Author Archives: mmiral5

About mmiral5

En este lugar vamos a mostrar los cuentos que David y Rubén trabajan en lengua castellana. David y Rubén son dos alumnos sordos del Ceip Catalunya de Sabadell. El soporte visual es muy importante para ellos porqué les facilita la comprensión del cuento. Para ellos y para todos los niños que quieran utilizarlo abrimos este blog. Isabel Miralles: mmiral5@xtec.cat

Ensenyem el que fa falta ensenyar?

En l’entrevista que fa Eduard Punset a Claudio Naranjo es plantegen aspectes de l’educació que ens fan reflexionar. Claudio Naranjo planteja que l’escola, encara avui, no recull com a finalitat  “ser feliç” . Parla de frau en l’educació quan aquesta es limita a la transmisió d’informació. Creu que hi ha d’haver una transformació dels educadors perquè aquests puguin aprendre a ser dirigint-se a les propies emocions.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/GLJTBct5pZ0" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/nFrooBH85Xs" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

L’art de viure

| View | Upload your own  L’ART DE VIURE

El primer dia de classe el professor Toshiro Kanamori recorda als seus alumnes el motiu de la seva presència a la classe i, per extenció, el motiu de tota la seva vida.

“Sou aquí per a ser feliços. Tots ho heu de ser.

Si una persona no és feliç ningú ho serà. “

Toshiro es refereix a una felicitat que no es basa en cercar el propi plaer sinó en una autèntica comunió amb la vida i amb els altres. S’enten la vida globalment, de manera holística. No distingeix entre vida familiar, vida escolar i vida professional, ni entre la vida propia i la dels altres. La vida és una.

Cal aprendre a viure. Això és el més important més que el llenguatge o la matemàtica. I cal fer-ho segon a segon, sense mèrits ni premis per obtenir més enllà del propi aprenentatge. Per fer-ho cal aprendre a morir. Aprendre a acceptar la mort i a conviure amb ella d’una manera natural obre el camí a una vida autèntica.

S’ensenya que la vida plena passa per acceptar la propia vulnerabilitat, la propia debilitat.Els nens aprenen a fer-se responsables reflexant-se en els demés i essent copartíceps d’allò que sent el company. Aleshores neix una autèntica col·laboració.

Tot plegat ben lluny d’un model competitiu que es basa en la comparació i que en definitiva el que valora és anar aprovant exàmens i conseguir destacar. Un model on el que realment importa, que és aprendre a viure, no hi té cabuda.