SOBREVIURE AL NADAL

Tot just fa quatre dies que han acabat les festes de Nadal i ja estem submergits en la tensió sempre present de les rebaixes i del carnaval. Encara no n’hem sortit d’una i ja ens posem de caps en altres, sense temps a pensar-hi i amb la mirada posada en les vacances de setmana santa i el pont del maig. A mi que m’ha tocat, i amb molt de gust, fer de pare, d’avi, de fill ja no per desgràcia, i de fer tots els papers de l’auca, amb la perspectiva que et dóna el temps i l’edat, cada cop estic més descontent d’això que li’n diuen les festes de Nadal. Puc formar part, si es vol, de la llista de catalans descontents que no és la mateixa que la de catalans emprenyats, tot i que tenen força punts en comú.

Podria sonar a tòpic això del descontent. I com que els tòpics tenen algun element que connecta amb la realitat, no em puc estar de fer uns quants apunts d’aquesta nua, freda i trista realitat. Algunes escoles pateixen la síndrome de la “igualació per la part baixa”. Alguns centres han renunciat als símbols tradicionals lligats a la religió cristiana com són els pessebres i les nadales perquè la multiculturalitat i el respecte a les altres cultures que conviuen amb nosaltres ens fan perdre els nostres signes d’identitat. Determinats elements d’ornamentació com és el cas de la molsa tan característica dels nostres pessebres està protegida i només se la veu de sintètica. Els nens han de conviuen amb tres tradicions a l’hora: el pare Noel, el tió i els Reis. El primer procedent de l’Àsia Menor, d’un poble de Turquia concretament, la segona és pagana i la tercera és d’origen religiós. Tots porten coses i més. Durant la cavalcada el rei negre, deia un petit, porta la cara pintada…mama em fa por!, mentre darrera d’un cavall un senyor negre de debò recollia les deixalles que queien, i pocs mestres abans el rei ros havia perdut la carrossa per incendi en horari laboral. I per acabar-ho d’adobar, amb allò de la banda dels silenciosos, el meu nét que és més viu que un pèsol no va dormir en tota la nit. No perquè estigués neguitós pels regals que havia demanat als Reis, no. Estava neguitós de pensar que com podia ser que a casa entressin uns desconeguts a la nit sense saber exactament qui són i sense poder-los controlar. I tots dormint!. Que això de deixar la finestra oberta, ni parlar-ne, no fos cas que enlloc de deixar coses acabessin enduent-se les que ja tenia. Mentre passava tot això, Catalunya Ràdio ja anunciava les festes de Carnaval. El rosari és d’allò més peculiar: Nit de Nadal, dia de Nadal, Sant Esteve, dia dels innocents, nit de Cap d’Any, Any Nou, cavalcada, diada de Reis, tió, Pare Noel, Reis, sopars d’empresa, l’amic invisible, …Ai festa!.

Només salva la cosa aquest món màgic que tenen els petits, sort ells que de ser pels adults n’hi hauria per parar boig. I ara us deixo perquè me’n vaig de rebaixes no sé si per alguna cosa que no necessito o per trobar allò que no existeix no fos cas que entre els uns i els altres em fessin creure que no sóc d’eixe món.