DIES DE FUTBOL
Després de quatre temporades la ciutat de Girona torna tenir el seu equip de futbol a la segona divisió, la pobra si es vol per parlar en plata, el pont o la transició cap a la segona A, de més cost però també la que aporta uns rendiments inexistents en les altres categories. Molts gironins, socis o simpatitzants, es pregunten hores d’ara, si aquest cop sí serà la consolidació del club cap a la categoria que es mereix una ciutat que passa per ser de les més riques i benestants de l’estat. Com ja ha passat en d’altres esports, la història ens confirma que la riquesa econòmica es transforma en d’altres indicadors socials i culturals, d’oci però no de l’esport el qual no rep tots els suports d’escalf ciutadà ni els econòmics indispensables.
En paral·lel, ni que fos per una estratègia ben planificada, es presentava el llibre d’en Carles Teixidor “Històries de la Immortal” que vol ser un relat de la vida futbolística del Girona entre els anys vuitanta-vuit i noranta-cinc, en clau satírica, irònica i indefinida del que van ser unes temporades de clarobscurs en la gestió segons l’autor. Ni que sigui perquè les apostes polítiques i esportives es dibuixin millor de cares a un futur esperançador, aquest llibre pot ser una contribució en positiu a la millora del que ha estat un dels dèficits esportius més aclaparadors de la ciutat i per no caure en els errors de sempre cap al que és, històricament parlant, el seu esport més representatiu.
Just, però, acabada la festa per l’ascens, i dissortadament pels interessos del futbol de les nostres comarques, ens arriba la temuda notícia de la presumpta desaparició de la Unió Esportiva Figueres. Algú que no estima el futbol pot pensar, en clau de rivalitat, que ja els hi està bé. No és això amics, ens convenen rivals potents que omplin Montilivi, que generin moviment de persones, que generin conversa, que omplin premsa, que tot plegat també és activitat econòmica. És un episodi dolorós que posa de relleu la misèria en que es pot convertir un esport si es confia exclusivament en l’economia, en els criteris jurídics i administratius i s’obvien els factors socials i d’arrelament d’institucions quasi centenàries.
El suport de les administracions públiques a l’esport de base justifica que determinades inversions només són possibles des de la iniciativa privada. Si aquesta no existeix, acabarem disposant d’allò que ens hem merescut bé per voluntat o bé per renúncies si voleu ben justificades. Altra cosa és que, en el marc de les obligacions que pertoquen i de les promeses efectuades, la normalització del futbol a Girona passi per acabar de resoldre els problemes a l’estadi de Montilivi,-graderies per exemple-, i configurar un projecte per l’esport d’elit de la ciutat, ben nodrit des de l’esport de base, que contempli aspectes econòmics de suport institucional, socials i empresarials que no discriminin cap entitat perquè totes elles són dignes de portar el nom de Girona i la dignifiquen sobradament.
Àngel Guirado i Serrat