden dur a pràctiques patològiques, que els automòbils contaminen, que el sistema educatiu produeix resultats imperfectes i que el model de llengua que es pren com a normatiu és perfectible, però he decidit que, en general, jo sé molt poquetes coses i que no tinc més remei que posar-me en mans del sentit comú i, sobretot, d’aquells que en saben més que jo perquè, tot i que es poden equivocar, crec que jo em puc equivocar mil cops més que no pas ells.

Com sé també que aquesta manera de fer meva comporta un perill. El de ser fàcilment manipulable. Si ja ho sé, això, ja… Però és que no soc tan pretensiós com per a pensar que jo, tot sol, seré capaç de desmarcar-me’n sense risc, sobretot, quan la majoria de la població segueix uns cànons homologats, que per alguna cosa deu ser. I, sobretot, també, perquè penso que, en el fons, aquells que es desmarquen són també fàcilment manipulables, això sí, des dels àmbits que s’etiqueten com a alternatius, que, en cap cas, tampoc no estan exempts ni de la possibilitat d’equivocar-se ni de caure en interessos inconfessables. Si més no, tant o més que els que treballen amb mètodes diguem-ne tradicionals.

Que la meva manera de viure, potser gregària i subjecta a la norma, té riscos, ja ho sé. Però també sé que la imprudència de desmarcar-me’n en comporta d’altres que valoro més perillosos. I això no vol dir que sigui acrític ni que accepti l’statu quo de manera resignada. Crec que sempre cal avançar i posar en qüestió les coses que són susceptibles de millora. I que hem de perseguir aquest objectiu. Només vol dir que tinc clar que jo, que no em sento coneixedor de la veritat absoluta sobre cap cosa, els experiments, els he de fer amb gasosa, que fa bombolletes, però no explota. I que els qui els han de fer amb productes de veritat són els qui hi entenen, que per a això hi entenen. I si s’equivoquen, o actuen amb mala fe, que també pot passar, mala sort per a mi, però és que jo, que no sé res, tinc moltes més probabilitats d’equivocar-me que no pas ells si tiro pel dret sense fer cas de les seves recomanacions.

Dit això, respecte màxim per tots aquells que decideixin desmarcar-se. Només faltaria…! La llibertat individual per davant de tot. Una altra cosa és si hi arrosseguen els fills. Aquí, sí que seria restrictiu. Sobretot en qüestions fonamentals i que poden donar resultats irreversibles com ara la salut, l’alimentació o l’educació, entre altres coses.

 

Publicat dins de GENERAL | Deixa un comentari

Per als professors de secundària

El dia 21 de maig, va sortir a la venda el meu darrer llibre Els secrets del planeta Mots, una novel·la juvenil amb intenció didàctica que pot ser molt útil a les aules des de 1r d’ESO fins a 2n de Batxillerat

A continuació, la informació amb què el promociona l’editorial i tot d’enllaços amb els mitjans de comunicació que s’han fet ressò de la publicació:

UNA ÚTIL EINA DE SUPORT A L’ENSENYAMENT DE LA GRAMÀTICA PER A SECUNDÀRIA

Amb il·lustracions de Ferran Sedó i una guia didàctica amb preguntes de comprensió accessibles des de la xarxa

Una època remota, abans de l’aparició del sistema solar, un planeta imaginari, uns peculiars personatges que l’habiten: les paraules que faran servir els éssers humans quan apareguin a la Terra i les vicissituds per les quals passen aquests personatges abans no aprenen a fer-se útils a la comunicació humana.

Són els ingredients d’aquesta original novel·la juvenil, que aprofita un enginyós argument per a anar explicant al lector jove, d’una manera amena, el funcionament i els conceptes bàsics de la morfosintaxi catalana.

Els secrets del planeta Mots és una sorprenent novel·la juvenil amb una intenció fonamentalment didàctica i que fa gala d’una notable imaginació.

La història té, com a personatges, les paraules, que són representades com a éssers vius que habiten un planeta llunyà des de molt abans de l’aparició de la vida damunt la Terra fins que l’ésser humà comença a fer servir el llenguatge.

L’autor, a poc a poc va fent desfilar, a través d’una originalíssima trama argumental, totes les categories gramaticals, que presenta com a tribus en què s’agrupen les paraules, i els conceptes gramaticals més rellevants: sintagma, subjecte, predicat, etc. Tots ells són introduïts de manera suau, progressiva i recurrent, com a vicissituds per les quals passen les paraules, que viuen una sèrie de peripècies i dificultats en el seu camí cap a la construcció d’un funcionament conjunt que pugui ser útil a la comunicació humana quan aquesta faci la seva aparició damunt la Terra.

Al final, el lector, sense adonar-se’n, va percebent que hi ha unes categories que es troben en l’òrbita del nom i unes altres al voltant del verb, que la frase té dos blocs fonamentals i que les paraules s’aglutinen al voltant d’un nucli formant sintagmes.

Paral·lelament, al llarg del relat, es van treballant una bona quantitat d’altres conceptes gramaticals i l’enriquiment de vocabulari, així com certs valors que són aliens a la gramàtica. Però no deixa de ser una novel·la entretinguda que té un argument molt interessant per a alumnes en edat de secundària i que es presenta amenitzada i esponjada amb il·lustracions de l’artista Ferran Sedó.

El llibre, molt recomanable per a fer-ne una lectura col·lectiva a la classe de llengua com a eina de suport, disposa també d’un quadernet d’activitats de comprensió per a l’alumne, accessible a través de la xarxa i d’una guia didàctica per al docent en suport paper.

A més, hi ha la possibilitat que, a petició del centre, l’autor visiti els alumnes que han llegit el llibre.

 

Jordi Sedó, que ha exercit durant més de quaranta anys com a docent, és llicenciat en filologia catalana i mestre i domina set idiomes correctament.

Com a escriptor, ha conreat diversos gèneres, entre els quals, l’assaig, l’estudi empíric i la narrativa. Té publicats una bona quantitat de llibres i més de mil articles a la premsa.

www.escriptors.cat/autors/jordisedo

L’enllaç que es facilita a continuació dona accés a la informació completa que serveix Editorial Gregal

http://terracel.cat/gregal/fitxa_producte.asp?id_prod=199&id_cat=25

 

A continuació, altres enllaços amb entrevistes i comentaris sobre el llibre:

ENTREVISTA A EL 9 TV (7.12.18)

https://el9tv.alacarta.cat/7-dies/tall/jordi-sedo

 

RESSENYA A CÀRREC D’ISABEL-CLARA SIMÓ. Diari El Punt Avui (4.9.18) Pàgina 2

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1460286-el-planeta-mots.html

 

ENTREVISTA. Revista El Garric. (Setembre de 2018) Aneu a buscar la contracoberta.

https://issuu.com/ajuntamentdelagarriga/docs/garric_setembre2018

 

RESSENYA. Blog “Paraula de mixa” (11.07.18)

https://paraulademixa.jimdo.com/2018/07/11/els-secrets-del-planeta-mots/

 

ENTREVISTA A VALLÈS ORIENTAL TELEVISIÓ (VOTV). Programa “Perfils” (10.07.18)

https://votv.alacarta.cat/perfils/capitol/jordi-sedo-professor-i-escriptor-

 

ENTREVISTA A RÀDIO GRANOLLERS. Programa “Granollers, avui” (04.07.18)

http://www.gasl.cat/GASL/DetallPrograma/_7hnsAmuDYQZhZgXYrWtEw1qenPPCfRkVF1uAkbhfsp4

 

NOTÍCIA SOBRE LA PRIMERA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE (13.06.18)

http://www.lagarrigadigital.cat/noticies/cultura/4518-presentacio-del-llibre-els-secrets-del-planeta-mots-a-l-strogoff

 

RESSENYA AL Criatures DEL DIARI Ara, PÀG. 16 (09.06.18)

https://www.ara.cat/publication/pdf/2030346946/cri_1528495201.pdf

 

ENTREVISTA A RÀDIO VILAFRANCA. Programa “Llegir per sentir” (05.06.18)

https://www.rtvvilafranca.cat/programa/llegir-per-sentir/f/30991-201823

 

ENTREVISTA A RÀDIO SILENCI. Programa “Això no és Älmhult” (29.05.18)

http://www.radiosilenci.cat/?radio-toggle=on#/programs/aixonoesalmhult/radiosilenci_podcast_5405

 

Publicat dins de EDUCACIÓ, GENERAL, LLENGUA | Deixa un comentari

Aire nou a la Moncloa?

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el 20/7/18

Amb el PP al govern espanyol, l’estat ha arribat fins a un punt d’arbitrarietat en la interpretació i l’aplicació de les lleis que, al final, ha creat una situació veritablement irrespirable a través de la judicialització de la política. La judicatura li va seguir la veta perquè els jutges que van intervenir en la instrucció dels avui presos polítics semblen ser de la mateixa corda. No és que des del Govern es dictessin o s’orientessin les maneres d’actuar dels òrgans judicials, no… No calia…! Aquests ja estaven disposats a polititzar les seves actuacions de manera espontània i a estirar les lleis de tal manera que els fets es deformessin fins al punt de fer-los semblar allò que mai no van ser.

Hem assistit i assistim encara a aquest espectacle de clara profanació de la democràcia amb una certa resignació perquè ja hi estem avesats, al tracte discriminatori per part de l’estat. Ara, però, hem arribat a unes cotes difícilment suportables, davant les quals ningú no hauria de quedar-se indiferent.

Hem suportat, com un imponderable, aquesta manera de treballar del poder judicial, hem hagut d’acceptar astorats que els ministres que paguem amb els nostres impostos mentissin descaradament dient que les actuacions policials de l’1-O van ser proporcionades i que les imatges de la policia atonyinant ciutadans eren falses; ens hem hagut d’empassar que l’estat dilapidés 87 milions d’euros de propietat pública per a dur a terme un desplegament policial completament inútil, mentre la guardiola de les pensions continuava en una situació més que precària; hem hagut de passar pel tràngol de veure com el poder judicial interferia, en els més alts assumptes de manera decisiva i reiterada en la nostra cambra legislativa; hem vist com el rei, davant dels fets de l’1-O, en comptes de prendre una postura institucional d’arbitratge i de pacificació, s’arrenglerava políticament contra més de dos milions de ciutadans de l’estat… Però què més ha de passar?

Hem protestat i els mitjans de comunicació han anat plens de totes aquestes notícies, que ens han indignat i han vingut a corroborar que l’estat espanyol havia optat per intentar sotmetre més de la meitat dels catalans amb dret a vot en comptes de mirar de seduir-nos. I, per aconseguir-ho, no va dubtar a tractar de sufocar la nostra economia, la nostra cultura i la nostra capacitat de decisió a través de la por i de l’ofec econòmic i polític, fent actuar la justícia i promulgant un decret exprés per a facilitar la sortida d’empreses de Catalunya, en comptes d’entrar a debatre idees, que és el que han de fer els polítics, que per a això els paguem. Tot això, hem permès impassibles, amb estoïcisme i una estratègia d’escrupolós rebuig de la violència, per més que hi hagi persones pacífiques empresonades, paradoxalment acusades d’haver actuat violentament.

On són els intel·lectuals espanyols que haurien de protestar aïradament davant d’un atac frontal contra la democràcia? Se senten algunes veus digníssimes, com ara les de Bea Talegón, Ramon Cotarelo, Suso de Toro, Antón Losada, Cristina Fallarás, Javier Pérez Royo i alguns altres que s’han arrenglerat clarament amb les llibertats, però és que no n’hi ha més…? És que estem tan sols? Estic convençut que no. Aquesta mateixa setmana ha corregut la notícia d’un manifest d’un grup d’intel·lectuals. Estic convençut que hi ha gent indignada a Espanya per totes aquestes coses. Persones que no estan per la independència del nostre país, però sí per la democràcia. No deuen ser una majoria, però n’hi ha. I cal que se’ls senti amb una veu alta i clara que protesti pel que és un atemptat no tan sols als catalans, sinó a les bases de la línia de flotació de la democràcia: la llibertat d’expressió,  la separació de poders i l’estricta aplicació del codi penal, que ha de quedar reservada exclusivament als delinqüents comuns.

I quan sento dir que Europa no actuarà fins que la seva economia no pateixi de manera clara i veig que tothom estàs disposat a acceptar-ho sense oferir la menor resistència, sento una profunda nàusea per aquesta passivitat. On són els periodistes estrangers que haurien de posar massivament la UE en un compromís que l’obligués a pronunciar-se? On són les manifestacions permanents de ciutadans demanant-li una intervenció política davant d’aquesta constant conculcació de drets de ciutadans de la Unió? On és aquesta Europa que havia de ser garant de la democràcia per als ciutadans que passen per formar part de les elits democràtiques del món?

Cal denunciar sense treva la passivitat política de la UE, que li permet assistir impassible a tots aquests fets i fins beneir-los amb el seu silenci o, en algun cas, de manera ben explícita. Cal posar-la contra les cordes perquè es vegi obligada a intervenir-hi de manera activa en defensa dels drets conculcats als catalans. No serà fàcil, però, quan no es capaç de reaccionar ni tan sols quan el Mediterrani va esdevenint, cada cop més, un vergonyant cementiri d’infortunats.

Ara, la conversa entre Torra i Sánchez ens ha fet entrar en un to més suau, més balsàmic. Però no ens enganyem. La jugada del PSOE és intel·ligent. No fan com el PP que actuava testosterònicament, com un toro que envesteix tot allò que es mou davant seu. El PSOE juga una mica més a seduir perquè sap que només li cal convèncer una petita part de l’independentisme que va votar el 21-D per desmuntar l’actual majoria. No ens deixarem atrapar en aquest parany, oi que no…?

No oblidem la famosa frase de Josep Pla, especialment pertinent en aquesta ocasió: “El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. Perquè Sánchez i el PSOE tampoc no tenen cap intenció de permetre la consecució de l’anhel sobiranista d’una majoria de catalans, que és votar. Votar “sí” o votar “no”, però votar. El que Sánchez sembla haver acceptat concedir a partir de la seva reunió amb el president Torra, és part del que ja era nostre i que el PP ens havia arrabassat. I ara vol fer-ho passar per concessions que no són tals. De moment, d’ençà que el PP ha deixat la Moncloa, ja tenim una nova suspensió del Constitucional; i PDECat i ERC temen que s’apliqui el que disposa la llei de partits, pensada per a combatre el terrorisme,  que podria acabar amb la il·legalització d’aquestes formacions. No us sona a primera meitat del segle passat, això…? Em fa l’efecte que, amb maneres potser més suaus, però igual d’efectives, hem entrat en una mena de déjà vu que no presagia res de bo.

Per tant, no ens deixem engavanyar. Nosaltres, a la nostra. L’objectiu és el dret d’autodeterminació. I, fins que no hàgim votat de manera vinculant, res no ens ha de bastar.

Les darreres notícies sobre la retirada de les euroordres donen una nova oportunitat de rectificar. A veure què fan.

Publicat dins de GENERAL, POLÍTICA | Deixa un comentari

Si n’és, d’estranya, la llengua catalana…!

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 6 de juliol de 2018

Tot passejant, no fa gaire, per una important ciutat de l’Alt Empordà, em vaig deturar, ple de perplexitat, davant d’un rètol que em va cridar l’atenció. M’hi vaig fixar perquè no vaig entendre gairebé res del que hi deia. És el que mostra la il·lustració.

A primer cop d’ull, no vaig poder deduir ni tan sols si la voluntat era que la llengua base fos el català o el castellà: la presència de la paraula ‘yoga’, amb i grega, em va fer pensar, en un primer moment, que el rètol tenia voluntat castellana, però les darreres tres ratlles, on, de les quatre paraules que s’hi fan servir, almenys tres són atribuïbles a alguna de les llengües oficials de casa nostra, em va fer dubtar de la meva primera intuïció, ja que la paraula ‘musculació’ no ofereix dubtes quant a la seva filiació clarament catalana. Cap de les altres setze paraules que conté no dona cap pista en aquest sentit.

D’acord amb la meva experiència prèvia en aquest tipus de situacions, vaig acabar deduint que el rètol devia tenir vocació catalana i que la i grega de ‘yoga’ no era més que un lapsus, clara demostració del poc interès que tenim a casa nostra per fer un ús de la nostra llengua amb un nivell de correcció acceptable. És clar que una possibilitat alternativa era també que haguessin optat per l’ús del terme en anglès. I no sabria dir quina de les dues em sembla més lamentable.

El rètol, globalment, potser mou al somriure, però a mi em deixa una amarga preocupació. No tenim paraules catalanes que puguin definir els conceptes que, de manera tan críptica, es presenten a la porta del que vaig deduir que era un gimnàs? Jo ja sé que avui, a Catalunya, les nostres preocupacions són unes altres i que prou farem si aconseguim salvar el que tenim, però jo, que em dedico ja fa tants anys a la llengua, no em puc estar d’anhelar que s’iniciï –quan això sigui novament esperable dels nostres òrgans de govern– una mena de campanya seriosa i prou incisiva per a mirar d’erradicar de la nostra llengua tant d’anglicisme inútil i confusionari. Crec que és exigible de les nostres autoritats un compromís més clar amb la qualitat de la llengua que fem servir els catalans i que, tan sovint, fem anar al davant de les nostres justes reivindicacions i de la nostra identitat nacional.

Molts són els fantasmes que l’assetgen… I els castellanismes constitueixen una de les amenaces més serioses. Però tampoc no podem menysprear als anglicismes, que també hauríem d’acarar per tal de minimitzar-ne l’impacte tant com sigui possible.

Si bé és cert que aquest és un mal que no és exclusiu de la llengua catalana, sinó que pràcticament totes les llengües civilitzades del món s’hi veuen afectades, en el cas català, hi concorre una circumstància particular i certament preocupant que he explicat en nombroses ocasions en altres àmbits i en diferents mitjans, que tractaré de referir també aquí, a continuació.

L’anglicisme és un fenomen, conseqüència de la globalització cultural, que afecta pràcticament tot el món. La cultura catalana, naturalment, no en queda exclosa, sinó que el fenomen l’afecta amb la mateixa força. Amb una diferència, però, que ens hauria de preocupar seriosament: per regla general, els anglicismes i totes les paraules que adoptem d’altres llengües, penetren al català no pas directament, com fan a les llengües que són hegemòniques al seu territori, sinó, curiosament, a través del castellà. De tal manera que quan les fem servir, torçant la nostra llengua i blegant-la a la servitud de l’aliena, ho fem passant aquesta servitud, en primer terme, per la servitud a la  llengua castellana. Vegem-ho.

Observem, posem per cas, com pronunciem certes paraules no necessàriament de procedència anglòfona, quan les diem dins d’un discurs plenament català. Fixem-nos, per exemple, en la paraula sponsor. Hauríem de dir (permeteu-me forçar l’ortografia per imitar la pronúncia del català oriental) una cosa semblant a aspònsur. En canvi, diem espónsor, sense neutralitzar la primera e ni la darrera o, que és el que hauríem de fer per no forçar les regles fonètiques del català; i també hauríem d’obrir la primera o en comptes de tancar-la com fan en castellà. Quan diem zapping, difícilment pronunciem la zeta en català (com una essa sonora), encara que aquest sigui el so que més s’acostaria a la pronúncia anglesa, sinó que ho fem amb la característica interdental sorda castellana de zapato o zoquete, un so que és aliè al nostre sistema fonètic. Fixem-nos també en el nom d’alguns esportistes: Paulinho, Coutinho, Ronaldo, etc. Tots aquests noms són portuguesos, una llengua amb la qual compartim el so de la o àtona, que sempre es realitza com una u tant en català oriental com en portuguès. Per tant, en portuguès, cal pronunciar (permeteu-me novament forçar l’ortografia) Paulinyu, Coutinyu i Runaldu, que seria exactament com ho hauríem de pronunciar quan llegim aquests noms en català oriental. I, en canvi, forcem les nostres lleis fonètiques entestant-nos a pronunciar os àtones igual que en castellà quan, en el  nostre dialecte, son completament estranyes, igual que ho són en portuguès. Per què?

Quan ens enfrontem a llegir una paraula estrangera, davant la inseguretat que ens provoca el desconeixement de la llengua a la qual pertany, optem per llegir-la en castellà en comptes de fer-ho en català com seria d’esperar. Naturalment, això denota el complex d’inferioritat que encara patim i que ens diu, molt a cau d’orella, que el català, encara no el trobem prou universal. Que quan hem de llegir una paraula nova, val més que ho fem segons les lleis de lectura de la llengua castellana, encara que, paradoxalment, com succeeix en el cas del portuguès, la pronúncia en llengua original s’acosti molt més a la que hauríem de fer en català. Sembla com si sentíssim una veueta des de molt endins de l’ànima de cada català que ens digués: “quan es tracta de relacionar-se amb altres cultures, la catalana no és prou útil i has de fer servir la castellana”. No és lamentable després de tants anys de normalització lingüística?

D’exemples, n’hi ha tants com en vulgueu. Us en dono un tastet perquè aneu comparant com pronunciem normalment en català les paraules següents i esbrineu com hauríem de pronunciar-les si no féssim aquesta estranya marrada pel castellà. Assenyalo la lletra o lletres en què hauríeu de fixar l’atenció i reflexionar-hi una estoneta: Citroën, consulting, marketing, escàner, manager, hub, hacker, espoiler…

Es i os àtones pronunciades a la castellana, ces interdentals sordes, hacs que fem sonar com la lletra jota en castellà… El fenomen s’estén a la majoria dels neologismes i a moltes de les paraules que no considerem ben bé catalanes encara que ho puguin ser. Per exemple, per què ‘puenting’ i no ‘pònting’?; o per què s’escull, per a una companyia amb seu principal a l’aeroport del Prat, el nom de ‘Vueling’ en comptes de ‘Vòling’?; com pronunciem normalment la primera lletra del medicament que es comercialitza amb el nom de ‘Gelocatil’?; i la ce del seu principi actiu, el paracetamol? I la primera i l’última lletres de la cinta adhesiva que es comercialitza amb el nom de Cel-lo? No acabaríem mai, però fixeu-vos que, en tots els casos, es tracta de paraules no ben bé catalanes, però tampoc castellanes. I, en canvi, triem forçar la fonètica catalana i blegar-nos a la castellana, fins i tot, parlant en català. Per a reflexionar-hi, oi…?

Aquest fenomen, que sembla innocent, no ho és tant perquè és un indicador de la servitud a la llengua que sovint interfereix en la nostra i –el que és més greu–  n’impedeix la normal evolució.

Per acabar, deixeu-me fer una afirmació ben paradoxal: perquè la nostra llengua esdevingui normal, cal que, fins i tot, els nostres barbarismes siguin del tot genuïns. Pot semblar una contradicció, però si hi penseu una estona, veureu que resumeix ben bé les conclusions que es poden extreure de tot el que he afirmat a les ratlles precedents.

Publicat dins de EDUCACIÓ, GENERAL, LLENGUA | Deixa un comentari

Presentació del llibre ‘Els secrets del planeta Mots’

 

Publicat dins de GENERAL | Deixa un comentari

Coses grogues

Aquest article va sortir publicat al diari El 9 Nou el dia 8 de juny de 2018

Els darrers esdeveniments als governs de Catalunya i d’Espanya han acaparat l’atenció d’aquests últims dies, però no fa tant que els mitjans reproduïen allaus d’imatges ben interessants a propòsit de la col·locació estratègica de certs objectes de color groc en espais públics. Reprenguem el tema, doncs.

Imagineu per un instant la imatge següent: una idíl·lica platja, un mar d’aigua cristal·lina de color blau turquesa i un sol lluent escalfant-la a poc a poquet, amb aquella paciència de les coses de la natura, que van fent la seva de manera imperceptible, però eficaç. La platja és neta i, en un racó, sense fer nosa a ningú, hi ha cinquanta creus de fusta clavades a terra. La sorra, calenta, clara i lleugerament groguenca, resta tacada per les petjades que els primers visitants han escrit a terra. Petjades, que són testimoni de vida. Petjades que la brisa s’endurà a partir del capvespre. Però les creus continuaran allà fins que algú decideixi retirar-les.

Però són creus que duen els colors de la bandera espanyola. S’hi poden llegir inscripcions en positiu, com ara “La patria, unida”, “Juntos, somos más España”, “Castellano y catalán, al 50% en la escuela”, “La televisión, si es de todos, no desprecia la llengua de todos” i coses semblants…

Què faríeu? Us ho heu plantejat? En el meu cas, em molestarien fins a un punt de no dir. Però segur que no hi intervindria. No faria cap pas per a retirar-les. I molt menys amb la cara tapada. En cap cas. Per un principi de respecte amb el dret d’expressió de tothom. Segons com, escriuria un article parlant-ne. A això, no dic pas que no.

I en aquest punt, sí que us demanaria que féssiu un esforç i us poséssiu un moment –només un moment, eh…?– en el lloc d’aquest gruix de ciutadans que no combreguen amb el color groc i que tenen tot el dret a no combregar-hi. Com a mínim, acceptem que, de manera legítima, puguin sentir-se molestos per l’actual omnipresència d’un símbol que pensen que no els representa. Igual que jo em sentiria molest amb les creus amb bandera espanyola. Ara, d’això a intervenir-hi de manera expeditiva, n’hi ha un bon tros. Perquè, amb quin dret…?

“ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES”

La veritat és que no produeix un impacte visual gaire agradable l’aspecte que ofereixen determinats indrets del nostre país, plens de tires de plàstic groc lligades de qualsevol manera als arbres o als fanals, que són –per dir-ho d’una manera suau– escassament glamuroses. Ara, també cal entendre que la seva funció no és generar bellesa, sinó fer palesa la nostra situació política excepcional. Protestar creant un paisatge igualment excepcional. I això, qualsevol demòcrata ho hauria d’entendre. Perquè és que no hi ha cap més manera de fer-ho…! Com podem manifestar enuig, si no, per una situació que un bon gruix de ciutadans trobem injusta? És ben bé posar en pràctica el lema ”Els carrers seran sempre nostres”. En el benentès, naturalment, que aquest “nostres” vol dir “de tots”. I si hi ha qui vol ocupar els carrers amb els símbols contraris, també ho haurem d’acceptar. En canvi, no trobo acceptable de cap manera que s’arrenquin ni els uns ni els altres.

Les eufemístiques excuses que esgrimeixen els “arrencaires” del groc em semblen excessivament peregrines: d’una banda, diuen que ho fan per netejar l’espai públic. Home, doncs si aquest és el seu afany, jo els suggeriria que es dediquessin més aviat a retirar les caques de gos de les voreres abans que no pas les coses grogues, que, al cap i a la fi no fan nosa. En canvi, a ells, les deposicions canines semblen no molestar-los tant. Per tant, alguna cosa deu haver-hi, més enllà de l’afany netejador… Diuen també que és que els símbols de color groc són una provocació. Quina provocació? La que sentiran els contraris, tots ells ciutadans benpensants, que no podran evitar un comprensible impuls d’agredir els qui els planten? Si us plau…! És com si diguéssim que, per tal d’evitar conflictes, els homosexuals o els negres no haurien d’exhibir-se gaire en llocs públics perquè hi ha persones –sabem que n’hi ha que pensen així– que podrien sentir-s’hi molestos. O que les dones no poden passar pel carrer amb la roba que els vingui de gust perquè podrien incitar a cometre delictes sexuals. Però en quin món vivim…? Que ens hem tornat bojos…?

De tota manera, jo suggeriria als que es dediquen a posar llaços grocs que ho fessin seguint unes mínimes normes cíviques perquè la seva acció no pugui ser criticada ni tan sols a partir de l’eufemisme fal·laç que es practica des de certs sectors.

En primer lloc, caldria procurar que els llaços no representessin cap impediment a la dinàmica habitual de l’indret. En poso, com a exemple positiu, les creus clavades a Canet, just a la desembocadura de la riera, on difícilment hi ha qui vulgui plantar-hi la tovallola. Chapeau! Com a exemple negatiu, en canvi, l’enorme tros de plàstic groc que algú va col·locar a la transitadíssima carretera que va de Corró d’Avall fins a Corró d’Amunt, just a la cruïlla amb la que passa per Marata. Era un llençol de plàstic rebregat que penjava perillosament d’un cable elèctric sobre la calçada i que podia tocar una part de qualsevol vehicle una mica alt que hi passés per sota, per exemple, l’antena d’una ràdio o el deflector d’un camió, i provocar una desgràcia. En el moment d’escriure aquest article, ja només en queden vestigis i ara ja no penja tan avall, però no entenc que les autoritats de les Franqueses del Vallès no el retiressin immediatament.

En segon lloc, procuraria evitar el plàstic, no tan sols perquè és ecològicament contraproduent, sinó també perquè és d’una estètica més que dubtosa. Caldria no allunyar-se de l’escrupolós civisme que ha caracteritzat, des dels seus inicis, aquesta anomenada revolució dels somriures. I em sembla que fer servir plàstic a tort i a dret no va gaire en aquesta línia de rigorosa exquisidesa.

FER PEDAGOGIA

I en tercer lloc, procuraria fer més pedagogia. Perquè –pensem-hi un moment– què demanen, exactament, els contraris al color groc? Voleu dir que demanen simplement que els presos polítics continuïn a la presó? Perquè em fa l’efecte que la reivindicació va bastant més enllà. Aquests “arrencaires” solen ser persones força radicalitzades en l’unionisme i actuen com a reacció cap al moviment independentista, en general, sense pensar específicament en els presos. Per això, valdria la pena explicar clarament que el llaç groc no és més que una protesta pel que es considera un injust empresonament de certes persones: bé perquè ens sembla que no han comès cap delicte, bé perquè creiem que la justícia no actua amb equitat o, simplement, perquè no hi ha dret que uns investigats que encara no han estat declarats culpables hagin de romandre tant de temps a la presó. Aquí, ja no m’hi fico. Cadascú que pensi el que trobi que ha de pensar, però cal explicar clarament que la protesta amb el llaç groc es limita a uns empresonaments que trobem injustos. Perquè el groc no és, necessàriament, una reivindicació de l’independentisme ni tampoc el suport a uns determinats partits i, per tant, ser aferrissadament unionista és perfectament compatible amb exhibir un llaç groc al pit. Només cal ser partidari de rebutjar racionalment la presó preventiva, que hauria d’estar reservada per a casos de veritable perill públic i, en qualsevol cas, motiu per a donar prioritat a la celebració urgent del judici per tal que el greuge a l’investigat, si després resulta innocent, sigui el menor possible.

Per cert, prohibint, com va suggerir el sortosament cessat senyor Millo, amb la seva carta als ajuntaments, intueixo que excedint-se en les seves competències, no arreglarem les coses. Les prohibicions, quan es tracta de reivindicar, radicalitzen; esdevenen incentius a la reivindicació. Perquè la clandestinitat té un atractiu morbós. Converteix la reivindicació en repte i convida a la transgressió. Perquè transgredir és encara més reivindicatiu. Una mica d’intel·ligència, si us plau, senyor Millo, que vostè viu aquí i, a diferència dels seus companys de la Meseta, entén perfectament com van les coses! O és que es tracta, precisament, de provocar les reaccions violentes que tant necessita l’unionisme i que, tossudament, l’independentisme es nega a tenir…?

Finalment, no puc deixar de denunciar el vergonyós espectacle que va oferir el diputat Carrizosa, en plena sessió parlamentària, retirant un llaç groc d’un escó que no corresponia al seu grup i donant, així, la pauta als seus seguidors sobre com cal actuar amb aquests símbols i, per tant, amb la llibertat d’expressió. Simplement, lamentable!

 

Publicat dins de GENERAL, POLÍTICA | Deixa un comentari

Governar per a tots els catalans

Aquest article va ser publicat a El 9 Nou el 21 de maig de 2018

No m’agraden els comentaris que ha fet Quim Torra en articles o en forma de piulades. Tot i això, crec que, en uns casos, s’ha volgut agafar el rave per les fulles i, en altres, s’han descontextualitzat perquè semblin encara més desafortunats del que ja són. Que ho són molt, sobretot en la forma d’expressar-los.

Ara, també és cert que el president se n’ha disculpat repetides vegades i crec que val la pena donar-li l’oportunitat de demostrar amb fets i amb tarannà, si és que creu que ho ha de fer, que el que s’ha fet públic de manera clarament interessada per part dels seus adversaris polítics va ser tan sols una cadena d’errors, conseqüència d’una manera molt poc acurada d’expressar-se que no reflectia ben bé el que pensava.

Jo, naturalment, no puc posar la mà al foc sobre quines són les idees del president, però em temo que, siguin les que siguin, aquest desencert l’acompanyarà durant molt de temps i que, per obra i gràcia dels seus detractors, li costarà molt desfer-se de l’estigma que se li ha atribuït, cosa que pot ser un llast que l’independentisme pot pagar car si els seus adversaris juguen bé les cartes del populisme i la demagògia que tant dominen.

No hi ha estratègia que sigui més útil a l’unionisme que la de fer aparèixer la societat catalana partida per la meitat. Saben que, si aconsegueixen tacar el moviment republicà d’un to essencialista d’arrel ètnica, aquest perdrà base social, en un moment en què l’objectiu és precisament eixamplar-la.

En aquest sentit, el lema que fa de títol a aquest article s’ha convertit darrerament en el mantra de moda dels partits unionistes. Volen presentar un independentisme excloent que no seria ni tan sols capaç de considerar ciutadans de ple dret els no independentistes o les persones que tenen arrels fora de Catalunya, cosa que, segons la seva teoria, mouria qualsevol govern independentista a governar exclusivament per als que consideressin catalans de veritat.

L’afirmació és desmunta fàcilment amb uns quants arguments, però els partits unionistes i especialment Ciutadans, que acostumen a fer servir missatges senzills i de gran impacte, s’adrecen sobretot a persones que no solen guiar-se per gaires arguments, sinó que acostumen a deixar-se influenciar per arengues d’aquest estil que refermen de la manera més simple els seus posicionaments previs.

Tanmateix, quan un govern independentista promou la creació d’hospitals o d’escoles, posem per cas, o quan treballa per conservar i millorar les infraestructures ferroviàries del país, per obtenir un millor tractament fiscal o per reduir les llistes d’espera dels hospitals, ho fa per a tots els ciutadans que viuen a Catalunya. De fet, encara que volgués, no podria fer-ho només per als independentistes. Perquè quan un govern gestiona el funcionament d’un país, sigui del signe que sigui, tant si ho fa bé com si erra, tots els ciutadans, sense excepció en reben les conseqüències, siguin aquestes positives o negatives. Però, per molt positives que siguin, difícilment agradaran a tothom. Això em sembla una veritat tan absolutament innegable que no crec que hi hagi ningú que la pugui rebatre.

Sí que és cert, però, que, quan un govern ha de prendre una decisió que depèn directament de la seva ideologia –posem per cas, fomentar l’ús social del català o no fer-ho–, aquest govern pren una opció ideològica. Però no oblidem que és per a això que ha resultat triat i que trairia la confiança dels ciutadans si no actués així.

Per tant, si es tracta d’optar per plantejaments unionistes o independentistes, és natural que un govern de tall independentista opti pels segons. Només faltaria! Les minories, les opcions que no han pogut formar govern, cal respectar-les, escoltar-les, tenir-les en compte, negociar-hi i atendre-les en la mesura que es pugui, però són minories i no poden imposar la seva manera de concebre el món per damunt de les majories. Per tant, és fal·laç dir que implementar un programa de tall independentista sigui governar només per als independentistes. Entre altres coses, perquè se suposa que aquest govern creu que l’independentisme és bo, fins i tot, per als unionistes per als quals també governa, efectivament. Igual que els unionistes deuen creure el contrari amb la mateixa legitimitat.

Posem-nos en el cas oposat. Vostès dirien que Mariano Rajoy governa per a tots els espanyols? Troben que el senyor Rajoy considera gaire les opinions dels ciutadans d’esquerres o les dels ciutadans independentistes? Creuen que si, a Catalunya, governés algun d’aquests que clamen per un govern per a tots els catalans i no per a la meitat, com solen dir ells, tindrien gaire en compte els qui no són de la seva corda? La senyora Arrimadas o el senyor García Albiol es farien una mica independentistes? Es comportarien com a unionistes només al 50% per tal de respectar la composició ideològica de la societat? Simplement ridícul. I el ridícul, fan, doncs, els líders unionistes, quan s’esquincen els vestits de veure que un govern independentista actuï com a tal

I, a més, a nosaltres, ens han d’ensenyar què és no governar per a tots els ciutadans? Voleu dir…? Després de ser apallissats a peu d’urna per aquesta policia que diuen que serveix tots els espanyols?; després d’haver hagut de veure el rei alinear-se clarament en un dels dos bàndols en comptes de fer d’àrbitre, que és el que hauria d’haver fet?; després d’haver hagut de suportar que cap responsable de l’estat s’hagi dignat a demanar disculpes pels excessos policials?; després d’haver d’empassar-nos que el govern espanyol, el Tribunal Constitucional i el Suprem interpretin i apliquin la Constitució arbitràriament, de la manera que més convé als interessos unionistes?; després de veure com el govern esmerça inútilment diner públic a enviar a Catalunya una espectacular quantitat d’agents per tal de fer por als independentistes?; després d’haver vist com s’aplicava al nostre país l’article 155, segons molts experts, de manera il·legal?; després de constatar que els poders executiu i legislatiu han anat de bracet en l’il·legítim objectiu d’impedir que s’apliqués el resultat del 21-D?; després de comprovar que els partits unionistes converteixen Catalunya en moneda de canvi electoralista competint per demostrar qui sap ser més dur amb els dos milions de ciutadans que l’estat no ha volgut escoltar…? I, darrerament, després de comprovar com s’insulta el president electe titllant-lo de titella, d’imbècil o de putilla de Puigdemont, entre altres coses, i no passa res? O assistint a les afirmacions d’un energumen que es diu periodista i que afirma impunement que es pot bombardejar Barcelona o atemptar contra cerveseries alemanyes sense que cap instància de l’estat hi mogui un sol dit, mentre que manifestants o integrants de CDR han estat o estan investigats per terrorisme sense cap fonament i els professors de Sant Andreu de la Barca veuen qüestionada la seva professionalitat i, per tant, retallada la seva llibertat d’expressió en l’exercici de la docència. Cal que continuï…?

No tenen vergonya de dir que Torra no governarà per a tots els catalans perquè saben perfectament que el govern de Catalunya no podrà fer més que governar per a tots els catalans, cosa que no vol dir que el que faci agradi a tothom ni que no ho faci d’acord amb la seva manera de veure les coses. Com passaria amb qualsevol govern de qualsevol tendència.

Lerrouxistes i demagogs és el que són! Falsos! Arribistes que no s’aturen davant de res, que no tenen escrúpols a enganyar la gent a base de cops d’efecte i de mitges veritats fent veure les coses a través d’un filtre enganyós per crear una realitat fraudulenta que no existeix més que en les seves ments retorçades. Els és igual, la veritat. Només compta allò que els pot fer guanyar vots. Mal educats insensibles que s’atreveixen a riure quan, des del faristol i en seu parlamentària, es parla del drama que pateixen les persones empresonades per les seves idees. Vergonya, els hauria de fer, anar repetint, un cop rere l’altre, mentides que enverinen l’opinió pública, atien l’odi i volen burxar en la ferida per obrir una bretxa en una societat, que vol únicament poder viure en pau i en llibertat la seva condició de societat diversa.

Tant de bo la senyora Arrimadas i el senyor García Albiol no tinguin mai la possibilitat de demostrar-nos què és, per a ells, governar per a tots els catalans, perquè ja caldria que ens calcéssim, aquells que postulem la república catalana…!

Publicat dins de GENERAL, POLÍTICA | Deixa un comentari

Com es pot educar sense adoctrinar?

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 7 de maig de 2018

L’escola adoctrina. I tant! Però no únicament a Catalunya, sinó arreu del món. En uns llocs més que en d’altres. Això sí. Fins al punt que, en determinats països, l’adoctrinament esdevé il·lícit perquè s’hi adoctrina en una direcció que és contrària al pensament de la societat. És el que feia l’escola franquista abans o el que fan les escoles religioses avui, de les quals l’exponent més extrem són les de l’Opus Dei.

Jo, tanmateix, m’estimaria més no dir-ne “adoctrinar”, del que fa l’escola, per les connotacions negatives que té, sobretot en els últims temps, en què la parauleta és en boca de tanta gent imprudent, però vaja, l’assumeixo amb la condició que s’accepti que si l’escola catalana adoctrina, és perquè l’escola, en general, adoctrina. Adoctrina o digues-li com vulguis…

I és que la missió de l’escola és educar. I fer-ho a través dels docents. Però, aturem-nos una mica en allò que volen dir aquests dos mots. Per una banda, la paraula “Educar” ve del llatí EDUCERE, que vol dir literalment, “aconduir”, mentre que “docent” procedeix del verb “DOCERE”, que vol dir “ensenyar” i que, al seu torn ve del grec “DOKÉO”, que significa “opinar” i, per tant, “docent” vol dir, literalment, “el que opina”. D’aquí, surten paraules com ara “docte”, “doctor”, “doctrina” i, naturalment, “adoctrinar”. Vejam si, al final, resultarà que això que fan els docents és precisament el que han de fer…!

Perquè, a més, el llatí EDUCERE no ha donat tan sols “educar” en català, sinó que també és l’origen d’uns quants verbs més, com ara “dur”, “conduir”, “aconduir”, “induir” i “abduir” entre d’altres. I, com a curiositat, podem també consignar que és la paraula que va donar lloc, en italià, al mot Duce, que era l’apel·latiu que identificava Benito Mussolini a l’època. Ja es veu, doncs, que el fet d’educar s’ha entès, tradicionalment, en el sentit d’influir en les voluntats dels alumnes i de mostrar-los el camí a seguir.

Modernament, per sort, hem arribat al convenciment que cada individu ha de trobar el seu propi camí i que seria il·lícit tractar d’influir interessadament en les seves decisions quan aquestes responen estrictament a l’ideari d’un mestre o d’un grup de mestres, sobretot si es tracta de l’escola pública, que paguem entre tots. I això, no es discuteix.

Ara bé. Els conceptes a transmetre als alumnes, els vehiculen persones. Concretament els mestres. Els docents. Els que opinen –recordeu?–. I resulta que les persones no són neutres. Viuen en societat. Pensen. Tenen idees pròpies i reben la influència de l’entorn. Una influència a la qual no poden sostreure’s per més que vulguin. I això, necessàriament, es reflecteix en la seva manera de vehicular les idees que exposen amb la intenció d’ensenyar. És inevitable.

Cada societat té una determinada composició social i això configura el seu grau de diversitat. És lògic, doncs, pensar que, a grosso modo, aquesta diversitat es deu traduir en maneres de fer diferents en tots els àmbits de la societat de manera proporcional a cada una de les tendències que conté. I, a l’escola, que sorgeix de la societat, també. És a dir que l’escola deu recollir, a través dels seus mestres, també de manera proporcional, els diferents tarannàs d’aquesta societat. Perquè els mestres també en formen part.

Quan, des del poder, s’exerceixen purgues ideològiques, en canvi, s’obté una classe docent de pensament únic, com la que hi havia durant el franquisme o, si més no, de pensament condicionat, com el que hi ha avui en una escola religiosa malgrat que aquesta rebi finançament públic a través del concert.

Ara bé, en una escola on els mestres no reben consignes ideològiques explícites des del poder com és ara l’escola pública catalana i també, segurament, l’escola pública espanyola, cada mestre ha de poder explicar-se sense obeir el dictat ideològic de l’autoritat. Ha de deixar-se guiar pels seus coneixements, per la seva professionalitat i també –només faltaria…!– pel seu sentit comú. I és pràcticament impossible que es produeixi un adoctrinament massiu contrari als valors comunament acceptats a la societat en què està immersa perquè els mestres són societat i, majoritàriament, no tindran interès a transmetre’ls.

En canvi, un adoctrinament que apunti cap als valors amb els quals combrega aquesta societat, segurament, sí que és possible. Què vull dir amb això? Plantegem-nos un parell de possibles situacions: la d’un mestre que promogui un debat a classe, posem per cas, sobre la marginació de la dona. És una iniciativa probablement tendenciosa a favor de l’alliberament de la dona. Una iniciativa que tothom accepta, però que no es pot negar que adoctrina. Però, com que ho fa en el mateix sentit que la societat, és un adoctrinament encobert. O el d’un  mestre que promogui un debat a classe sobre el racisme. Un altre cas clar d’adoctrinament encobert perquè la societat no l’interpreta com a tal, tot i que ho és. Fins aquí, imagino que hi ha un acord general, oi?

Però, i si el mestre promou un debat sobre un fenomen que no genera unanimitat en aquella societat? I si promou un debat sobre les curses de braus, posem per cas, i s’hi posiciona en contra o a favor per una convicció seva, que no és comuna a una majoria de membres d’aquella societat, però sí a molts que defensen una postura o la contrària? Traslladem aquesta situació a una escola de la província d’Àvila o de Sevilla on, probablement, hi ha opinions antitaurines i protaurines. El mestre que promou el debat i es posiciona adoctrina? I, si és així, hem d’imposar-li el silenci? Quina és l’opció que ha de prendre un mestre davant d’una situació controvertida? Ha de fer d’estaquirot inversemblantment equidistant? No pot aportar la seva opinió? L’opinió madura d’un adult? Ha de censurar el debat? No se’n pot parlar? No és lícit intentar crear en els nens un esperit crític que els obligui a contrastar les opinions de casa amb altres opinions?

O és que volem una escola uniforme i grisa on només es pugui parlar d’allò que el sistema accepta sense condicions? Potser sí que és adoctrinar la inclusió de l’aprenentatge d’Els Segadors i no el de l’himne espanyol als currículums de l’àrea de música de Catalunya, però aleshores també és adoctrinar que l’escola espanyola inclogui Maragall o Mercè Rodoreda en els programes de literatura espanyola i que els d’història d’Espanya passin de puntetes sobre episodis com el de 1714 o vulguin veure en allò que en diuen Reconquista uns elements nacionalment reunificadors que no es corresponen amb la realitat.

Per tant, si al final, hem de concloure que l’escola catalana adoctrina, haurem de concloure que també adoctrinen l’escola espanyola, la francesa o la de qualsevol altre país per democràtic que sigui. Perquè el que fan, de fet, és fixar valors comunament acceptats, discutir aquells que estan en conflicte i ensenyar a respectar les opinions contràries a la pròpia o a la de la pròpia família. Perquè aquesta és una de les missions més importants de l’escola. Generar debat i formar esperits crítics.

Però, en qualsevol cas, en un país democràtic, l’escola ho fa amb el consens d’una societat que ha votat uns representants polítics, que han estat democràticament elegits i són els que, legítimament, han propiciat el disseny d’uns programes i d’un tarannà escolar que són fruit de les característiques de la seva societat. En determinades qüestions, molt diversa i, en altres, menys, però, en definitiva, la que els ha col·locat en posició de decidir.

Ara, això sí. Els valors comunament acceptats a Catalunya i els comunament acceptats a Espanya, segurament, no són els mateixos. I els que es considera que estan en conflicte aquí i allà, tampoc. Per això no ens posem d’acord sobre si l’escola catalana adoctrina o no.

I és per això, també, entre altres raons, que volem la independència.

Publicat dins de EDUCACIÓ, GENERAL | 1 comentari

Proves de competències bàsiques

Aquest article va sortir publicat al diari El 9 Nou el dia 27 d’abril de 2018

Els propers dies 8, 9 i 10 de maig, tots els alumnes de sisè de primària de Catalunya han de passar les anomenades proves de competències bàsiques. Això suposa un cert enrenou per a mestres i alumnes perquè implica una aturada de les activitats escolars durant els tres matins dels dies indicats i unes jornades prèvies en què, a sisè, tot sembla girar al voltant d’aquestes proves, que en definitiva, no són tan importants com sembla.

Tot i això, em semblen útils per diverses raons. En primer lloc, fan possible que els nens s’enfrontin a uns exàmens que perceben com a molt seriosos i importants, cosa que prefigura l’actitud que els caldrà en cursos posteriors; i a més, permet als centres obtenir informació del nivell dels seus alumnes.

D’altra banda, a partir de l’observació del tipus de preguntes que es plantegen als nens, els mestres tenen l’oportunitat de veure d’una manera pràctica quina mena d’aprenentatges promou el Departament d’Ensenyament. Les instruccions que es reben a les escoles en aquest sentit acostumen a ser molt críptiques, excessivament extenses i, paradoxalment, no gaire matisades i, en definitiva, aclareixen ben poca cosa als docents a l’hora d’enfocar les seves programacions.

La veritat és que aquestes proves solen estar molt ben pensades i avaluen realment allò que cal avaluar en la canalla. Per tant, són un bon instrument com a orientació per als mestres perquè, com que valoren separadament cada una de les competències, els resultats tenen un caire molt quirúrgic si se’m permet l’expressió.

Ara bé, perquè tinguin utilitat, s’ha d’observar el conjunt. No ens podem fixar en els resultats alumne per alumne i atorgar-hi un valor final perquè allò no deixa de ser un simple examen i, com a tal, no ha de fer variar la nostra percepció sobre un nen o nena que hem avaluat no tan sols al llarg de tot el curs sinó, en molts casos, al llarg de tota la primària. La interpretació ha de ser, doncs, necessàriament col·lectiva.

D’altra banda, en cas de resultats negatius, cal no prendre mesures correctores a corre-cuita, com tampoc no es poden llançar les campanes al vol si són positius. Cal observar tendències i això implica, necessàriament, fer una observació dels resultats –sempre col·lectivament–, almenys al llarg de tres cursos com a mínim. I només si al cap d’aquest temps, l’escola observa, que els resultats en una, dues o més competències són col·lectivament més baixos del que s’espera i que aquesta dada es repeteix any rere any, és quan han de disparar-se les alarmes i cal començar a analitzar què és el que falla que provoca aquesta situació.

A moltes escoles, en canvi, s’està excessivament atent als resultats individuals quan, en realitat, aquests obeeixen simplement a un sol examen de cada una de les àrees que s’hi avaluen i, per tant, tan sols evidencien el rendiment ofert per un alumne determinat en un moment determinat, subjecte, doncs, a la sort, als nervis del moment, a l’estat d’ànim, a les ganes que tingui de treballar aquell dia i a un llarguíssim etcètera de circumstàncies que ens aconsella prendre’ns els resultats individuals d’aquestes proves ben bé com el que són: un examen més, en un context educatiu que, tal com ha de ser, promou l’avaluació continuada i, per tant, on els exàmens estan cada cop més devaluats.

Cal doncs, procurar tractar amb encert i ponderació el que surt d’aquestes proves i, sobretot, no magnificar-ho. I si ens confirma allò que un mestre responsable i competent ha anat observant al llarg de tot el curs o de tota la primària, probablement servirà per a matisar-ho, però si se n’allunya gaire, com passa cada any en alguns casos individuals, cal tendir a creure’s més aviat l’observació que hagi fet aquest docent que no pas el resultat d’una prova, que al cap i a la fi, té la fiabilitat condicionada a les circumstàncies del moment.

I, sobretot, siguem conscients que l’artífex dels resultats –siguin bons o dolents– no és el tutor de sisè que accidentalment hagi tingut el grup aquell any, sinó tots i cada un dels professors pels quals hagi passat al llarg de tota l’escolaritat, ja que l’aprenentatge és un procés llarg i complex. Sense oblidar, naturalment, les característiques particulars de cada un dels nois i noies examinats, que són els últims responsables de les excel·lències o les barbaritats que hagin pogut respondre.

Serà bo no oblidar totes aquestes consideracions perquè, en més d’una ocasió, observo equips directius, mestres, alumnes i famílies excessivament preocupats pels resultats de les famoses proves de competències bàsiques i proposant decisions pedagògiques, a vegades, massa precipitadament.

Dit això, constato, després de molts anys d’haver anat passant aquests exàmens als meus alumnes, que a vegades, s’hi escapen atemptats a la normativa catalana. I és per manca de rigor. Sense anar més enllà, enguany s’ha enviat a les escoles una prova-model de comprensió oral on es demana als nens que escoltin dos cops un text i que responguin després unes preguntes sobre el que han entès. Doncs bé, aquest model conté un àudio d’un fragment de la coneguda història de Pinotxo, on per cert, hi ha dues preguntes de comprensió que em semblen especialment confuses perquè la resposta no és prou clara per a un adult preparat i, per tant, molt menys per a un nen. Però és que, a més –i això és el que volia explicar–, hi ha un passatge que fa: “Tinc una amiga de debò. Més bonica que el Sol i la Lluna. És la noia dels cabells blaus. A vegades, penso si no serà una fada”. Lamentablement, aquest fragment inclou un castellanisme flagrant, com és ara fer servir el futur de suposició, que s’utilitza de manera corrent en castellà, però que no s’ha de fer servir mai en català. Així, el passatge, per a ser correcte, hauria d’haver estat: “Tinc una amiga de debò. Més bonica que el Sol i la Lluna. És la noia dels cabells blaus. A vegades, penso si no deu ser una fada”.

Tan difícil és seleccionar un text que no contingui expressions que vinguin a afegir-se a la llista inacabable de castellanismes que patim pel carrer, als mitjans de comunicació, a les aules, fins i tot en boca dels docents i en al·locucions i escrits públics de tota mena? Tan poc respecte tenim per la nostra llengua que, en un text que sentiran tots els nens de Catalunya i que poden prendre com a referent, també hi ha d’haver un castellanisme? No és la primera vegada que passa, però, com a catalanoparlant, desitjo vivament i, com a contribuent, exigeixo que sigui l’última.

Publicat dins de EDUCACIÓ, GENERAL, LLENGUA | Deixa un comentari

‘Feixisme’, ‘CDR’ i ‘extradir’

Aquest article va ser publicat el diari El 9 Nou el dia 16 d’abril de 2018

Darrerament, sento a dir molt sovint que Espanya és un Estat feixista. Personalment, crec no tan sols que això no és cert, sinó que dir-ho pot ser contraproduent per als interessos dels qui defensem la total emancipació de Catalunya com a república independent. Intentaré explicar-me perquè no vull que s’entengui el contrari del que vull dir, cosa que podria passar amb una lectura interessada o parcial d’aquest article.

Sí que és veritat que el PP té els orígens que té, que són molt pròxims al franquisme. Però el PP no és l’Estat espanyol. Sí que és cert que les actuacions del Govern espanyol, de la majoria dels polítics de l’oposició i de la judicatura recorden maneres de fer que crèiem que no tornaríem a veure mai més i sí que és cert també que l’Estat ha ignorat amb menyspreu el clam de més de dos milions de ciutadans fins al punt que ha trobat que no valia la pena dedicar ni cinc minuts a fer política per a atendre’ns. Però d’això a poder afirmar que Espanya és un Estat feixista n’hi ha un bon tros.

La gent que, com jo, ja té una edat, deu recordar perfectament que els anys seixanta, quan imperava el feixisme a Espanya, no ens atrevíem a entrar al forn o a la carnisseria, posem per cas, i opinar obertament i en veu alta davant d’un desconegut. I ara, objectivament, això no és així. Com també deu recordar que es feien consells de guerra a civils, que les manifestacions al carrer i els partits polítics estaven prohibits i que les escasses ocasions en què la ciutadania va votar ho va fer obligatòriament i coaccionada per la por de ser vigilada, cosa que avui no succeeix ni de bon tros, com ho demostren els resultats de les dues últimes eleccions catalanes. A més, la llengua catalana no es podia fer servir de manera pública, els mitjans de comunicació i l’educació eren íntegrament en castellà i l’escola adoctrinava en el feixisme i depurava els mestres que els semblava que no combregaven amb el pensament únic oficial. Finalment, la pena de mort era vigent al codi penal i no existia, per als acusats, la presumpció d’innocència. Creieu que aquesta és la situació d’avui a l’Estat espanyol? Aquest mateix article hauria pogut sortir a la llum l’any 1962, posem per cas?

És cert que moltes d’aquelles intolerables restriccions, avui deuen ser el somni humit de la majoria dels membres del partit del govern i d’altres partits que no són al govern. Però també és cert que se n’han d’aguantar les ganes. I aquesta és una diferència important. Sí que fan el possible per a tendir-hi, però ens cal reconèixer que les coses no funcionen així i que l’Estat espanyol és un Estat estructuralment democràtic.

Ara bé, això no vol dir que no hi hagi actuacions per part d’aquest Estat que són summament autoritàries, circumscrites, bàsicament, a allò que el poder creu que pot afectar la unitat d’Espanya. En tot allò que fa referència al procés i a l’independentisme, sí que, efectivament, s’hi observen actituds que recorden massa el feixisme, però no es pot dir que, globalment, Espanya sigui un Estat feixista. Naturalment, això sol ja fa entrar en crisi la seva qualitat democràtica i, de fet, per molt que no es digui en veu alta des de les institucions estrangeres, la democràcia espanyola està clarament qüestionada arreu del món occidental.

Penso, per tant, que l’Estat de dret, a Espanya, efectivament, acusa dèficits importants, sobretot, perquè el Govern de l’Estat, el Tribunal Constitucional, la Fiscalia i bona part dels diputats no tenen escrúpols a interpretar les lleis i la Constitució de la manera que més els convé, forçant-les i torçant-les al màxim, per a reprimir tant com puguin l’independentisme i que els jutges Llarena i Lamela estiren els articles del Codi Penal en el mateix sentit fins al punt que arriben a estripar-se. I això, ho fan a desgrat de posar-se en evidència i a l’altura de països com Hongria o Turquia, cosa que permet qüestionar seriosament la democràcia espanyola i titllar l’Estat d’actuar de manera autoritària i arbitràriament.

Per tot això, és cert que no es pot assimilar l’Estat espanyol a una democràcia com les que hi ha a Alemanya, el Regne Unit, Bèlgica o Dinamarca, posem per cas, perquè s’hi troba a anys llum, però també és cert que no es pot dir amb rigor que sigui un Estat feixista.

M’interessa dir-ho no pas per defensar un Estat que trobo indefensable, sinó precisament perquè és important situar les coses en el seu punt just. I aquests excessos verbals donen aire als qui cometen totes aquestes arbitrarietats contra Catalunya. Perquè els ofereixen en safata l’oportunitat de ridiculitzar fàcilment els arguments dels seus adversaris. Per dir-la molt grossa no farem pas que sigui més grossa. Fonamentalment perquè és que ja és molt grossa. No ens cal exagerar. Perquè l’exageració es desmunta fàcilment i en desautoritza l’autor. Li lleva credibilitat. I això, no ens ho podem permetre.

Espanya, ens agradi o no, és un Estat que, estructuralment, es fonamenta en la seva Constitució, amb la qual podem estar d’acord o no, però que va ser votada àmpliament. Això sí: fa cinquanta anys i en circumstàncies molt especials. I, a més, és un Estat que té un govern i una oposició i, fins diria que una àmplia majoria de polítics en actiu que estan disposats a prendre les lleis que els afavoreixen com si fossin essències immutables i fer-les passar per damunt d’escoltar dos milions de persones que no ens hi sentim bé dins i, alhora, d’interpretar fraudulentament les que no els afavoreixen per tal de reprimir l’independentisme. Però, tret d’això, que ja és molt i és intolerable, la resta no es pot equiparar a la barbaritat que va representar el feixisme.

Tan inexacte és dir que Espanya és un Estat feixista com dir que les accions dels CDR són terroristes. Pensem-hi perquè no fem cap favor a la causa independentista si caiem en els mateixos excessos que l’adversari. Val la pena que donem a les paraules el seu valor just perquè si acceptem corrompre’n el significat, després no tindrem prou legitimitat per a rebutjar l’ús que, des de l’altra banda, es fa de la paraula violència, posem per cas.

I, ja que parlem dels CDR, un apunt estrictament lingüístic: us heu fixat com pronunciem aquesta sigla? Es fa majoritàriament a la castellana. Amb la ce interdental de la paraula zapato i la erra dita també en castellà (erre), en comptes de pronunciar (permeteu-me la llicència ortogràfica) ‘sé-dé-erra’, que és com ho hauríem de fer. Pot semblar una niciesa, però, juntament amb tants altres detalls anàlegs, diu molt de la manca de rigor amb què afrontem la delicada situació de la nostra llengua. Una sigla nascuda en català, que serveix per a denominar una organització que actua només a Catalunya i amb la intenció d’obtenir la llibertat de Catalunya, pronunciada innecessàriament, gratuïtament, en castellà pels mateixos catalans. N’hi ha per a llogar-hi cadires! Siguem una mica conseqüents, doncs, i esforcem-nos-hi una mica, si us plau. Sobretot, des dels mitjans, que són els qui tenen la capacitat de fer de models.

I ja que parlem de llengua, deixeu-me’n dir una altra: la paraula ‘extraditar’, que aquests dies, per desgràcia, es fa servir tan sovint, és un castellanisme. L’equivalent en català és ‘extradir’. I això, ho hem de fer extensiu a tota la conjugació, que segueix el model del verb ‘patir’. Així, si diem ‘pateix’, cal dir ‘extradeix’. No pas ‘extradita’: “El jutge alemany pot decidir que no extradeix Puigdemont”; si diem ‘pateixen’, hem de dir ‘extradeixen’. No pas ‘extraditen’: “Els tribunals suïssos no extradeixen ningú per raons polítiques”; si diem ‘patit’, hem de dir ‘extradit’. No pas ‘extraditat’; si diem patirà, hem de dir ‘extradirà’. No pas ‘extraditarà’. I si diem ‘patissin’, hem de dir ‘extradissin’. No pas ‘extraditessin’. I així, en totes les formes. Val la pena que ens forcem no tan sols a donar a les paraules el seu just valor, sinó també a fer servir les nostres i no pas les alienes quan ens expressem en la nostra llengua.

Publicat dins de GENERAL, LLENGUA, POLÍTICA | Deixa un comentari

No us fa vergonya?

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 16 de març de 2018

“¿No os da vergüenza?”. Aquesta incisiva pregunta és la que va llançar la periodista Beatriz Talegón, digníssima directora d’opinió de Diario 16, el dia 2 al vespre, en el programa de TV3 “Preguntes Freqüents”, a Josep Rull, de JxCat, i a Elisenda Alamany, de Catalunya en Comú, a la vista de la irresponsabilitat amb què afrontaven tots dos polítics la delicada situació catalana.

I, efectivament, us hauria de fer vergonya, a tots els polítics independentistes, la vostra incapacitat de posar-vos d’acord i mostrar una fèrria unitat. Que no sabem mostrar una mica de dignitat, els catalans, davant la rebregada que ens ha fet el Govern espanyol?: gent innocent empresonada amb càrrecs gravíssims, polítics exiliats, persones normals investigades sense solta ni volta… Que no ho veieu, que incorreu en una imperdonable falta de responsabilitat amb aquest constant estira-i-arronsa? Tant us costa tancar-vos, els representants de totes tres forces independentistes, en una sala, si cal amb els comuns, i no sortir-ne fins que n’hàgiu tret quatre línies d’actuació generals que configurin un full de ruta que superi les mesquines estratègies de partit? Tots tres sou independentistes, tots tres sou republicans, tots tres esteu per les vies pacífiques i democràtiques. Que no n’hi ha prou per a arribar a un acord de mínims i sortir de l’atzucac? Si us plau, que us hi jugueu el país! I el país no és pas vostre. És de tots.

Tenim les institucions intervingudes; la separació de poders no existeix; l’Estat aplica les lleis torçant-les a conveniència seva, com deixa clar el TEDH amb lamentables retards; perilla seriosament el model educatiu català i la llibertat d’expressió és cada cop més prima, amb uns mitjans públics censurats en el seu dia per la Mesa Electoral, uns periodistes amenaçats ara també per Hisenda, uns docents que tenen por de dir segons què a classe i segrestos culturals que no es veien des de l’època de la dictadura. I això, sense esmentar la brutal intervenció de la policia el dia 1 d’octubre i l’amenaçadora exhibició de força posterior a través d’aquell grotesc desplegament policial. Què més voleu per a entendre que ara no s’hi val a barallar-se per engrunes, sinó que hem d’apuntar, tots plegats, cap a un objectiu únic de manera inequívoca?

La via que defensa la CUP és, evidentment, molt més efectiva que no pas la possibilista del PDECat i ERC, que té molt poques possibilitats de culminar amb la república. Intuïtivament, m’atreviria a dir que és la preferida per la majoria de la població, si no fos per la por que ens han inoculat. La pregunta és si tenim la força que ens cal per a seguir-la. Hi ha polítics disposats a jugar-se-la, com es reclamava a la manifestació de diumenge? Serem capaços de controlar el territori, els aeroports i les fronteres?  Com ho farem sense un servei d’intel·ligència com el que té l’Estat i amb un cos policial que no és d’obediència estrictament catalana? Tenim el suport d’altres països democràtics significatius? Són esculls importants. Plantegeu-vos com resoldre’ls abans de llançar-vos per un pendent de final incert, però feu el favor de deixar de banda les mesquineses interessades de cada partit, que ara això no és prioritari i cedir una mica tots plegats perquè és imprescindible que arribeu a un acord amb la màxima urgència.

Fa uns quants dies que vaig publicar, en aquestes mateixes pàgines –cert és que amb una certa intenció de provocar–, que l’única possibilitat que veig d’engegar la via que defensa la CUP és la investidura de Carles Riera perquè ells són és l’única força que vol llançar-se a aquesta aventura. Una aventura arriscada, valenta i honesta que, tanmateix, no veig ningú més disposat a afrontar perquè, probablement, implica lliurar successives batalles i patir successives derrotes amb el consegüent deteriorament progressiu del país fins que arribi l’eventual victòria final al cap de ves a saber quant de temps. I això costa d’assumir.

La unilateralitat per la via pacífica i democràtica –això sí que ha de ser innegociable– exigeix també aquest compromís per part de la societat, que ha d’estar disposada a patir un calvari més o menys llarg de repressió i incomoditat i, sobretot, anar sumant voluntats a la causa independentista per eixamplar-ne la base social.

Ara, la CUP ja ha expressat que, tot i que no és l’escenari ideal, si s’ha d’anar a noves eleccions, doncs s’hi va. Tot abans que votar un candidat a la Presidència que representi un full de ruta que no tingui l’objectiu de desplegar la república. Fins Puigdemont flirtejava fins no fa gaire amb aquesta opció.

Doncs a mi em sembla que no ens ho podem permetre. La història us en demanarà explicacions si deixeu que passi. Perquè, amb la desorientació i el lamentable panorama del cadascú-pel-seu-costat que heu creat, la nata que es pot arribar a fúmer l’independentisme en uns nous comicis pot arribar a ser monumental. Jo mateix, que no he dubtat mai sobre quin partit havia de votar, us confesso que ara no sabria pas per quina de les tres opcions decidir-me, perquè l’espectacle que esteu donant és senzillament descoratjador i estem indignats amb la vostra incapacitat d’arribar a un acord. Amb tots. Tot i això, no patiu, que en votaria una de les tres. Segur. Encara que fos tapant-me el nas. Perquè l’alternativa és impracticable i no ens podem permetre donar-hi cap marge.

Però sí que podria passar que una part dels votants independentistes, que ens ha proporcionat la majoria parlamentària dos cops consecutius, ara optés per l’abstenció com a càstig per la vostra irresponsabilitat. I si passés això, per pocs que fossin, que Déu ens agafi confessats, perquè hauríeu malmès inútilment una situació d’hegemonia parlamentària històrica. És absolutament prioritari, doncs, no arribar a noves eleccions. Els catalans ja hem votat. Ho hem fet dos cops i ens hem refermat en una voluntat independentista majoritària. Ara, urgeix tenir un govern, encara que sigui només per a evitar anar a eleccions.

Ja us heu equivocat una vegada. I tots plegats hem pagat ben cara la vostra indecisió. Sobretot, aquells que no van tenir prou coratge d’acabar el que havien començat i avui són a la presó, a l’exili o investigats. Tothom es pot equivocar. Ens en fem càrrec. Però un altre cop, crec que no us ho podríem perdonar. Ara, ja avisats, no ens pot tornar a passar res semblant. Si vau començar una cosa, tingueu el coratge d’arribar fins a les últimes conseqüències, però valoreu bé les opcions que preneu i les possibilitats que tenen de ser efectives encara que no sigui a curt termini. Però prou de sacrificis estèrils. I si no voleu assumir els costos personals que us podria comportar, que és molt respectable, feu el favor d’apartar-vos i deixar pas als qui sí que hi estarien disposats.

I, arribats en aquest punt, voldria deixar clar que lamento profundament la penosa circumstància dels polítics i activistes que avui pateixen presó o exili i la de les seves famílies. I és precisament aquesta situació la que m’hi fa sentir solidari. Perquè crec que no van actuar de mala fe, sinó que, simplement, no van saber mesurar bé les forces de què disposaven i es van fer enrere en el pitjor moment. Estic segur que, si s’hagués tractat de mala fe, s’haurien preparat el terreny una mica millor per a ells mateixos.

Pel que fa a les propostes que han circulat darrerament en el sentit d’obrir-vos a certes opcions, sempre he dit que és imprescindible comptar amb els comuns. N’hi ha una part que se sent pròxima a la independència i una altra que, tot i no ser-hi, estaria a favor de celebrar un nou referèndum i assumir-ne el resultat, fos quin fos. L’independentisme no pot permetre’s no comptar amb aquest potencial, que seria capaç de donar majoria absoluta al sobiranisme també en nombre de vots. Per tant, per part meva, endavant amb l’acostament als comuns, tot i que per a entendre’s amb JxCat, caldrà que els uns i els altres deixin de fer tants escarafalls en un moment en què és fonamental la unitat. És justament això el que retreia la senyora Talegón als polítics amb la seva pregunta.

Ara bé, acostar-se als socialistes catalans, que van estar a favor de l’aplicació del 155, que han abjurat mil cops del seu compromís amb la sobirania de Catalunya i que segueixen majoritàriament els dictats del PSOE, em sembla una greu imprudència i una ingenuïtat fora de mida per part d’aquells que s’hi ha mostrat disposats. I si no és ingenuïtat, aleshores és un cop de timó excessivament brusc que duria a un canvi de rumb que em sembla inassumible des de la sensibilitat independentista.

Tal com em sembla intuir, l’independentisme avui es troba dividit en dos grans blocs. A la banda més decidida a tot, hi hauria la CUP, JxCat i l’ANC i a la més possibilista, hi trobaríem el PDECat, ERC i Òmnium.

Doncs desitjo –i exigeixo– que, aquest cop, amb l’experiència obtinguda, sigueu prou responsables com per a no continuar per aquest camí de desunió que no porta enlloc, que mostreu una mica més de sentit d’Estat –d’Estat català, naturalment– i que sigueu capaços de presentar-vos davant l’opinió pública com el que hauríeu de ser i que, fins ara, no heu demostrat ser: un bloc transversal, amb sensibilitats diversíssimes, fins enfrontades, però indestructiblement unit per l’objectiu comú de fer, del nostre país, una república independent, que encara –permeteu-me concloure citant el poeta–, tot està per fer i tot és possible.

Publicat dins de GENERAL, POLÍTICA | Deixa un comentari

M’he jubilat

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 5 de març de 2018

Al final del curs passat, vaig prendre la decisió de deixar definitivament les aules i agafar la jubilació de la docència una mica abans de l’edat que es considera límit.

No va ser fàcil perquè, de fet, no estava gens cansat de fer de mestre, no estava gens cansat de tractar amb els nens i estic segur que enyoraré el que sempre he intentat: fer-los de crossa quan ho han necessitat, ajudar-los, entendre’ls quan, a vegades, ni ells mateixos no s’entenen, aconsellar-los, acompanyar-los i empènyer-los a resoldre els seus petits conflictes, que no ens semblarien tan petits si féssim l’esforç de mirar-nos-els des del seu punt de vista.

Tampoc no estava cansat dels pares. Puc ben assegurar que mai no ha estat una feina feixuga atendre’ls. Ans al contrari, sovint ha estat ben compensadora, complementària i imprescindible per a poder tractar cada criatura adequadament.

Per això, us confesso que no tenia ganes de jubilar-me. Tothom que em conegui bé ho sap. Voldria haver pogut continuar fent les meves classes amb la meva canalla, ajudar-los a construir el seu propi coneixement, a trobar el seu lloc en aquesta societat, a estimar-se, a acceptar-se tal com són, a acceptar els altres, a afrontar els problemes a casa o amb els amics de la millor manera possible i també a aprendre quatre coses que són necessàries per a caminar pel món…

Però tenim un sistema educatiu que no compta ni amb els nens ni amb els mestres, un sistema que és voraç amb les maneres de fer, un sistema que no permet que s’assenti ni arreli cap metodologia concreta perquè quan una determinada manera de fer comença a ser assumida per alumnes, mestres i pares, l’autoritat educativa se sent irresistiblement impel·lida a elaborar una nova normativa que ho capgiri tot per donar una aparença de constant innovació, que de fet, no és tal, sinó, simplement, un rebateig de les coses de sempre. Un sistema, en el fons, poc preocupat per la qualitat de l’ensenyament i delerós de ser qualificat de modern i innovador per aquells que no hi entenen gaire, però que tenen capacitat de votar a les pròximes eleccions.

I un sistema, a més, que no forma convenientment els qui hem d’implementar-lo, un sistema que no ofereix recursos i que vol fer creure que els mestres estem preparats per a assumir qualsevol idea genial que concebin les ments pensants de moda del moment, encara que faci anys que no trepitgen una aula, quan són plenament conscients que la majoria no estem formats per a les innovacions que arriben i que els cursets amb els quals, suposadament, es pretén donar aquesta formació estan mal dissenyats i, sobretot, que no arriben a tots els docents. I no hi arriben perquè no es disposen les mesures adients perquè hi arribin: ni es fan d’abast general, ni es doten amb els recursos suficients com perquè es puguin realitzar dins l’horari laboral i puguin ser, per tant, d’assistència obligatòria per a tots els professionals. De què serveix fer un curset sobre alguna cosa si no hi assisteix tothom i es permet que es diversifiquin i s’atomitzin, d’aquesta manera, els coneixements dels mestres que han tingut la bona voluntat d’assistir-hi a costa del seu lleure, mentre que es consent que n’hi hagi un bon gruix que no es forma?

I, de tot això, sí que estic cansat. Estic molt cansat que, durant els meus més de quaranta anys dedicat a l’ensenyament, hagi hagut de viure permanentment instal·lat en el canvi constant, fugisser i extremament perible. I, sobretot, estèril. I estic cansat d’haver de tornar a aprendre, tot sol i inútilment, a fer les mateixes coses de sempre amb nous noms, críptics conceptes, noves qualificacions i la inefable pàtina d’innovació que pretén justificar el canvi, i que quan totes les parts, mestres, pares i nens, ja l’hàgim començat a assumir, vingui un nou govern amb els seus nous experts que ho capgiri tot un altre cop i ens obligui a assumir un nou període d’assumpció fins que, inexorable, arribi el pròxim canvi. I, així, res no arribi a prendre cos mai.

La innovació és imprescindible. És el motor del progrés. Negar-ho és no entendre com funciona el món. Però la innovació necessita, en primer lloc, observació, detecció de problemes, reflexió, criteri i consens social; i després, planificació, recursos, una bona preparació prèvia dels professionals que han de dur-la a terme i un calendari d’implantació que sigui gradual i que, a més, la blindi contra possibles canvis en un període de temps suficientment dilatat com perquè sigui possible que aquesta arreli en les maneres de fer de tots els qui formem la comunitat educativa. I, sobretot, que il·lusioni en comptes de generar la frustració que produeix la fundada sospita que tampoc allò no serà durador i que l’esforç que caldrà fer per a assumir-ho caurà novament en el pou de la inutilitat. Perquè la innovació feta a la babalà esdevé un impediment per al progrés i una majúscula irresponsabilitat.

A més, qualsevol procés d’innovació ha d’estar controlat de molt a la vora per les autoritats educatives a través dels seus tècnics, els inspectors, que s’han d’assegurar que es faci efectiu. I avui, res d’això no és així. Pots trobar un mestre que posi molts deures al costat d’un altre que trobi que posar-ne és un disbarat. O un que basi la seva feina en l’assimilació de matèria i, al costat seu, un altre que valori, sobretot, l’activitat de recerca. I un que tot just arribi a tenir les nocions més bàsiques sobre el funcionament d’un programa informàtic de tractament de textos i un altre que basi tota la seva activitat docent en les noves tecnologies. I tot això, a la mateixa escola! Cadascun al seu aire… Un poti-poti que no pot funcionar bé de cap de les maneres i que les autoritats educatives consenten desconcertades mirant cap a una altra banda perquè no saben com fer-s’ho per fer creure els docents a l’hora d’introduir, en la seva praxi diària, uns canvis en què ni elles mateixes creuen.

I només quan he constatat, després de quatre dècades llargues, la incapacitat de les nostres autoritats de fer del sistema educatiu un aparell greixat, funcional i amb uns objectius socials i educatius pensats, seriosos i que serveixin als usuaris, que són els nostres nois i noies, m’he decidit a deixar-ho córrer. A llançar la tovallola d’una feina que, malgrat tot, m’ha donat molt perquè m’ha servit per a créixer no tan sols professionalment, que també, sinó, sobretot, personalment.

I això que, al llarg de la meva vida professional, naturalment, no tot han estat flors i violes… També hi ha hagut casos difícils, moments de tensió amb algun alumne o amb algun pare o mare… Però és que aquesta feina és un repte constant i confesso que el tracte amb els nens m’ha proporcionat una vida professional immensament feliç i afable, plena de compensacions i d’íntimes satisfaccions. I renunciar a continuar tenint aquesta sensació costa molt. Tant com m’ha costat a mi mateix prendre una decisió que, per edat, podria haver pres tres anys abans i que em vaig estimar més anar ajornant i madurant fins que vaig constatar que no hi havia res a fer, amb aquest sistema.

Ara, la meva vida ha entrat en una etapa nova, en la qual, els alumnes m’han fugit del davant. Ja no sento la seva cridòria ni veig com els empeny de manera irrefrenable l’extraordinària vitalitat que atresoren dins els seus cossos menuts. Però, mentre conservi la meva capacitat de pensar, els tindré sempre al cap i els consideraré alumnes meus de manera permanent.

Nois i noies, alumnes meus de qualsevol època, fins i tot, aquells que vaig tenir el llunyà any 1975, quan vaig començar a exercir, sapigueu que, si m’ho permeteu, sempre em consideraré el vostre profe i, per tant, sempre que vulgueu, em tindreu disposat a ajudar-vos. Estic segur que sabreu com trobar-me si em necessiteu. Per això, l’últim dia del curs no us vaig dir adeu, sinó, ben al contrari, fins sempre.

Publicat dins de EDUCACIÓ, TOTS ELS ARTICLES | 1 comentari

I la llengua…?

Aquest article va sortir publicat al diari El 9 Nou el dia 19 de febrer de 2018

Ciutadans acaba de presentar al registre del Congrés de Diputats una proposició de llei perquè el català, el basc i el gallec deixin de ser un requisit per a accedir a la funció pública als respectius territoris i passin a ser un simple mèrit.

Fent gala de l’actitud populista que caracteritza el partit taronja, expliquen que el que pretenen és impedir que es limitin les possibilitats dels aspirants a funcionari per raó de llengua. Excessivament preocupats pels drets dels aspirants a servidor públic, obvien, però, unes consideracions que em fa l’efecte que cal tenir molt en compte. I la primera de totes és que, des de cap punt de vista, no és lícit que un funcionari desconegui una llengua que és oficial al territori on exerceix.

Després, hauríem de veure fins a quin punt aquesta proposició lesiona les llengües altres que el castellà, ja que aquelles es troben en una situació de clara inferioritat i sembla aconsellable aplicar-hi mesures de discriminació positiva. Però Ciutadans –i també el PP–, aquí, sempre ha aplicat els principis del liberalisme més salvatge: la llei, igual per a tothom i, a partir d’aquí, que cadascú campi com pugui.

Però és que Ciutadans, en aquest cas, va més enllà perquè, pel que es veu, no tan sols menysprea la igualtat entre llengües, sinó que també menysprea la que ha d’existir entre els ciutadans. I, si es pot accedir a la funció pública sense conèixer la pròpia del territori, sembla lògic suposar que serà cada cop més freqüent que l’administrat hi sigui atès exclusivament en castellà.

L’administrat podrà exigir ser atès en la seva llengua si així ho desitja, però tots sabem que la majoria no ho farà perquè la tolerància lingüística dels ciutadans de les comunitats amb dues llengües oficials és altíssima. Per tant, la interacció, efectivament, es produirà, en la majoria de les ocasions, en castellà per a evitar situacions tenses, molèsties, esperes addicionals i, probablement, més d’un exabrupte. I això els dirigents de Ciutadans ho saben, perquè si no ho sabessin ignorarien bona part del que cal saber per a tenir cap càrrec polític.

Ens trobem, doncs, amb un cas de simple mala fe. Perquè, d’igualtat, ni parlar-ne. Mentre que el ciutadà monolingüe castellà no tindria mai cap problema per raó de llengua si prosperés la proposició, el bilingüe estaria permanentment exposat a patir discriminacions com les descrites més amunt.

Sort que la iniciativa no sembla tenir gaires possibilitats de prosperar perquè no trobarà prou suports entre els diputats. Tot i això, cal no oblidar que, cap a finals de 2016, els socialistes, amb la seva abstenció, ja van fer fracassar una proposta dels comuns que tenia per objectiu fer del català un requisit per als jutges que actuessin a Catalunya.

Aquests posicionaments d’aferrissada defensa del castellà obeeixen, naturalment, a una concepció de l‘Estat que percep la seva pluriculturalitat més com una nosa a eliminar que no pas com una riquesa a conservar. La Constitució, tanmateix, diu al seu article 3.3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Va bé recordar-ho perquè els autoanomenats constitucionalistes apel·len a la Constitució només quan els convé, però l’obvien quan no afavoreix els seus interessos.

No fa gaires dies, el Tribunal Constitucional, precisament, ha deixat clar que el Parlament de Catalunya no és competent per a declarar una determinada llengua com a preferent al seu territori. Concretament, el TC sentencia que “el respecte i la protecció de la llengua pròpia tenen límits”. Vaja…! I, com a conseqüència, invalida la consideració de l’aranès com a llengua d’ús preferent a la Vall d’Aran que el Parlament de Catalunya li va concedir l’any 2010 i que havia quedat suspesa des de l’estiu de 2011 perquè podrien veure’s lesionats els drets de les altres llengües cooficials al territori. No tan sols els del castellà, sinó també els del català. I, amb aquesta manifestació, simula equanimitat envers la nostra llengua, que, suposadament, intenta protegir d’una eventual invasió de l’aranès. Com si els ciutadans de Catalunya no acceptéssim sense recança que la llengua pròpia de la Vall d’Aran és l’aranès –i, per tant, l’occità– i que aquesta ha de ser preferent per davant del català i del castellà en el territori que li és propi.

Plana sobre la ment de tothom que els “límits” a què es refereix la sentència aniran molt bé per fer-los servir contra el català cada cop que vulguin, com ja va passar el 2012,  amb una altra sentència, en aquest cas del TSJC, sobre el Reglament d’ús de la llengua catalana de l’Ajuntament de Barcelona, que va eliminar la condició de preferent que s’hi proposava.

I la més grossa de totes: el govern de Rajoy, aprofitant el 155, pretén ara acabar amb la immersió lingüística a l’escola oferint als pares la possibilitat de triar una de les dues llengües com a vehicular, cosa que seria un veritable torpede a la línia de flotació del sistema educatiu, de la nostra identitat col·lectiva i de la convivència entre catalans de procedències diverses, que fins ara ha estat sempre exemplar. Això sí que podria dividir la societat catalana.

Però és que, a més, la Plataforma per la Llengua, en el seu darrer informe anual, denuncia que, l’any 2016, el govern estatal en funcions va aprovar un total de 52 normes que imposen l’ús del castellà en àmbits diversos.

L’ofensiva contra el català, doncs, és més viva que mai, però la convulsa actualitat política catalana i els importants esdeveniments que han tingut lloc darrerament ens han fet oblidar una mica, potser, la rellevància d’aquesta lluita específica. La llengua ha estat sempre un camp de batalla preferent del nacionalisme espanyol perquè sap que és un aspecte central de la nostra identitat nacional. I acabaran entrant a l’escola si no som prou llestos per a evitar-ho. Avui, de moment, serveix a Ciutadans i PP d’arma llancívola per a disputar-se vots de fora de Catalunya. Sense cap escrúpol. Instrumentalitzen obscenament un element que és especialment sensible a casa nostra. I ho fan per obtenir-ne rèdits electorals. És ofensiu. Senzillament indigne…!

Es produeix la curiosa paradoxa que aquells que diuen estimar tant Espanya, en realitat l’odien tal com és. Perquè, de fet, la que ells estimen és una Espanya que no existeix i que no ha existit mai, una Espanya monocultural, una Espanya sense diferències, una Espanya on no hi hagi espanyols, sinó tan sols castellans. L’Espanya real, la que avui existeix, aquella que tant diuen estimar, en realitat, els fa venir unes basques insuportables, que miren d’apaivagar amb intolerància cap a la diferència, amb injustificables empresonaments, amb intervencions, amb amenaces, amb cops de porra, amb a por ellos, i amb cent-cinquanta-cinc coses més.

Estiguem alerta. La llengua és avui, més que mai en els darrers temps, el pal de paller, allò que ens aglutina i ens identifica. Per això, continuen volent anorrear-la. Si ens la deixem arrabassar, estem perduts. I ho saben.

Publicat dins de LLENGUA, TOTS ELS ARTICLES | Deixa un comentari

La llengua, a l’educació, ni tocar-la!

Quan les coses funcionen bé, val més no tocar-les. I l’actual model d’immersió lingüística de Catalunya, que ha estat avalat i reconegut internacionalment en diverses ocasions, permet que els nostres nois i noies surtin competents en totes dues llengües oficials i, sobretot, que no es divideixin entre ells mateixos en denominacions sectàries i/o despectives i del tipus “catalufos” i “quillos”. Això sí que podria produir una fractura important en la societat catalana, que fins avui, tot i ser tan diversa, ha fet gala d’una cohesió exemplar i un grau de convivència envejable.

A Ciutadans i al PP, els preocupa molt poc la qualitat de l’ensenyament. Pretenen tan sols fer fracassar aquesta cohesió i poder carregar-ne els neulers a uns suposats excessos del nacionalisme català.

Perquè, altrament, què és el que pretenen intentant augmentar les hores de castellà a l’escola? Eixamplar-ne el coneixement, no. És impossible perquè tothom l’entén i el parla. Demostrar qui mana aquí…? Fer recular el català…? Guanyar vots fora de Catalunya…? Tot això, potser, sí… Tots, objectius polítics. Cap de pedagògic. I tot, a costa dels nostres fills i filles, nets i netes. Actuen ben bé com uns desaprensius!

Publicat dins de EDUCACIÓ, LLENGUA, TOTS ELS ARTICLES | 1 comentari

Submissió o insubmissió

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 9 de febrer de 2018

A Catalunya, més enllà de si s’investeix Puigdemont i/o un altre candidat o s’arriba a noves eleccions, ens cal ser conscients que només tenim dues formes d’entomar la gravíssima situació política que vivim: submissió o insubmissió. No hi ha camí del mig. O les autoritats catalanes se sotmeten al règim autonòmic que ofereix l’estat espanyol i s’avenen a acatar les regles del joc que marca l’estat o llencen una contraofensiva de desobediència, per la via unilateral, en defensa de la mig proclamada república catalana. Entremig, no hi ha res. No ens deixem enganyar amb els subterfugis que solen fer servir els polítics.

L’independentisme es troba en la disjuntiva de reconèixer amargament una derrota humiliant i acatar l’estret marge que ofereix l’autonomisme vigilat que se’n deriva o aixecar-se de la lona mig grogui, però amb la dignitat intacta, ara que l’àrbitre encara no ha arribat a comptar fins a deu, i disposar-se a ser dignament noquejat un cop rere l’altre amb nous empresonaments, inhabilitacions, multes, ofecs econòmics i aplicació del 155 fins que els àrbitres europeus, hi intervinguin i posin fi al conflicte. Ras i curt, renúncia a aconseguir la independència en un temps relativament curt o conflicte greu i sostingut.

L’estat vol aixafar i humiliar. Vol ser la part guanyadora i que l’altra es reconegui perdedora. I sap que té la força per a imposar-ho a curt termini. En canvi, també és cert que el llarg termini no el domina tant. L’estat sap que no pot mantenir eternament aquest pols amb l’independentisme si els dos milions que té al darrere no defallim.

L’independentisme, per la seva banda, sap que mantenir el pols amb l’estat serà molt dur. I sap també que acceptar la via autonòmica, que ofereix un camí més tranquil i sense grans sobresalts, però, alhora, trist i molt poc estimulant pot anar minant, a poc a poc, la voluntat dels dos milions de ciutadans que havíem posat una esperança en els nous aires que bufaven des de la plaça de Sant Jaume. Perquè si la cosa s’esllangueix, anirem desanimant-nos i perdent base social fins que l’independentisme deixi de ser majoritari. I, a sobre, el més probable és que es continuï aplicant un 155 encobert.

Ara bé, si les autoritats catalanes opten per la via unilateral, cal que siguin molt conscients de la situació. Han de saber, en primer lloc, que l’estat està disposat a tot. Naturalment, a tot allò que Europa li permeti fer. Més enllà, tampoc. I no oblidem que, tot i que Europa, fins avui, s’ha alineat clarament a favor de l’estat, també hi ha hagut força veus discordants, sobretot per l’acció de la policia el dia 1 d’octubre, però també pels dèficits democràtics exhibits. Potser, en aquest cas, no pas des de les institucions, però sí que s’han fet sentir certs mitjans, certs polítics a títol personal, certes organitzacions culturals i alguns think tanks. Vol dir que alguna cosa bull. I això no és poc important en aquest moment inicial del conflicte. Inicial. Sí. Perquè, si seguim aquesta via, ens cal ser conscients que això tot just acaba de començar.

També ens cal ser conscients que, mentre que l’estat està disposat a tot, els dirigents independentistes, potser no. S’han arronsat a l’hora de proclamar la independència, en les declaracions davant del jutge i, darrerament, també hi ha hagut un cert arronsament per part d’uns quants en la investidura de Carles Puigdemont. Naturalment perquè la gravetat de les conseqüències era molt diferent per als uns i per als altres.

No jutjo i, per tant, no condemno els arronsaments que s’hagin produït entre els presos perquè ningú no els pot exigir que se la juguin tant. Lamento profundament la seva situació i també la dels exiliats. I respecto i reconec el compromís de tots ells, que els ha portat a la trista situació en què es troben. Ara, sí que és cert que van calcular malament les forces de l’adversari. I això no hauria de tornar a passar.

Per això, abans de tirar pel camí de la unilateralitat, ens caldria respondre’ns honestament unes quantes preguntes. Estan disposats, els nostres polítics, a implicar-s’hi fins al punt de patir noves penes de presó? Està, la societat civil catalana, disposada a veure els líders polítics, avui empresonats com a ostatges, a una privació de llibertat encara més prolongada?, a sotmetre’s a un conflicte permanent que pot ser molt llarg?, a suportar un setge duríssim que pot tenir conseqüències com ara veure perillar, coses tan sensibles com la televisió catalana, la immersió lingüística o la llibertat dels docents en l’exercici de la seva professió?, a ser sotmesa a amenaces constantment i a viure sempre amb por de dir o fer segons què?, a tenir la Generalitat paralitzada, com ho està avui, durant una bona temporada més?, a veure com ocupen les conselleries de la Generalitat persones designades pel govern espanyol en virtut del 155?, a començar, potser, a veure aldarulls al carrer per totes aquestes causes? Perquè la paciència té un límit i potser arribarà un dia en què no serà possible contenir determinades faccions…

Si no estem disposats a tot això, val més que ens ho pensem dos cops abans de tirar pel dret. Però si, malgrat tot, s’optés per la unilateralitat, caldria mirar-s’hi molt i veure qui col·loquem al davant del carro. Hauria de ser un polític disposat a aguantar qualsevol cosa que li arribi. La CUP és el partit que ha mostrat, fins ara, més determinació en aquest sentit. Per tant, si anem al xoc, jo no hi veig més opció que col·locar Carles Riera al capdavant del govern. Perquè, tret de Carles Puigdemont, que té les possibilitats que té, no veig cap altre polític que estigui disposat a implantar la república partint de la declaració ja feta en seu parlamentària. Tampoc ningú de Junts per Catalunya perquè el seu desacatament s’acaba en la investidura de Puigdemont i ara ja sembla que ni tan sols això. Després, no han dit què volen fer. I, aquí, sí que no ens podem equivocar. Si anem a totes, anem a totes. I l’únic que ha dit que ho té clar és Carles Riera.

La insubmissió té costos greus, però la inestabilitat que produiria pot tenir la virtut de fer que Europa es mogui i obligui l’estat a negociar. La submissió, en canvi, és més edulcorada, però comporta pèrdua de dignitat i pocs rèdits perquè no incomoda el poder i el convida a continuar aixafant la part sotmesa. També és veritat que jo no em veig amb força per a exigir a ningú que s’immoli pel país quan jo mateix no seria capaç de fer-ho, però, llavors, que no s’hi embranquin si no es veuen amb el coratge d’arribar fins al final com ens ha passat ara. No podríem suportar una nova decepció.

També hi ha qui pensa que és millor acceptar l’autonomia per tal de poder recuperar les nostres institucions tan aviat com sigui possible que no pas mantenir-se permanentment sota l’imperi del 155 perquè, per molt que tindríem un poder vigilat i controlat des de Madrid amb un 155 encobert, també és veritat que, al capdavant de la Generalitat, hi hauria independentistes que, a poc a poc, podrien anar estirant cap a la seva opció. I aquesta també és una possibilitat. Més conservadora, sí. Però ningú no pot assegurar que la unilateralitat sigui més eficaç, sobretot, si no estem segurs d’estar disposats a suportar els costos d’un enfrontament sostingut amb l’estat. Per això, jo evitaria titllar de traïdors aquells que opten per aquesta via. Tots són independentistes. Però és lògic que hi hagi diferents maneres d’enfocar una situació tan endimoniadament complicada. El que no es pot consentir és que la meitat opti per una via i l’altra meitat per l’altra. La unitat és indispensable tant si es pren una opció com si es pren l’altra. Per tant, si us plau, diputats electes, mediteu-ho bé aquest cop.

En qualsevol cas, malgrat el que diguin des de les posicions unionistes, fem el que fem, el procés no serà mort, mentre els dos milions de votants continuem donant suport democràtic a l’opció sobiranista i aquesta sigui transversal, com ho és ara, i capaç de superar vel·leïtats de partit (tot i que això últim ja no és tan clar). S’enganyarà qui pensi que, per molta força que tingui l’estat, un moviment no engendrat per polítics, sinó nascut de la voluntat popular i que, pel cap baix, té al darrere dos milions de persones pot ser vençut tan fàcilment. Només espero que els nostres representants sàpiguen gestionar i fer créixer aquest capital social que tenen avui, que no el malbaratin. Els catalans ja no creiem en la democràcia espanyola. Ni tan sols la majoria dels que no són partidaris de la independència, m’atreviria a dir. Per tant, tard o d’hora, ens veurem abocats a haver de trobar-hi una alternativa. No defallim.

Tot està molt embolicat. La situació és difícil, però tenim prohibit desanimar-nos perquè si persistim, al final, ens en sortirem. Creure fermament en la victòria és imprescindible per a fer un camí tan ple d’obstacles.

Publicat dins de POLÍTICA, TOTS ELS ARTICLES | Deixa un comentari

‘Matrix’

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 22 de gener de 2018

Després de viure una intensa campanya i la ressaca de la corresponent jornada electoral del 21-D, constatem, entre moltes altres coses, que els membres de Ciutadans van fer del concepte cinematogràfic Matrix com a realitat paral·lela una referència recurrent. Ha estat impossible, per tant, sentir una tertúlia o una intervenció on hi hagués un membre d’aquest partit sense haver de suportar la parauleta, que els servia per a exemplificar un suposat món irreal en què, segons ells, s’haurien instal·lat els líders independentistes.

Davant d’aquest pintoresc ús del vocabulari polític que fan els membres d’aquest partit actuant, per cert, com clons programats per a dir, tots, les mateixes coses de la mateixa manera, voldria demanar a la senyora Arrimadas que es miri una mica a si mateixa i el discurs dels seus perquè hi descobrirà coses que potser la sorprendran. O potser no perquè ja les sap…

Matrix és, senyora Arrimadas, repetir fins a l’extenuació que vostès han guanyat les eleccions. Com si això tingués cap importància, atesa la bipolarització que existeix a Catalunya entre independentisme i unionisme. No li diuen res fets com ara que no hagi pogut sortir-se’n de guanyar la presidència de la Mesa del Parlament o que se senti tan incapaç de formar govern que ja ni tan sols ho intentarà…? És l’independentisme qui ha guanyat les eleccions, senyora Arrimadas. I l’unionisme les ha perdudes. El seu partit també. I vostè ho sap. Perquè si no, efectivament, qui viu a Matrix és vostè. I espero que la realitat de l’aritmètica parlamentària la faci tornar del món virtual en què vostè s’ha instal·lat per poder escampar millor la seva demagògia populista.

Matrix és també anar saltant de punt de vista segons el que més li convé com fa vostè. Quan es tracta de parlar de qui ha guanyat les eleccions, ho fa des de la lògica de partits. En canvi, si es tracta de fer una classificació entre seny i rauxa, ja li va bé l’eix constitucionalisme-independentisme. I a això, no s’hi val.

Matrix és, senyora Arrimadas, el lloc on vostè pretén situar el pensament de la societat catalana quan ens vol fer creure que, en nom de la democràcia, és bo que Catalunya no voti en referèndum. Que el més democràtic és que no puguem expressar si volem o no volem pertànyer a aquest estat. Un estat que fa anys que està governat pel partit que, al nostre país, ha obtingut menys vots de tot l’arc parlamentari i només quatre escons, cosa que l’ha deixat, fins i tot, sense grup propi, per cert, amb la inestimable col·laboració del seu partit. De veritat, s’ho creu, això, senyora Arrimadas? Vol dir que no és vostè i el seu partit els qui creen la seva pròpia realitat paral·lela amb aquests curiosíssims postulats…?

Matrix és voler fer creure a la gent de bona fe que el dia 1 d’octubre no hi va haver referèndum i que els votants podíem votar quatre o cinc vegades sense cap control, mentida que Ciutadans s’ha encarregat de difondre sense cap mena de sentit ètic i de respecte a la veritat.

Matrix és donar crèdit a les declaracions dels ministres populars Zoido i Dastis en el sentit que les intervencions policials d’aquella jornada van ser proporcionals i que la majoria de les imatges que corren per les xarxes són muntatges que ofereixen una imatge falsa de la realitat.

Matrix és també voler-nos fer creure que si vostè arribés a governar ho faria per a tots els catalans, mentre que aquells que volen que tots els catalans es pronunciïn en referèndum només governaran per a uns quants i sense respectar la democràcia. Mentrestant, el dia 21 de desembre, ja des del seu discurs triomfal d’aquell vespre, vostè va deixar de fer servir el català públicament. A partir d’aquell dia, jo només l’he sentida en castellà. Casualment, des del dia en què va deixar de necessitar els nostres vots. Miri que curiós! D’altra banda, els diputats del seu partit són els únics que van fer silenci en bloc quan els altres diputats cantaven l’himne de Catalunya després de la investidura del nou president del Parlament. I amb aquestes premisses i la càrrega simbòlica que comporten, ens vol fer creure que vostè treballaria per a tots els catalans? A mi, em sembla que això sí que és voler-nos fer combregar amb una realitat paral·lela. Faci-s’ho mirar.

Matrix és també que l’exdiputat de Ciutadans Jordi Cañas, avui assessor de l’eurodiputat pel mateix partit Joan Carles Girauta, qualifiqui el discurs de Roger Torrent d’impecable i digui que l’ha sorprès gratament (“El matí de Catalunya Ràdio, 17.01.18) i que poca estona després surti vostè, senyora Arrimadas, a fer-ne la seva preconcebuda valoració, naturalment negativa, que em temo que hauríeu deixat anar igualment, digués el que digués el nou president. Perquè la realitat no és important per al seu partit. El que importa és bàsicament desqualificar l’adversari i no li fa res servir-se d’afirmacions simplistes i anàlisis esbiaixades, amb l’única condició que arribin a una bona quantitat de públic àvid de carregar-se de raons, per molt inconsistents que siguin, contra determinades opcions polítiques.

Matrix és haver anat dient a tort i a dret que existia una majoria silenciosa contrària a la independència. S’ha demostrat a bastament que només a Matrix era majoria i només a Matrix era silenciosa. Al món real, els contraris a la independència no són majoria i es fan sentir tant com volen. I amb tot el dret del món mentre ho facin per vies pacífiques.

I Matrix és, sobretot, Tabàrnia, senyora Arrimadas. Quina realitat més virtual que Tabàrnia i el seu virtual autoproclamat president a l’exili, el senyor Albert Boadella, que com que no pot fer d’actor, es dedica a fer el pallasso fotografiant-se amb una estelada al cul com a mostra del respecte que té per la diversitat d’opcions de tots els catalans?

Matrix és, en definitiva, un mantra que ja es va fent pesadet i que no fa més que posar de manifest el caràcter desmesuradament populista i desacomplexadament anticatalanista del seu partit. No oblidem que aquesta orientació, amb l’objectiu estrella d’eliminar la immersió lingüística a l’escola, va ser el motor del naixement de la formació política que vostè tan dignament representa.

Publicat dins de POLÍTICA, TOTS ELS ARTICLES | Deixa un comentari

‘La revolta dels contes’

Ahir vaig ser convidat per la distribuïdora de cinema infantil Rita & Luca a un passi privat de la pel·lícula d’animació ‘La revolta dels contes’ (Revolting Rhymes, en títol original), de Jakob Schuh i Jan Lachauer, i la veritat és que la vaig trobar d’alt interès per a ser visionada per la canalla, sobretot si és sota el guiatge d’un adult que tingui alguna idea d’educar.

L’obra, que s’exhibeix a les sales de projecció comercials a partir del 26 de gener, està basada en la del gran Roald Dahl, cosa que ja ofereix una indubtable garantia, i la seva originalitat és precisament la de reelaborar les històries de contes tradicionals que tothom coneix, fer-ne coincidir els personatges en l’espai i el temps i qüestionar-ne la personalitat que tenen en el relat clàssic tal com el coneixem.

Veure una Caputxeta Vermella gens ingènua, amb parella i amb fills, els tres porquets víctimes de la seva acció especulativa amb les seves tres cases, la Blancaneu gens resignada amb la seva sort i independitzada de la seva madrastra o la Ventafocs rebutjant el príncep produeix un impacte certament estimulant i, sobretot, constitueix un exercici molt interessant per a fer amb nens si volem fomentar-hi l’esperit crític. L’empoderament de les figures femenines, la humanitat del llop o la fermesa de la Caputxeta i de la Blancaneu són aspectes a analitzar i a assenyalar especialment en un visionat conjunt amb nens.

L’obra, d’una durada de 60 minuts, es presenta com a adequada per a nens de 7 a 12 anys, però la veritat és que em fa l’efecte que, només a partir d’un cert nivell maduratiu, es pot arribar a fer-ne un visionat crític i intel·ligent. Si no s’ha obtingut aquest grau de maduresa, la pel·lícula passarà com una creació més o menys divertida, però sense anar més enllà. I, tanmateix, també haurà valgut la pena d’haver-hi esmerçat l’estona.

Una anàlisi crítica de la pel·lícula suscita preguntes molt interessants per a obrir un debat a l’aula. Preguntes com ara les següents:

  1. Com ho ha de fer el llop per a alimentar-se?
  2. És lícit que la Caputxeta Vermella resolgui els problemes tal com ho fa?
  3. Què en penseu, de fer-se abrics o bosses amb la pell dels animals?
  4. Què podeu dir del desenllaç que es dona a la germanastra grassa de la Ventafocs?
  5. Que podeu dir del fet que la Ventafocs rebutgi el príncep?
  6. Què us sembla la manera com els set nans amics de la Blancaneu guanyen diners?

Són preguntes necessàries, preguntes que haurien de qüestionar la mateixa visió del món que es dedueix de la història que es presenta per tal que els nens siguin capaços d’anar més enllà i no es conformin fàcilment amb allò que es dona per suposat més o menys embolicat amb paper de cel·lofana de colors. El debat que es produirà del plantejament d’aquestes preguntes i moltes més que, amb tota seguretat, sorgiran de la imaginació i l’esperit crític dels professionals de l’ensenyament acabaran de produir en la canalla l’aprofitament que se’n pot fer, d’una creació que resulta, en qualsevol cas, audaç, trencadora i amena.

Publicat dins de EDUCACIÓ, TOTS ELS ARTICLES | Deixa un comentari

Conclusions després del 21-D

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 5 de gener de 2018

De les recents eleccions que hem viscut, tal com ho veig jo, hauríem de ser capaços d’extreure unes quantes conclusions, que miraré d’exposar a continuació:

Primera

L’1-O, Els partits unionistes van voler callar la veu dels seus per impedir que l’independentisme pogués mostrar la seva força. Però aquesta darrera contesa electoral ens ha permès comptar-nos bastant aproximadament. I, d’aquest recompte, es desprèn el següent:

  1. El bloc unionista puja aproximadament 4,1 punts percentuals (43,3% de vots), gràcies a l’alta participació, mentre que l’independentista, malgrat tot, manté la seva força (47,5% de vots).
  2. Com a conseqüència, l’unionisme queda novament en minoria. Una minoria molt significativa, però que, com a tal, no té legitimitat per a fer valer la seva voluntat per damunt de la voluntat de la majoria independentista, que tot i no ser absoluta, supera l’unionisme en 4,2 punts percentuals. Perquè, dins l’unionisme, són els que són. I no n’hi ha més. I avui no són majoria t’ho miris com t’ho miris. Són una minoria molt respectable, però minoria. Ha quedat clar?
  3. La famosa majoria silenciosa, que resulta que no era majoritària, ha parlat clarament a través de la teoria de vasos comunicants: Ciutadans puja fins al seu cel i, com a conseqüència, el PP baixa fins a l’infern més absolut. Per tant, si en un futur puja el PP, probablement baixarà Ciutadans.
  4. Difícilment, a Catalunya hi deu haver cap votant avui que no s’hagi decidit ja per una de les dues opcions, però l’estratègia dels dirigents de Catalunya en Comú-Podem, on s’apleguen unionistes i independentistes, no ens permet acabar de fer el recompte de manera completa perquè no volen ser comptats en cap de les dues opcions, per més que els unionistes sempre se’ls apropiïn de manera fraudulenta. Ara, el dia en què ho poguéssim fer en un referèndum homologable, on els seus votants podrien manifestar-se per una opció o l’altra, molt malament hauria d’anar perquè l’independentisme no aconseguís el 2,6% de vots que li falta per a obtenir la majoria absoluta.

Segona

Amb tot, l’independentisme no ha pogut mostrar prou força per a actuar unilateralment sense, almenys, haver intentat el diàleg de nou. Per tant, ha d’eixamplar la seva base social. I ho ha de fer pouant en la sensibilitat sobiranista, capaç d’exigir un referèndum sense optar necessàriament per la independència, però sí per la democràcia. I, sobretot, ha de deixar ben clar que, quan reclama drets per als catalans, ho fa per a tots els ciutadans, unionistes inclosos.

Tercera

Parlar de fractura social em sembla massa tremendista, però no crec que hàgim de negar-la taxativament perquè seria tancar els ulls a la realitat. Ara bé, dues observacions: 1) la convivència no en surt afectada i 2) el fenomen no és d’ara. Ho explico:

  1. L’anomenada fractura es limita al fet que els ciutadans de Catalunya que votem ens podríem alinear amb facilitat en dos blocs. Fins i tot, els que voten Catalunya en Comú-Podem. Els seus dirigents no es volen definir, precisament, perquè saben que, entre els seus militants, hi ha de tot. Ara bé, més enllà que, en certes reunions familiars o socials, s’hagi d’anar amb compte de no ferir sensibilitats i s’hi autoimposi no fer determinats comentaris, no hi ha res més. Igual que passa arreu del món on hi pugui haver, posem per cas, gent d’esquerres i de dretes o gent del Barça i del Madrid. L’historiador senyor Josep Burgaya deia divendres passat en aquest mateix diari que els resultats deixen clar que no som un sol poble, en referència al lema amb què l’independentisme mostrava el seu tarannà inclusiu. No puc estar-hi més en desacord. Catalunya és, efectivament, un sol poble amb una diversitat que enriqueix, però que genera, alhora, certes complicacions. Ara, d’això a dir que no som un sol poble, hi ha un abisme. Els pobles, per a ser-ho, no han de pensar ni votar necessàriament de manera monolítica, sinó tan sols comportar-se com a tals i el comportament col·lectiu dels ciutadans de Catalunya és simplement exemplar. Per Catalunya, es pot passejar una estelada o una bandera espanyola i no passa res. Tret dels cafres habituals, que hi són arreu, tot i que potser actuen més des d’una banda que des de l’altra, no hi ha conflictes al carrer i les persones no ens anem provocant perquè, en general, s’aplica el seny i existeix respecte per l’altra opció, malgrat els esforços que s’han fet des del govern de Madrid i des dels mitjans de comunicació espanyols perquè no fos així. Els comentaris malintencionats del senyor Albiol dubtant de la normalitat de la gent de TV3 o els del senyor Borrell promovent una desinfecció ideològica, que se suposa que hauria d’afectar més de dos milions de ciutadans, doncs, no arriben a crear la mala maror que persegueixen perquè són més propis d’energúmens incendiaris a ignorar que no pas de persones a qui se suposa un cert nivell d’educació.
  2. D’altra banda, no és que aquesta mal anomenada fractura no existís abans. Ja existia com a conseqüència de la diversitat de la nostra societat. Ara, sí que és veritat que, col·lectivament, l’independentisme estava més calladet. I calladets, els indepes els semblem més guapos: una mica de xivarri simpàtic cada Onze de Setembre i després, a desar les estelades fins a l’any següent. I quan ha estat l’hora de materialitzar la reivindicació, com que els que callaven perquè ja els estava bé l’statu quo s’han posat a cridar, s’ha visualitzat la divisió. Què hauríem de fer, senyors Arrimadas, Iceta i Albiol perquè desaparegués la que vostès anomenen fractura social? Què hauríem de fer, senyor rei? Callar i aguantar, oi? Doncs mirin: ara, si volen, callin i aguantin vostès, que nosaltres ja portàvem una bona temporada fent de bons minyons. Renunciïn als seus plantejaments unionistes i ja veuran que bé que anirem sense fractures d’aquestes que diuen vostès… I si no volen callar, que estan en tot el seu dret, aguantin fractura, però no en carreguin els neulers a l’altra banda, que totes dues opcions són, com a mínim, igual de responsables.

Quarta

Senyora Arrimadas, vostè, que ha guanyat les eleccions, torni a explicar-nos això que diu que si governa ho farà per a tots els catalans. Ens ho explicarà en castellà, suposo… Igual que va fer íntegrament en el seu discurs triomfal el vespre electoral quan ja no necessitava el vot dels qui tenim com a llengua pròpia la catalana, oi? Tota una declaració de principis sobre la seva manera d’entendre el govern per a tots els catalans! Sí, senyora. I, al damunt, el pintoresc projecte de Tabàrnia, que accentua encara més la divisió: les grans ciutats contra la resta del territori. Fantàstic! Això acaba de demostrar quines són les intencions reals de Ciutadans. Sort que vostès estan condemnats a l’oposició, per molt que el seu hagi estat el partit més votat, gràcies a l’estulta estratègia del PP i al fet que els independentistes es presentessin en llistes separades.

Cinquena

I tampoc no podem passar per alt l’interès que tenia el senyor Iceta, en el darrer debat electoral de TV3, a demostrar que el dèficit fiscal català era només de 2.500 M €, i no de 16.500 M €, com sostenia el senyor Turull. El senyor Iceta sustentava la seva opinió en afirmacions que, segons ell, havia fet el senyor Mas Colell, cosa que, dos dies després, l’exconseller va desmentir amb arguments irrefutables en un exhaustiu article al Diari Ara (20/12/17). Excel·lent manera de defensar els nostres interessos, senyor Iceta: mirar de demostrar que se’ns deuen 14.000 M € menys dels que se’ns deuen. Sí senyor! El PSC –i ho dic amb molt de dolor– és la veu del PSOE a Catalunya i passa sempre per damunt dels interessos dels catalans per tal de no incomodar el partit mare, sobre el qual sosté el seu precari equilibri. Els interessos de Catalunya s’han de defensar des de Catalunya, senyor Iceta, perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.

Serà bo de recordar totes aquestes premisses de cara a unes pròximes eleccions. I les municipals no són gaire lluny.

Publicat dins de POLÍTICA, TOTS ELS ARTICLES | Deixa un comentari