El primer dia de classe el professor Toshiro Kanamori recorda als seus alumnes el motiu de la seva presència a la classe i, per extenció, el motiu de tota la seva vida.

“Sou aquí per a ser feliços. Tots ho heu de ser.

Si una persona no és feliç ningú ho serà. “

Toshiro es refereix a una felicitat que no es basa en cercar el propi plaer sinó en una autèntica comunió amb la vida i amb els altres. S’enten la vida globalment, de manera holística. No distingeix entre vida familiar, vida escolar i vida professional, ni entre la vida propia i la dels altres. La vida és una.

Cal aprendre a viure. Això és el més important més que el llenguatge o la matemàtica. I cal fer-ho segon a segon, sense mèrits ni premis per obtenir més enllà del propi aprenentatge. Per fer-ho cal aprendre a morir. Aprendre a acceptar la mort i a conviure amb ella d’una manera natural obre el camí a una vida autèntica.

S’ensenya que la vida plena passa per acceptar la propia vulnerabilitat, la propia debilitat.Els nens aprenen a fer-se responsables reflexant-se en els demés i essent copartíceps d’allò que sent el company. Aleshores neix una autèntica col·laboració.

Tot plegat ben lluny d’un model competitiu que es basa en la comparació i que en definitiva el que valora és anar aprovant exàmens i conseguir destacar. Un model on el que realment importa, que és aprendre a viure, no hi té cabuda.