Desmarcar-se

Aquest article va ser publicat pel diari El 9 Nou el dia 07.09.18

Al llarg d’aquest estiu que ara s’acaba, hem rebut la lamentable notícia d’una dona que va morir d’un càncer de pit a Girona perquè havia abandonat la medicina tradicional i s’havia posat en mans d’un sanador que la va dur a aquest trist desenllaç. També hem sabut que cada any hi ha 3.000 nens que, per causes alienes a la medicina, no reben les vacunes que han de rebre. I la combinació de totes dues notícies em mou a posar per escrit un pensament que fa molts anys que tinc i que mai no havia expressat públicament.

I és que sempre m’ha xocat l’actitud de determinades persones que es desmarquen d’una determinada cosa que la societat té per norma. Tal és el cas dels individus ─i ho dic amb el màxim respecte per aquestes persones─ que, un bon dia, decideixen deixar d’anar al metge i posar-se en mans de les medicines alternatives perquè troben que la tradicional i l’ús de medicaments elaborats en laboratori enverinen més que no pas curen. O aquells que, per viure ecològicament, opten per no tenir cotxe, cosa que no els impedeix anar amb el cotxe dels altres, que els hem d’anar a buscar pertot arreu quan no troben cap altra manera de desplaçar-se. En aquesta categoria, hi inclouria també una part dels vegetarians. Concretament, aquells que són refractaris a canviar els seus hàbits alimentaris fins i tot davant d’una recomanació mèdica. I també els defensors a ultrança de certes tècniques de les cultures orientals, els docents que creuen haver descobert un mètode infal·lible que s’aparta diametralment de la norma i l’apliquen imprudentment damunt de criatures indefenses com si fossin conillets d’Índies, els que no fan servir el mòbil, l’ordinador o el televisor com a conseqüència d’una decisió meditada, en comptes de reconèixer-se sobirans per a apagar aquests aparells quan no els convingui fer-los servir, els periodistes i comunicadors que decideixen que els reconeguts lingüistes que integren la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans estan equivocats i tiren pel dret fent servir expressions no normatives que empastifen la llengua catalana i també els pares que decideixen no vacunar els fills, a vegades amb penoses conseqüències, que són en la memòria de tothom. Casos extrems d’aquestes actituds són, naturalment, els practicants d’alguna confessió religiosa minoritària que prohibeix les transfusions de sang.

Tot i això, estic convençut que els qui actuen així ho fan convençuts de la bondat de les seves decisions i moguts per unes immillorables intencions, que respecto. Però, alhora, no puc deixar de pensar que són persones que es creuen més llestes que els altres, que creuen haver descobert la veritat vertadera, que creuen haver vist la llum i que pensen que són els únics a qui no ha pogut enganyar el consumisme voraç i que, per tot això, es troben, ells mateixos, un punt superiors a la resta de mortals com jo, que, pobres ignorants, ens refiem imprudentment del criteri de persones que han dedicat la seva vida a l’estudi i a la ciència.

I jo, que em deixo dur com els bens per les pràctiques comunes en tota aquesta sèrie de coses i en altres d’anàlogues, actuo així perquè crec que no soc més llest que ningú altre i, per tant, em poso en mans d’aquells que em sembla que tenen més probabilitats d’encertar-la, els especialistes, perquè en saben més que jo i, a més, utilitzen mètodes científics que, com a tals, es basen en resultats comprovats a través de mètodes empírics i no en la intuïció. I en les coses que no van de ciència, simplement, em deixo dur pel que fa la majoria de les persones que, normalment, dona uns resultats amb uns percentatges d’èxit molt acceptables. És a dir, amb sentit comú. El nostre pobre sentit comú, tan errat de vegades, però que, tanmateix, ens aglutina i ens dona un mínim de cohesió com a societat.

Però, en general, tampoc no em crec un ingenu. Ja sé que la ciència es pot equivocar, que els medicaments tenen efectes secundaris, que els laboratoris farmacèutics són empreses i que, per tant, tenen com a objectiu principal guanyar diners, que els excessos en l’ús de les noves tecnologies poden dur a pràctiques patològiques, que els automòbils contaminen, que el sistema educatiu produeix resultats imperfectes i que el model de llengua que es pren com a normatiu és perfectible, però he decidit que, en general, jo sé molt poquetes coses i que no tinc més remei que posar-me en mans del sentit comú i, sobretot, d’aquells que en saben més que jo perquè, tot i que es poden equivocar, crec que jo em puc equivocar mil cops més que no pas ells.

Com sé també que aquesta manera de fer meva comporta un perill. El de ser fàcilment manipulable. Si ja ho sé, això, ja… Però és que no soc tan pretensiós com per a pensar que jo, tot sol, seré capaç de desmarcar-me’n sense risc, sobretot, quan la majoria de la població segueix uns cànons homologats, que per alguna cosa deu ser. I, sobretot, també, perquè penso que, en el fons, aquells que es desmarquen són també fàcilment manipulables, això sí, des dels àmbits que s’etiqueten com a alternatius, que, en cap cas, tampoc no estan exempts ni de la possibilitat d’equivocar-se ni de caure en interessos inconfessables. Si més no, tant o més que els que treballen amb mètodes diguem-ne tradicionals.

Que la meva manera de viure, potser gregària i subjecta a la norma, té riscos, ja ho sé. Però també sé que la imprudència de desmarcar-me’n en comporta d’altres que valoro més perillosos. I això no vol dir que sigui acrític ni que accepti l’statu quo de manera resignada. Crec que sempre cal avançar i posar en qüestió les coses que són susceptibles de millora. I que hem de perseguir aquest objectiu. Només vol dir que tinc clar que jo, que no em sento coneixedor de la veritat absoluta sobre cap cosa, els experiments, els he de fer amb gasosa, que fa bombolletes, però no explota. I que els qui els han de fer amb productes de veritat són els qui hi entenen, que per a això hi entenen. I si s’equivoquen, o actuen amb mala fe, que també pot passar, mala sort per a mi, però és que jo, que no sé res, tinc moltes més probabilitats d’equivocar-me que no pas ells si tiro pel dret sense fer cas de les seves recomanacions.

Dit això, respecte màxim per tots aquells que decideixin desmarcar-se. Només faltaria…! La llibertat individual per davant de tot. Una altra cosa és si hi arrosseguen els fills. Aquí, sí que seria restrictiu. Sobretot en qüestions fonamentals i que poden donar resultats irreversibles com ara la salut, l’alimentació o l’educació, entre altres coses.

 

Aquest article ha estat publicat en GENERAL. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *