És la societat qui adoctrina

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el 14 de setembre de 2018

El  curs passat, vaig tenir l’honor de formar part del jurat d’un certamen local de narracions fetes per nens i joves en edats del cicle superior de primària, ESO i batxillerat i en vaig poder treure unes quantes conclusions que em sembla oportú de deixar escrites ara que tot just encetem el nou any escolar. El certamen tenia una temàtica prou àmplia i interessant: la diversitat en el marc d’haver de trencar les barreres que imposa el fet de ser diferent.

Hi havia uns quants textos molt ben fets, però independentment de la qualitat de les obres, que no és l’objectiu d’aquest article, la primera constatació que puc fer és el gregarisme que es desprenia dels temes escollits pels joves. Eren aproximadament 75 obres i gairebé totes parlaven de sexisme, de racisme, de minusvalideses físiques o d’homosexualitat i transsexualitat. És a dir, de manifestacions de la diversitat sobre les quals la societat moderna que es considera progressista, benpensant i políticament correcta s’ha posicionat clarament i recomana actituds col·lectives obertament tolerants. Val a dir que el tractament que en feien la majoria dels joves era completament tòpic i sintonitzava del tot amb els cànons homologables que marca el pensament progressista i tolerant de la societat actual que l’escola intenta inculcar.

En canvi, no hi va haver cap jove que parlés de certs condicionants personals o socials que també poden arribar a ser molt severs com ara el tartamudeig, la timidesa, l’obesitat, la incapacitat intel·lectual per a obtenir uns resultats homologables a l’escola, la situació d’aquell company de classe que no té cap amic i sempre vagareja tot sol pel pati, el bloqueig emocional que pot patir un nen a causa d’una determinada situació familiar, allò que pot sentir una persona físicament poc agraciada a partir del rebuig que percep dels altres pel seu aspecte, els problemes que pot generar un grup d’assetjadors en un company o les deficiències psíquiques com ara la depressió, la síndrome de Down o altres tipus de trastorns que poden afectar el desenvolupament de la intel·ligència o de la personalitat i tantes altres situacions personals que constitueixen, en molts casos, veritables murs certament difícils de vèncer.

Aquestes i moltes més són realitats amb les quals tots els nens i joves d’aquestes edats han entrat en contacte en un moment o altre des de més a la vora o des de més lluny, però que tots ells coneixen. El que succeeix és que són realitats que no han gaudit del favor majoritari de la societat, que no han estat “oficialment” reconegudes com a generadores de marginació i que són, per tant, realitats que no es perceben com a fenòmens col·lectius a combatre, sinó més aviat com a problemes individuals. Realitats, doncs, que, com que no han estat etiquetades com a veritable diversitat, els joves no han rebut educació per a afrontar.

I educació procedent de qui? Naturalment, educació procedent de la societat, que és el primer agent adoctrinador; en segon lloc, de la família, que –adequadament o no, activament o passivament– també adoctrina de manera molt eficaç i, ja molt lluny d’aquests dos agents fonamentals, de l’escola, que no pot fer res més que ratificar i, en tot cas, reforçar les postures socials comunament acceptades. I, fins a un cert punt, està molt bé que sigui així perquè l’escola no es pot arrogar el dret a adoctrinar per compte propi, tot i que, més avall, matisaré aquesta afirmació.

I una observació cabdal que deixo per al final expressament perquè trobo que té una importància extraordinària: ni un sol dels textos concursants es va ocupar de la situació de marginació que pateix Catalunya dins una Espanya que no la vol comprendre, que la reprimeix, que manté empresonats o a l’exili els seus representants electes sense judici previ i que la insulta i la maltracta en moltes ocasions. Ni un de sol! On és l’adoctrinament de l’escola? En un marc com el del municipi al qual em refereixo, on governa una majoria independentista, ni tan sols un dels participants va pensar que una de les expressions de la diversitat que patim tots els que vivim en aquesta terra és, precisament, la del nostre país dins l’estat espanyol.

Perquè els joves es van limitar a reproduir gregàriament les consignes que la societat accepta i que l’escola, també gregàriament, els va repetint fins a l’extenuació, amb una monotonia que ja embafa. I els joves, per la seva banda, se les empassen sense mastegar-les ni assaborir-les i les assimilen estrictament com a teoria del que és correcte. Cosa que no vol dir, per tant, que aquests joves hi actuïn en conseqüència perquè, en molts casos, ni tan sols se’ls acut de posar-la en pràctica en la seva activitat quotidiana. I és que la teoria és una cosa que serveix, per exemple, per a obtenir molt bona nota en els treballs de l’àrea d’educació en valors socials i cívics o en la competència d’expressió escrita, però la pràctica és una cosa molt diferent… La doble moral que afecta la societat adulta ja comença a percebre’s des de les edats més primerenques.

Si la feina adoctrinadora de l’escola atemptés de manera tan flagrant contra els valors comunament acceptats per la societat i fos tan efectiva com es vol fer creure des d’alguns sectors, voleu dir que no hi hauria hagut, si més no, uns quants joves que s’haguessin ocupat d’alguna situació individual en què es posés de manifest la marginació del nostre país que una bona part de la societat, efectivament, percep com a tal? Doncs ni un. No van ni pensar-hi!

En qualsevol cas, no em sembla una bona notícia que l’escola tingui tan poca incidència en el pensament de les criatures. És cert que l’escola, sobretot la pública, ha de mirar de ser corretja de transmissió del pensament imperant en la societat en la qual està immersa, però també és cert que una de les seves missions principals és la de fer pensar, induir a l’esperit crític, provocar dubtes en els alumnes sobre si les opcions majoritàries són o no acceptables i, sobretot, com es podrien millorar. I no: els nois i noies es van limitar a reproduir gregàriament els esquemes de pensament homologables dins d’allò que es considera políticament correcte. Una llàstima!

Joves i nens ensinistrats per a reproduir els mateixos esquemes i les mateixes contradiccions de la societat on viuen. No trobeu que hi hauríem de reflexionar una mica, tots plegats…?

Aquest article ha estat publicat en EDUCACIÓ, GENERAL, POLÍTICA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *