Si seguiu aquest enllaç, accedireu al meu darrer article, “Raons i desraons per a la immersió”, publicat ahir a l’espai digital del suplement Criatures del diari Ara.
Si us demanen que us hi registreu, no tingueu recança de fer-ho perquè és completament gratuït i us dona opció a accedir, també de franc, a un determinat nombre d’articles.
En cap cas estic qüestionant tot això que dius. Estic completament d’acord que qui viu a Catalunya hauria de dominar el català. No confronto pas amb tu en l’àmbit de les idees o els desitjos. Em limito a fer-te present l’enorme i crucial diferència que separa, en la realitat sociolingüística –en l’ús real de cada llengua en la seva respectiva societat– els casos del català, d’una banda, dels del portuguès, l’hongarès i el castellà. I les crucials i enormes conseqüències que això comporta a l’hora defensa això que anomenen la immersió i que és, en la realitat de la gran majoria d’escoles públiques, una immersió, fins i tot dins l’aula, cada cop més simbòlica, més aparent, que real. El que intento dir, resumint-ho molt, és que pretendre que l’escola mantingui unes posicions que la societat està abandonat cada cop més, és demanar massa a l’escola i està condemnat al fracàs.
“I, a vegades, quan sento determinades persones embolicar-se excessivament amb la bandera per defensar una cosa tan senzilla com és la raó per la qual, a Catalunya, s’ha d’ensenyar en català, igual que a Portugal s’ha d’ensenyar en portuguès, a Hongria en hongarès i a Castella en castellà, em fa l’efecte que les esbiaixades raons que esgrimeixen els contraris a la immersió lingüística ens han fet perdre el nord.”
Alerta, Jordi, afirmant que a Catalunya s’ha d’ensenyar el català per la mateixa senzilla raó que a Portugal s’ha d’ensenyar el Portuguès, a Hongria l’hongarès i a Castella el castellà, obvies la senzilla raó per la qual el cas del català és abismalment diferent dels altres tres: a Portugal, Hongria i Castella, el portuguès, l’hongarès i el castellà són, respectivament, la llengua comuna i general de la població, una llengua imprescindible per viure-hi amb normalitat. A Catalunya el català no és la llengua comuna i general de la població, i no és necessària per viure-hi amb normalitat. El problema a l’hora de convèncer moltes famílies de la necessitat que els seus fills rebin les classes en català a l’escola és obvi, claríssim, i poden plantejar-lo, amb tota la raó, així: “Per què els han de fer les classes en un idioma que no necessiten, que no fan servir fora de l’escola?”
Ho diré d’una altra manera molt més clara. En la mesura que el català no sigui (com encara és, cada cop menys, en alguna part del territori) una llengua necessària, imprescindible, per a la vida real del carrer, per al dia a dia, no hi ha cap senzilla raó que cap persona desideologitzada, que no s’embolqui amb alguna bandera, pugui esgrimir per fer-lo obligatori i vehicular a l’escola. En la mesura que la tendència del català a no ser comú i general, mentre el castellà, paral·lelament, va sent cada cop més comú i general, s’intensifiqui, això que encara anomenen immersió anirà esvaint-se i esfilagarsant-se de facto, més enllà del que diguin o estableixin les lleis, com de fet ja fa temps que passa. Una llengua, la que sigui, deixa de necessitar la ideologia per avançar quan ja està implantada i és clarament hegemònica en un territori. Fer d’una llengua no hegemònica la llengua hegemònica d’un territori és impossible sense ideologia i sense un poder polític que la imposi en un grau o altre. És la ideologia i el poder polític els que han anat fent hegemònic el castellà a Catalunya quan no ho era. I, mentre no ho era, calia un important grau de violència institucional per aconseguir-ho (era difícil i costerut); ara que ja és hegemònic en molt bona part del territori, tot fa baixada per al castellà i pujada per al català; i caldria el mateix grau d’imposició institucional i de poder polític per revertir el procés. Ni els tenim ni és esperable que els tinguem.
Suposo que tot això ja ho saps i que fas articles per no desanimar la gent, però jo de tant en tant em sento en l’obligació de situar el problema en els paràmetres de la realitat.
Una abraçada,
Albert
Estic dacord, amic Albert, en el que dius sobre la ideologia. No t’ho negaré pas perquè és evident. Ara bé, deixa’m que et digui què vaig voler dir amb allò d’embolicar-se en la bandera i la referència a Portugal, Hongria i Castella, perquè, pel que sembla, no vaig saber expressar-ho amb prou claredat.
I, per explicar-ho, necessito dir que no estic d’acord amb una de les afirmacions que fas en el teu comentari. Hi dius que el català no és necessari per a viure amb normalitat a Catalunya. Crec que això és fals o que, si més no, parteix d’una concepció castellanocèntrica de la realitat. Una realitat que fa que, mentre que hi ha ciutadans que poden passejar el seu monolingüisme per tot el territori català liurement i despreocupadament, n’hi ha uns altres a qui aquest fet ens obliga a practicar obligatòriament el bilingüisme si volem comunicar-nos. I considerar això normal és acceptar que els primers tenen un dret que no tenen els segons: el d’expressar-se en la pròpia llengua. T’he de dir que quan m’adreço en català a algú i aquest em diu que no m’entén o em demana que li ho repeteixi en castellà, tant si m’ho prega amablement, com si m’ho exigeix de manera aïrada, que tot pot ser també, sento que la situació no és normal, perquè no és normal que un ciutadà no pugui relacionar-se en la seva llengua de manera natural a la pròpia terra, independentment de la llengua que faci servir l’interlocutor.
Per això entenc que l’obligatorietat del català és legítima no pas per ideologia, sinó per una qüestió elemental de respectar els drets dels ciutadans i que aquells tendeixin a ser iguals per a tots els ciutadans. I això només s’aconsegueix intentant garantir el dret de tot ciutadà que viu a Catalunya a dominar les dues llengües que s’hi parlen de manera clarament majoritària. Per això, el català s’ha d’ensenyar obligatòriament a Catalunya com s’ensenya el portuguès a Portugal, l’hongarès a Hongria i el castellà a Castella (i també a Catalunya, per cert).
La ideologia és la que fa que es posin entrebancs a l’aplicació de la immersió lingüística i, en aquesta mesura, òbviaament, cal una ideologia contrària que vetlli per contrarestar aquesta tedència, que suposo que és el que vols posar de manifest amb el teu comentari. Hi estic d’acord. Però per legitimar que, a Catalunya, els poders públics vetllin perquè tots els ciutadans coneguem totes dues llengües, només cal considerar el fet incontestable que qui viu a Portugal ha de dominar el portuguès, qui viu a Hongria ha de dominar l’hongarès, qui viu a Castella ha de dominar el castellà i qui viu a Cataunya ha de dominar el català. És un dret que no es pot negar al ciutadà i que els poders publics han de garantir. Que després calgui tirar mà de la ideologia per a fer-ho possible, no t’ho nego, però la legitimitat del fet no emana de la ideologia, sinó del dret de les persones.
Una salutació afectuosa.